El retorn de la llúdriga - Fundació Catalunya - La Pedrera

La Jonquera
riu Anyet
Maçanet de Cabrenys
riu Arnera
riu Llobregat
d’Empordà
riu Orlina
Llançà
riu Muga
Sant Llorenç de la Muga
Peralada
riu Llierca
Sant Pau de Seguries
Castellfollit
de la Roca
riera de Bianya
riu Junyell
Olot
Santa Pau
Besalú
riu Ser
Castelló
riera de Figueres
d’Empúries Roses
riu Manol
Figueres rec Parc Natural
Navata
Corredor
riera
dels Aiguamolls
d’Àlguema
de l’Empordà
rec Sirvent
riu Fluvià
Sant Pere Pescador badia
Bàscara
riu Vell de Roses
L’Escala
Banyoles
Amer
Sarrià de Ter
cedent de Nordamèrica, ha colonitzat les conques dels rius Muga i Fluvià
recentment, a partir de poblacions veïnes.
La Muga irriga una important zona agrícola, però només alguns trams
del curs mig i baix reben aigües residuals urbanes tractades (bàsicament de
la ciutat de Figueres). El Fluvià creua una important àrea industrial (al voltant
d’Olot) al seu curs alt, i travessa zones predominantment agrícoles fins
a la desembocadura.
2.2. Situació de la llúdriga a l’inici del projecte
Com ja s’ha esmentat, quan es planteja el retorn de la llúdriga a començaments
dels 1990s, l’espècie està completament extingida a l’àrea d’estudi.
Però val la pena repassar la cronologia de la seva desaparició.
Fins a mitjans del segle XX, les llúdrigues habitaven gairebé tots els racons
dels rius, rieres i aiguamolls de les conques de la Muga i del Fluvià. A partir
d’aquest moment, degut als factors ja explicats, la població va començar
a disminuir, fins a desaparèixer completament a la dècada dels 1980s.
De la bibliografia disponible i mitjançant enquestes a naturalistes, caçadors,
pescadors i pagesos, va ser possible reconstruir l’evolució de la població
de llúdrigues de la zona des dels 1950s fins els 1980s, quan es va produir
l’extinció.
A la dècada dels 1950s, es podien trobar llúdrigues a gairebé tots els rius
i rierols de les dues conques, així com a quasi tots els recs, llacunes i
estanys dels Aiguamolls de l’Empordà. Són de particular interès les referències
a llúdrigues habitant a petits rierols de muntanya amb poca aigua, que
podria indicar que els trams “millors” devien gaudir de densitats més altes
d’individus. Es caçaven moltes llúdrigues, emprant armes de foc, paranys
i, fins i tot, forques. Una observació al Cap Norfeu (Cap de Creus) podria
indicar que, fins i tot, alguns individus vivien a la costa.
Durant la dècada dels 1960s la llúdriga encara era abundant, però les
informacions aportades semblen indicar que es mataven menys individus,
el que podria ésser causat per una reducció en la població. Les cites procedents
de la serra de l’Albera disminueixen, però als Aiguamolls de l’Empordà
les llúdrigues encara són molt comunes, per exemple als arrossars.
riu Ter
Girona
Celrà
Flaçà
Torroella
de Montgrí
El retorn de la llúdriga 19
Figura 2.2.
Àrea geogràfica
de la reintroducció.
La línea vermella
representa el límit
de la conca fluvial.