El retorn de la llúdriga - Fundació Catalunya - La Pedrera

18 El retorn de la llúdriga
Fotografia 2.1.Vista aèria de la
desembocadura del riu Fluvià, on
destaca l’illa de Caramany, i a la riba
esquerra, la Reserva de Mig de Dos
Rius, propietat de la Fundació Territori
i Paisatge. © Deli Saavedra
troducció es va portar a terme, des de la primera fase de planificació,
a les conques dels rius Muga i Fluvià, un territori d’aproximadament
2.000 km 2 . Aquesta àrea pertany administrativament
a tres comarques: l’Alt Empordà, el Pla de l’Estany i la
Garrotxa.
Tant la Muga com el Fluvià són rius curts típicament mediterranis,
amb un règim hídric irregular, alimentats sobretot per les
aigües de la pluja, i amb un cabal considerat baix en termes absoluts.
La conca de la Muga presenta una superfície de 854 km 2 i un
cabal mitjà de 2,44 m 2 /seg, essent la longitud total de la seva branca
principal de 65 km. L’afluent principal és el Llobregat d’Empordà,
que porta més aigua, fins i tot, que la branca principal (la
Muga). Aquest afluent, juntament amb d’altres secundaris, recull
l’aigua de la serra de l’Albera.
El riu Fluvià té 97 km de longitud, un cabal mitjà de 1,27 m 2 /seg
i una superfície de 1124 km 2 . Els afluents principals es troben
tots a la Garrotxa (Ser, Ridaura, Llierca), mentre que a la plana
empordanesa rep tan sols la contribució d’alguns torrents menors.
Ambdós rius desemboquen als Aiguamolls de l’Empordà, que
compten amb 4.800 ha protegides com a Parc Natural i 800 ha
en forma de Reserva Integral.
La plana de l’Empordà és drenada per recs que recullen aigua
des de diversos rius i des de les conques d’antics estanys dessecats.
Alguns dels més importants (Madral, Mugueta i Salins) drenen
l’antic estany de Castelló, en un altre temps immens. Entre la Muga i el Fluvià,
dos llargs recs (Corredor i Sirvent) creuen la plana de ponent a llevant.
Dotzenes de quilòmetres de recs més petits travessen i connecten la major
part del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà.
Però la característica principal dels Aiguamolls de l’Empordà és la presència
d’àrees inundades, temporalment o permanent. És possible associar dos
tipus diferents d’àrees inundades: aquelles associades als antics estanys, com
el gran estany de Castelló, i les llacunes costaneres, localment anomenades
llaunes, que es formen per la interacció entre les aigües superficials, que cerquen
una sortida al mar, i els processos marins (barres costeres), que obstrueixen
el seu pas. Els estanys contenen aigua dolça, mentre que les llacunes
costaneres són d’aigua salabrosa, amb una composició que depèn de la
situació i la influència marina.
Els boscos de ribera estan formats per àlbers, freixes i verns, però en moltes
zones han estat substituïts per plantacions de pollancres o plàtans. A les
zones humides i zones costaneres, per últim, trobem la vegetació que s’anomena
helofítica (com el canyís i la balca) i halòfila (plantes que resisteixen
grans quantitats de sals al sòl).
La comunitat de peixos està representada principalment per la família dels
ciprínids, amb moltes espècies introduïdes (carpa, madrilla, gardi) a més de
les anguiles. Al curs alt trobem la truita i a prop de la desembocadura i als
aiguamolls hi viuen algunes espècies marines (llissa, llobarro).
La densitat de població a la zona és d’uns 60 habitants/km 2 , però augmenta
espectacularment a la costa durant l’estiu. Les principals activitats
són l’agricultura i el turisme, amb més de 150.000 places turístiques. Les
vies de comunicació principals passen de nord a sud, connectant la Península
Ibèrica amb la resta d’Europa.
Els dos altres mustèlids semi-aquàtics presents a la zona són el turó (Mustela
putorius) i el visó americà (Mustela vison). Aquest darrer, invasor pro-