El retorn de la llúdriga - Fundació Catalunya - La Pedrera

5.Activitat i comportament
de les llúdrigues a la seva nova llar
Les primeres setmanes de radioseguiment, intentem localitzar
els tres exemplars fins ara alliberats durant el dia, per conèixer
l’indret que han escollit per dormir, l’anomenat lloc de descans.
És una feina que demana temps i em pertoca a mi portar-la a
terme, però mai falten voluntaris disposats a ajudar.Al
capvespre, seguim una sola llúdriga durant algunes hores, per
esbrinar el seu comportament. El radioseguiment de la “Cuanti”
és senzill, ja que es mou per La Massona, als Aiguamolls de
l’Empordà, llacuna que disposa de tres aguaits d’observació i un
itinerari. Comencem situant-nos a l’observatori Pallejà, on
esperem que es desperti i iniciï la seva activitat.Algunes vegades
passa uns minuts pescant davant de l’observatori i gaudim,
sobretot les nits de lluna plena, d’unes magnífiques vistes
d’aquest esquiu animal.Tot seguit, es posa a nedar a gran
velocitat, desapareixent per la part central de La Massona en
direcció al mar.
Aleshores, comença la cursa. Correm per l’itinerari fins a
l’aguait del Gall Marí on, amb sort, arribem en el moment just
de veure una taca fosca que s’obre pas per l’aigua cap a la dreta,
al final del nostre camp de visió. Reprenem la cursa, corrent
amb botes d’aigua, prismàtics, receptor i antena cap a l’aguait
del Bruel, on habitualment arribem tard, quan el senyal se sent
ja a la dreta, en direcció al mar. El següent i últim punt de
localització és la torre de la platja, indret des d’on sentim el
senyal, però mai veiem l’animal, ja que queda lluny de la llacuna.
En aquest racó final de l’estany sol romandre una bona part de
la nit, aturant-se una estona a descansar entre els canyissos, fet
que detectem perquè els “bips” ràpids i irregulars que surten
del receptor donen pas a uns altres lents i monòtons.
Sovint, en arribar aquest moment, aprofitem per anar a
Com sovint explicàvem en xerrades i conferències, amb l’alliberament
les llúdrigues recobraven la seva llibertat, però no la seva intimitat,
ja que l’emissor que portaven dins del cos informava durant mesos
de la seva posició i la seva activitat. Com veurem, el radioseguiment, combinat
amb d’altres mètodes, van servir per conèixer molts aspectes de la nova
població de llúdrigues, des del que passava amb cada exemplar un cop alliberat,
fins a aspectes molt diversos de la seva vida.
5.1. Sistemes de seguiment
En aquest apartat s’expliquen sis mètodes diferents per esbrinar diversos
aspectes de la vida de les llúdrigues, un cop alliberades a les conques de la
Muga i del Fluvià. Quatre d’aquests sistemes estan basats en les dades procedents
de l’emissor implantat en 38 dels 41 exemplars (als tres restants no
va ser possible per diversos motius), mentre que els altres dos intenten esbrinar
l’evolució de la població a través de l’observació directa o indirecta (excrements
o petjades). Deixem en un altre apartat (5.5) un nou sistema, ben
revolucionari: el seguiment genètic.
5.1.1. Radioseguiment
El radioseguiment o radiomarcatge – “radiotracking” en anglès - és una tècnica
àmpliament utilitzada en la majoria dels projectes de recuperació de
El retorn de la llúdriga 41
buscar a un altra de les llúdrigues. Seguir a en “Meu” és força
més complicat, ja que s’ha instal·lat entre La Llarga i La Fonda,
dues llacunes situades al cor de la Reserva, una zona sense
accés i inundada durant l’hivern. Mentre es mou per la part
interior d’aquestes llacunes, sortint fins i tot a córrer per la
sulsura, ens podem apropar i localitzar el punt sobre el mapa,
encara que amb dificultats, perquè de nit tota la zona sembla
igual i no aconseguim orientar-nos amb precisió (som al 1995,
era pre-GPS). Però quan decideix dirigir-se cap a la banda
litoral, la que toca amb la platja, llavors la podem donar per
perduda. Els freqüents braços de les llacunes són massa
profunds per travessar-los, fins i tot amb botes d’aigua que
anomenem irònicament “de coll alt”. Donar tota la volta fins a
la platja ens pot portar més d’una hora, caminant de nit per
zones de fang on et quedes clavat i forats amb metre i mig
d’aigua, amb poques possibilitats, per tant, d’arribar secs i
sencers. És llavors quan penso en la força de la maresma, en
l’odi de tantes generacions d’empordanesos cap aquests
indrets, per ells tenebrosos i infectes. I en el pagès de la
llegenda de El Bruel, travessant l’aiguamoll amb el carro a vessar
de blat, enfonsant-se cada cop més en el fang traïdorenc...
Als pocs dies de l’alliberament de la “Cuanti”, es troben unes
petjades de llúdriga al final de La Massona. Surten de la llacuna i
travessen la platja perpendicularment, fins arribar al mar, on
desapareixen just on trenquen les onades. Em venen al cap tot
de preguntes sense resposta: s’haurà cabussat dins el mar?
haurà tastat l’aigua salada? haurà pescat una orada? què deu
haver pensat aquesta llúdriga extremenya en descobrir aquesta
infinita llacuna anomenada Mediterrània?