El retorn de la llúdriga - Fundació Catalunya - La Pedrera

42 El retorn de la llúdriga
Fotografia 5.1. Radioseguiment al Parc
Natural dels Aiguamolls de l’Empordà.
© Antonio Martínez
fauna amenaçada. El sistema és molt senzill i consta de tres parts principals:
l’emissor, que com el seu nom indica, emet un senyal concret en una freqüència
de ràdio determinada, el receptor, que és capaç de rebre aquest senyal
i l’antena, que amplifica les possibilitats de recepció.
Fins aquí, podríem estar parlant d’una emissora de ràdio emetent un programa
i un conjunt de radioients rebent l’emissió i escoltant-la. És exactament
el mateix procediment. Però, en el nostre cas, l’emissor és el més
petit possible i l’únic que emet és un “bip” per segon
aproximadament. El receptor té una banda molt estreta
però, en canvi, és capaç de discernir freqüències molt
semblants. Si continuem amb l’exemple de la ràdio convencional,
el nostre receptor FM pot captar freqüències
compreses entre els 87 i els 107 MHz (megaherzts),
però és difícil separar nítidament dues emissores situades
als 105,0 i 105,1 MHz respectivament. Un receptor
de radiotracking del 160, per exemple, només podrà
captar les freqüències compreses entre 160 i 161 MHz,
però a intervals de 0,001 MHz, de forma que teòricament
es poden sentir 1000 freqüències diferents.
L’antena sembla la part supèrflua de l’enginy, però no
és així, doncs sense antena, el radi de recepció del receptor
és de pocs metres. S’han d’emprar les anomenades antenes direccionals,
semblants a les de televisió i que disposen d’entre dos i quatre elements
(barres perpendiculars al suport).
A la pràctica, com funciona el radioseguiment? La gent es pensa que a lo
James Bond, o sigui, amb un puntet que es mou sobre un mapa en una pantalla
instal·lada en el cotxe. Però, excepte pels emissors GPS, que reben la
informació de diversos satèl·lits, la realitat és molt diferent. S’introdueix
en el receptor la freqüència de la llúdriga que es vol buscar i es mou l’antena
fent una circumferència de 360°. Normalment, es busquen llocs elevats
on anar repetint aquesta operació, doncs el radi d’acció augmenta, en eliminar
els obstacles més comuns en un lloc pla (vegetació, cases, ...). Quan
sentim el familiar “bip-bip”, vol dir que hem localitzat l’individu que buscàvem.
Tornem a dibuixar el cercle en l’aire amb l’antena i notarem que hi
ha un punt on el “bip” es comença a sentir, encara que molt fluix. Continuant
amb el gir suau de l’antena, el so es farà més fort, continuarà així
uns quants graus, tornarà a descendir i, finalment, es deixarà de sentir. Enfoquem
l’antena cap al punt mig de la zona on el so és més fort i aquella serà
la direcció cap a on està l’animal. Agafem el mapa, tirem una línia recta des
del punt on som en la direcció trobada i marxarem a dos punts més, per tal
de realitzar la mateixa operació. Això s’anomena triangular, i el punt on es
trobin les tres rectes sobre el mapa, serà l’indret on dorm la llúdriga, completament
indiferent al nostre desplegament tecnològic.
Un altre sistema per buscar els animals marcats és recórrer activament el
territori fins trobar-los, sigui a peu, en cotxe, barca o avioneta. Molts receptors
tenen l’opció d’anar buscant, cada pocs segons, les diferents freqüències,
de forma que un només s’ha de preocupar de caminar o conduir per
les zones on creiem que poden trobar-se les llúdrigues.
La distància a la que es capta el senyal no depèn, lògicament, només de
l’antena, sinó que té molt a veure la potència de l’emissor, factor que ve
condicionat per la seva mida i per la durada del mateix. És a dir, podem fabricar
un emissor que se “senti” a desenes de quilòmetres i que duri tres o quatre
anys, però la bateria serà més grossa i aquest fet repercutirà en la mida
final. Si és un emissor de collar per col·locar a un ós o una girafa, no impor-