El retorn de la llúdriga - Fundació Catalunya - La Pedrera

4.5. L’alliberament
L’alliberament era el dia D de tot el programa de reintroducció. A primera
hora del matí, com ja hem vist, es feia la darrera revisió de l’exemplar, per
tal d’assegurar-se que estava preparat per tornar a viure en llibertat. Tot
seguit, era traslladat en un vehicle fins al punt d’alliberament prèviament
decidit. No totes les llúdrigues van ser deixades anar als Aiguamolls
de l’Empordà, sinó també als rius Muga, Fluvià, Ser, Llobregat
d’Empordà, etc.
L’alliberament d’una llúdriga es va convertir en un magnífic
moment per a la “seducció ambiental”, concepte explicat al capítol
7. En tot cas, quasi sempre ens interessava que vinguessin
persones a gaudir d’aquest moment tan màgic, per això es convidaven
escolars, periodistes, polítics o gent dels municipis propers,
entre d’altres. També era el moment de més nervis per l’equip
del Projecte Llúdriga, sempre amb por que la llúdriga no
estigués prou preparada per tornar als rius, o patint pel que li
pogués passar durant els dies següents.
La caixa de transport era col·locada a la vora del riu o estany decidit, mirant
cap a l’aigua. Es demanava silenci i es procedia a obrir la porta. Cap alliberament
era igual: unes sortien a tota velocitat i es deixaven veure tan sols
un instant, d’altres es deixaven fotografiar durant inacabables segons per
satisfacció dels reporters gràfics, d’altres no volien sortir ni tombant
la caixa, ...
En total van ser 41 les llúdrigues alliberades en el marc del
Projecte Llúdriga. La majoria (26) foren extremenyes, procedents
bàsicament de Los Llanos de Cáceres, la Sierra de San
Pedro i Badajoz. Les nou llúdrigues portugueses, com ja s’ha
dit, procedien de la presa d’Alqueva, al riu Guadiana. Els cinc
exemplars asturians van ser capturats al riu Esva, un bonic riu
salmoner situat a l’occident asturià, i l’última era catalana, salvada
del tram del riu Segre avui dia negat per la presa de Rialp.
Posteriorment, a començaments del 2002, les autoritats extremenyes
van cedir un darrer exemplar ( el 26è) procedent d’un centre de
recuperació.
Cada llúdriga va ser batejada amb un nom propi, doncs no vam voler que
cada animal tingués només un simple codi numèric. Aquest “honor” – o
complicada feina en alguns casos – corresponia a l’equip de captura que
estigués operant en aquell moment. De noms n’hi va haver finalment
de tot tipus, divertits i seriosos, però tots amb alguns explicació
més o menys intel·ligible. Relacionats amb el lloc de captura
(Esva, Cano, Salor), relacionats amb membres de l’equip de
captura (Berta, Llobeta, Teresa, Nano, Rati) o d’altra gent propera
(Júlia, Candela, Montse), relacionats amb fets ocorreguts
durant la captura (en Trau va fer un bon ídem a la mà d’un
dels tècnics, la Seca estava molt prima, en Roc es va refugiar entre
uns rocs i la Dolça va estar molt tranquil·la en tot moment, al
contrari que la Fera) i alguns amb estranyes relacions, resultat
de la dificultat per trobar noms ràpidament (la Lauda va viatjar
des de Lisboa amb Lauda Air, Xana és el nom asturià d’unes
suposades fades que viuen als rius, la condició corporal de la
Derek va donar un resultat digne de la famosa Bo Derek, la Mercè va ser
capturada el 24 de setembre i la Jroñe, “Jroñe que Jroñe”).
El retorn de la llúdriga 39
Fotografia 4.7. Jordi Portabella i Jordi Sargatal
transportant dues llúdrigues per alliberar-les a la
Reserva de Mig de Dos Rius, al riu Fluvià.
© Marga Viza / FTP
Fotografia 4.8. Alliberament d’una llúdriga
a l’estany de Vilaüt el 1997, amb la presència,
entre d’altres, d’Esteve Tomàs, gerent del Zoo,
i una patrulla del SEPRONA de la Guàrdia Civil.
© Projecte Llúdriga
Fotografia 4.9. Alliberament d’una de les
primeres llúdrigues al desembre de 1995,
amb la presència, entre d’altres, de Cristòfol
Jordà, Director General de Patrimoni Natural
i Florenci Bosch, alcalde de Sant Pere Pescador.
© Projecte Llúdriga