El retorn de la llúdriga - Fundació Catalunya - La Pedrera

14 El retorn de la llúdriga
Figura 1.4. Distribució de la llúdriga
a Europa durant la dècada dels 1980s
(segons Ruiz-Olmo, 2001).
Figura 1.5. Distribució aproximada de la
llúdriga a la Península Ibèrica cap a l’any 1994
(modificat de Ruiz-Olmo & Delibes, 1998 i
Trindade et al., 1998).
Figura 1.6. Distribució de la llúdriga a
Catalunya cap a l’any 2001 (extret de
Ruiz-Olmo & Delibes, 1998; Saavedra &
Sargatal, 1998; Ruiz-Olmo, 2001).
Mundial per a la Conservació de la Natura), inclosa a l’annex I del conveni
CITES (rang màxim de prohibició del comerç) i inclosa a l’annex II (protecció
estricta) de la Convenció de Berna. A nivell europeu, la llúdriga està
inclosa als annexes II (que requereix la designació d’àrees especials de conservació)
i IV (protecció estricta) de la Directiva Habitats (92/43/CEE). A
nivell nacional, està protegida per la legislació catalana (Llei 3/1988) i espanyola
(Llei 4/1989). Catalunya disposa d’un pla de conservació de la llúdriga
des del 2002 (ordre MAB/138/2002, de 22 de març, de la Generalitat de
Catalunya).
1.3. El declivi de la llúdriga a Europa
La llúdriga va patir un procés de regressió espectacular a Europa. Si bé a
començaments del segle XX la llúdriga era present a tot el continent, a la
dècada dels 1980s la situació era completament diferent: en perill de desaparició
o ja extingida a Bèlgica, Luxemburg, Suïssa, França, Anglaterra,
Àustria, Holanda, Alemanya i Itàlia. Curiosament, en d’altres països com
Portugal, Grècia, Noruega, Escòcia o Irlanda, les poblacions eren encara
abundant. Com es pot veure al mapa de distribució de la llúdriga, la seva
desaparició no es va produir a tot arreu ni de bon tros, per causes per veurem
més endavant.
Abans de la reintroducció de que tracta aquest llibre, la situació a la Península
Ibèrica mostrava dues realitats ben diferenciades: a l’oest, la llúdriga era
present gairebé de forma continua des de Galícia fins a Extremadura, incloent
tot Portugal. A l’est, la llúdriga havia desaparegut de grans zones, sobretot
a la costa mediterrània, on els rius són curts i passen a través de zones
àrides, però on, al mateix temps, viuen concentrats una gran part dels ciutadans
espanyols.
A Catalunya, com a la resta d’Europa, la llúdriga habitava tots els rius,
rierols i aiguamolls, des del nivell del mar fins a àrees pirinenques per sobre
els 2000 metres. El declivi es va iniciar durant la dècada dels 1950 i quan
el primer cens a nivell espanyol va ser portat a terme (1984-85), la llúdriga
ja només es trobava a zones muntanyoses, poc poblades i no industrialitzades.
En els anys transcorreguts des del primer “otter survey” (com s’anomenen
aquests censos), la població ha iniciat una recuperació, tant de forma natural
com a través de la reintroducció explicada en aquest llibre. A començaments
del segle XXI (després del cens de 1999-2000), podem afirmar que la
llúdriga habita les conques pre-Pirinenques del Noguera Ribagorçana, Noguera
Pallaresa i Segre, així com els rius Matarranya i Algars, situats a les
comarques del sud (vegeu l’apartat 6.3). Com a conseqüència de la reintroducció,
la llúdriga ha tornat als Aiguamolls de l’Empordà i les conques dels
rius Muga, Fluvià, Ter, Tec i Tet, com s’explica detalladament més endavant.
1.4. Factors que amenacen la supervivència de la llúdriga
Són diverses les causes que han provocat la disminució o desaparició de la
llúdriga a Europa, però totes elles estan relacionades exclusivament amb
l’activitat humana, com es pot comprovar a continuació.
1.4.1. La persecució directa
Molt probablement va ser una important causa de desaparició de la llúdriga
en moltes regions europees fins als 1970s. Les llúdrigues es caçaven pel
valor de la seva pell i perquè els pescadors i els gestors de piscifactories les