El retorn de la llúdriga - Fundació Catalunya - La Pedrera

3. L’hàbitat de les llúdrigues
L’abril del 1993, recent tornat d’un llarg periple per Austràlia,
començo a coordinar el “Projecte de reintroducció de la
llúdriga als Aiguamolls de l’Empordà i conques de la Muga i del
Fluvià”. Com que el nom és massa llarg, el deixem com a
subtítol, quedant com a títol principal el de “Projecte Llúdriga”,
un nom gens original (poden existir uns quants projectes
llúdriga més al món) però que cualla i es fa conegut de seguida,
cosa que impedeix la recerca d’altres noms més adients.
Aquesta primera fase del projecte ha de consistir en fer un
estudi de viabilitat, és a dir, avaluar si és possible el retorn de la
llúdriga, però també, molt important, assegurar que no queda
cap exemplar, cosa més difícil del que es pot suposar.
Una de les principals característiques dels mamífers
depredadors de casa nostra és la dificultat d’observar-los. I de la
forma que se’ls ha perseguit durant segles, no és d’estranyar. En
general, la majoria són nocturns i extremadament esquerps, per
això et pots considerar afortunat de veure un teixó, una guilla o
una fagina. De fet, la majoria de les vegades els sorprenem de
nit, mentre travessen amb rapidesa un camí o carretera.
Els estudiosos d’aquestes espècies, doncs, no tenen més
remei que guiar-se per dades indirectes que provin la seva
presència. Els senyals més habituals del seu pas per la zona són
les petjades i els excrements (és a dir, les caques, nom més lleig
però més explícit).
Sembla mentida la de coses que es poden saber analitzant
una simple petjada en un camí, o un excrement sobre una roca.
Conec alguns biòlegs de camp que són veritables experts en
desxifrar la informació dels rastres, molt més propers al vell
paranyer o al rastrejador Sioux, que al científic de bata blanca.
Et saben dir quina espècie ha passat i quan, el nombre d’animals,
les edats i el que han menjat aquell dia. I aquesta informació és
la substituta de la que es pot aconseguir fàcilment en altres
grups animals (com els ocells), tan sols observant directament
l’espècie.
En aquest capítol ens ocupem de l’embolcall bàsic per a tota espècie:
el seu hàbitat, és a dir, el lloc on viu i s’alimenta. Primer veurem que
necessita una llúdriga per viure en una zona determinada, el que anomenem
requeriments ecològics, i després ens endinsem en l’estudi de viabilitat,
que havia de dirimir si la reintroducció a les conques Muga i Fluvià
era possible.
3.1. Requeriments ecològics
Els primers estudis sobre l’ecologia de la llúdriga la definien com una espècie
molt estricta en la selecció dels indrets per viure. Es pensava, fruit de la
desaparició de moltes zones i de la disminució en d’altres, que la llúdriga
vivia només en rius d’aigües molt netes i amb un bosc de ribera madur.
Posteriorment, s’ha anat comprovant que la llúdriga pot viure en tota
mena d’hàbitats aquàtics, sempre i quan es compleixin tres condicions:
• que hi hagi prou aliment,
• que tingui indrets segurs on amagar-se i descansar, i
• que els nivells de contaminació siguin baixos.
Si bé a les zones amb poca densitat la llúdriga selecciona els millors llocs,
a les regions on la llúdriga és molt abundant se les troba a indrets que a prio-
El retorn de la llúdriga 25
Així, doncs, per certificar l’extinció completa de l’espècie, cal
prospectar exhaustivament l’àrea geogràfica del projecte a la
recerca d’excrements o petjades de llúdriga. I, primer de tot,
haig d’aprendre bé com identificar aquests rastres.
Això ho aprenc un matí de primavera del 1993 a la Noguera
Ribagorçana, amb en Jordi Ruiz-Olmo, un dels màxims experts
en llúdriga del país, com a professor particular.
- Fixa’t bé, Deli - em diu en Jordi -. Les petjades de llúdriga
marquen cinc dits en forma de llàgrima i les ungles apareixen,
encara que no sempre, com uns diminuts punts. Són força
diferents d’altres espècies de mustèlids i de mida més gran.
Mentre faig algunes fotografies de dues petjades molt clares
gravades en el fang, en Jordi em demana que vagi a veure uns
excrements frescs que acaba de trobar.
- En aquest excrement podrem repassar les característiques
que comentàvem abans – diu en to de professor universitari -.
És allargat i de color gairebé negre, encara que es torna gris a
mida passen els dies. Si l’observes de prop, veuràs que està
farcit d’espines i altres ossos de peixos. I per últim – continua
amb un posat teatral – l’olor.Acosta-te-la al nas i olora-la.
Amb certa precaució, doncs conec per exemple l’olor de
l’excrement de guineu (que tira d’esquena), m’acosto la caca
negra i viscosa al nas.
- Què? – em diu en Jordi impacient -. Què et sembla? Oi que
fa olor a marisc?
I és increïble, però cert. L’excrement desprèn una olor suau i
més aviat dolça, que recorda molt a l’olor del peix o del marisc
(en bon estat). No em molesta en absolut continuar olorant-lo i
més aviat m’agrada. De seguida m’aflora la vena comercial i
penso en un perfum que anomenaria “Eau de Loutre”. Seria un
èxit! ... o potser no. En tot cas, el que és segur és que si trobo
un excrement de llúdriga a la Muga o al Fluvià el reconeixeré
sense cap mena de dubte...