El retorn de la llúdriga - Fundació Catalunya - La Pedrera

4.3. El transport
Les llúdrigues que es consideraven aptes pel projecte de reintroducció rebien
una última injecció amb un producte anomenat neurolèptic, que servia per
disminuir els nivells de estrès durant el transport i els primers dies de captivitat.
Tot seguit, quan ja s’estaven despertant de l’efecte de l’anestèsia, eren
introduïdes en una gàbia de transport – els anomenats “transportins” pel
trasllat de gossos – i es deixava que es recuperessin completament en un
indret fresc i fosc.
La majoria de les llúdrigues van ser transportades en cotxe, sempre
durant la nit, per evitar la calor i la major densitat de trànsit del
dia. El viatge fins a Barcelona durava entre 8 i 12 hores, depenent
del lloc de captura.
Un nombre reduït d’exemplars va ser transportat en avió, concretament
des dels aeroports de Lisboa i Oviedo. En aquests casos, el
trajecte es feia durant el dia i es completava en unes tres hores.
Durant el transport, la majoria de les llúdrigues romania tranquil·la,
encara que algunes van intentar escapar mossegant la porta metàl·lica
o esgarrapant-la amb les potes anteriors. En general, la utilització
del neurolèptic provocava que els animals estiguessin més calmats i
relaxats.
4.4. L’estada al Zoo de Barcelona
Una de les claus de l’èxit del Projecte Llúdriga cal buscar-la en la participació
del Zoo de Barcelona. Gairebé no van caldre esforços per convèncer als
seus responsables de l’interès de la reintroducció, doncs tenien molt clar
que un dels papers dels parcs zoològics moderns és ajudar a la conservació
de les espècies amenaçades, sigui a través de la divulgació, de la cria en captivitat,
de l’assistència veterinària, etc.
I va ser precisament en el camp veterinari, com ara veurem, que vam rebre
l’assistència del Zoo de Barcelona, amb un altíssim nivell de qualitat i de
professionalitat que mai no podrem agrair prou. Afegint, òbviament, l’ajut
econòmic que va suposar que mai paguéssim ni una – aleshores - pesseta
pel suport rebut.
Ens havíem quedat en la llúdriga, dins d’un transportin, camí de Barcelona.
En arribar al Zoo, l’exemplar era allotjat en una gàbia de tela metàl·lica
d’uns 2,5 metres de longitud, 1,20 d’amplada i 1,20 d’alçada, amb una caixa
de fusta enganxada que feia les funcions de cau, tot aixecat sobre el terra,
per evitar possibles infeccions. Les sis gàbies de què es disposava estaven
situades en dues habitacions contigües i d’accés restringit, on la temperatura
es mantenia entre els 18 i els 24ºC.
La llúdriga rebia tot l’aliment i l’aigua que necessités, sense límit. Els primers
dies el menú era ben variat, per tal que pogués escollir la presa preferida
i no romangués en dejuni. Truites de riu, anguiles, crancs americans i
pollets eren introduïts en la gàbia fins que, quan començava a menjar amb
normalitat, la dieta consistia sobretot en truita de riu. La quantitat d’aliment
ingerida era anotada diàriament i també cada dia es recollien els excrements
i l’orina per realitzar diversos anàlisis.
Quan la llúdriga començava a menjar, habitualment dos dies després de
la seva arribada, era anestesiada per realitzar una revisió molt més completa
que la realitzada al camp, incloent radiografies, mostres de sang, recollida
de paràmetres fisiològics, col·locació d’un microxip i administració d’antiparasitaris.
Si era necessari, s’aprofitava per curar les ferides relacionades
amb la captura.
El retorn de la llúdriga 37
Fotografia 4.4. Transport en avió de
dues llúdrigues procedents d’Astúries.
© Antonio Martínez