El retorn de la llúdriga - Fundació Catalunya - La Pedrera

El retorn
de la llúdriga
Història de la reintroducció de la
llúdriga als Aiguamolls de l’Empordà i
conques dels rius Muga i Fluvià
Deli Saavedra
Manuals tècnics i pràctics de la Fundació Territori i Paisatge. Col·lecció Gestionar per Conservar.

Manuals tècnics i pràctics de la Fundació Territori i Paisatge
Col·lecció Gestionar per Conservar.
Coordinació col·lecció: Jordi Sargatal i Marga Viza
El retorn de la llúdriga. Història de la reintroducció de la llúdriga
als Aiguamolls de l’Empordà i conques dels rius Muga i Fluvià.
Text: Deli Saavedra
Disseny i maquetació: Lluc Julià
Cartografia: Toni Llobet
Fotografia de la portada: Jordi Bas
Fotografia de la contraportada: Pere Duran
Novembre 2006
Impressió: xxxx
Aquesta publicació serà reproduïble per tots els mitjans, citant sempre les
fonts, i amb finalitats no lucratives. Les imatges que il·lustren la publicació,
així com la cartografia, són propietat dels seus autors i no es poden utilitzar
sense el seu consentiment.
© Text: Deli Saavedra
© Edició: Fundació Territori i Paisatge de l’Obra Social de Caixa Catalunya
Imprès en paper reciclat

Índex
Presentació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7
1. La llúdriga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
1.1. Llúdrigues del món . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
1.2. La llúdriga eurasiàtica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12
1.3. El declivi de la llúdriga a Europa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14
1.4. Factors que amenacen la supervivència de la llúdriga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14
2. El Projecte Llúdriga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17
2.1. Àrea geogràfica del projecte . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17
2.2. Situació de la llúdriga a l’inici del projecte . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19
2.3. Les reintroduccions: una eina per a la conservació de les espècies . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20
2.4. Reintroduccions de llúdrigues al món . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21
2.5 Inicis del Projecte Llúdriga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23
3. L’hàbitat de les llúdrigues . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25
3.1. Requeriments ecològics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25
3.2. Pot tornar la llúdriga a les conques Muga i Fluvià? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26
4. De la captura a l’alliberament: viatge a través de la Península Ibèrica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33
4.1. Zones de captura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33
4.2. El trampeig . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 34
4.3. El transport . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37
4.4. L’estada al Zoo de Barcelona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37
4.5. L’Alliberament . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39
5.Activitat i comportament de les llúdrigues a la seva nova llar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41
5.1. Sistemes de seguiment . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41
5.2. Procés de recolonització . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47
5.3. Natalitat i mortalitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51
5.4.Activitat i moviments . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57
5.5. Estudis genètics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 63
6. Futur de la nova població . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67
6.1. Evolució de la distribució . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67
6.2. Model teòric de la viabilitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 68
6.3. Evolució general de la llúdriga a Catalunya . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 73
7. Seducció ambiental a través de la llúdriga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77
7.1. La llúdriga com a espècie-bandera . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 78
7.2.Activitats realitzades dins del Projecte Llúdriga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 79
8. Que pots fer per ajudar a conservar la llúdriga? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 91
9.Agraïments . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 93
10. Bibliografia i websites . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 97
11. Índex de taules, figures i fotografies . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 107

Presentació
El retorn de la llúdriga 7
El present Manual és el sisè que produeix la Fundació Territori i Paisatge, després d’haver-ne
editat un sobre connectors ecològics i quatre sobre custòdia del territori, però de fet aquest és
el primer d’una col·lecció que comença a veure la llum sota el nom de “Gestionar per
conservar”, i que pretén aportar coneixements i arguments per millorar la gestió del territori
i del paisatge en general, així com dels seus sistemes i elements naturals. Tot això com a complement de
l’objectiu principal de la Fundació que és l’adquisició de territori per preservar i la consciència ambiental
de la societat.
Presentar el Manual sobre la reintroducció de la llúdriga a les conques de la Muga i del Fluvià, és a
dir bàsicament als meus estimats aiguamolls de l’Empordà, em produeix una immensa satisfacció per
quatre raons diferents però molt lligades: per l’espècie, per la zona, per l’autor i per tots els altres actors
implicats.
L’espècie, la llúdriga, em despertava, i em desperta, una gran fascinació. Durant les meves primeres
visites en solitari a les llacunes d’entre la Muga i el Fluvià quan tot just tenia setze anys, encara vaig
tenir la sort de veure alguna de les darreres llúdrigues de l’antiga població empordanesa. Guardo aquelles
imatges gravadíssimes al meu cervell: un exemplar amagant-se entre la Massona i la Llarga el 24 de
novembre del 1973, un exemplar nedant a l’embassament de Boadella el 29 de juny del 1974, una visió
molt propera encara que fugaç a l’estany de Palau el 20 de febrer del 1976, i finalment uns excrements
frescos a Les Escaules, al curs mitjà de la Muga el 5 de març del 1980, segurament d’un dels darrers
exemplars abans de la seva extinció a l’Empordà.
Pel que fa a la zona he de dir que els Aiguamolls de l’Empordà han estat la meva escola. Tot el que he
fet i sóc ho dec als ocells i als Aiguamolls, i evidentment a les persones que m’han ajudat i han fet
possibles les meves dèries. El projecte Llúdriga va començar a ser imaginat en plena campanya de
defensa dels Aiguamolls, durant els anys 70, va néixer formalment el 1993 a la meva etapa com a
Director del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, va rebre fons de l’Obra Social de Caixa
Catalunya en la meva etapa d’assessor ambiental d’aquesta entitat, i ha acabat, i molt bé per cert, en
plena actuació de la nova Fundació Territori i Paisatge. El recorregut del projecte coincideix amb el
recorregut de la meva vida.
De l’autor, l’amic Deli Saavedra, he de dir que forma part de les primeres fornades de naturalistes
sortits de l’ebullició d’activitat i entusiasme dels primers anys d’Aiguamolls. Recordo perfectament les
primeres sortides conjuntes per veure i anellar ocells, i que un cop acabada la carrera de Biologia se’n va
anar uns mesos a Austràlia i li vaig dir que en tornar, a primers del 1993, tindria un projecte per ell, i
així va ser, i així va començar amb força el Projecte Llúdriga. I puc dir amb molta satisfacció que des de
llavors no hem parat de fer coses fantàstiques junts. I una d’elles queda perfectament reflectida en el
present Manual.
Pel que fa als altres actors també puc dir que per la llúdriga o gràcies a la llúdriga, he gaudit de bons
moments, o he establert i reforçat lligams d’amistat amb moltes persones, d’entre les que voldria
destacar a Jorge de Pallejà, excel·lent naturalista i caçador absolutament reconvertit i ara dedicat de ple a
la conservació, que va fer possible amb el seu patrocini els primers estudis de viabilitat de la

El retorn de la llúdriga 9
reintroducció; a Salvador Alemany, que com a cap d’ICONA primer, i President de la Junta dels
Aiguamolls després va ser sempre un gran impulsor de tots els nostres projectes; a Joaquim Maluquer,
pel seu mestratge en ornitologia i diplomàcia; a Salvador Filella i Martí Boada pel suport a la campanya
dels Aiguamolls des dels inicis; a Albert Vilalta i Cristòfol Jordà, que des de la llavors recent creada
Conselleria de Medi Ambient, varen fer possibles les primeres gestions i subvencions; a tot l’equip del
Parc Natural i dels Amics dels Aiguamolls, pel suport rebut; a Jordi Portabella, Esteve Tomás, Ferran
Costa i Jesús Fernàndez i tota la gent del Zoo de Barcelona pel gran ajut rebut; a Ramon Mascort i
Josep del Hoyo, pel que hem fet per divulgar la natura en general; a Joaquim Llach, Joan Cals i Antoni
Serra Ramoneda, per creure en el projecte Llúdriga des del primer dia i, sobretot, per fer possible la
creació de la Fundació Territori i Paisatge; a Narcís Serra, actual President de Caixa Catalunya i de la
Fundació, que a més va fer pels Aiguamolls en la seva etapa com a conseller de la Generalitat
recuperada, i a Josep Mª Loza, Josep Querol i Miquel Perdiguer, dels òrgans de govern de Caixa
Catalunya, pel que fan per Territori i Paisatge i de retruc per la llúdriga; a Marga Viza i Miquel Rafa,
pels fruits aconseguits i per acompanyar-me pacientment des dels inicis de la Fundació, i col·laborar
molt eficaçment en la marxa actual de la Fundació, junt a tota la resta de l’equip; a Toni Llobet, pintor
de capçalera, per tot el que ha fet per la seducció ambiental amb dibuixos i projectes; i finalment a la
Zeta, l’Ariadna i l’Arnau, per les esperes a la llúdriga i al sota-signant.
Per acabar de comentar les impressions i valoracions provocades pel projecte llúdriga, m’agradaria
acabar aquesta presentació amb la transcripció d’unes ratlles que vaig escriure el març del 1999 per al
setmanari Empordà, sota l’impacte d’uns interessants fets:
“ El 2 de març passat, ara fa quatre dies, en Deli em va procurar uns moments d’intensa felicitat.
Aprofitant que estava seguint una llúdriga durant 24 hores, va aconseguir que la veiés perfectament fins
a quatre vegades. La sort, el destí, la providència, o tot a l’hora, va fer que les observacions es fessin pels
mateixos llocs on el 5 de març del 1980, és a dir fa just 19 anys, jo mateix trobés els darrers excrements
de llúdriga de l’antiga població empordanesa. El 2 de març la nit era de lluna plena i el visor nocturn
permetia veure el mascle que seguíem nedant amunt i avall, enfilant-se a les pedres de la vora del riu,
capbussant-se… Quan finalment la llúdriga va desaparèixer riu amunt, mirant la lluna vaig reviure
imatges i situacions que encara afegien més felicitat al moment.
Des d’aquí vull agrair a en Deli i a totes les persones que s’han esforçat en el projecte, que m’hagin
permès reviure un somni. He tingut la sort d’haver conegut l’antiga població de llúdrigues
empordaneses i ara, de constatar la seva recuperació. Per acabar, només dir que segur que la presència de
la llúdriga, i la feina dels Grups Llúdriga, seduirà ambientalment a molta gent, fins aconseguir
l’objectiu de tenir un Empordà més civilitzat i amb més qualitat ambiental, on tots, humans i animals,
hi puguem viure en pau, harmonia i bones observacions. Per molts anys llúdrigues i amics de la
llúdriga."
JORDI SARGATAL I VICENS
Director de la Fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya
Octubre del 2006

© Jordi Bas

1. La llúdriga
Sí, la llúdriga! La veritat és que el meu grup d’animals favorit
sempre ha estat el dels ocells i, tot i que conec els diferents
vertebrats (amb els invertebrats tinc veritables problemes de
comunicació), la llúdriga era, amb anterioritat al Projecte
Llúdriga, una d’aquelles espècies mítiques però gairebé
desconeguda per mi.
Recordo la primera vegada que vaig veure la llúdriga. Era l’any
1991 i havíem acabat el darrer examen de febrer.Amb la colla
d’estudiants més naturalistes d’aquell cinquè de biologia de la
Universitat de Barcelona, vam decidir que un parell de setmanes
de vacances (i per tant, de campana) no ens farien cap mal. Feia
temps que somniàvem amb fer una visita hivernal al Parc
Nacional de Bialowieza, a Polònia, que conté la darrera mostra
del bosc primigeni europeu, aquell bosc de grans arbres que
cobria quasi tot el continent fa uns 3000 anys, i que successives
generacions d’homes es van encarregar de convertir en
conreus i pastures.
El viatge va ser tot un èxit quant a paisatge i bitxos.Va caure
una forta nevada dos dies abans de la nostra arribada, i vam
gaudir del blanc paisatge durant tota l’estada.Vam veure un
ramat de més de 50 bisons, l’espècie emblemàtica del Parc, que
va estar durant dècades al llindar de l’extinció, vam sentir
l’inquietant però meravellós cant d’un grup de llops en la nit
negra i glaçada, vam trobar petjades de pràcticament tots els
mamífers europeus gravades en la blanca catifa del bosc ... i un
dia, la fugaç visió d’una llúdriga.
Com cada dia, el dinar es feia al camp, normalment obrint la
part posterior de la furgoneta i endrapant el que es posava a
l’abast. L’important per la nostra activitat naturalista era que en
Les llúdrigues són mamífers de l’ordre dels carnívors i de la família
dels mustèlids. A aquesta família pertanyen els teixons, les mosteles,
les fagines i els turons. Dins d’aquesta família, gaudeixen d’una subfamília
expressament creada per elles, la subfamília Lutrinae. Les llúdrigues
són animals de cos cilíndric, extremitats curtes, peus palmats i cua llarga i
ampla. La pell és densa, amb una extraordinària capacitat d’aïllament tèrmic
i impermeabilitat. El cap és aplanat, amb els ulls, orelles i nas situats a
la part superior. Al musell i els avantbraços trobem les vibrisses, uns pèls
dotats de funció tàctil, que els permeten capturar preses en aigües tèrboles
o amb poca visibilitat. Les llúdrigues tenen una gran capacitat natatòria i
d’immersió.
Totes aquestes característiques no són més que adaptacions per moure’s
i alimentar-se dins de l’aigua. Les llúdrigues són anomenades mamífers
semiaquàtics, ja que passen la major part del seu període d’activitat dins
de l’aigua, encara que altres activitats bàsiques, com la reproducció i el
descans, transcorren fora de l’aigua, com fan els mamífers terrestres.
1.1. Llúdrigues del món
Es considera que existeixen 13 espècies de llúdrigues al món, agrupades en
cinc gèneres diferents. Les llúdrigues estan presents a tots els continents,
excepte a Austràlia i l’Antàrtida. Totes les espècies tenen una forma similar,
un comportament semiaquàtic comparable i uns hàbits d’alimentació
basats en peixos i crancs. L’única que se surt d’aquestes característiques bàsi-
El retorn de la llúdriga 11
el lloc d’aturada tinguéssim possibilitats d’observar algun animal
interessant. I aquell dia vam parar en un pont que travessava un
riuet, glaçat en la majoria de la seva superfície.
Mentre tots fèiem cua per aconseguir alguna cosa per menjar,
en Berto va baixar fins al marge del riu, no sé ben bé amb quin
propòsit.Als pocs minuts, vam sentir uns xiulets, però ningú en
va fer cas, cosa lògica tenint en compte el que teníem entre
mans (l’entrepà).Tot seguit vam sentir la veu d’en Berto que
ens cridava i aleshores vam reaccionar, deixant l’entrepà a
contracor, agafant els prismàtics i esperant que el que fos que
hagués vist valgués la pena.
En arribar al marge del riu, en Berto ens va explicar que havia
sentit uns xiulets i que, en mirar cap al lloc d’on provenia el
soroll, havia vist una llúdriga dreta sobre la coberta glaçada del
riu. Havia romàs uns trenta segons en aquella posició, sense
deixar de xiular, i després s’havia cabussat per una esquerda en
el glaç.
Impressionats pel relat i envejosos de la seva sort, ens vam
esperar uns minuts a la vora del riu, mirant fixament l’esquerda
i pensant com érem d’optimistes, doncs la llúdriga aguanta
minuts dins de l’aigua i ja devia ser a centenars de metres de
distància.
La fila que devíem fer tots set arrenglerats al costat del riu,
amb els ulls oberts com si d’un passi de models en roba
interior es tractés, devia ser irresistible per la llúdriga, ja que als
pocs minuts va reaparèixer, traient mig cos fora de l’aigua.
L’animal, allargassat i marronós, ens va mirar atentament durant
tres o quatre segons, que ens van semblar molt més, i després
es va esfumar dins l’esquerda, llavors sí, per sempre.
Figura 1.1. Alguns mustèlids
que viuen a Catalunya.
© Toni Llobet

12 El retorn de la llúdriga
Taula 1.1.
Espècies de llúdriga al
món (extret de Foster-
Turley et al., 1990 i
IUCN, 2006).
Figura 1.2. Mapa de distribució de la
llúdriga eurasiàtica (Lutra lutra), segons
Foster-Turley et al. (1990).
Nom científic Distribució Longitud (m) Status
Aonyx capensis Àfrica 1,2-1,6 LC
Aonyx congicus Àfrica occidental i central 1,2-1,6 DD
Aonyx cinereus Àsia 0,6-0,9 NT
Enhydra lutris NE Àsia, NO Amèrica 0,7-1,6 EN
Pteronura brasiliensis Amèrica del Sud 1,4-2,0 EN
Lontra canadensis Amèrica del Nord 1,0-1,5 LC
Lontra felina W Amèrica del Sud 0,9-1,2 EN
Lontra longicaudis Amèrica 0,9-1,4 DD
Lontra provocax Amèrica del Sud 1,0-1,2 EN
Lutra maculicollis Àfrica 0,9-1,2 LC
Lutra perspicillata SE Àsia 1,1-1,3 VU
Lutra sumatrana SE Àsia 1,0-1,3 DD
Lutra lutra Europa, Àsia i N Àfrica 0,9-1,4 NT
Categories de la Llista Vermella de la UICN: EX (extingida), CR (en perill crític), EN (en perill),
VU (vulnerable), NT (quasi amenaçada), LC (preocupació menor) i DD (dades insuficients).
ques és la llúdriga marina (Enhydra lutris), que menja, dorm i desenvolupa
tota la reproducció al mar, fins i tot el naixement de les cries. El pes de les
diferents espècies, en canvi, varia molt, entre 4 i 40 quilos.
Recentment, s’ha proposat la denominació de Lutra nippon per la
població de llúdriga eurasiàtica del Japó, però aquesta nova espècie encara
no ha estat acceptada.
1.2. La llúdriga eurasiàtica
L’espècie de llúdriga que viu a casa nostra és l’anomenada llúdriga eurasiàtica
(Lutra lutra). La seva distribució geogràfica és enorme, de fet, major
que el de les altres 12 espècies conjuntament. Viu a Europa, Àfrica del Nord,
Rússia, Xina, Japó, Indonèsia, Malàisia i part de l’Índia, encara que ha desaparegut
de grans zones de la seva àrea de distribució històrica degut a l’actuació
de l’home.
Amb poblacions vivint en una àrea tan vasta, trobem importants diferències
de mida. Les llúdrigues ibèriques són més petites que les del centre i
nord d’Europa. Per exemple, els mascles de la població britànica pesen, de
mitjana, 2,6 kg més que els ibèrics, un terç del seu pes total. El pes màxim
al nord d’Europa és de 14 kg, mentre que a la Península Ibèrica mai sobrepassen
els 10 kg.
Les llúdrigues també presenten diferències substancials segons el sexe,
essent les femelles sempre més petites que els mascles. A les llúdrigues ibèriques,
les femelles adultes mesuren entre 95 i 110 cm des del musell fins a
l’extrem de la cua i pesen entre 4,5 i 7 kg. Els mascles mesuren entre 105 i
120 cm i pesen entre 6,5 i 10 kg.
La llúdriga eurasiàtica assoleix la maduresa sexual als dos o tres anys d’edat.
Les femelles pareixen d’una a quatre cries després de dos mesos de gestació.
Les cries viuen amb la mare fins que s’independitzen, habitualment
abans de complir l’any d’edat.
La base de la dieta de la llúdriga eurasiàtica a la Península Ibèrica és el
peix. Tanmateix, un nouvingut, el cranc americà (Procambarus clarkii) ha
colonitzat molts rius, embassaments i aiguamolls ibèrics, fent-se increïble-

ment abundant. La llúdriga, com d’altres espècies, ha après ràpidament a
explotar aquest nou recurs alimentari i l’ha incorporat a la seva dieta, arribant
a ser l’aliment principal en alguns llocs i èpoques de l’any. Per últim,
la llúdriga també es pot alimentar de serps d’aigua, granotes, rates d’aigua,
ocells, mamífers o insectes.
La llúdriga eurasiàtica habita en una àmplia varietat d’ecosistemes aquàtics:
rius, torrents, rieres, embassaments, zones humides i, fins i tot, àrees
costaneres, pescant fins i tot al mar, tot i que necessiten que hi hagi aigua
dolça disponible de forma permanent.
Encara que la imatge típica d’un hàbitat bo per la llúdriga és un riu de
muntanya amb abundant bosc de ribera, diversos estudis apunten que, en
les zones mediterrànies, la disponibilitat d’aliment és més important que el
tipus de vegetació de les ribes. Així, l’hàbitat preferit de les llúdrigues a Catalunya
coincidiria amb els trams mig i baix del riu, ja que són més productius,
tot i que també estan habitualment més degradats.
La llúdriga eurasiàtica és una espècie protegida. A nivell internacional, està
classificada com a Quasi Amenaçada al Llibre Vermell de la UICN (Unió
Figura 1.3. Dieta de la llúdriga
(dibuix extret del conte “El retorn
de la llúdriga”). © Toni Llobet
La llúdriga 13

14 El retorn de la llúdriga
Figura 1.4. Distribució de la llúdriga
a Europa durant la dècada dels 1980s
(segons Ruiz-Olmo, 2001).
Figura 1.5. Distribució aproximada de la
llúdriga a la Península Ibèrica cap a l’any 1994
(modificat de Ruiz-Olmo & Delibes, 1998 i
Trindade et al., 1998).
Figura 1.6. Distribució de la llúdriga a
Catalunya cap a l’any 2001 (extret de
Ruiz-Olmo & Delibes, 1998; Saavedra &
Sargatal, 1998; Ruiz-Olmo, 2001).
Mundial per a la Conservació de la Natura), inclosa a l’annex I del conveni
CITES (rang màxim de prohibició del comerç) i inclosa a l’annex II (protecció
estricta) de la Convenció de Berna. A nivell europeu, la llúdriga està
inclosa als annexes II (que requereix la designació d’àrees especials de conservació)
i IV (protecció estricta) de la Directiva Habitats (92/43/CEE). A
nivell nacional, està protegida per la legislació catalana (Llei 3/1988) i espanyola
(Llei 4/1989). Catalunya disposa d’un pla de conservació de la llúdriga
des del 2002 (ordre MAB/138/2002, de 22 de març, de la Generalitat de
Catalunya).
1.3. El declivi de la llúdriga a Europa
La llúdriga va patir un procés de regressió espectacular a Europa. Si bé a
començaments del segle XX la llúdriga era present a tot el continent, a la
dècada dels 1980s la situació era completament diferent: en perill de desaparició
o ja extingida a Bèlgica, Luxemburg, Suïssa, França, Anglaterra,
Àustria, Holanda, Alemanya i Itàlia. Curiosament, en d’altres països com
Portugal, Grècia, Noruega, Escòcia o Irlanda, les poblacions eren encara
abundant. Com es pot veure al mapa de distribució de la llúdriga, la seva
desaparició no es va produir a tot arreu ni de bon tros, per causes per veurem
més endavant.
Abans de la reintroducció de que tracta aquest llibre, la situació a la Península
Ibèrica mostrava dues realitats ben diferenciades: a l’oest, la llúdriga era
present gairebé de forma continua des de Galícia fins a Extremadura, incloent
tot Portugal. A l’est, la llúdriga havia desaparegut de grans zones, sobretot
a la costa mediterrània, on els rius són curts i passen a través de zones
àrides, però on, al mateix temps, viuen concentrats una gran part dels ciutadans
espanyols.
A Catalunya, com a la resta d’Europa, la llúdriga habitava tots els rius,
rierols i aiguamolls, des del nivell del mar fins a àrees pirinenques per sobre
els 2000 metres. El declivi es va iniciar durant la dècada dels 1950 i quan
el primer cens a nivell espanyol va ser portat a terme (1984-85), la llúdriga
ja només es trobava a zones muntanyoses, poc poblades i no industrialitzades.
En els anys transcorreguts des del primer “otter survey” (com s’anomenen
aquests censos), la població ha iniciat una recuperació, tant de forma natural
com a través de la reintroducció explicada en aquest llibre. A començaments
del segle XXI (després del cens de 1999-2000), podem afirmar que la
llúdriga habita les conques pre-Pirinenques del Noguera Ribagorçana, Noguera
Pallaresa i Segre, així com els rius Matarranya i Algars, situats a les
comarques del sud (vegeu l’apartat 6.3). Com a conseqüència de la reintroducció,
la llúdriga ha tornat als Aiguamolls de l’Empordà i les conques dels
rius Muga, Fluvià, Ter, Tec i Tet, com s’explica detalladament més endavant.
1.4. Factors que amenacen la supervivència de la llúdriga
Són diverses les causes que han provocat la disminució o desaparició de la
llúdriga a Europa, però totes elles estan relacionades exclusivament amb
l’activitat humana, com es pot comprovar a continuació.
1.4.1. La persecució directa
Molt probablement va ser una important causa de desaparició de la llúdriga
en moltes regions europees fins als 1970s. Les llúdrigues es caçaven pel
valor de la seva pell i perquè els pescadors i els gestors de piscifactories les

consideraven unes competidores. Eren mortes a trets, amb trampes, verí o
gossos. A Espanya, la tristament famosa “Junta de Extinción de Alimañas”,
pagava una quantitat per cada animal mort i no va ser fins el 1973
que es va declarar espècie protegida.
1.4.2. La destrucció de l’hàbitat
Les llúdrigues necessiten llocs segurs a les vores dels rius on descansar i criar.
El bosc de ribera és el millor hàbitat, però dècades de canalitzacions, extracció
de graves i construcció d’embassaments es van cobrar com a víctima
molts quilòmetres de boscos de ribera, afectant ben segur a l’espècie. Cal
tenir en compte que disposar de rius ben conservats no és només necessari
per a la llúdriga, sinó també per a les poblacions de peixos, el seu aliment
principal, que requereixen de llocs on refugiar-se i pondre els ous.
També les zones humides, un altre hàbitat essencial per a la llúdriga, van
ser assecades o contaminades. A casa nostra, algunes maresmes costaneres van
desaparèixer colgades sota les urbanitzacions construïdes a partir del “boom”
del turisme de sol i platja i d’altres, com els Aiguamolls de l’Empordà, van ser
greument mutilades, perdent-se per sempre zones que ara, convertides en
marines residencials, reben el nom d’Empúria-brava o Santa Margarita.
Per últim, l’aigua és un bé escàs als hàbitats mediterranis, i l’ús abusiu per
part de l’home encara van reduir més la seva disponibilitat per la llúdriga i
la resta de la fauna. Els regadius i els usos turístics malversadors, com els
camps de golf, van deixar llargs trams de rius secs a l’època estival.
1.4.3. Contaminació
Dos tipus diferents de contaminació van afectar la llúdriga. La contaminació
orgànica (aigües negres de les poblacions, detergents i adobs) exhaureix
l’oxigen dissolt en l’aigua i, com és sabut, sense aquest oxigen els peixos es
moren, privant de retruc a les llúdrigues de la seva principal font d’aliment.
En segon lloc, i probablement responsable del declivi generalitzat de la llúdriga
a tota Europa, la contaminació química derivada de la ingestió de
substàncies tòxiques a través de la dieta. Les pitjors foren els compostos que
s’anomenen bioacumulables, és a dir, que es van acumulant en els éssers
vius amb el menjar.
La llúdriga 15
Fotografia 1.1. La urbanització de Santa
Margarita va enterrar, per sempre, un dels
millors aiguamolls costaners empordanesos.
© Deli Saavedra

16 El retorn de la llúdriga
Figura 1.7. Dibuixos del conte “El retorn de la
llúdriga”, on s’il·lustra de forma divertida el
fenomen de la bioacumulació en els éssers vius.
© Toni Llobet.
Però no totes les espècies els acumulen per igual, i això ho podem entendre
posant a la llúdriga com a exemple. Així, les algues o el plàncton acumulen
els contaminants de l’aigua del riu. Els insectes o peixos herbívors
es mengen aquestes algues i encara n’acumulen un nivell més gran. Els peixos
que es mengen aquests insectes o peixos herbívors n’acumulen molt més.
I, finalment, la llúdriga (o el corb marí, o la cigonya) que es menja aquests
peixos, n’acumula un nivell moltes vegades superior. I són aquestes espècies,
les que els ecòlegs diuen que situades dalt de tot de la piràmide tròfica,
les que pateixen els efectes més importants, bé siguin letals (mort ràpida)
o sub-letals, reduint la capacitat de reproduir-se o sobreviure.
Les substàncies bioacumulables considerades més perilloses són els organoclorats
(PCBs i DDTs) i els metalls pesats, especialment el mercuri,
però existeix una certa controvèrsia respecte a la substància principal responsable
del declivi generalitzat de les llúdrigues. Alguns autors creuen que
el transport atmosfèric de PCBs i DDTs, segons un règim de vents determinat,
explica perquè la regressió va tenir unes diferències geogràfiques
tan importants (per exemple, van quasi desaparèixer de Suècia, però no de
Noruega). D’altres creuen que el mercuri va ser realment qui va provocar
el dany major.
1.4.4. Reducció de les fonts d’alimentació
Aquest factor es deriva dels dos darrers, la contaminació i la destrucció de
l’habitat, així com de la sobrepesca. La manca d’aliment condiciona la dinàmica
poblacional, disminuint els naixements i augmentant la mortalitat. A
la Península Ibèrica, la reducció de les preses també es va veure influenciada
per la desaparició de les espècies migratòries (sobretot l’anguila), degut
a la construcció de centenars d’embassaments, així com la desaparició del
cranc de riu autòcton (Austropotamobius pallipes) per culpa d’una malaltia,
l’afanomicosi, introduïda pel cranc de riu americà (Procambarus clarkii).
Ara bé, la reducció del nombre de preses es va notar, en general, a quasi totes
les espècies de peixos, sobretot a partir dels 1960s, degut als factors principals
esmentats: contaminació i destrucció de l’hàbitat.

2. El Projecte Llúdriga
Ens semblava molt important tenir dades de primera mà del
poblament de llúdrigues a les conques de la Muga i del Fluvià
abans de la seva extinció.Aquestes només es poden aconseguir
parlant amb gent gran de la zona i, dins del Projecte Llúdriga,
ens proposem realitzar el major nombre possible d’enquestes.
Hem preparat un petit qüestionari, on demanem el nom i
edat de l’enquestat, el lloc de naixement, quantes vegades ha
vist llúdrigues i, tot seguit, que ens expliqui les seves trobades
amb l’animal.
La primera enquesta, la de prova, la fem la Marta i jo.Anem a
veure a en Narcís Porxas, de 74 anys, encarregat durant
dècades de la resclosa d’Esponellà, al riu Fluvià. Ja jubilat, viu en
un petit xalet prop de Banyoles. Plou i fa molt fred per ser una
tarda de mitjans d’abril, i la seva dona ens fa passar fins al
menjador, amb l’estufa de butà engegada, mentre crida en
Narcís que ja estan aquí els nois de les llúdrigues.
L’avi, de veu rogallosa i pausada, fa un somriure d’orella a
orella quan li faig la primera pregunta:
- Què quants cops he vist la llúdriga? Molts, molts, fill meu -. I
sense haver-li de demanar més detalls, comença el seu relat,
com si es tractés d’una vella llegenda contada ja repetides
vegades.
- La casa on hem viscut una part important de la nostra vida
– pronuncia suaument, mirant a la seva dona que seu al seu
costat – està situada just sobre la resclosa. Molts vespres
sentíem les llúdrigues xiular sense parar, i algunes nits de lluna
Quan el Projecte Llúdriga comença a caminar, fa ja més de 10 anys
que no se’n veu cap exemplar als Aiguamolls de l’Empordà. En
aquest temps, però, han succeït moltes coses en aquest espai: ha
estat protegit en forma de Parc Natural, s’han restaurat i reinundat diverses
llacunes i estanys, s’han reintroduït amb èxit espècies desaparegudes feia
molt temps, com la cigonya i la polla blava, i milers de visitants gaudeixen
dels itineraris pensats per a observar i entendre la fauna i el paisatge.
És amb tot aquest bagatge en forma d’experiències positives que es planteja
el “Projecte de reintroduccció de la llúdriga (Lutra lutra) als Aiguamolls
de l’Empordà i a les conques dels rius Muga i Fluvià”, que serà conegut amb
la versió comprimida de Projecte Llúdriga.
Els objectius principals del projecte eren dos:
1. Recuperar una espècie extingida a la zona.
2. Promoure la conservació de rius i aiguamolls mitjançant una espècie
emblemàtica.
El primer objectiu és obvi. El segon, no tant però, com veurem, és molt
útil per la conservació de l’espècie i el seu hàbitat a llarg termini.
2.1. Àrea geogràfica del projecte
Si bé en un principi es va pensar en reintroduir la llúdriga al Parc Natural
dels Aiguamolls de l’Empordà (de fet, des d’on s’impulsava el projecte), de
seguida es va veure que aquesta zona era massa petita per encabir, per si sola,
una població prou nombrosa de llúdrigues. Una llúdriga pot recórrer en
una sola nit més de 20 km de rius i, per tant, un sol exemplar podia teòricament
travessar el Parc Natural en una sola nit. Per això el projecte de rein-
El Projecte Llúdriga 17
plena les vèiem nedant i jugant a les aigües quietes de la
resclosa. Només quan el temps anava a canviar apareixien
durant el dia, sobretot cap al migdia.Aquest era un dels signes
més clars de l’arribada del mal temps: mai fallava.
Mentre en Narcís continua el relat no puc deixar d’envejar-lo,
per haver pogut viure i retenir en la seva memòria unes imatges
tan fantàstiques i singulars.
- Les darreres llúdrigues les vaig veure a començaments dels
setanta – prossegueix en Narcís. Recordo que, devia ser al
1970, van aparèixer una llúdriga grossa i dues de joves a la
resclosa, després d’una riuada. Suposo que els devia negar el
cau. Crec que vaig veure la llúdriga per darrer cop el 1973. Un
dia vam buidar la resclosa per netejar-la i dues llúdrigues van
passar corrent sobre del fang, deixant un rastre de petjades que
va romandre allà fins que vam tornar a omplir-la. Després, un
desastre. El riu va començar a baixar molt contaminat, pels
escorxadors i les pelleteries, segons em van dir, i el peix va
desaparèixer. I ja et pots imaginar, xicot, sense peix no hi han
llúdrigues.
El to de la darrera frase amaga un sentiment de tristesa, que
s’esvaeix quan, després d’agrair-li que ens hagi dedicat aquella
estona i mentre ens acompanyava cap a la porta, assegura:
- De totes maneres, xicots, ara quan baixo al riu estic
content, perquè està més net que abans i es veuen peixos de
totes mides. Crec que les llúdrigues que voleu portar estaran
bé per aquesta zona. Us desitjo molta sort.
Figura 2.1. Quadre de Toni Llobet, col·locat al
centre d’informació del Parc Natural dels
Aiguamolls de l’Empordà al 1993, i que va marcar
l’inici del Projecte Llúdriga.

18 El retorn de la llúdriga
Fotografia 2.1.Vista aèria de la
desembocadura del riu Fluvià, on
destaca l’illa de Caramany, i a la riba
esquerra, la Reserva de Mig de Dos
Rius, propietat de la Fundació Territori
i Paisatge. © Deli Saavedra
troducció es va portar a terme, des de la primera fase de planificació,
a les conques dels rius Muga i Fluvià, un territori d’aproximadament
2.000 km 2 . Aquesta àrea pertany administrativament
a tres comarques: l’Alt Empordà, el Pla de l’Estany i la
Garrotxa.
Tant la Muga com el Fluvià són rius curts típicament mediterranis,
amb un règim hídric irregular, alimentats sobretot per les
aigües de la pluja, i amb un cabal considerat baix en termes absoluts.
La conca de la Muga presenta una superfície de 854 km 2 i un
cabal mitjà de 2,44 m 2 /seg, essent la longitud total de la seva branca
principal de 65 km. L’afluent principal és el Llobregat d’Empordà,
que porta més aigua, fins i tot, que la branca principal (la
Muga). Aquest afluent, juntament amb d’altres secundaris, recull
l’aigua de la serra de l’Albera.
El riu Fluvià té 97 km de longitud, un cabal mitjà de 1,27 m 2 /seg
i una superfície de 1124 km 2 . Els afluents principals es troben
tots a la Garrotxa (Ser, Ridaura, Llierca), mentre que a la plana
empordanesa rep tan sols la contribució d’alguns torrents menors.
Ambdós rius desemboquen als Aiguamolls de l’Empordà, que
compten amb 4.800 ha protegides com a Parc Natural i 800 ha
en forma de Reserva Integral.
La plana de l’Empordà és drenada per recs que recullen aigua
des de diversos rius i des de les conques d’antics estanys dessecats.
Alguns dels més importants (Madral, Mugueta i Salins) drenen
l’antic estany de Castelló, en un altre temps immens. Entre la Muga i el Fluvià,
dos llargs recs (Corredor i Sirvent) creuen la plana de ponent a llevant.
Dotzenes de quilòmetres de recs més petits travessen i connecten la major
part del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà.
Però la característica principal dels Aiguamolls de l’Empordà és la presència
d’àrees inundades, temporalment o permanent. És possible associar dos
tipus diferents d’àrees inundades: aquelles associades als antics estanys, com
el gran estany de Castelló, i les llacunes costaneres, localment anomenades
llaunes, que es formen per la interacció entre les aigües superficials, que cerquen
una sortida al mar, i els processos marins (barres costeres), que obstrueixen
el seu pas. Els estanys contenen aigua dolça, mentre que les llacunes
costaneres són d’aigua salabrosa, amb una composició que depèn de la
situació i la influència marina.
Els boscos de ribera estan formats per àlbers, freixes i verns, però en moltes
zones han estat substituïts per plantacions de pollancres o plàtans. A les
zones humides i zones costaneres, per últim, trobem la vegetació que s’anomena
helofítica (com el canyís i la balca) i halòfila (plantes que resisteixen
grans quantitats de sals al sòl).
La comunitat de peixos està representada principalment per la família dels
ciprínids, amb moltes espècies introduïdes (carpa, madrilla, gardi) a més de
les anguiles. Al curs alt trobem la truita i a prop de la desembocadura i als
aiguamolls hi viuen algunes espècies marines (llissa, llobarro).
La densitat de població a la zona és d’uns 60 habitants/km 2 , però augmenta
espectacularment a la costa durant l’estiu. Les principals activitats
són l’agricultura i el turisme, amb més de 150.000 places turístiques. Les
vies de comunicació principals passen de nord a sud, connectant la Península
Ibèrica amb la resta d’Europa.
Els dos altres mustèlids semi-aquàtics presents a la zona són el turó (Mustela
putorius) i el visó americà (Mustela vison). Aquest darrer, invasor pro-

La Jonquera
riu Anyet
Maçanet de Cabrenys
riu Arnera
riu Llobregat
d’Empordà
riu Orlina
Llançà
riu Muga
Sant Llorenç de la Muga
Peralada
riu Llierca
Sant Pau de Seguries
Castellfollit
de la Roca
riera de Bianya
riu Junyell
Olot
Santa Pau
Besalú
riu Ser
Castelló
riera de Figueres
d’Empúries Roses
riu Manol
Figueres rec Parc Natural
Navata
Corredor
riera
dels Aiguamolls
d’Àlguema
de l’Empordà
rec Sirvent
riu Fluvià
Sant Pere Pescador badia
Bàscara
riu Vell de Roses
L’Escala
Banyoles
Amer
Sarrià de Ter
cedent de Nordamèrica, ha colonitzat les conques dels rius Muga i Fluvià
recentment, a partir de poblacions veïnes.
La Muga irriga una important zona agrícola, però només alguns trams
del curs mig i baix reben aigües residuals urbanes tractades (bàsicament de
la ciutat de Figueres). El Fluvià creua una important àrea industrial (al voltant
d’Olot) al seu curs alt, i travessa zones predominantment agrícoles fins
a la desembocadura.
2.2. Situació de la llúdriga a l’inici del projecte
Com ja s’ha esmentat, quan es planteja el retorn de la llúdriga a començaments
dels 1990s, l’espècie està completament extingida a l’àrea d’estudi.
Però val la pena repassar la cronologia de la seva desaparició.
Fins a mitjans del segle XX, les llúdrigues habitaven gairebé tots els racons
dels rius, rieres i aiguamolls de les conques de la Muga i del Fluvià. A partir
d’aquest moment, degut als factors ja explicats, la població va començar
a disminuir, fins a desaparèixer completament a la dècada dels 1980s.
De la bibliografia disponible i mitjançant enquestes a naturalistes, caçadors,
pescadors i pagesos, va ser possible reconstruir l’evolució de la població
de llúdrigues de la zona des dels 1950s fins els 1980s, quan es va produir
l’extinció.
A la dècada dels 1950s, es podien trobar llúdrigues a gairebé tots els rius
i rierols de les dues conques, així com a quasi tots els recs, llacunes i
estanys dels Aiguamolls de l’Empordà. Són de particular interès les referències
a llúdrigues habitant a petits rierols de muntanya amb poca aigua, que
podria indicar que els trams “millors” devien gaudir de densitats més altes
d’individus. Es caçaven moltes llúdrigues, emprant armes de foc, paranys
i, fins i tot, forques. Una observació al Cap Norfeu (Cap de Creus) podria
indicar que, fins i tot, alguns individus vivien a la costa.
Durant la dècada dels 1960s la llúdriga encara era abundant, però les
informacions aportades semblen indicar que es mataven menys individus,
el que podria ésser causat per una reducció en la població. Les cites procedents
de la serra de l’Albera disminueixen, però als Aiguamolls de l’Empordà
les llúdrigues encara són molt comunes, per exemple als arrossars.
riu Ter
Girona
Celrà
Flaçà
Torroella
de Montgrí
El retorn de la llúdriga 19
Figura 2.2.
Àrea geogràfica
de la reintroducció.
La línea vermella
representa el límit
de la conca fluvial.

20 El retorn de la llúdriga
Olot
Olot
riu Fluvià
Figura 2.3. Distribució de les cites de llúdriga
a les conques dels rius Muga i Fluvià durant
les dècades dels 1950s, 60s, 70s i 80s.
1950s 1960s
riu Muga riu Muga
Figueres
Figueres
Banyoles
1970s
riu Muga
riu Muga
Figueres Figueres
riu Fluvià riu Fluvià
Olot
Banyoles
Olot
riu Fluvià
Banyoles
Banyoles
1980s
La reducció més espectacular esdevé a començaments dels 1970s, quan
la llúdriga desapareix de moltes zones. Ja només se’n localitzen unes poques
referències procedents de la serra de l’Albera, i succeeix el mateix a la conca
del Fluvià, més industrialitzada. Encara apareixen cites dels Aiguamolls
de l’Empordà, però desapareix de molts sectors. Al riu Muga, les poques
observacions provenen en tots els casos del curs alt, per sobre de l’embassament
de Boadella.
Finalment, a la dècada dels 1980s es produeix l’extinció de la llúdriga
a l’àrea d’estudi, amb tan sols cinc observacions aïllades, la darrera al 1984.
Paradoxalment, mentre la llúdriga s’extingeix de les conques de la Muga
i del Fluvià, es comença a protegir el seu hàbitat. A la dècada dels 1980s es
declaren espais protegits, concretament al curs alt del Fluvià (Parc Natural
de la Zona Volcànica de la Garrotxa), al curs alt d’alguns afluents de la Muga
(Paratge Natural d’Interès Nacional de l’Albera) i al curs baix de la Muga i
del Fluvià (Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà). En aquest darrer
parc, la restauració d’antigues zones humides afegeix hàbitat òptim per a la
llúdriga. Dins l’àrea d’estudi també es declaren tres Reserves Naturals Parcials
per a protegir la llúdriga i el bosc de ribera.
2.3. Les reintroduccions: una eina per a la conservació
de les espècies
Una reintroducció és un intent d’establir de nou una espècie en una zona
on ja havia viscut anteriorment. L’objectiu final d’una reintroducció és restablir
una població viable de l’espècie, és a dir, que a llarg termini no requereixi
cap tipus d’ajuda ni gestió.

La restauració artificial d’una població és una actuació que és proposada
sovint ràpidament, segurament perquè els gestors de la fauna subestimen la
dificultat d’aquesta tasca. Existeixen diversos estudis que mostren que només
un petit percentatge dels programes de reintroducció amb espècies amenaçades
finalitzen amb èxit. En un d’ells van estudiar els resultats de gairebé
200 translocacions i només el 46% dels programes realitzats amb espècies
amenaçades van ser completament exitosos. Els projectes amb un èxit significativament
major van les translocacions fetes amb molts individus, procedents
exclusivament d’animals salvatges i reintroduïts en hàbitats òptims.
Dos investigadors suïssos (Urs i Christine Breitenmoser) van estudiar els
resultats de 24 reintroduccions de carnívors a Europa (entre elles, el Projecte
Llúdriga). El 29% d’aquests projectes van reeixir i el 33% van fracassar,
però el 38% encara estaven en curs. Els dos factors que, en la seva opinió,
més van pesar en el fracàs dels programes van ser l’alliberament de un
nombre d’individus molt petit i els conflictes amb els humans, ambdós
aspectes cabdals en les reintroduccions de carnívors.
Dels 145 projectes de reintroducció estudiats per Beck, únicament l’11%
van reeixir, encara que no tota la resta van ser fracassos complets, ja que en
alguns projectes es van obtenir beneficis indirectes de la reintroducció, com
recolzament de l’opinió pública cap a la conservació, formació de professionals,
protecció de l’hàbitat i augment del coneixement científic. Alguns
autors han assegurat que els programes de reintroducció són llargs, costosos
i complexes, però el cert és que també serveixen per recolzar aspectes
menys atractius de la conservació, com la millora de la gestió i protecció
dels hàbitats, com és el cas del segon objectiu del Projecte Llúdriga.
Efectivament, els beneficis de la reintroducció van més enllà del simple
retorn d’una espècie, ja que pot influenciar les actituds de la població humana
i tenir impacte en l’economia local i la qualitat dels espais naturals.
Així, el retorn d’una espècie emblemàtica pot ser emprat com a bandera per
a una campanya d’educació ambiental per a la conservació de l’ecosistema
sencer. O la reintroducció de certes espècies cinegètiques pot incrementar
les rendes locals. Finalment, les actuacions de conservació i restauració
dels hàbitats fetes per al retorn d’una espècie, pot beneficiar a moltes altres
(en aquests casos, parlem d’una espècie-paraigües, veure 7.1).
L’increment en el nombre de reintroduccions va portar a la UICN a formar
un Grup d’Especialistes en Reintroduccions, que han redactat unes
directrius que han de servir de guia per a l’execució d’aquest tipus de projectes.
En aquestes directrius se subratllen alguns dels aspectes més importants
en la planificació i execució de reintroduccions:
• cal realitzar un estudi previ que avaluï la viabilitat del projecte.
• cal tenir finançament i suport a llarg termini.
• cal comptar amb l’acceptació i el suport de la població local.
• cal seguir els individus alliberats, amb especial atenció a les causes de
mortalitat.
• cal donar informació a l’opinió pública i al món científic.
• és important comptar amb equips multidisciplinars.
2.4. Reintroduccions de llúdrigues al món
Les primeres reintroduccions de llúdrigues es van fer als Estats Units amb
la llúdriga marina (Enhydra lutris) al 1965. Durant les dècades dels 1980s
i 90s, molts estats d’aquell país (Arizona, Colorado, Indiana, Iowa, Kansas,
Kentucky, Minnesota, Missouri, Nebraska, New York, Oklahoma, Ohio,
Pennsylvania, Tennessee o West Virginia) van iniciar translocacions de llú-
El retorn de la llúdriga 21
Reintroducció:intent d’establir una
espècie en una zona que va ser part
de la seva àrea de distribució històrica,
però de la qual va ser extirpada
o es va extingir.
Translocació: moviment deliberat
i planificat d’individus salvatges a una
població existent de conespecífics.
Taula 2.1. Definició dels termes reintroducció i
translocació segons la UICN – The World
Conservation Union.

22 El retorn de la llúdriga
Fotografia 2.2. Alliberament de les
primeres llúdrigues a Holanda, el 2002.
© ANP
drigues de riu americanes (Lontra canadensis), en un intent de restablir poblacions
desaparegudes o amenaçades. Molts d’aquests programes van tenir un
seguiment molt limitat, de forma que va ser difícil determinar el seu èxit o
fracàs, però en canvi, alguns dels projectes van comptar amb bons estudis
previs i posteriors als alliberaments, que van ser publicats a la literatura científica,
com el de Pennsylvania.
Fins al 2001, més de 4000 llúdrigues han estat reintroduïdes en 21 estats
dels Estats Units. El nombre mitjà d’animals translocats per projecte ha estat
de 123, però amb grans diferències. Per exemple, a Missouri es van translocar
845 llúdrigues (el programa de reintroducció de llúdrigues amb un
major nombre d’animals alliberats al món fins ara) i a l’estat de New York
s’han alliberat 281. La majoria de les llúdrigues dels programes nordamericans
(unes 2000) provenen de les poblacions del sud de Louisiana.
A Europa, els primers programes de reintroducció es van desenvolupar a
Anglaterra i Suècia. A Anglaterra, el Otter Trust manté un centre de cria
en captivitat i des del 1983 ha estat alliberant periòdicament petits grups
(1-3 animals) als rius de les zones baixes angleses. Al 1996 ja havien estat
alliberades 80 llúdrigues. Encara que només una petita part dels animals
alliberats van ser seguits a través del radiotracking, i només per curts períodes
de temps, es van obtenir moltes cites de cria i va semblar que la
població s’expandia, tot i que va coincidir amb la recuperació natural de
l’espècie al país.
A Suècia, els Fons Mundial per a la Natura (WWF), l’Agència sueca de
protecció del medi ambient i l’Associació de caçadors suecs, van iniciar un
programa de reintroducció, que combinava l’alliberament d’individus salvatges
i nascuts en captivitat. Es va construir un centre de cria al centre de
Suècia i es va proveir amb llúdrigues procedents de Noruega. El 1987 i 1988,
les primeres 11 llúdrigues van ser alliberades sense radiotransmissors al sud
de Suècia, en una àrea de 5.200 km 2 . Es van localitzar signes de l’expansió
de la llúdriga a la zona durant 1988. Del 1989 fins al 1992, 36 llúdrigues
van ser alliberades equipades amb radiotransmissors, 11 salvatges (procedents
de Noruega) i 25 nascudes en captivitat. Actualment (2003), la pobla-

Sant Pau
de Seguries Castellfollit
de la Roca
Olot
Santa Pau
Maçanet de Cabrenys
Besalú
Sant Llorenç
de la Muga
Banyoles
La Jonquera
Perelada
Navata
Bàscara
riu Muga
Figueres
riu Fluvià
ció sembla trobar-se ben establerta i es troben rastres de llúdriga a la totalitat
de l’àrea de reintroducció.
A Holanda, el Ministeri d’Agricultura i el centre d’investigació Alterra,
van iniciar un projecte de reintroducció, després de molts anys d’esforços de
restauració dels hàbitats, dragant sediments tòxics d’algunes zones humides,
construint passos de fauna i creant nous corredors biològics. Finalment, el
2002, després de 14 anys d’absència, van ésser alliberats els primers tres exemplars,
dos procedents de Bielorússia i un de Latvia. L’objectiu de la reintroducció
és aconseguir una població viable a les zones humides del NO de Overijssel
i el SE de Fryslan, alliberant 38 individus en 4 anys. Si bé, en un principi,
les llúdrigues havien de ser salvatges, ara sembla que també arribaran
exemplars procedents de la cria en captivitat en zoos polonesos. Totes les llúdrigues
són alliberades amb emissors, però també es recullen periòdicament
excrements per realitzar anàlisis d’ADN i hormonals. Fins ara, s’han alliberat
un total de 15 exemplars i sembla que la reintroducció està essent un èxit.
Existeixen d’altres programes de reintroducció proposats (o iniciant-se)
a Àustria, República Txeca, França, Alemanya, Itàlia i Israel. A Alsàcia (França),
el Centre des Loutres de Hunawihr va alliberar dues llúdrigues nascudes
en captivitat i les va radioseguir durant força mesos, com a preparació de la
probable reintroducció de 20 llúdrigues en quatre anys. Als Abruzzos (Itàlia),
una parella de llúdrigues van ser alliberades a l’estiu del 2001, també
amb radiotransmissors, i es preveia alliberar dues més en els mesos següents.
A la conca del riu Roine existeix un projecte en preparació, gestionat per la
Compagnie Nationale du Rhöne, FRAPNA i CORA.
2.5. Inicis del Projecte Llúdriga
Com hem vist a l’inici d’aquest capítol, el naixement del Projecte Llúdriga
és un pas més en tota una sèrie de projectes de restauració d’espais i reintroducció
d’espècies, portats a terme al Parc Natural dels Aiguamolls de
l’Empordà des de la seva creació, sota la direcció de Jordi Sargatal, en el
període 1984 - 1997.
Castelló
d’Empúries
Llançà
badia
de Roses
Sant Pere Pescador
L’Escala
El retorn de la llúdriga 23
Roses
ESTAT DE L’HÀBITAT
Molt ben conservat
Ben conservat
Mitjanament conservat
Mal conservat
Molt mal conservat
Figura 2.4. Estat de l’hàbitat a 144 trams
de les conques Muga i Fluvià, segons el primer
estudi realitzat en el marc del Projecte Llúdriga
(Saavedra i Sargatal, 1993).

24 El retorn de la llúdriga
Fotografia 2.3. Jorge de Pallejà, Jordi Sargatal i
Deli Saavedra en una imatge recent presa a
Barcelona. © Salvador Garcia-Arbós.
Però, concretant, el Projecte Llúdriga neix a començaments de 1993, quan
Jorge de Pallejà, naturalista i escriptor, que ja havia aportat junt amb les
seves dues germanes diners per la construcció de l’aguait Pallejà, es va oferir
a col·laborar econòmicament en algun altre projecte del Parc. Se li va
proposar iniciar un estudi sobre les possibilitats de reintroduir llúdrigues i
ell hi va accedir encantat.
Així, durant la primavera i estiu de l’any 1993 vam recórrer els estanys,
rius i rierols dels Aiguamolls i de les conques de la Muga i del Fluvià. Es van
prospectar 144 trams, buscant rastres de la presència de llúdrigues i prenent
nota de l’estat de l’aigua i la vegetació, així com de la quantitat de peixos, tot
seguint una clau qualitativa (és a dir, molt abundant, poc abundant, escàs,...).
Els resultats de l’estudi, finalitzat la tardor de 1993, van ser clarificadors.
Per una banda, no hi havia ni rastre de llúdrigues a la zona estudiada. Del
Bassegoda a Empúria-brava, d’Olot a Sant Pere Pescador, de Requesens a
l’Escala, la llúdriga s’havia extingit a l’Alt Empordà, el Pla de l’Estany i la
Garrotxa. D’altra banda, els rius semblaven trobar-se en millor estat que
quan la llúdriga havia desaparegut als vuitanta: les aigües estaven prou netes,
excepte alguns punts negres, la vegetació de ribera estava prou conservada
com per servir de refugi a la llúdriga i es veien grans quantitats de peixos,
excepte a les parts altes dels rius.
Com es va veure més endavant, en consultar diversos especialistes i responsables
de l’administració, aquest estudi era un primer pas, però no es
podia considerar com a definitiu per provar la viabilitat de la reintroducció.
No s’havien estudiat els nivells dels contaminants bioacumulables, els
més perillosos per a la llúdriga, aquells que, com ja s’ha esmentat, havien
provocat el declivi generalitzat de l’espècie a Europa. D’altra banda, calia
anar més enllà de l’estudi qualitatiu i esbrinar quines eren les densitats de
peixos, a través d’un estudi quantitatiu més detallat i costós.
Aquest segon estudi – que considerem realment l’estudi de viabilitat – es
va portar a terme durant l’any 1994 i es va presentar a començaments del
1995. Els seus resultats es resumeixen al capítol següent.

3. L’hàbitat de les llúdrigues
L’abril del 1993, recent tornat d’un llarg periple per Austràlia,
començo a coordinar el “Projecte de reintroducció de la
llúdriga als Aiguamolls de l’Empordà i conques de la Muga i del
Fluvià”. Com que el nom és massa llarg, el deixem com a
subtítol, quedant com a títol principal el de “Projecte Llúdriga”,
un nom gens original (poden existir uns quants projectes
llúdriga més al món) però que cualla i es fa conegut de seguida,
cosa que impedeix la recerca d’altres noms més adients.
Aquesta primera fase del projecte ha de consistir en fer un
estudi de viabilitat, és a dir, avaluar si és possible el retorn de la
llúdriga, però també, molt important, assegurar que no queda
cap exemplar, cosa més difícil del que es pot suposar.
Una de les principals característiques dels mamífers
depredadors de casa nostra és la dificultat d’observar-los. I de la
forma que se’ls ha perseguit durant segles, no és d’estranyar. En
general, la majoria són nocturns i extremadament esquerps, per
això et pots considerar afortunat de veure un teixó, una guilla o
una fagina. De fet, la majoria de les vegades els sorprenem de
nit, mentre travessen amb rapidesa un camí o carretera.
Els estudiosos d’aquestes espècies, doncs, no tenen més
remei que guiar-se per dades indirectes que provin la seva
presència. Els senyals més habituals del seu pas per la zona són
les petjades i els excrements (és a dir, les caques, nom més lleig
però més explícit).
Sembla mentida la de coses que es poden saber analitzant
una simple petjada en un camí, o un excrement sobre una roca.
Conec alguns biòlegs de camp que són veritables experts en
desxifrar la informació dels rastres, molt més propers al vell
paranyer o al rastrejador Sioux, que al científic de bata blanca.
Et saben dir quina espècie ha passat i quan, el nombre d’animals,
les edats i el que han menjat aquell dia. I aquesta informació és
la substituta de la que es pot aconseguir fàcilment en altres
grups animals (com els ocells), tan sols observant directament
l’espècie.
En aquest capítol ens ocupem de l’embolcall bàsic per a tota espècie:
el seu hàbitat, és a dir, el lloc on viu i s’alimenta. Primer veurem que
necessita una llúdriga per viure en una zona determinada, el que anomenem
requeriments ecològics, i després ens endinsem en l’estudi de viabilitat,
que havia de dirimir si la reintroducció a les conques Muga i Fluvià
era possible.
3.1. Requeriments ecològics
Els primers estudis sobre l’ecologia de la llúdriga la definien com una espècie
molt estricta en la selecció dels indrets per viure. Es pensava, fruit de la
desaparició de moltes zones i de la disminució en d’altres, que la llúdriga
vivia només en rius d’aigües molt netes i amb un bosc de ribera madur.
Posteriorment, s’ha anat comprovant que la llúdriga pot viure en tota
mena d’hàbitats aquàtics, sempre i quan es compleixin tres condicions:
• que hi hagi prou aliment,
• que tingui indrets segurs on amagar-se i descansar, i
• que els nivells de contaminació siguin baixos.
Si bé a les zones amb poca densitat la llúdriga selecciona els millors llocs,
a les regions on la llúdriga és molt abundant se les troba a indrets que a prio-
El retorn de la llúdriga 25
Així, doncs, per certificar l’extinció completa de l’espècie, cal
prospectar exhaustivament l’àrea geogràfica del projecte a la
recerca d’excrements o petjades de llúdriga. I, primer de tot,
haig d’aprendre bé com identificar aquests rastres.
Això ho aprenc un matí de primavera del 1993 a la Noguera
Ribagorçana, amb en Jordi Ruiz-Olmo, un dels màxims experts
en llúdriga del país, com a professor particular.
- Fixa’t bé, Deli - em diu en Jordi -. Les petjades de llúdriga
marquen cinc dits en forma de llàgrima i les ungles apareixen,
encara que no sempre, com uns diminuts punts. Són força
diferents d’altres espècies de mustèlids i de mida més gran.
Mentre faig algunes fotografies de dues petjades molt clares
gravades en el fang, en Jordi em demana que vagi a veure uns
excrements frescs que acaba de trobar.
- En aquest excrement podrem repassar les característiques
que comentàvem abans – diu en to de professor universitari -.
És allargat i de color gairebé negre, encara que es torna gris a
mida passen els dies. Si l’observes de prop, veuràs que està
farcit d’espines i altres ossos de peixos. I per últim – continua
amb un posat teatral – l’olor.Acosta-te-la al nas i olora-la.
Amb certa precaució, doncs conec per exemple l’olor de
l’excrement de guineu (que tira d’esquena), m’acosto la caca
negra i viscosa al nas.
- Què? – em diu en Jordi impacient -. Què et sembla? Oi que
fa olor a marisc?
I és increïble, però cert. L’excrement desprèn una olor suau i
més aviat dolça, que recorda molt a l’olor del peix o del marisc
(en bon estat). No em molesta en absolut continuar olorant-lo i
més aviat m’agrada. De seguida m’aflora la vena comercial i
penso en un perfum que anomenaria “Eau de Loutre”. Seria un
èxit! ... o potser no. En tot cas, el que és segur és que si trobo
un excrement de llúdriga a la Muga o al Fluvià el reconeixeré
sense cap mena de dubte...

26 El retorn de la llúdriga
Fotografia 3.1. Riu Fluvià al seu pas per Orfes
(Pla de l’Estany), tram d’aigües netes i bosc de
ribera ben conservat. © Deli Saavedra
ri no definiríem com a bons per la llúdriga. A Extremadura, per exemple,
molts rius tenen tantes llúdrigues com hi caben segons la quantitat d’aliment
i el seu comportament territorial, i els joves es veuen obligats a abandonar
el territori matern i viure a embassaments, rierols petits i, fins i tot,
canals de regadiu, on subsisteixen alimentant-se de cranc americà.
D’altra banda, a la Península Ibèrica es troben llúdrigues des del nivell del
mar – vivint a la costa i pescant al mar - fins a l’alta muntanya (2.400 metres
com a màxim al Pirineu).
3.2. Pot tornar la llúdriga a les conques Muga i Fluvià?
L’estudi de viabilitat d’un projecte de reintroducció ha de determinar si
aquest és factible i si compleix les directrius de la IUCN. En el cas de la
llúdriga, calia provar els aspectes següents:
1. Que l’àrea de reintroducció és part de la seva àrea de distribució original.
2. Que les causes d’extinció han estat identificades.
3. Que aquestes causes han estat eliminades.
4. Que les probabilitats d’una recolonització natural són escasses o nul·les.
5. Que la zona de reintroducció té prou capacitat de càrrega per suportar
una població viable.
6. Que l’extracció d’individus per a la reintroducció no amenaça la població
donant.
7. Que la població donant és propera genèticament a la població nativa
original.
8. Que el projecte de reintroducció és entès, acceptat i compta amb el
suport de les comunitats locals.
Els apartats 3 i 5 són els que requerien estudis més exhaustius. Com podíem
sabem que les causes d’extinció ja no es donaven? Algunes causes, com
el trampeig, era força obvi que ja no es donaven, però i la contaminació?
Quins eren els nivells de metalls pesants, per exemple? Servia analitzar l’aigua,
o també havíem d’analitzar el contingut d’aquestes substàncies en els

peixos, si són bioacumulables? D’altra banda,
què significa que una zona tingui prou capacitat
de càrrega per suportar una població viable?
Doncs calia esbrinar si l’àrea escollida conté
prou llocs de refugi, descans i reproducció,
i també prou aliment, en el cas de la llúdriga,
sobretot prou aliment. I això significava estudis
detallats, capturant, mesurant i pesant peixos.
Com es pot apreciar, la part més important,
però també més feixuga i complicada, va ser
l’estudi dels peixos de les conques Muga i Fluvià.
Es van escollir 17 trams de rius i llacunes
de l’àrea d’estudi i, amb el sistema anomenat
pesca elèctrica, es van agafar diversos exemplars
al llarg de l’any. Aquests peixos van ser analitzats
i es va mesurar el contingut d’organoclorats i metalls pesants. En 12
d’aquests trams, es calcular la densitat de peixos, també amb pesca elèctrica.
En aquest cas, la feina era molt més feixuga, ja que cal tancar el tram en
qüestió, i capturar, mesurar i pesar tots els peixos que es troben a l’interior,
tornant-los després a alliberar. Diversos càlculs matemàtics permeten estimar
els individus de cada espècie per metre quadrat i, segons el pes de cada
espècie, la biomassa que representen.
A més del treball amb els peixos, es van analitzar els nivells d’organoclorats,
organofosforats i metalls pesants de les aigües dels Aiguamolls de l’Empordà.
3.2.1. Els resultats
En l’anàlisi de l’aigua dels Aiguamolls de l’Empordà va aparèixer un sol organoclorat,
el lindane. Aquest isòmer de l’hexaclorciclohexà s’utilitza des de
fa dècades com a insecticida i, tot i que a Estats Units està prohibit des del
1988, a Catalunya no ha estat eliminat de la llista de productes fito-sanitaris
legals fins al 2002, gràcies a una nova directiva europea. S’utilitza
sobretot com a insecticida d’ampli espectre. Tanmateix, els valors que es van
trobar eren baixos, doncs el més alt va ser de 56 nanograms/litre, que és el
mateix que 0,000000056 grams/litre. Geogràficament, es van trobar concentracions
més elevades a la Muga, sobretot a la primavera, que és quan
s’apliquen preferentment aquests productes. Les substàncies considerades
pels experts com responsables del declivi generalitzat de la llúdriga a Europa
– PCBs, DDT, dieldrin i mercuri – no van aparèixer a les aigües dels
Aiguamolls.
La quantitat de compostos analitzats en els peixos era molt gran (13 metalls
pesants i 70 organoclorats), de forma que va ser difícil trobar en la bibliografia
treballs que poguessin servir de comparació per molts d’ells. En general,
però, els valors trobats estaven clarament per sota del que es considera
perillós pels humans, ja que no s’han fet gaires estudis concretament amb
llúdrigues. De totes maneres, calia fixar-se en les quatre substàncies que
esmentàvem abans - PCBs, DDT, dieldrin i mercuri – ja que són, segons
molts científics, les realment perilloses, sobretot perquè han estat àmpliament
emprades i encara avui persisteixen en el medi.
El dieldrin no va ser trobat en cap mostra. El DDT sí va ser localitzat,
però en concentracions molt baixes. La mitjana de totes les mostres va ser
0,034 ppm (parts per milió), mentre que la mitjana dels rius de Catalunya
va ser de 0,081 en un estudi del 1993. Les mitjanes trobades als peixos dels
El retorn de la llúdriga 27
Fotografia 3.2. Prenent la longitud
i el pes dels peixos d’un tram del riu Muga.
© Deli Saavedra

28 El retorn de la llúdriga
rius amb pròsperes poblacions de llúdrigues foren 0,048, 0,111 i 0,056 ppm
per la Noguera Ribagorçana, la Noguera Pallaresa i l’Algars respectivament,
superiors a les trobades als Aiguamolls (0,036), la Muga (0,043) i el Fluvià
(0,014).
Els PCBs van ser trobats en totes les mostres, com succeeix a pràcticament
tot el planeta, inclosa l’Antàrtida, de forma que no s’ha de donar
importància a la seva presència i, en canvi, cal estudiar amb precisió la magnitud
dels nivells. La concentració mitjana als peixos dels rius catalans,
segons l’estudi que abans comentàvem, fou de 0,181 ppm. A l’àrea estudiada,
el valor mig va resultar menor (0,139), però amb importants diferències
segons les conques. Així, als Aiguamolls de l’Empordà i a la conca de
la Muga els nivells mitjos foren inferiors (0,055 i 0,094 respectivament),
mentre que a la conca del Fluvià aquest nivell va resultar lleugerament superior
(0,214). A tres rius catalans amb llúdrigues, les concentracions mitjanes
trobades foren similars a les dels Aiguamolls i la Muga (0,060 a la Noguera
Ribagorçana, 0,136 a la Noguera Pallaresa i 0,080 a l’Algars), però clarament
inferiors a les del Fluvià. Jordi Ruiz-Olmo indicava en un treball
que la distribució de la llúdriga es podia ajustar amb força precisió al nivell
de 0,110 ppm de PCBs en els peixos. Si preníem aquest llindar, un 60%
dels punts de l’àrea d’estudi el superaven, però això també succeïa en el 36%
dels punts estudiats en els rius catalans que tenien llúdrigues el 1993. Per
tant, si bé podíem assegurar que les concentracions de PCBs en els peixos
de l’àrea d’estudi no eren elevades, els nivells trobats al riu Fluvià podien
estar en el llindar de perillositat per la llúdriga.
El mercuri presentava uns nivells moderats, amb una mitjana de 0,224
ppm. En no tenir estudis comparatius fets a rius amb llúdrigues, ens vam
basar en estudis de laboratori i en la legislació vigent pel consum humà de
peixos, ja que el mercuri és un altra de les substàncies omnipresents al medi,
on arriba degut a la utilització que fa l’home en l’agricultura (fungicida) i
en la indústria (obtenció de clor, pintures,...). Les concentracions trobades
als Aiguamolls i conques de la Muga i del Fluvià foren molt inferiors a les
que es consideraven letals o subletals per les llúdrigues americanes (1-3 ppm)
o a la concentració màxima permesa per la legislació espanyola pels peixos
destinats al consum humà (1 ppm) el 1993. En canvi, el límit màxim imposat
per la Comunitat Europea amb posterioritat (0,3 ppm), ha estat considerat
per alguns científics com un bon valor límit també per la llúdriga. De
les mostres analitzades, el 16% van superar aquest nivell. Segons aquestes i
altres dades que no s’inclouen en aquest resum, no semblava que la presència
de mercuri pugui ésser un factor causant d’un eventual fracàs en la
reintroducció de la llúdriga, encara que en uns pocs punts els valors eren
lleugerament preocupants. La concentració trobada a Albanyà, al curs alt
del riu Muga (0,213 ppm), indret sense possibles fonts de contaminació,
feia pensar que una part important del mercuri podia provenir via transport
atmosfèric, la qual cosa faria difícil un control de les entrades a nivell
de conca.
L’altre gran aspecte tractat en l’estudi de viabilitat va ser la quantitat de
peixos disponibles per a la llúdriga. La biomassa és el resultat que ens serveix
per establir un major nombre de comparacions, donada com a grams
de peix fresc per metre quadrat de superfície de riu. Els valors de biomassa
trobats variaven de forma notable, amb un rang que oscil·lava entre els 0,62
gr/m 2 a Albanyà (curs alt de la Muga) i els 352 gr/m 2 a Vilert (curs mig del
Fluvià). A diversos estudis portats a terme al prepirineu lleidatà, Jordi Ruiz-
Olmo havia observat que la llúdriga vivia en trams de riu amb una biomassa
mínima de 8 a 10 gr/m 2 . A les costes de les illes Shetland habitades per

Olot
9
288’5
10
24
1
0’62
11
351’9
Banyoles
5
168’1
2
37’9
Figueres
aquesta espècie, Hans Kruuk havia trobat una biomassa de peixos entre 2,4
i 11,1 gr/m 2 . Aquests valors es complien (i, fins i tot, se superaven àmpliament)
en tots els trams estudiats, excepte al curs alt del riu Muga.
Amb el càlcul de la biomassa de peixos es va realitzar una estimació de la
capacitat de càrrega de cada tram estudiat, és a dir, del nombre de llúdrigues
que podrien viure amb l’aliment que tenien disponible. De nou es van
emprar dades dels estudis realitzats al Prepirineu, que relacionaven densitat
de llúdrigues amb biomassa de peix existent. La suma de les capacitats
de càrrega per cada tram va donar un total d’entre 130 i 160 individus.
Aquesta era la població màxima hipotètica a partir de l’àrea estudiada. No
es van tenir en compte, per manca de dades, gran quantitat de rius, tant de
la conca del Fluvià (Ser, Ridaura, Junyent, Llierca, Beget, Borró) com de la
conca de la Muga (Orlina, Llobregat, Torrelles, riera d’Àlguema, Arnera).
Tampoc es van considerar els centenars de recs ni les àrees inundades dels
Aiguamolls de l’Empordà. I, per últim, no es va tenir en compte que la llúdriga
no només s’alimenta de peixos, sinó que també preda, encara que en
menor mesura, sobre crancs de riu, granotes, serps d’aigua, insectes, mamífers
i ocells, pel que es va preveure que la biomassa d’animals disponible era
encara més gran. De tot això, es va concloure que l’aliment disponible a l’àrea
estudiada, no era un factor limitant pel manteniment d’una població
viable de llúdrigues.
Una estimació barroera de la capacitat de càrrega es va fer considerant
600 km de rius i 3.000 hectàrees de zones humides a l’àrea de reintroducció
i considerant que les densitats trobades a Catalunya oscil·len entre les
0,1 llúdrigues/km als rius de muntanya i les 1,2 dels trams mitjos i baixos
més productius. Amb aquesta informació es va estimar que hi hauria hàbitat
suficient per una població d’entre 60 i 720 exemplars, que es pot considerar
viable a llarg termini.
3
8’6
4
62’3
6
277’7
12
8’8
El retorn de la llúdriga 29
7
5’7
8
108’6
tram
biomassa
gr peix/m 2
Trams
estudiats
1.Albanyà
2. Cabanes
3. Peralada
4.Vilanova
5.Vilafant
6. Castelló
7. Mugueta
8. La Rogera
9. Castellfollit
10. Besalú
11.Vilert
12.Torroella
Figura 3.1. Càlcul de la biomassa de peixos
en alguns trams de les conques Muga i Fluvià.

30 El retorn de la llúdriga
3.2.2. Les conclusions
Tot aquest treball, juntament amb d’altres aspectes que no s’expliquen aquí
per no allargar-nos excessivament, van servir per establir unes conclusions
de l’estudi de viabilitat, que vam ordenar segons les directrius exposades al
començament d’aquest apartat.
1. El projecte de reintroducció de la llúdriga es proposava als Aiguamolls
de l’Empordà i conques dels rius Muga i Fluvià, que són part de la seva àrea
de distribució original.
2. Les causes de l’extinció de la llúdriga a les conques Muga i Fluvià eren
ben conegudes, essent les principals la persecució (caça i trampeig), la contaminació
i la destrucció de l’hàbitat.
2. La llúdriga era una espècie totalment protegida des del 1973. Les condicions
de la zona al 1994 eren favorables per a la llúdriga. La densitat de peixos
als 12 trams estudiats va variar entre 0,6 i 352 grams/m 2 , amb només
dos trams (17%) per sota dels 8 grams/m 2 , quantitat considerada necessària
perquè visqui una població de llúdrigues. A la majoria dels trams, els
peixos analitzats tenien nivells de PCBs i altres substàncies organoclorades
similars o inferiors als nivells trobats als rius Catalans on viuen poblacions
saludables de llúdrigues. Els nivells d’organoclorats i metalls pesants a les
aigües dels Aiguamolls de l’Empordà eren baixos, i només es van detectar
algunes concentracions apreciables de lindà, un pesticida que ha estat emprat
àmpliament en l’agricultura.
3. La recolonització de les conques Muga i Fluvià per part de la llúdriga
era extremadament difícil. A començaments dels 1990s, a les conques veïnes
(Ter i Tec) també era una espècie extingida, al Segre iniciava una tímida
recuperació i la població viable més propera es trobava a la Noguera Pallaresa,
a més de 120 km en línia recta de l’àrea de reintroducció.
4. L’extensió de l’àrea de reintroducció proposada és de 200.000 hectàrees,
amb més de 600 km de rius i 3.000 hectàrees de zones humides. Considerant
les densitats trobades a Catalunya, que oscil·len entre les 0,1 llúdrigues/km
als rius de muntanya i les 1,2 dels trams mitjos i baixos més productius,
es va estimar que hi hauria hàbitat suficient per una població d’entre
60 i 720 exemplars, que es pot considerar viable a llarg termini.
5. Els diversos censos i estudis portats a terme als anys 1980s i 90s deixaven
ben clar que les possibles poblacions donants, totes a l’oest peninsular
(Extremadura, Astúries, Galícia i Portugal), gaudien d’una bona quantitat
d’individus i estaven en creixement, de forma que no es preveia que es veiessin
afectades per l’extracció d’unes desenes d’individus.
6. Encara que en aquell moment no es disposava d’estudis genètics acurats,
no s’havien trobat diferències morfològiques significatives entre les llúdrigues
ibèriques. En tot cas, les poblacions proposades com a donants eren
les més properes amb un nombre suficient d’individus, i vivien en hàbitats
mediterranis comparables a les conques Muga i Fluvià.
7. La població humana local era majoritàriament favorable a la reintroducció,
ja que la llúdriga no afectava negativament als interessos econòmics de
cap grup a l’àrea estudiada. De fet, els principals sectors oposats a la llúdri-

ga en d’altres regions, com són les piscifactories i els pescadors esportius,
eren pràcticament inexistents a les conques Muga i Fluvià.
Amb l’estudi de viabilitat realitzat, i amb aquests resultats tan positius, ja
es podia passar a la següent fase del projecte, ja executiva. És a dir, calia planificar
amb detall com es portaria a terme la reintroducció, quines persones
i entitats farien cada actuació, i fer els acords necessaris per poder disposar
de llúdrigues d’una o vàries zones de l’oest de la Península Ibèrica.
El retorn de la llúdriga 31

4. De la captura a l’alliberament:
viatge a través de la Península Ibèrica
“La llúdriga torna a l’Empordà, després de vint anys d’absència”.
Així qualificava la premsa l’històric esdeveniment del 14 de
novembre de 1995. Per primera vegada en molt temps, una
llúdriga estava a punt de trepitjar els Aiguamolls de l’Empordà.
A l’una del migdia l’expectació és total al mas del Matà, punt
on hem convocat als convidats i mitjans de comunicació.Alguns
venim de Girona, on s’acaba de celebrar una multitudinària roda
de premsa per explicar l’estat del projecte de reintroducció. La
Cuanti, la primera llúdriga capturada a Extremadura, ha arribat
fa una mitja hora en una furgoneta, i continua tancada a dins,
sota l’atenta vigilància d’en Jesús Fernández, el veterinari del
Zoo de Barcelona.
En Jordi Sargatal, expert en aquest tipus de shows, creu que
avui cal esbombar al màxim el Projecte Llúdriga i aconseguir
que els patrocinadors es comprometin a continuar pagant, ja
que no tenim assegurat el finançament per l’any 1996. I no
escatimem esforços. Hem reunit a pràcticament tots els mitjans
de comunicació catalans i presidiran la cerimònia el gerent de la
Junta de Sanejament (Antoni Garcia), el Director General de
Medi Natural del DARP (Jordi Peix) i el gerent del Zoo de
Barcelona (Enric Mas).
Els dos primers són els encarregats de portar la gàbia de
fusta amb la Cuanti fins al davant de la llacuna de La Massona,
on la deixarem anar.Al començament fan cara somrient,
envoltats d’un núvol de reporters gràfics que els filmen i
fotografien. Però aquestes caixes estan fabricades a prova de
llúdriga i pesen uns trenta quilos, de forma que al cap de cinc
Hem deixat el fil de la història del Projecte Llúdriga en el moment
què s’ha finalitzat i presentat l’estudi de viabilitat, amb resultats
prou positius com perquè existeixi un consens entre l’administració
catalana i els impulsors del projecte per tirar-lo endavant. Som a la primavera
de 1995.
4.1. Zones de captura
Com s’esmentava al primer capítol, la llúdriga havia desaparegut de la major
part de la meitat est peninsular però, en canvi, era encara comuna a la meitat
oest. Els sondeigs de 1994 van establir quatre zones on més del 70% dels
trams de riu examinats van donar resultat positiu: Portugal (89%), Extremadura
(81%), Galícia (74%) i Astúries (71%).
Seguint aquestes informacions, durant la primavera i l’estiu de 1995 iniciem
els contactes amb els responsables de medi ambient dels governs de
dues comunitats autònomes: Galícia i Extremadura. Si bé a la primera comunitat
es rep el nostre projecte sense gaire entusiasme, i més aviat se’ns donen
llargues, sense arribar-nos a dir que no els interessa, a Extremadura es mostren
entusiasmats. Els gestors de les espècies protegides d’aquesta comunitat
fa ja alguns anys que són conscients de l’abundància de la llúdriga als
seus rius, i de l’augment progressiu de les seves poblacions. Tenen clar, amb
els censos realitzats, que la llúdriga no està ni molt menys amenaçada a
Extremadura, i estan contents de poder esdevenir uns “exportadors” d’a-
El retorn de la llúdriga 33
minuts, se’ls veu suant i amb la corbata desencaixada. En Jordi i
jo ens apressem a ajudar-los i arribem, en ramat, fins a La
Massona.
Amb la gàbia situada a la vora de l’aigua i la porta mirant cap
a la llacuna, arriba el moment culminant. Els reporters gràfics es
contagien d’aquest nerviosisme i comencen a empentar-se uns
als altres per aconseguir un millor camp de visió. Quan un
planta la càmara de televisió i el trípode en un punt, un altre se
li posa al davant i el conflicte està servit. El més espavilat és
l’Albert Arean, del programa El Medi Ambient que, sense
pensar-ho dos cops, entra dins la llacuna, amb aigua fins als
genolls, i es col·loca a uns quinze metres enfront de la gentada.
Els convidats també intenten agafar una bona posició al voltant
de la gàbia i els visitants que passen per allà, que tampoc estan
disposats a perdre’s allò tan interessant – encara que molts no
saben que passa exactament – s’entatxonen davant les finestres
de l’observatori que dóna a la llacuna, l’observatori Pallejà.
Quan, finalment, es posa una mica d’ordre, algun dels VIPs – la
veritat, no recordo qui – obre la porta. Es fa un absolut silenci.
Deu segons més tard – que semblen una eternitat – la Cuanti
surt tranquil·lament de la gàbia, camina els primers metres
xipollejant i, tot seguit, comença a nedar, allunyant-se lentament
del túnel de reporters gràfics que inunden de flashos l’escena.
La gent aplaudeix i en Jordi crida:“Bona sort, guapa!”, mentre la
Cuanti desapareix en el dens canyissar de la Massona.
Figura 4.1. Distribució aproximada de la
llúdriga a la Península Ibèrica cap a l’any 1994
(modificat de Ruiz-Olmo & Delibes, 1998 i
Trindade et al., 1998).

34 El retorn de la llúdriga
Taula 4.1. Repartiment
de les llúdrigues alliberades
segons la seva procedència
geogràfica i l’any de captura.
questa espècie cap a d’altres zones on ha desaparegut. De fet, ja en aquell
moment - i encara ara - Extremadura assortia d’exemplars diversos projectes
de recuperació d’espècies amenaçades, com voltors comuns, voltors negres
o cigonyes blanques, entre d’altres.
Així, a l’estiu de 1995 se signa un conveni entre la Junta de Extremadura
i la Generalitat de Catalunya, pel qual se’ns autoritza a capturar a Extremadura
i traslladar a Catalunya un total de 25 exemplars.
Més endavant, ja al 1998, se signaria un altre conveni amb el Principat d’Astúries,
pel qual van autoritzar la captura i trasllat de cinc llúdrigues més. I, per
últim, a l’any 2000, un últim conveni amb el govern de Portugal va permetre
la captura i alliberament a l’àrea de reintroducció de 9 exemplars més.
Aquests darrers exemplars procedien de la zona de la conca del Guadiana on
s’estava construint l’embassament d’Alqueva, el més gran d’Europa, que inundaria
– de fet, ja ha inundat – 13.000 hectàrees de deveses, rius i rierols. Era
força evident que l’hàbitat de moltes llúdrigues desapareixeria sota les aigües,
i va semblar una bona solució “salvar” alguns d’aquests exemplars traslladantlos
a una nova zona amb condicions per a la seva supervivència.
1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 TOTAL
Extremadura 3 15 3 4 - - 1** 26
Astúries - - - 5 - - - 5
Portugal - - - - - 9 - 9
Altres* - - 1 - - - - 1
Total 3 15 4 9 0 9 1 41
* exemplar capturat al tram de riu Segre afectat per l’embassament de Rialb.
** exemplar procedent d’un centre de recuperació d’Extremadura i cedit un cop finalitzades les captures
en aquesta comunitat autònoma.
Totes les feines de recerca de zones adients, de captura i de transport
eren responsabilitat de l’equip del Projecte Llúdriga, executat per l’Associació
d’Amics del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà (APNAE),
mentre que els responsables de medi natural o espècies protegides dels diferents
governs donants supervisaven els treballs.
4.2. El trampeig
El Projecte Llúdriga contemplava la captura de llúdrigues vives i l’alliberament
a l’àrea de reintroducció, procediment que coneixem amb el nom de
translocació. Com es pot suposar, capturar una espècie gran, nocturna i
esquerpa, com és el cas de la llúdriga, i fer-ho sense fer-li mal i amb un
mínim d’eficiència, és tot menys fàcil.
Es va decidir emprar el mateix sistema utilitzat en la reintroducció de llúdrigues
a Pennsylvania, els paranys de captura en viu (“leg-hold traps” en
anglès). Aquestes trampes se semblen a les utilitzades pels paranyers durant
segles, però amb una diferència bàsica: en comptes d’aquelles terribles dents
de ferro posseeixen unes peces toves, de goma, que en tancar-se quan l’animal
trepitja el mecanisme, amorteixen l’impacte i redueixen la pressió sobre
la pota.
Aquests paranys es col·locaven preferentment dins de l’aigua, en zones de
molt poca fondària, per així evitar que les llúdrigues, amb el seu finíssim

olfacte, les descobrissin. Les trampes se situaven en passos estrets o petites
platges del riu, que només es trobaven a petits rierols o als rius principals
durant la sequera estival. Es lligaven a arbres o a “spits” d’escalada, que es
clavaven manualment a les roques del riu. No es col·locava cap tipus d’esquer,
doncs és conegut que les llúdrigues només mengen preses vives i no
fan cas de les mortes.
Es va trampejar durant tot l’any, depenent bàsicament dels permisos atorgats
pels diferents governs i de les condicions climatològiques, sobretot les
precipitacions i el seu efecte sobre el cabal circulant als rius. Es van intentar
evitar els mesos de primavera i estiu, que coincideixen respectivament
amb l’època principal de reproducció de les llúdrigues i amb els mesos més
calorosos.
Com que les llúdrigues són principalment nocturnes, els paranys s’examinaven
diàriament entre les cinc i les vuit del matí, però també es revisaven al
capvespre, per evitar que un exemplar pogués romandre tota la nit a la trampa.
La revisió de tarda-vespre era especialment necessària a Astúries, on vam
poder comprovar que les llúdrigues del riu Esva eren principalment diürnes.
El retorn de la llúdriga 35
Fotografia 4.1.
Col·locació de paranys per llúdriga
en un riu de l’Alentejo (Portugal).
© Ferran Martí
Fotografia 4.2. Moment en que es dispara el
dard anestèsic a una llúdriga capturada a Astúries.
© Antonio Martínez

36 El retorn de la llúdriga
Fotografia 4.3. Revisió de la llúdriga
realitzada en el moment de la captura.
© Ferran Martí.
Per reduir al màxim el risc de ferides, les llúdrigues eren immobilitzades
a distància quan encara es trobaven al parany. Concretament, se’ls injectava
una combinació de dos anestèsics (ketamina i metedomidina) amb un
dard disparat amb una sarbatana a les cuixes posteriors. Un cop la llúdriga
restava immòbil, es procedia a alliberar-la del parany i se la traslladava al
lloc de la vora del riu on s’havia preparat tot el necessari per fer l’examen
veterinari.
Aquesta primera revisió, realitzada ràpidament durant els 10 minuts que
durava l’efecte de l’anestèsia, servia per prendre les primeres dades biològiques
i veterinàries (sexe, edat, longitud, pes, condició corporal) per curar
les possibles ferides que s’hagués fet amb el parany o intentant escapar i,
molt important, per valorar i decidir si la llúdriga complia els requisits per
ser traslladada. Les llúdrigues massa velles, massa joves, prenyades, lactants
(i, per tant, amb cries al cau) o amb d’altres problemes greus (ens vam trobar
un exemplar sense una de les extremitats posteriors, resultat d’una
“trobada” amb un parany il·legal), eren alliberades immediatament després
de passat l’efecte de l’anestèsia.
Es preferien els animals joves o subadults respecte als més vells, estimant
l’edat segons el tipus i estat de la seva dentició. Això era molt important,
per diverses raons: els animals adults tenen, òbviament, una esperança de
vida menor, també pateixen més els efectes del estrès de captura i, a més, en
ser animals territorials, tenen més tendència a intentar tornar a la zona on
se’ls va capturar, el que significa que un cop alliberats es desplaçaran molts
quilòmetres en poc temps, sense tenir temps per conèixer el nou hàbitat i
amb més possibilitats de patir un atropellament o algun altre accident.
Es van col·locar 8.773 trampes, que és la suma de paranys que vam parar
en totes les nits que vam estar operatius, en total varis mesos. Es van capturar
un total de 55 llúdrigues, i això vol dir que, de mitjana, va caldre parar
159 paranys per agafar un exemplar. També es van produir 36 escapaments,
que és el nom que donàvem quan trobàvem senyals evidents que la llúdriga
havia estat estirant i lluitant fins aconseguir extreure la pota del parany.
Això ens dóna una taxa de captura del 60% o sigui, que de cada 10 llúdrigues
que queien al parany, 4 aconseguien escapar. Aquest resultat, lluny de
ser negatiu, ens indica que la pressió exercida pel parany en l’extremitat no
era molt forta i força llúdrigues – sobretot els grans adults, que d’altra banda
tampoc volíem – aconseguien escapar.

4.3. El transport
Les llúdrigues que es consideraven aptes pel projecte de reintroducció rebien
una última injecció amb un producte anomenat neurolèptic, que servia per
disminuir els nivells de estrès durant el transport i els primers dies de captivitat.
Tot seguit, quan ja s’estaven despertant de l’efecte de l’anestèsia, eren
introduïdes en una gàbia de transport – els anomenats “transportins” pel
trasllat de gossos – i es deixava que es recuperessin completament en un
indret fresc i fosc.
La majoria de les llúdrigues van ser transportades en cotxe, sempre
durant la nit, per evitar la calor i la major densitat de trànsit del
dia. El viatge fins a Barcelona durava entre 8 i 12 hores, depenent
del lloc de captura.
Un nombre reduït d’exemplars va ser transportat en avió, concretament
des dels aeroports de Lisboa i Oviedo. En aquests casos, el
trajecte es feia durant el dia i es completava en unes tres hores.
Durant el transport, la majoria de les llúdrigues romania tranquil·la,
encara que algunes van intentar escapar mossegant la porta metàl·lica
o esgarrapant-la amb les potes anteriors. En general, la utilització
del neurolèptic provocava que els animals estiguessin més calmats i
relaxats.
4.4. L’estada al Zoo de Barcelona
Una de les claus de l’èxit del Projecte Llúdriga cal buscar-la en la participació
del Zoo de Barcelona. Gairebé no van caldre esforços per convèncer als
seus responsables de l’interès de la reintroducció, doncs tenien molt clar
que un dels papers dels parcs zoològics moderns és ajudar a la conservació
de les espècies amenaçades, sigui a través de la divulgació, de la cria en captivitat,
de l’assistència veterinària, etc.
I va ser precisament en el camp veterinari, com ara veurem, que vam rebre
l’assistència del Zoo de Barcelona, amb un altíssim nivell de qualitat i de
professionalitat que mai no podrem agrair prou. Afegint, òbviament, l’ajut
econòmic que va suposar que mai paguéssim ni una – aleshores - pesseta
pel suport rebut.
Ens havíem quedat en la llúdriga, dins d’un transportin, camí de Barcelona.
En arribar al Zoo, l’exemplar era allotjat en una gàbia de tela metàl·lica
d’uns 2,5 metres de longitud, 1,20 d’amplada i 1,20 d’alçada, amb una caixa
de fusta enganxada que feia les funcions de cau, tot aixecat sobre el terra,
per evitar possibles infeccions. Les sis gàbies de què es disposava estaven
situades en dues habitacions contigües i d’accés restringit, on la temperatura
es mantenia entre els 18 i els 24ºC.
La llúdriga rebia tot l’aliment i l’aigua que necessités, sense límit. Els primers
dies el menú era ben variat, per tal que pogués escollir la presa preferida
i no romangués en dejuni. Truites de riu, anguiles, crancs americans i
pollets eren introduïts en la gàbia fins que, quan començava a menjar amb
normalitat, la dieta consistia sobretot en truita de riu. La quantitat d’aliment
ingerida era anotada diàriament i també cada dia es recollien els excrements
i l’orina per realitzar diversos anàlisis.
Quan la llúdriga començava a menjar, habitualment dos dies després de
la seva arribada, era anestesiada per realitzar una revisió molt més completa
que la realitzada al camp, incloent radiografies, mostres de sang, recollida
de paràmetres fisiològics, col·locació d’un microxip i administració d’antiparasitaris.
Si era necessari, s’aprofitava per curar les ferides relacionades
amb la captura.
El retorn de la llúdriga 37
Fotografia 4.4. Transport en avió de
dues llúdrigues procedents d’Astúries.
© Antonio Martínez

38 El retorn de la llúdriga
Fotografia 4.5. Operació d’implant
de l’emissor al Parc Zoològic de Barcelona.
© Antonio Martínez
Fotografia 4.6. Radiografia d’una llúdriga,
on s’aprecia la situació de l’emissor implantat
dins del cos. L’altre objecte és un termòmetre,
col·locat en el moment de fer la radiografia.
© Jesús Fernández
Al cap de 4-5 dies, i només en el cas que no tingués cap ferida encara
infectada i que mengés amb regularitat, es portava a terme l’implant de l’emissor.
Com veurem més endavant, l’emissor de radioseguiment és una peça
fonamental en moltes reintroduccions, doncs si no sabem quin són els moviments
ni el destí de cada individu, no podrem avaluar el resultat de la reintroducció.
Es poden alliberar animals que es moren al cap de dies, setmanes
o mesos, per alguna causa no detectada, i que aquest fet faci fracassar el
conjunt del projecte.
En un altre capítol s’explica com funciona aquest sistema de seguiment i
aquí, en canvi, veurem on i com es col·loca l’emissor. El tipus d’emissor
emprat depèn de la mida, el pes i el comportament de
l’espècie que volem seguir. Avui en dia hi ha emissors de
tots tipus: que estan enganxats a un collar, que s’enganxen
a les plomes, que s’enganxen amb cola a la pell, com es fa
amb cetacis i tortugues, que es col·loquen sota la pell, ... o
que s’introdueixen dins del cos, com es fa en els peixos i
també en el cas que ens ocupa, en les llúdrigues.
Perquè les llúdrigues han de portar l’emissor dins del cos?
Doncs bàsicament perquè són animals aquàtics, que es
cabussen i el collar-emissor podria quedar enganxat en alguna
branca submergida i la llúdriga morir ofegada.
L’emissor s’implantava intraperitonealment, és a dir, dins
del peritoneu, que és l’embolcall dins del qual es troben
diversos òrgans, com l’estómac. L’operació d’implant és
senzilla, dura uns 30 minuts - durant els quals la llúdriga roman completament
anestesiada - i la sutura cicatritza en pocs dies.
Als 10-12 dies de l’operació, la llúdriga era anestesiada novament, per
espai de pocs minuts, per realitzar la darrera revisió. A més de l’habitual presa
de dades, esmentada anteriorment, es realitzaven radiografies abdominals
per determinar la posició exacta de l’emissor. Si els resultats d’aquesta
revisió eren satisfactoris, la llúdriga era transportada i alliberada el mateix
dia en l’indret seleccionat.
En total, les llúdrigues romanien al Zoo de Barcelona de 20 a 30 dies.

4.5. L’alliberament
L’alliberament era el dia D de tot el programa de reintroducció. A primera
hora del matí, com ja hem vist, es feia la darrera revisió de l’exemplar, per
tal d’assegurar-se que estava preparat per tornar a viure en llibertat. Tot
seguit, era traslladat en un vehicle fins al punt d’alliberament prèviament
decidit. No totes les llúdrigues van ser deixades anar als Aiguamolls
de l’Empordà, sinó també als rius Muga, Fluvià, Ser, Llobregat
d’Empordà, etc.
L’alliberament d’una llúdriga es va convertir en un magnífic
moment per a la “seducció ambiental”, concepte explicat al capítol
7. En tot cas, quasi sempre ens interessava que vinguessin
persones a gaudir d’aquest moment tan màgic, per això es convidaven
escolars, periodistes, polítics o gent dels municipis propers,
entre d’altres. També era el moment de més nervis per l’equip
del Projecte Llúdriga, sempre amb por que la llúdriga no
estigués prou preparada per tornar als rius, o patint pel que li
pogués passar durant els dies següents.
La caixa de transport era col·locada a la vora del riu o estany decidit, mirant
cap a l’aigua. Es demanava silenci i es procedia a obrir la porta. Cap alliberament
era igual: unes sortien a tota velocitat i es deixaven veure tan sols
un instant, d’altres es deixaven fotografiar durant inacabables segons per
satisfacció dels reporters gràfics, d’altres no volien sortir ni tombant
la caixa, ...
En total van ser 41 les llúdrigues alliberades en el marc del
Projecte Llúdriga. La majoria (26) foren extremenyes, procedents
bàsicament de Los Llanos de Cáceres, la Sierra de San
Pedro i Badajoz. Les nou llúdrigues portugueses, com ja s’ha
dit, procedien de la presa d’Alqueva, al riu Guadiana. Els cinc
exemplars asturians van ser capturats al riu Esva, un bonic riu
salmoner situat a l’occident asturià, i l’última era catalana, salvada
del tram del riu Segre avui dia negat per la presa de Rialp.
Posteriorment, a començaments del 2002, les autoritats extremenyes
van cedir un darrer exemplar ( el 26è) procedent d’un centre de
recuperació.
Cada llúdriga va ser batejada amb un nom propi, doncs no vam voler que
cada animal tingués només un simple codi numèric. Aquest “honor” – o
complicada feina en alguns casos – corresponia a l’equip de captura que
estigués operant en aquell moment. De noms n’hi va haver finalment
de tot tipus, divertits i seriosos, però tots amb alguns explicació
més o menys intel·ligible. Relacionats amb el lloc de captura
(Esva, Cano, Salor), relacionats amb membres de l’equip de
captura (Berta, Llobeta, Teresa, Nano, Rati) o d’altra gent propera
(Júlia, Candela, Montse), relacionats amb fets ocorreguts
durant la captura (en Trau va fer un bon ídem a la mà d’un
dels tècnics, la Seca estava molt prima, en Roc es va refugiar entre
uns rocs i la Dolça va estar molt tranquil·la en tot moment, al
contrari que la Fera) i alguns amb estranyes relacions, resultat
de la dificultat per trobar noms ràpidament (la Lauda va viatjar
des de Lisboa amb Lauda Air, Xana és el nom asturià d’unes
suposades fades que viuen als rius, la condició corporal de la
Derek va donar un resultat digne de la famosa Bo Derek, la Mercè va ser
capturada el 24 de setembre i la Jroñe, “Jroñe que Jroñe”).
El retorn de la llúdriga 39
Fotografia 4.7. Jordi Portabella i Jordi Sargatal
transportant dues llúdrigues per alliberar-les a la
Reserva de Mig de Dos Rius, al riu Fluvià.
© Marga Viza / FTP
Fotografia 4.8. Alliberament d’una llúdriga
a l’estany de Vilaüt el 1997, amb la presència,
entre d’altres, d’Esteve Tomàs, gerent del Zoo,
i una patrulla del SEPRONA de la Guàrdia Civil.
© Projecte Llúdriga
Fotografia 4.9. Alliberament d’una de les
primeres llúdrigues al desembre de 1995,
amb la presència, entre d’altres, de Cristòfol
Jordà, Director General de Patrimoni Natural
i Florenci Bosch, alcalde de Sant Pere Pescador.
© Projecte Llúdriga

40 El retorn de la llúdriga
Fotografia 4.10. Llúdriga alliberada al riu
Ricardell. En aquest cas, es va haver de
tombar el transportin completament,
perquè no volia sortir. © Deli Saavedra
Les operacions que hem desgranat en aquest capítol es van anar repetint
des del 1995 fins al 2000, gràcies al patrocini de la Junta de Sanejament el
primer any, i de l’Obra Social i la Fundació Territori i Paisatge de Caixa
Catalunya a continuació, a més de l’ajut del Zoo de Barcelona i del Departament
de Medi Ambient. Les moltes llúdrigues alliberades i seguides ens
van proporcionar moltíssima informació valuosa sobre l’espècie, que expliquem
en el capítol següent.

5.Activitat i comportament
de les llúdrigues a la seva nova llar
Les primeres setmanes de radioseguiment, intentem localitzar
els tres exemplars fins ara alliberats durant el dia, per conèixer
l’indret que han escollit per dormir, l’anomenat lloc de descans.
És una feina que demana temps i em pertoca a mi portar-la a
terme, però mai falten voluntaris disposats a ajudar.Al
capvespre, seguim una sola llúdriga durant algunes hores, per
esbrinar el seu comportament. El radioseguiment de la “Cuanti”
és senzill, ja que es mou per La Massona, als Aiguamolls de
l’Empordà, llacuna que disposa de tres aguaits d’observació i un
itinerari. Comencem situant-nos a l’observatori Pallejà, on
esperem que es desperti i iniciï la seva activitat.Algunes vegades
passa uns minuts pescant davant de l’observatori i gaudim,
sobretot les nits de lluna plena, d’unes magnífiques vistes
d’aquest esquiu animal.Tot seguit, es posa a nedar a gran
velocitat, desapareixent per la part central de La Massona en
direcció al mar.
Aleshores, comença la cursa. Correm per l’itinerari fins a
l’aguait del Gall Marí on, amb sort, arribem en el moment just
de veure una taca fosca que s’obre pas per l’aigua cap a la dreta,
al final del nostre camp de visió. Reprenem la cursa, corrent
amb botes d’aigua, prismàtics, receptor i antena cap a l’aguait
del Bruel, on habitualment arribem tard, quan el senyal se sent
ja a la dreta, en direcció al mar. El següent i últim punt de
localització és la torre de la platja, indret des d’on sentim el
senyal, però mai veiem l’animal, ja que queda lluny de la llacuna.
En aquest racó final de l’estany sol romandre una bona part de
la nit, aturant-se una estona a descansar entre els canyissos, fet
que detectem perquè els “bips” ràpids i irregulars que surten
del receptor donen pas a uns altres lents i monòtons.
Sovint, en arribar aquest moment, aprofitem per anar a
Com sovint explicàvem en xerrades i conferències, amb l’alliberament
les llúdrigues recobraven la seva llibertat, però no la seva intimitat,
ja que l’emissor que portaven dins del cos informava durant mesos
de la seva posició i la seva activitat. Com veurem, el radioseguiment, combinat
amb d’altres mètodes, van servir per conèixer molts aspectes de la nova
població de llúdrigues, des del que passava amb cada exemplar un cop alliberat,
fins a aspectes molt diversos de la seva vida.
5.1. Sistemes de seguiment
En aquest apartat s’expliquen sis mètodes diferents per esbrinar diversos
aspectes de la vida de les llúdrigues, un cop alliberades a les conques de la
Muga i del Fluvià. Quatre d’aquests sistemes estan basats en les dades procedents
de l’emissor implantat en 38 dels 41 exemplars (als tres restants no
va ser possible per diversos motius), mentre que els altres dos intenten esbrinar
l’evolució de la població a través de l’observació directa o indirecta (excrements
o petjades). Deixem en un altre apartat (5.5) un nou sistema, ben
revolucionari: el seguiment genètic.
5.1.1. Radioseguiment
El radioseguiment o radiomarcatge – “radiotracking” en anglès - és una tècnica
àmpliament utilitzada en la majoria dels projectes de recuperació de
El retorn de la llúdriga 41
buscar a un altra de les llúdrigues. Seguir a en “Meu” és força
més complicat, ja que s’ha instal·lat entre La Llarga i La Fonda,
dues llacunes situades al cor de la Reserva, una zona sense
accés i inundada durant l’hivern. Mentre es mou per la part
interior d’aquestes llacunes, sortint fins i tot a córrer per la
sulsura, ens podem apropar i localitzar el punt sobre el mapa,
encara que amb dificultats, perquè de nit tota la zona sembla
igual i no aconseguim orientar-nos amb precisió (som al 1995,
era pre-GPS). Però quan decideix dirigir-se cap a la banda
litoral, la que toca amb la platja, llavors la podem donar per
perduda. Els freqüents braços de les llacunes són massa
profunds per travessar-los, fins i tot amb botes d’aigua que
anomenem irònicament “de coll alt”. Donar tota la volta fins a
la platja ens pot portar més d’una hora, caminant de nit per
zones de fang on et quedes clavat i forats amb metre i mig
d’aigua, amb poques possibilitats, per tant, d’arribar secs i
sencers. És llavors quan penso en la força de la maresma, en
l’odi de tantes generacions d’empordanesos cap aquests
indrets, per ells tenebrosos i infectes. I en el pagès de la
llegenda de El Bruel, travessant l’aiguamoll amb el carro a vessar
de blat, enfonsant-se cada cop més en el fang traïdorenc...
Als pocs dies de l’alliberament de la “Cuanti”, es troben unes
petjades de llúdriga al final de La Massona. Surten de la llacuna i
travessen la platja perpendicularment, fins arribar al mar, on
desapareixen just on trenquen les onades. Em venen al cap tot
de preguntes sense resposta: s’haurà cabussat dins el mar?
haurà tastat l’aigua salada? haurà pescat una orada? què deu
haver pensat aquesta llúdriga extremenya en descobrir aquesta
infinita llacuna anomenada Mediterrània?

42 El retorn de la llúdriga
Fotografia 5.1. Radioseguiment al Parc
Natural dels Aiguamolls de l’Empordà.
© Antonio Martínez
fauna amenaçada. El sistema és molt senzill i consta de tres parts principals:
l’emissor, que com el seu nom indica, emet un senyal concret en una freqüència
de ràdio determinada, el receptor, que és capaç de rebre aquest senyal
i l’antena, que amplifica les possibilitats de recepció.
Fins aquí, podríem estar parlant d’una emissora de ràdio emetent un programa
i un conjunt de radioients rebent l’emissió i escoltant-la. És exactament
el mateix procediment. Però, en el nostre cas, l’emissor és el més
petit possible i l’únic que emet és un “bip” per segon
aproximadament. El receptor té una banda molt estreta
però, en canvi, és capaç de discernir freqüències molt
semblants. Si continuem amb l’exemple de la ràdio convencional,
el nostre receptor FM pot captar freqüències
compreses entre els 87 i els 107 MHz (megaherzts),
però és difícil separar nítidament dues emissores situades
als 105,0 i 105,1 MHz respectivament. Un receptor
de radiotracking del 160, per exemple, només podrà
captar les freqüències compreses entre 160 i 161 MHz,
però a intervals de 0,001 MHz, de forma que teòricament
es poden sentir 1000 freqüències diferents.
L’antena sembla la part supèrflua de l’enginy, però no
és així, doncs sense antena, el radi de recepció del receptor
és de pocs metres. S’han d’emprar les anomenades antenes direccionals,
semblants a les de televisió i que disposen d’entre dos i quatre elements
(barres perpendiculars al suport).
A la pràctica, com funciona el radioseguiment? La gent es pensa que a lo
James Bond, o sigui, amb un puntet que es mou sobre un mapa en una pantalla
instal·lada en el cotxe. Però, excepte pels emissors GPS, que reben la
informació de diversos satèl·lits, la realitat és molt diferent. S’introdueix
en el receptor la freqüència de la llúdriga que es vol buscar i es mou l’antena
fent una circumferència de 360°. Normalment, es busquen llocs elevats
on anar repetint aquesta operació, doncs el radi d’acció augmenta, en eliminar
els obstacles més comuns en un lloc pla (vegetació, cases, ...). Quan
sentim el familiar “bip-bip”, vol dir que hem localitzat l’individu que buscàvem.
Tornem a dibuixar el cercle en l’aire amb l’antena i notarem que hi
ha un punt on el “bip” es comença a sentir, encara que molt fluix. Continuant
amb el gir suau de l’antena, el so es farà més fort, continuarà així
uns quants graus, tornarà a descendir i, finalment, es deixarà de sentir. Enfoquem
l’antena cap al punt mig de la zona on el so és més fort i aquella serà
la direcció cap a on està l’animal. Agafem el mapa, tirem una línia recta des
del punt on som en la direcció trobada i marxarem a dos punts més, per tal
de realitzar la mateixa operació. Això s’anomena triangular, i el punt on es
trobin les tres rectes sobre el mapa, serà l’indret on dorm la llúdriga, completament
indiferent al nostre desplegament tecnològic.
Un altre sistema per buscar els animals marcats és recórrer activament el
territori fins trobar-los, sigui a peu, en cotxe, barca o avioneta. Molts receptors
tenen l’opció d’anar buscant, cada pocs segons, les diferents freqüències,
de forma que un només s’ha de preocupar de caminar o conduir per
les zones on creiem que poden trobar-se les llúdrigues.
La distància a la que es capta el senyal no depèn, lògicament, només de
l’antena, sinó que té molt a veure la potència de l’emissor, factor que ve
condicionat per la seva mida i per la durada del mateix. És a dir, podem fabricar
un emissor que se “senti” a desenes de quilòmetres i que duri tres o quatre
anys, però la bateria serà més grossa i aquest fet repercutirà en la mida
final. Si és un emissor de collar per col·locar a un ós o una girafa, no impor-

tarà que pesi mig quilo, però serà inviable per un falcó, un esquirol, una
sargantana o un peix (avui en dia, el radiotracking ha arribat a tots els grups
de vertebrats). A l’altre extrem, es fabriquen emissors de dos o tres grams,
però duren poques setmanes i el seu abast és tan sols de desenes de metres.
La llúdriga és un mamífer mitjà i, a més, terrestre, pel que podria carregar
un emissor, diem, mitjanament pesat. Però, com ja s’ha comentat, els
seus hàbits ens obliguen a col·locar-li l’emissor dins del cos. Ha de ser,
doncs, necessàriament diminut i allargat. A més, l’antena no és externa,
sinó que es troba recargolada al costat de la bateria i els altres mecanismes.
Tot el conjunt està recobert d’una silicona inert, que s’esterilitza convenientment
abans de la implantació. El resultat és un emissor d’uns
trenta grams que, dins d’una llúdriga amagada entre la vegetació, no emet
El retorn de la llúdriga 43
Sexe Nom 1995 1996 1997 1998 1999 2000
F Cuanti
M Roc
M Meu
F Derek
F Xurra
F Seca
M Victor
F Vega
M Cano
M Salor
F Candela
F Lupe
F Berta
F Llobeta
M Ros
M Esquerp
M Trau
F Dolça
F Montse
M Jonc
M Secem
M Mosquit
F Esva
F Xana
F Rati
F Berna
F Mercè
F Llum
F Celta
F Jroñe
M Nano
F Teresa
F Keta
F Lauda
F Ribeira
F Fera
M Garelu
F Júlia
Taula 5.1. Període de radioseguiment
per cada llúdriga amb emissor.

44 El retorn de la llúdriga
Fotografia 5.2. Primeres petjades de llúdriga
trobades a la platja dels Aiguamolls, al 1995.
© Josep Espigulé
Figura 5.1. Mapa de les estacions
de mostreig dels sondeigs de llúdriga.
Olot
riu Fluvià
més enllà d’uns dos o tres-cents metres. Això complica considerablement
el radioseguiment.
Cada cop que es localitza i es marca en el mapa el lloc on es troba un animal
amb emissor, es diu que s’ha fet una radiolocalització. Degut al nombre
de llúdrigues implantades amb emissors (taula 5.1), va ser molt difícil
obtenir un gran nombre de radiolocalitzacions per a cadascuna. El màxim
esforç va anar dirigit a intentar localitzar cada exemplar com a mínim un
cop per setmana, utilitzant vehicles tot terreny i, de tant en tant, una avioneta.
Uns pocs individus, per tenir un interès especial (femelles criant) o
per coincidir en èpoques amb pocs animals radiomarcats, van ser seguits
molt més de prop, i es van obtenir moltes més radiolocalitzacions. En total,
se’n van aconseguir 1.843 de 38 llúdrigues diferents.
5.1.2. Sondeigs de llúdriga
Aquesta metodologia (anomenada en anglès otter survey) va ser desenvolupada
per diversos autors britànics a la dècada del 1970, però es va popularitzar
ràpidament, i actualment s’empra a molts països amb poblacions de
llúdriga eurasiàtica.
Es tracta de prospectar trams de rius i altres masses d’aigua a la recerca
de senyals de la presència de llúdrigues, bàsicament excrements i petjades.
Tot i que el sondeig implica recórrer un tram de 600 metres de longitud,
pels dos marges del riu, quan es troben senyals de llúdriga la recerca s’atura,
i el tram es considera positiu. Si es finalitza la recerca sense trobar cap
rastre de l’espècie, es diu que el sondeig és negatiu.
En el marc del Projecte Llúdriga, es va dissenyar una xarxa de 80 punts –
anomenats estacions de mostreig – al llarg i ample de les conques Muga i
Fluvià (figura 5.1). Aquestes estacions es van prospectar un cop l’any al 1995
i 1996 i quatre cops - cada estació de l’any – des del 1997 fins al 2001,
sumant 20 sondeigs. El percentatge dels 80 punts on es trobaven rastres de
llúdriga es va anomenar “% d’estacions positives”, mentre que “% d’estacions
prospectades” donava una idea de l’esforç realitzat en cada sondeig.
Banyoles
riu Muga
Girona
Figueres
badia
de Roses
Estacions de mostreig dels
sondeigs de llúdriga

El sondeig de llúdriga es limitava inicialment als Aiguamolls de l’Empordà
i conques de la Muga i del Fluvià. Però l’expansió de la nova població
va fer afegir cinc noves estacions de mostreig al riu Ter al 1999.
Totes i que les dades emprades en aquest llibre són les del període 1995
– 2001, el sondeig de llúdriga s’ha continuat fent, dos cops l’any, fins a l’actualitat,
i es pretén continuar realitzant-lo en els propers anys, ja que es tracta
de l’únic mètode econòmic i fiable per conèixer l’evolució de la població
reintroduïda. Des del 2002, s’han afegit quatre noves estacions, dues al riu
Tec i dues al riu Tet (Catalunya Nord).
5.1.3. Censos visuals
Aquesta metodologia, desenvolupada a Catalunya fa ja alguns anys, permet
censar el nombre de llúdrigues observant-les, contràriament al que es podria
pensar amb una espècie discreta i nocturna.
Data Zona Nombre Hores Longitud (km)
d’observadors d’observació
30/05/97 Muga 13 45.5 6.5
13/06/97 Fluvià 16 56.0 8.5
14/06/97 Aiguamolls1 23 80.5 11.5
19/06/98 Aiguamolls1 23 80.5 11.5
20/06/98 Aiguamolls2 20 70.0 10.0
26/06/98 Muga 22 77.0 11.0
27/06/98 Fluvià 23 80.5 11.5
21/05/99 Aiguamolls1 24 84.0 12.0
22/05/99 Aiguamolls2 32 112.0 16.0
28/05/99 Muga 19 66.5 9.5
29/05/99 Fluvià 18 63.0 9.0
25/06/99 Aiguamolls1 19 66.5 9.5
26/06/99 Fluvià 23 80.5 11.5
01/07/00 Aiguamolls1 22 77.0 11.0
07/07/00 Muga 22 77.0 11.0
08/07/00 Aiguamolls2 22 77.0 11.0
22/07/00 Fluvià 18 63.0 9.0
TOTAL 359 1256.5 180
A Aiguamolls, el nombre 1 o 2 significa al polígon 1 o al polígon 2 del Parc Natural.
Els censos visuals es basen en col·locar observadors (si és possible, un
mínim de 20) a intervals de 500 metres al llarg d’un tram de riu o rec (millor
un mínim de 10 km). Cada observador es col·loca de forma que pugui observar
la màxima longitud del tram i, almenys en alguns punts, les dues ribes.
Els censos es porten a terme entre el 15 de maig i el 15 de juliol (taula 5.2),
coincidint amb el període de màxima durada del dia, quan les llúdrigues
exhibeixen una gran activitat crepuscular, doncs les nits són més curtes que
el seu període d’activitat. Un cens visual està composat de dues parts, el cens
del capvespre (20 – 22 h) i el cens del dia següent a l’alba (5.30 – 7 h). El
resultat del cens visual es, òbviament, el nombre de llúdrigues detectades.
5.1.4. Àrees de campeig
S’anomena àrea de campeig a l’espai que utilitza un animal per realitzar les
seves necessitats vitals. En el cas de la llúdriga, és el tram de riu o la superfície
de zona humida que recorre a la recerca d’aliment, refugi o parella.
El retorn de la llúdriga 45
Taula 5.2. Censos visuals
realitzats i emprats en la
confecció de les dades
que s’esmenten en
aquest llibre.

46 El retorn de la llúdriga
Fotografia 5.3.
Llúdriga travessant un rierol
a plena llum del dia.
© Deli Saavedra
Les àrees de campeig es calculen gràcies a les localitzacions obtingudes
mitjançant el radioseguiment, però només pels exemplars seguits un mínim
de 20 dies (que al Projecte Llúdriga van ser 25 exemplars). Si bé l’àrea de
campeig es calcula emprant totes les dades, es va definir l’àrea nucli com el
tram menor de riu que englobava el 50% de les radiolocalitzacions.
Les llúdrigues que viuen a les zones humides tenen un àrea de campeig
bidimensional (hectàrees). Aquesta informació no es pot comparar amb la
dels rius, en kilòmetres, i per tant, s’ha preferit ometre-la en aquest estudi.
5.1.5. Seguiments de 24 hores
Aquest mètode també es deriva del radioseguiment. En aquest cas, però, es
tracta de seleccionar un exemplar amb emissor, trobar-lo i seguir-lo ininterrompudament
durant 24 hores. Durant cadascuna d’aquestes sessions, es
prenia com a mínim una radiolocalització per hora, i més si era possible. La
majoria dels emissors col·locats presentaven una fluctuació en el nombre de
senyals per minut de forma que, quan la llúdriga es movia, se sentien més
“bips” i aquests es feien més lents quan l’animal es trobava en repòs. Era
una forma de conèixer la seva activitat.
Es van realitzar un total de 50 sessions de seguiment de 24 hores, de les
quals 8 van ser parcials, ja que es va perdre el senyal de l’animal durant el
seguiment. De fet, en trams de riu allunyats de carreteres o pistes, i amb
grans desnivells o abundant vegetació, el radioseguiment es fa molt complicat
i es fàcil perdre el radiocontacte amb la llúdriga que s’està seguint,
sobretot tenint en compte que tot això succeeix en plena nit, mentre que
durant el dia el més habitual és que la llúdriga no presenti activitat i romangui
tot el dia al cau o lloc de repòs.
Per a cada sessió, es calculaven els paràmetres següents:
Tram (R): Longitud del tram de riu emprat per una llúdriga durant el
seguiment de 24 hores, expressada en quilòmetres.
Distància (D): Longitud total que viatja l’animal, incloent les zones visitades
més d’un cop, expressada en quilòmetres. Per exemple: si una llúdriga
recorre 1 km de riu i després canvia de direcció i torna al punt original,
el “tram” es 1 km però la distància és igual a 2 km.
Temps (T): Temps total en activitat, expressat en hores. Aquesta dada es
podia calcular gràcies al sensor d’activitat dels emissors.

Taxa d’ús del tram (R/T): Resultat de dividir el tram emprat entre el
temps d’activitat, expressat en quilòmetres per hora.
Velocitat mitjana (D/T): Resultat de dividir la distància recorreguda
entre el temps d’activitat, expressat en quilòmetres per hora.
Índex de revisita (D/R): Definit com la distància recorreguda dividit
entre el tram emprat. Dóna informació sobre la proporció de tram visitat
més d’una vegada en un període 24 hores i no té unitats.
Per poder estudiar el patró d’activitat, es van resumir les dades recollides
en un sol valor per cada hora: activa (presenta activitat més de 30 minuts)
o inactiva (menys de 30 minuts amb activitat). Així, les 42 sessions de seguiments
de 24 hores es van convertir en (42 × 24) 1008 dades d’activitat, que
s’analitzen a l’apartat 5.4.1.
5.1.6. Localització dels llocs de descans
Gràcies també al radioseguiment, es van poder localitzar els llocs de descans
emprats durant el dia. Per poder saber quin tipus de llocs preferien,
durant 1999 i 2000 es van localitzar 39 llocs de descans, utilitzat per algun
exemplar un total de 50 ocasions. Aquests llocs van ser localitzats amb precisió
(menys de 2 metres) i es van anotar les característiques següents:
Localització: en quadrícula UTM de 100 × 100 metres.
DTS: distància a la riba.
HAS: alçada sobre la riba.
Amplada riu.
Distància a la casa i la carretera més properes.
Tipologia (a escollir entre riba forestal, arbustiva, marjalenca, rocosa,
sorrenca o altres)
Plantes més comunes: anotant les tres espècies més abundants.
Dates d’utilització.
Degut a la dificultat d’entrar en masses de vegetació compacta i per no
molestar a les llúdrigues, vam preferir no “mirar” dins del lloc de descans,
de forma que no vam poder diferenciar entre caus (sota terra) i llits (sobre
la vegetació).
5.2. Procés de recolonització
Els estudis de seguiment del Projecte Llúdriga tenien com a objectiu principal
certificar l’èxit de la reintroducció, doncs com ja hem vist, no n’hi ha
prou amb alliberar uns quants exemplars d’una espècie
per crear una nova població. La millor forma de valorar
l’èxit de la reintroducció de la llúdriga va ser seguir i estudiar
el procés de colonització durant uns quants anys.
Per poder estudiar aquest procés, vam combinar totes
les dades disponibles de presència de llúdrigues (radioseguiment,
sondeigs de llúdriga, censos visuals i altres dades)
a la zona per cada any. Això ens va donar l’àrea total ocupada
per la llúdriga cada any, tot i que vam haver de separar
la longitud de trams de riu ocupats (en quilòmetres)
de la superfície de zona humida ocupada (en km 2 ), doncs no es poden sumar.
El valor de cada any reflexa les zones ocupades els anys anteriors i les
incorporacions de l’any especificat. El resultat es troba a la figura 5.2.
Com es pot veure, la longitud de trams de riu i la superfície d’aiguamolls
amb presència de llúdriga va créixer de forma constant, donant-se el major
creixement durant els dos anys posteriors a les primeres reintroduccions
(1995 – 1997). A l’any següent la recolonització es va aturar: les llúdrigues
60
50
40
30
20
10
0
El retorn de la llúdriga 47
▲
▲
■
▲
■
▲
■
■
▲
■
■
▲
1995 1996 1997 1998 1999 2000
■
▲
Individus alliberats
Km de riu (/10)
Km 2 d’aiguamolls
Figura 5.2. Procés de colonització
de la nova població de llúdrigues
utilitzant totes les dades disponibles.

48 El retorn de la llúdriga
100
90
80
70
60
50
40
30
20
10
0▲
▲
estiu’95
estiu’96
primavera’97
estiu’97
% llúdrigues alliberades
% estacions positives
Tendència
Figura 5.3. Recolonització de la nova població
de llúdriga a través del temps, emprant els
resultats dels sondeigs de llúdriga.
100
90
80
70
60
50
40
30
20
10
0
▲
■
▲
▲ ▲
▲
▲ ▲
▲
▲
▲
▲ ▲
▲ ▲
▲
▲
▲
■
▲
■
Figura 5.4. Comparació entre el percentatge
d’estacions positives i estacions seques, trobats
en els sondeigs de llúdriga.
■
▲
% estacions seques
% estacions positives
▲
■
ja eren presents a la majoria de l’àrea de reintroducció (Aiguamolls de l’Empordà
i conques Muga i Fluvià). Els valors de la gràfica s’incrementen de
nou al 1999 i 2000, període en el que colonitzen diversos trams de les conques
veïnes del Ter (al sud) i el Tec (al nord).
De totes formes, aquest ús de tota la informació disponible té un inconvenient:
no ens informa de l’ús efectiu de les àrees colonitzades. Potser alguns
trams ocupats per llúdrigues al 1997 van ser abandonats al 1998, i en canvi
la gràfica anterior els suma sempre.
Per aconseguir uns resultats més reals,
es va dissenyar una nova gràfica (figura 5.3),
només amb els resultats dels sondeigs de
▲ ▲
▲
tardor’97
hivern’97-98
primavera’98
estiu’95
tardor’98
hivern’98-99
primavera’99
estiu’99
tardor’99
hivern’99-00
primavera’00
estiu’00
tardor’00
hivern’00-01
primavera’01
estiu’01
hivern’01-02
estiu’02
hivern’02-03
estiu’03
hivern’03-04
estiu’04
hivern’04-05
▲
▲
▲
hivern’97-98 estiu’98 hivern’98-99 estiu’99 hivern’99-00 estiu’00 hivern’00-01 estiu’01
■
▲
▲ ▲ ▲ ▲ ▲
llúdriga. Per a cada sondeig, es va indicar
el percentatge d’estacions que van revelar
presència de llúdriga. Per comparar amb
els alliberaments, també es van afegir el percentatge
de llúdrigues alliberades en cada
període (respecte al total de 41 exemplars).
També en aquest cas els resultants són
positius, ja que mostren una tendència (línia
negra) a l’increment de les estacions posi-
tives i, per tant, a la recolonització de l’àrea de reintroducció, doncs recordem
que les estacions de mostreig estan escampades per la totalitat de les
conques Muga i Fluvià.
Curiosament, si bé fins al 1997 el creixement en el nombre d’estacions
positives va ser constant, a partir del 1998 s’aprecia un patró ben definit,
amb percentatges més baixos a l’estiu i més elevats a l’hivern (figura 5.4).
Es va provar de comparar aquests resultats amb el nombre d’estacions de
mostreig que estaven seques (sense aigua circulant) i es va trobar una
correlació negativa, és a dir, més punts secs, menys punts positius. Això mostrava
que les llúdrigues es concentren a les zones amb aigua durant la sequera
estival. La resposta d’aquesta espècie a la disponibilitat d’aigua es discuteix
més a fons a l’apartat 5.4.4.
D’altra banda, les estacions prospectades periòdicament no van donar
resultats positius el mateix nombre de cops, sinó que es van trobar grans
diferències geogràfiques que val la pena comentar i que es troben reflectides
a la figura 5.5.
Els cursos mitjos i baixos dels dos rius principals i
les llacunes i recs dels Aiguamolls de l’Empordà van
■
▲
■
■
▲
donar positiu en més de 50% dels sondeigs. Els percentatges
més alts (> 75%) es van localitzar a dos trams
del riu Fluvià (Serinyà-Vilert i Sant Miquel de Fluvià),
dos trams del riu Muga (Boadella d’Empordà i
Vilanova de la Muga-Peralada) i tres zones del Parc
Natural dels Aiguamolls de l’Empordà (Les Llaunes,
el rec Corredor i els Tres Ponts). Totes aquestes esta-
cions es troben en trams amb l’hàbitat en bon estat de conservació i amb
una elevada biomassa de peixos, i coincideixen amb els llocs on es van realitzar
la majoria dels alliberaments, ja que es van triar les millors zones per
fer-los.
Densitat de llúdrigues
Els censos visuals també van servir per avaluar el procés de colonització, ja
que es van obtenir dades de densitat de llúdrigues (en forma d’exemplars
per quilòmetre de riu o rec) entre els anys 1997 i 2000. Cada any es van

Olot
riu Muga
Banyoles
riu Fluvià
Figueres
Girona
organitzar quatre censos visuals: un a la Muga, un al Fluvià i dos als Aiguamolls
(veure taula 5.2).
Les densitats obtingudes als censos visuals van ser baixes i, fins i tot, zero
en alguns casos, encara que aquests censos són menys efectius en rius mitjans
o amples com el Fluvià. La densitat total va oscil·lar entre les 0,04 i les
0,11 llúdrigues/km.
Les densitats trobades es poden considerar baixes si les comparem amb
d’altres regions ibèriques, però cal tenir en compte que del 1997 al 2000,
la nova població era molt petita en nombre d’efectius, però estesa per una
àmplia àrea.
De fet, en poblacions amb densitats baixes, els censos
visuals donen fàcilment zero. Imaginem, per exemple, un
tram amb una densitat de 0,05 ind/km, el que significa
que viu una llúdriga cada 20 km de riu. A la majoria de
censos visuals es cobreixen 10 km de riu, de forma que si
aquell dia la llúdriga no es troba en el tram del cens, sinó en els “altres” 10
km, no serà detectada i el resultat serà 0, quan la densitat real és de 0,05
ind/km.
En general, però, els resultats mostren que la densitat dels primers anys
de la reintroducció era encara baixa, similar a la densitat trobada en rius oligotròfics
(poc productius) del Pirineu.
Conclusions: la llúdriga ha tornat a les conques Muga i Fluvià?
Observant l’evolució de la distribució de la nova població, hem de concloure
que la reintroducció ha estat reeixida. Hem vist com la longitud de rius
ocupats per la llúdriga s’ha anat incrementant progressivament (figura 5.2)
i hem confirmat que aquesta progressió era efectiva, amb una ocupació permanent
que també ha anat guanyant terreny (figura 5.3).
El grau de recolonització efectiva i la persistència al llarg del temps són
essencials en la valoració de l’èxit d’una reintroducció i aquesta informació
no la podem extreure del radioseguiment, ja que no sabem que succeeix
ind/km
0,20
0,15
0,10
0,05
0,00
El retorn de la llúdriga 49
Figura 5.5. Àrees amb els
percentatges més alts de resultats
positius en els sondeigs de llúdriga.
▲
◆
✖
▲
◆
▲
✖
■
◆▲
✖
✖
■ ■◆ ■
1997 1998 1999 2000
◆
■
▲
✖
Muga
Fluvià
Aiguamolls
Total
Estacions de mostreig
dels sondeigs de llúdriga
>50% sondeigs positius
>75% sondeigs positius
Figura 5.6. Densitat de llúdrigues segons
les dades obtingudes als censos visuals.

50 El retorn de la llúdriga
Fotografia 5.4.
Tot i ser un mamífer semiaquàtic, la llúdriga
pot realitzar desplaçaments per terra per
passar d’una conca a una altra.
© Deli Saavedra
amb l’individu un cop s’exhaureix la bateria de l’emissor, ni tampoc de les
possibles cries nascudes a l’àrea de reintroducció que, òbviament, no porten
emissor. En canvi, els sondeigs de llúdriga sí que ens permeten conèixer
la situació general de la nova població i també el patró de recolonització.
Aquesta colonització ha seguit algunes línies generals que poden ser útils
per d’altres projectes de reintroducció de llúdriga i que, per tant, val la pena
comentar:
• Les llúdrigues tendeixen a ocupar els millors trams, aquells que posseeixen
més aliment i més vegetació de ribera. Com que, de fet, els alliberaments
ja es van fer en trams amb aquesta tipologia, els individus
s’establien aquí durant les primeres setmanes o mesos.
• Quan una llúdriga era alliberada en un tram sense competidors – és a
dir, sense altres llúdrigues – els seus moviments tendien a ser molt
grans, de forma que un sol exemplar podia marcar i usar un llarg tram
de riu.
• En canvi, quan s’alliberaven llúdrigues en àrees ja ocupades per animals
reintroduits anteriorment, aquelles es dispersaven més, o bé es
produïen canvis en els territoris de les llúdrigues veïnes. També a les
reintroduccions de Pensilvània i Suècia es va observar aquest fet, per
això és recomanable alliberar els nous individus a una certa distància
dels territoris ja existents, per així evitar agressions entre llúdrigues i,
fins i tot, que un exemplar atacat o desplaçat es mogui ràpidament per
un hàbitat desconegut i acabi atropellat o mort per alguna altra causa.
• Els espais deixats per llúdrigues mortes o desaparegudes eren ràpidament
ocupats, sobretot en els trams d’hàbitat en millors condicions.
• El procés de recolonització va ser molt
ràpid sobretot perquè els primers individus
van tendir a visitar tota l’àrea geogràfica
disponible. Així, al 1997, dos anys després
de l’inici dels alliberaments i amb tan sols
23 animals reintroduïts, ja es van recollir
dades de presència de llúdriga a més de 300
km de rius i rierols, el que significa la pràctica
totalitat de les conques Muga i Fluvià.
Ja aleshores més del 50% de les estacions
del sondeig de llúdriga eren positives. Com hem vist, això no
significa que tots aquests trams estiguessin ocupats per llúdrigues de
forma permanent, com ens indiquen els valors molt baixos de densitat.
El procés de recolonització s’atura momentàniament el 1998, de
fet perquè no queden noves zones per visitar a l’àrea de reintroducció,
però es posa en marxa de nou al 1999, arribant als 400 km de rius
i al 72% d’estacions de sondeig de llúdriga positives. El més notable
d’aquest segon increment, és que es dóna com a conseqüència de la
dispersió a conques veïnes, que ni tan sols estaven contemplades al
projecte de reintroducció (la del Ter al sud i la del Tec al nord) i, sobretot,
que ocorre en l’únic any sense nous alliberaments. Això ens fa pensar
que la dispersió és en part deguda a joves o subadults ja nascuts a
l’àrea de reintroducció i, de fet, 1999 és el primer any en què es troba
un nombre important de rastres de cries (fins a cinc diferents).
• El pas de llúdrigues d’una conca a una altra va ser molt petit. El més
habitual va ser a través de les zones baixes, sobretot quan les conques
estan connectades per canals de rec, com succeeix entre el Fluvià i el

Ter, on es va confirmar el pas de com a mínim cinc individus en tres
anys. Aquests canvis de conca es van produir, al contrari del que es
podia preveure, força abans que la població estigués saturada, amb
unes densitats molt baixes. Generalment, els adults van ser els protagonistes
d’aquests llargs i perillosos desplaçaments, que van acabar en
tragèdia – atropellats – en una proporció major que la mitjana d’exemplars
alliberats.
5.3. Natalitat i mortalitat
A més d’estudiar la recolonització al llarg del temps, l’altre aspecte bàsic del
seguiment d’un projecte de reintroducció és la dinàmica poblacional, és a
dir, els naixements i les morts a la nova població.
En el cas de la llúdriga, aquesta és una feina complicada de portar a terme,
força més que l’estudi del procés de colonització que hem vist a l’apartat
anterior. El caràcter nocturn i discret de la llúdriga fa realment difícil
trobar els seus caus o observar les seves cries, sobretot en zones amb abundant
vegetació, com és el cas de les conques Muga i Fluvià i dels Aiguamolls
de l’Empordà. D’altra banda, les llúdrigues mortes passen inadvertides per
les mateixes raons, a no ser que es tracti d’exemplars atropellats, on hi ha
més possibilitats que siguin detectades.
L’estudi de la natalitat i la mortalitat, però, va comptar en les tècniques de
radioseguiment amb un bon aliat. Les llúdrigues marcades amb emissor, i
mortes mentre aquest estava en funcionament, van poder ser trobades i es
va poder analitzar la causa de la seva mort. A més, dues femelles radiomarcades
van criar mentre l’emissor era encara operatiu, i es van poder estudiar
els seus moviments i la seva activitat durant les setmanes posteriors al part.
Així, doncs, en aquest apartat es resumeixen els coneixements obtinguts
sobre la dinàmica poblacional de les llúdrigues reintroduïdes.
5.3.1. Mortalitat posterior a l’alliberament
Nou animals van morir durant l’any posterior a l’alliberament,
un 22% dels 41 reintroduits. Aquest percentatge
va resultar similar al dels projectes de reintroducció de
New York (18%; n=28) i Missouri (19%; n=31), realitzats
amb la llúdriga de riu nord-americana (Lontra canadensis),
però inferior al d’altres reintroduccions, com les
d’Indiana (29%; n=15), Oklahoma (40%; n=10) o Suècia
(38%; n=36), aquesta darrera amb Lutra lutra.
En el nostre cas, van morir més femelles (67%) que mascles
(33%), però cal tenir en compte que el 61% de les llúdrigues
reintroduïdes eren femelles. La mortalitat també
va ser més elevada en joves i subadults (55%) que en adults
100
90
80
70
60
%
50
40
30
20
10
0
(44%), encara que només el 44% de les llúdrigues reintroduïdes eren
adultes.
La causa principal de mortalitat van resultar ser els atropellaments, que
van provocar cinc (56%) de les morts. Les altres causes de mortalitat van
produir-se només una vegada cadascuna: ofegament en un barbol o bussó
de pesca (11%), ofegament en el sifó d’un canal de rec (11%) i enverinament
amb carbofurans (11%). D’una de les morts es desconeixen les causes,
degut a l’avançat estat de descomposició quan es va trobar el cadàver.
Veiem, doncs, que una mica més de la meitat de les morts van ser degudes
als atropellaments. Aquest percentatge és consistent amb els trobats a
la majoria de països europeus desenvolupats, com Dinamarca (45%), les
El retorn de la llúdriga 51
5 1 1 1 1
atropellades ofegada en barbol ofegada en sifó enverinada causa desconeguda
de canal de rec amb carbofurants
Figura 5.7. Causes de mortalitat
de les llúdrigues reintroduïdes

52 El retorn de la llúdriga
Fotografia 5.5. Els atropellaments són la causa
principal de mortalitat de les llúdrigues a tota
Europa. © Deli Saavedra
Fotografia 5.6. Llúdriga ofegada en un barbol.
© Deli Saavedra
100
90
80
70
60
% 50
40
30
20
10
0
■
■
>0
>50
■
>100
■
>150
■
200
■
5 1 1 1 1
>250
■
majors a mes distància recorreguda, ja que les llúdrigues
en dispersió estan menys familiaritzades amb l’hàbitat, les
nostres dades suggereixen que un hàbitat desconegut és
un problema al que s’enfronten tots els animals alliberats,
però que pot ser solucionat explorant-lo a una velocitat
menor, encara que en un període de mesos es puguin haver dispersat tant
com les de “dispersió ràpida”.
En el Projecte Llúdriga, els quatre exemplars que van ser atropellats poc
després de l’alliberament en llocs inesperats, eren adults, el que podria suggerir
que aquests individus tenien territoris ben establerts en l’àrea de captura
i pretenien retornar-hi després de l’alliberament.
5.3.2. Moviments post-part
El coneixement del comportament reproductor té un gran interès en la conservació
de qualsevol espècie, i en un mamífer com la llúdriga, és difícil i
inusual disposar de l’oportunitat d’obtenir aquest tipus de dades. El radioseguiment
de femelles ens ha permés estudiar alguns aspectes d’aquest com-

portament. Són, de fet, les úniques dades referides a la cria prou consistents
i de cert interès, i per això les comentem en aquest apartat.
Durant el radioseguiment de les llúdrigues reintroduïdes, dues femelles
van canviar sobtadament el seu comportament, utilitzant cada dia el mateix
lloc de descans i restringint els seus moviments durant dos mesos, en el que
es considera típic comportament de reproducció. En el primer cas - el de
la femella anomenada Derek - una cria va ser observada a la zona després
d’aquest període però, en el segon cas – el de la femella anomenada Celta
- no es van observar cries i creiem que aquestes van morir.
Les dades que es presenten aquí provenen sobretot de les radiolocalitzacions
puntuals, però també d’alguns seguiments de 24 hores. A més, en el
seguiment de la Celta vam emprar un col·lector de dades, que busca i emmagatzema
les freqüències dels emissors escollits, de forma que vam poder
comprovar la presència o absència de la femella al cau, ininterrompudament,
durant 36 dies.
La Derek
La femella Derek va ser capturada a Extremadura el febrer de 1996 i alliberada
el primer de març a les Llaunes (vegeu nº1 a la figura 5.9), dins del
Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. Es va moure al voltant de les
Llaunes (2a) i del rec Corredor (2b) fins al mes de maig, quan es va traslladar
al rec Sirvent (3). Al juliol va realitzar desplaçaments inesperats. El dia
11 era al rec Sirvent (4), el dia 18 va aparèixer a la riera de Pedret (5) – a
uns 20 km creuant diversos cursos d’aigua i infraestructures – i el dia 30 es
va desplaçar un altre cop al rec Sirvent (6). Va restar en aquest punt fins al
Vila-sacra
6
riu Muga
Vilanova de la Muga
Fortià
Riumors
Vilamacolum
4
rec del
Molí
rec Madral
Parc Natural
dels Aiguamolls
de l’Empordà
Castelló
d’Empúries
rec del Molí d’en Dorra
o rec Corredor
rec
Sirvent
rec
del Mig
Vilacolum Sant Pere Pescador
2b
5
estany de
Mornau
riu Mugueta
Parc Natural
dels Aiguamolls
de l’Empordà
estany el
Cortalet
3
8
rec Salines
1
La Rogera
2a
La Massona
riu
Fluvià
7
estany de
Palau
Empuriabrava
badia
de Roses
Olot
El retorn de la llúdriga 53
Fotografia 5.7. Vista aèria del rec Sirvent.
El tram més proper, amb vegetació que cobreix
la làmina d’aigua, és on va criar la llúdriga Derek.
© Deli Saavedra
Figura 5.9. Moviments de la llúdriga
Derek durant el període de radioseguiment.
Els nombres representen diverses
radiolocalitzacions en ordre cronològic.
Figueres
Banyoles

54 El retorn de la llúdriga
Fotografia 5.8.
Bassa de Sant Pere Pescador, antic meandre
del riu Fluvià on va criar la llúdriga Celta.
© Deli Saavedra
Figura 5.10. Moviments de la llúdriga Celta
durant el període de radioseguiment. Els
nombres representen les radiolocalitzacions
en ordre cronològic.
1
Banyoles
24 de setembre i es creu que va parir entre
el 19 i el 30 de juliol.
Durant l’estada de dos mesos al rec
Sirvent, Derek va utilitzar dos caus, situats
a 150 metres l’un de l’altre (6), el primer
del 30 de juliol al 12 d’agost, i del 30
d’agost al 24 de setembre. El segon va ser
usat del 13 al 29 d’agost. Ambdós llocs
estaven situats a la vora del rec, dins d’enormes
i impenetrables esbarzers, de forma
que va resultar impossible obtenir detalls
de la mida i tipologia del cau. A més, el
rec Sirvent en aquest tram estava completament
cobert per un dens canyissar.
La darrera localització va tenir lloc el 24
de setembre i no va ser radiolocalitzada de
nou fins al 2 d’octubre, a la desembocadura
del rec Sirvent (7). En aquest interval de temps, un pagès va veure una
cria de llúdriga al rec Sirvent, a uns 400 metres del cau de cria. Derek va
desaparèixer de nou fins al 16 d’octubre, quan va ser localitzada a la Mugueta
(8), a uns 15 km del darrer lloc. Aquest rec estava – un cop més – cobert
completament per canyissar i balcar, i no va ser possible establir contacte
visual durant el seguiment del 18 i 19 d’octubre. Després d’aquest dia, el
senyal es va perdre definitivament, probablement degut a l’esgotament de
la bateria de l’emissor.
La Celta
La femella Celta va ser capturada a Extremadura al setembre de 1998 i
alliberada el 15 d’octubre. L’àrea per on es va moure s’il·lustra a la figura
5.10. El punt d’alliberament va ser la desembocadura del riu Ser en el Fluvià
(nº 1). Es va moure dins d’un tram d’uns cinc quilòmetres del riu Fluvià
durant un mes i el 4 de novembre va desaparèixer de la zona.
Sis mesos després, va ser localitzada de nou en un lloc completament inesperat
(2), en una conca fluvial situada fora de l’àrea de reintroducció. Va ser
trobada al riu Ter, prop de la resclosa d’Ullà, el 24 de maig de 1999. A mitjans
de juny va ser radiolocalitzada al voltant dels recs de l’Escala (3), que
formen part del corredor entre les conques del Fluvià i el Ter, i tot seguit es
va perdre de nou fins al mes d’agost. Durant
un vol de radioseguiment, el 27 d’agost,
va ser localitzada al riu Fluvià, prop de
Sant Pere Pescador (4). El 29 d’agost es va
establir al meandre vell de Sant Pere Pescador.
Va romandre al mateix cau durant
7
dos mesos i no va utilitzar durant el seu
6
període d’activitat més de 5 km de riu, pel
5 4
que es va assumir que havia parit. El 20
d’octubre va abandonar el meandre vell i
es va moure pel riu Fluvià (entre Sant Pere
3
Pescador i Torroella de Fluvià) (5) i pels
recs dels voltants de l’Escala (3), però no
es van observar cries acompanyant-la. Es
va moure per les zones 3,4,5, i 6 (Les Llau-
2
nes) fins al març del 2000, cobrint en
aquest darrer indret unes 200 hectàrees de
Figueres

tram (km) velocitat Índex de temps
mitjana (km) revisita d’activitat (h)
Període post-part 2.4 1.0 2.0 4.9
Altre període 6.5 1.9 1.7 6.0
Mitjana femelles 4.2 0.9 1.6 6.2
maresma. El 12 d’abril va ser trobada de nou al riu Fluvià, però de seguida
es va traslladar al rec Corredor (7). Al mateix temps, una nova femella es
va instal·lar a la zona de Sant Pere Pescador. D’abril a juliol, la Celta va
romandre al rec Corredor, compartint aquest rec amb una altra femella
(Ribeira) fins a la primera setmana de juliol. La darrera radiolocalització
es va obtenir el 7 de juliol del 2000.
Celta va ser radioseguida durant 631 dies (quasi dos anys), durant
els quals es va moure per 85 km de riu - i rec – i 200 hectàrees
d’aiguamoll.
El cau de cria utilitzat per la Celta durant dos mesos esta-
va situat en un meandre vell del riu Fluvià (fotografia
5.7), que havia estat reconvertit en un estany. Als
dos extrems encara restaven petits recs, completament
ocupats per un dens canyissar.
La vegetació de les ribes consistia en
Localitzacions durant
radioseguiments nocturns
Cau de cria
Radiolocalitzacions
al juny de 1999
Saldet
riu
Fluvià
Sant Pere
Pescador
L’Armentera
rec del Molí
riu Vell
grans masses d’esbarzers, envoltades de bosc de ribera i algunes
plantacions ja madures de pollancres. El cau estava situat
sota una gran massa d’esbarzers d’uns 5 × 4 ×3 metres, pel que
va resultar impossible saber detalls del tipus d’amagatall ni de les
seves dimensions.
Durant el període immediatament posterior al part – dos mesos en el
cas de la llúdriga eurasiàtica, des del part fins que abandona el cau amb les
cries – la seva àrea de campeig es va reduir notablement, usant només un
tram ben curt del riu Fluvià (figura 5.11). L’índex de revisita (veure apartat
5.1.5) era molt alt (2,0), ja que cada nit tornava al mateix cau i, com és
evident, visitava dues vegades el mateix tram de riu.
Durant unes cinc setmanes – del 7 de setembre al 13 d’octubre – del període
post-part, van mantenir un col·lector de dades de radioseguiment a
prop del cau de forma permanent. Aquest aparell buscava automàticament
la freqüència de l’emissor de la Celta cada 10 minuts i registrava el nombre
de “bips” per minut. Si la Celta no hi era, el resultat era 0 i si hi era, podia
variar entre els 10 i els 12, que significava que l’emissor no es movia i l’animal
es trobava en repòs, o tenir un valor més elevat, que denotava movi-
Radiolocalitzacions
al juny de 1999
El retorn de la llúdriga 55
Taula 5.3. Paràmetres de moviment de la Celta
durant el període post-part, comparat amb un
altre període per la mateixa femella i amb la
mitjana de totes les femelles radioseguides (vegeu
a l’apartat 5.1.5 la definició de cada paràmetre).
riu
Fluvià
badia
de Roses
Figura 5.11. Àrea de campeig de la llúdriga
Celta durant el període de reproducció.
Olot
riu Vell
Banyoles
Figueres
Girona

56 El retorn de la llúdriga
Fotografia 5.9. Col·lector de dades de
ràdioseguiment, unit al receptor.
Figura 5.12. Exemple dels resultats obtinguts
amb el col·lector de dades per un període de 24
hores (18-19 setembre), mostrant la presència i
l’absència de la Celta al cau.
Temps en minuts
Nits
1.400
1.200
1.000
800
600
400
200
0
7-8 setembre
9-10 setembre
11-12 setembre
13-14 setembre
Dins del cau
Fora del cau
15-16 setembre
17-18 setembre
17-20 setembre
21-22 setembre
23-24 setembre
Figura 5.13. Patró d’activitat de la
Celta en períodes de 24 hores, mostrant
els períodes dins i fora del cau.
14
12
10
8
6
4
2
Figura 5.14. Inici i final d’activitat fora del
cau de la Celta durant el període post-part
(s’han estudiat 28 períodes de 24 hores).
◆
◆
Nit
◆
◆ ■ ■
■
Nombre de pulsacions de l’emisor
13:00 19:00 01:00
Hores
07:00
ment, que podia ser dins del cau on les immediacions, ja que quan s’allunyava
es perdia el senyal molt ràpidament. Totes aquestes dades ens van permetre,
com es veu en les figures següents, esbrinar el temps de permanència
dins del cau i el temps que sortia a la recerca d’aliment.
Durant les cinc setmanes de seguiment permanent, la Celta va passar
una mitjana de 5 hores i 42 minuts (31% del dia) fora del cau de cria,
mentre que la major part del temps (més de 18 hores) va
romandre dins del mateix. Durant la primera setmana,
amb les cries acabades de néixer, el temps d’activitat – que
no va poder ser monitoritzat perquè el col·lector de dades
es va instal·lar el 7 de setembre – va ser fins i tot menor,
d’unes 3 hores de mitjana.
El radioseguiment permanent, a través del col·lector de
dades, ens va permetre conèixer a quina hora sortia del cau
per anar a la recerca d’aliment i a quina hora tornava, el
que anomenem respectivament emergència i retirada. Curio-
sament, el patró d’inici i final de l’activitat fora del cau va
ser semblant durant tot el període post-part: la Celta sortia
del cau cap a les 9 del vespre i retornava entre les 3 i les 5 de la matinada
(segons horari oficial d’estiu, que correspon al GMT+2h).
26 setembre
28 setembre
30 setembre
1-2 octubre
3-4 octubre
5-6 octubre
7-8 octubre
9-10 octubre
12-13 octubre
0
12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 00 01 02 03 04 05 06 07 08 09 10 11
Hora local (+2 GMT)
◆ Emergència
■ Retirada
■
■
Algunes conclusions
El seguiment de la Derek i la Celta, les dues femelles que van criar mentre
l’emissor que portaven implantat encara estava en funcionament, va servir
per conèixer diverses dades sobre la reproducció de les llúdrigues,
que poden ser d’interès per a la seva conservació.
• Les femelles de llúdriga realitzen grans desplaçaments
just abans de parir. Com també va succeir amb una femella
amb emissor seguida a Escòcia, la Derek va realitzar desplaçaments
inesperats i perillosos de 20 quilòmetres, creuant
■
a través de diversos cursos d’aigua i infrastructures per,
finalment, tornar al punt inicial 10 dies després per donar
a llum a les cries.
• Les femelles de llúdriga redueixen molt la seva activitat
després del part. Durant la primera setmana després del
part, la Celta no va estar activa més de 3 hores diàries de
mitjana, incrementant-se lentament, però no arribant fins als nivells normals
d’activitat fins pocs dies abans de deixar el cau de cria. Un comportament
semblant va ser trobat en les femelles radioseguides a Escòcia.

• Les femelles de llúdriga alteren els seus moviments diaris després del
naixement de les cries. Els patró de moviments de la Celta va canviar molt
després del part, tant si els comparem amb d’altres períodes de temps del
mateix exemplar, com amb la mitjana de totes les femelles estudiades (taula
5.3). El tram de riu visitat va ser molt menor i el mateix va succeir amb
el temps que va restar activa durant la nit.
• Les femelles de llúdriga redueixen molt la seva àrea de campeig després
del part. El de la Celta, durant els dos mesos posteriors al part, va ser de tan
sols 5 quilòmetres, el 6% de la seva àrea de campeig total durant tot el període
de radioseguiment, 631 dies.
5.4.Activitat i moviments
Els radioseguiment de les llúdrigues alliberades va tenir com a objectiu principal
certificar la seva supervivència, esbrinar les causes de mortalitat i
assegurar que la nova població es mantenia al llarg del temps. Però amb l’esforç
de radioseguiment realitzat i amb la metodologia emprada es van obtenir
moltes altres dades, molt difícils d’aconseguir en un estudi de llúdrigues
sense exemplars marcats amb emissors.
A més, es van obtenir dades del comportament de les llúdrigues en uns
hàbitats molt poc estudiats, els aiguamolls i els curs
baix i mig dels rius mediterranis, bàsicament perquè
a la majoria d’aquests llocs la llúdriga ha estat extingida.
En aquest apartat s’ofereixen alguns dels resultats
obtinguts en diversos aspectes de la vida de les llúdrigues
mediterrànies: el patró d’activitat, l’àrea de
campeig, els moviments diaris i els llocs de descans.
5.4.1. Patró d’activitat
Les llúdrigues alliberades a les conques Muga i Flu-
vià van mostrar activitat nocturna i crepuscular (figura 5.15). Curiosament,
els exemplars procedents del riu Esva, a Astúries, actius sovint durant el dia,
també van ser nocturns un cop alliberats.
De les 1008 dades d’activitat analitzades, només el 37% van ser positives,
el que significa que les llúdrigues només van romandre actives un terç
del dia. L’activitat diürna va ser molt escassa, només
el 4% de l’activitat total registrada. Gràcies a haver
realitzat seguiments de 24 hores durant totes les estacions
de l’any, vam poder estudiar a quina època de
l’any les llúdrigues estaven més temps actives. Vam
trobar que l’activitat era significativament – és a dir,
comprovat estadísticament – més gran a l’hivern,
40
quan romanien actives el 52% del dia, que a l’estiu,
30
on aquest percentatge descendia fins al 34%. Proba-
20
blement, això era degut a les nits hivernals més llargs
10
(figura 5.16).
0
Les diferències esmentades es mantenien si agrupàvem
els percentatges d’activitat segons grups horaris
i estacions de l’any (figura 5.17). Vam establir tres grups horaris, les hores
de dia, les hores de nit i les hores variables, aquelles en que és de dia a l’estiu
però de nit a l’hivern. Els percentatges d’activitat a l’hivern són més
elevats pels tres grups, però especialment durant els grups diürn i variable,
en aquest darrer cas, perquè a l’hivern és fosc durant aquestes hores. A la
% d’activitat
% d’activitat
100
90
80
70
60
50
40
30
20
10
0
100
90
80
70
60
50
Sortida de sol
21/06: 4.16h 21/12: 7.14h
El retorn de la llúdriga 57
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24
Nit Variable
Hora solar
Dia
Variable Nit
Figura 5.15. Patró d’activitat, calculat a
partir de 42 radioseguiments de 24 hores.
12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 0 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11
Hora solar
Estiu
Hivern
Posta de sol
21/12: 16,25h 21/06: 19,28h
Figura 5.16. Percentatge d’activitat en dues
estacions diferents: estiu (n = 18) i hivern (n = 9).

% d’activitat
58 El retorn de la llúdriga
100
80
60
40
20
0
Nit (20-03h) Variable(4-6 i 18-21h)
Periòde del dia (hora solar)
Dia (7-17h)
Figura 5.17. Percentatge mitjà
d’activitat a les quatre estacions
de l’any, pels tres grups considerats.
Hora
◆
■
24
20
16
12
8
4
0
Primavera
Estiu
Tardor
Hivern
◆
◆
◆ ◆
■■
Emergència
Retirada
◆ ◆ ◆
■
■ ■
■
f m m j
Mes
a o d
Sortida sol
Posta sol
Figura 5.18. Patró d’emergència i retirada en
relació a l’hora de posta i sortida del sol.
◆ ◆ ◆
◆
◆
◆ ◆ ◆ ◆ ◆
◆ ◆ ◆
◆
◆ ◆
◆
◆
◆
◆◆ ◆ ◆◆ ◆
◆ ◆
■ ■
■
■
■
■
■ ■ ■
■■ ■■ ■■
■
primavera i estiu, l’activitat diürna o “variable” és molt
més petita i, per últim, els resultats de la tardor no són
fiables perquè la mostra és molt petita – només 9 seguiments
– i de pocs individus diferents.
La llúdriga pot realitzar una aturada en la seva activitat
al mig de la nit, d’una a tres hores, que s’anomena període
de quiescència. Als exemplars radioseguits només va
ser registrada unes poques vegades i sembla, pels estudis
realitzats a França i al Prepirineu català, que aquest període
de descans sempre és variable i impredictible.
També es va estudiar el moment d’emergència i retirada
que, com ja s’ha explicat per les femelles reproductores,
és l’hora d’inici i acabament de l’activitat respectivament.
L’objectiu era esbrinar si hi havien diferències significatives
segons l’estació de l’any i el que es va fer es
comparar-les amb l’hora de sortida i posta de sol.
L’emergència o inici de l’activitat va resultar ser força constant (figura 5.18),
de forma que es van trobar diferències significatives en comparar aquest
moment amb la posta de sol. Òbviament, si la llúdriga surt a la mateixa hora,
durant l’estiu serà encara de dia, però durant l’hivern ja serà negra nit. En
canvi, com d’altres estudis a Escòcia i França han posat de manifest, la retirada
o acabament de l’activitat va resultar ser molt més variable i no es van
detectar diferències estacionals. Això té força sentit, ja que en l’acabament
de l’activitat no només pesa l’arribada del dia, sinó altres qüestions, com la
quantitat d’aliment trobat o les interaccions amb d’altres individus.
5.4.2. Àrees de campeig i ús de l’espai
Les àrees de campeig i les àrees nucli – que, recordem, són respectivament
l’àrea més petita on hi caben el 100% i el 50% de les radiolocalitzacions –
van ser calculades per les 25 llúdrigues que van poder ser radioseguides més
de 20 dies, ja que vam considerar que en un període més petit l’individu
encara no ha estabilitzat els seus moviments després de l’alliberament. Per
poder comparar els resultats, vam eliminar les dades en hectàrees dels individus
que van utilitzar també zones humides, de forma que els resultats
només es donen en quilòmetres de riu. Els 25 exemplars vam poder ésser
separats segons el sexe (13 femelles i 12 mascles) i l’edat
(11 joves i 14 adults) (taula 5.4).
■ ■
■
■
Les àrees de campeig dels exemplars del Projecte Llúdriga
van ser del mateix ordre que les trobades en d’altres
estudis, tant per a la llúdriga eurasiàtica com per a la llúdriga
de riu nord-americana (taula 5.5). Van resultar ser
més grans, en canvi, que les trobades en estudis similars
realitzats al pre-pirineu català i al riu Bergantes, al Sistema
Ibèric, però aquí segurament els resultats es veuen
influenciats pels períodes més curts de seguiment (entre
26 i 120 dies) que en el nostre projecte (entre 30 i 631,
i una mitjana de 208 dies).
L’àrea de campeig i nucli dels mascles va ser clarament
més gran (32%) que les de les femelles, resultat també
trobat en d’altres estudis a Europa. Les diferències no van ser significatives
estadísticament, però això segurament va passar per tenir una mostra massa
petita, de només 25 exemplars radioseguits. No es va trobar cap diferència
entre les llúdrigues joves i adultes. Les àrees nucli van ocupar, de mitjana,
tan sols el 15% de l’àrea de campeig.

Nombre Període mitjà Àrea de campeig Àrea nucli
de llúdrigues de seguiment (dies) mitjana (AC) (km) mitjana (AN) (km) AN/AC
total (25) 208 34.2 (3-90) 5.1 (0.25-21) 0.15
mascles (12) 198 39.1 (3-90) 6.1 (1–21) 0.16
femelles (13) 218 29.7 (3-85) 4.4 (0.25-12.5) 0.15
joves (11) 241 33.6 (3-90) 3.5 (0.25-12.5) 0.10
adults (14) 183 34.6 (12-85) 6.8 (1.5-21) 0.20
5.4.3. Moviments diaris
Dels radioseguiments de 24 hores es van extreure diverses dades relacionades
amb els moviments diaris que, agrupades sota el nom de paràmetres de
moviment, estan explicades en detall a l’apartat 5.1.5.
Els paràmetres de moviment van ser analitzats per a cada animal, però el
nombre de sessions va ser massa petit per establir diferències individuals,
pel que es van processar en grups, segons el sexe o l’època de l’any (taula
5.6).
Zona * Sexe Km Font
Muga i Fluvià M 39.1 Saavedra, 2002
F 29.7
Riu Bergantes M 30.0 ± 8.7 Jiménez et al., 1998
F 20.3
Pirineus M 20.7 Ruiz-Olmo et al., 1995
F 11.8
Escòcia M 39.1 Green et al., 1984
F 26.3 ± 4.5
Escòcia M 39.4 ± 27.6 Kruuk et al., 1993
F 20.0 ± 19.5
Escòcia M 67.3 ± 24.4 Durbin, 1996
F 24.0
* Només cursos d’aigua (excloent les zones humides)
El tram de riu utilitzat pels mascles va ser lleugerament més llarg (4,5 km)
que en el cas de les femelles (4,2 km), però aquesta diferència es fa més evident
(7,6 km) si deixem de banda els mascles radioseguits en rius gairebé
secs, on veurem després que presenten un comportament diferent. Valors
més alts pel tram de riu usat també són obtinguts als estudis del riu Bergantes
i d’Escòcia, i probablement això és degut al comportament dels mascles
de “patrullar” a la recerca de femelles. En aquest sentit, el paràmetre
tram és més elevat en els mascles adults seguits (14,2 km) que els mascles
joves (6,6 km).
Les llúdrigues estudiades van tendir a visitar més d’una vegada els mateixos
trams durant un període d’activitat. Concretament, l’índex de revisita
va ser 1,8 – un índex de 1 significa cap tram visitat dues vegades i un índex
de 2 significa repetir la visita a tot el tram recorregut aquella nit – més elevat
que en un estudi similar realitzat a Escòcia. De fet, dels 41 períodes d’activitat
estudiats, en 29 ocasions (70%) la llúdriga radioseguida va canviar
de sentit i va revisitar algun tram, en 6 ocasions (15%) va viatjar només riu
amunt i en 6 ocasions (15%) només va desplaçar-se riu avall.
El retorn de la llúdriga 59
Taula 5.4. Mida de les
àrees de campeig i nucli.
Taula 5.5. Àrees de campeig calculades
en aquest estudi i en d’altres realitzats a
diversos llocs d’Europa.

60 El retorn de la llúdriga
Taula 5.6.
Paràmetres de moviment
mitjans segons els
radioseguiments de 24
hores.
Grup Sessions 24h Tram (R) km Distància (D) km Temps (T) h
Tots 41 4.4 (0.02-23.0) 5.9 (0.04-25.0) 7.6 (1.7-16.1)
Femelles 19 4.2 (0.02-15.0) 5.3 (0.04-16.0) 6.2 (1.7-10.8)
Mascles 22 4.5 (0.1-23.0) 6.3 (0.2-25.0) 8.7 (3.5-16.1)
Hivern (Novembre-Abril) 15 5.3 (0.02-16.0) 7.6 (0.04-17.6) 8.2 (1.7-16.1)
Estiu (Maig-Octubre) 26 3.8 (0.1-23.0) 4.8 (0.1-25.0) 7.2 (3.5-11.7)
Grup D/T km/h R/T km/h Índex revisita Velocitat km/h
Tots 0.8 (0.01-3.3) 0.6 (0.01-3.0) 1.8 (1.0-4.0) 2.1 (0.5-4.0)
Femelles 0.9 (0.01-1.9) 0.6 (0.01-1.7) 1.6 (1.0-3.0) 1.8 (0.5-4.0)
Mascles 0.7 (0.04-3.3) 0.6 (0.01-3.0) 1.9 (1.0-4.0) 2.6 (1.2-3.7)
Hivern (Novembre-Abril) 0.9 (0.02-1.9) 0.6 (0.01-1.7) 1.8 (1.0-3.0) 1.7 (0.8-2.6)
Estiu (Maig-Octubre) 0.7 (0.01-3.3) 0.6 (0.01-3.0) 1.8 (1.0-4.0) 2.5 (2.0-3.0)
La velocitat, calculada durant curts períodes d’activitat (45 – 90 minuts)
durant els quals la llúdriga manté la mateixa direcció, va oscil·lar entre 0,4
i 4 km/h, amb una mitjana de 2,1 km. Com era d’esperar, la velocitat mitjana
va ser superior riu avall (2,4 km/h) que riu amunt (1,4 km/h).
5.4.4. Efecte en la llúdriga de la disponibilitat d’aigua
A les regions mediterrànies, la disponibilitat d’aigua varia molt al llarg de
l’any. Cada estiu, alguns cursos d’aigua s’eixuguen i, alguns anys, sequeres
més severes deixen secs la majoria dels cursos fluvials, a excepció dels rius
més importants i dels embassaments.
La disponibilitat d’aigua, com és evident, és crucial per a la llúdriga, doncs
determina directament la quantitat i qualitat del seu aliment principal.
Durant la reintroducció de la llúdriga a les conques Muga i Fluvià, es va
poder estudiar la resposta a aquest important factor ambiental de dues maneres:
observant els canvis en la distribució de la població reintroduïda i a través
dels moviments diaris d’alguns individus concrets.
Durant l’estudi del procés de recolonització de la població de llúdrigues
reintroduïda - explicat en detall a l’apartat 5.2 – es va trobar un patró a
partir del 1998, segons el qual el nombre d’estacions del sondeig de llúdrigues
positives s’incrementava a l’hivern i disminuïa a l’estiu, sobretot
als anys 1998 i 1999, marcats per una forta sequera (figura 5.3 de l’apartat
5.2).
Comparant les estacions positives amb les estacions sense aigua corrent
en el moment del sondeig (figura 5.19), es comprova que la població es concentra
dins una àrea menor durant la sequera estival, degut a l’augment de
trams que esdevenen inhabitables per manca d’aliment. Aquestes periòdiques
expansions i contraccions de l’àrea de distribució d’una població de
llúdrigues, coincidint amb la major o menor disponibilitat d’aigua al seu
hàbitat, ha estat també descrita en d’altres estudis realitzats en hàbitats mediterranis,
com a Castelló, Málaga o Córdoba.
És probable que els moviments poblacionals en resposta a la sequera estiguin
lligats a la densitat. Quan aquesta és baixa, es poden trobar trams alternatius
per aquestes llúdrigues, que s’han anomenat “refugiades hídriques”.
Però en àrees amb densitats elevades, com a Extremadura, el sondeig de llúdrigues
va comprovar la presència d’exemplars en gairebé la meitat dels rius
secs prospectats, el que indica que algunes llúdrigues es veuen obligades a
viure en zones sense aigua, perquè les “bones” ja estan ocupades. Probable-

ment, la mortalitat durant les sequeres més severes és
més elevada, i potser el comportament territorial de
les llúdrigues canvia substancialment.
També vam tenir oportunitat de comparar els moviments
diaris – mitjançant els radioseguiments de 24
hores – de llúdrigues habitant rius amb aigua corrent
amb d’altres en rius secs amb petites basses disperses
(figura 5.20). Això només es va poder dur a terme amb
els mascles, pels quals disposàvem de suficients radioseguiments
de 24 hores (9 en rius amb aigua corrent i
8 en rius sense).
El tram de riu visitat en un període d’activitat es va reduir set vegades
(de 9,1 a 1,4 km) en exemplars que vivien en rius secs. De forma similar es
reduïa la distància recorreguda per nit (de 12,6 a 2,1 km). L’índex de revisita
– distància/tram, veure 5.1.5) – va ser superior en rius secs (2,1 respecte
1,7) i, finalment, la velocitat mitjana per tota la nit va ser sis vegades
menors als rius secs.
Així, aquestes dades ens dibuixen clarament el comportament de les llúdrigues
que viuen en rius secs amb basses disperses. Aquests individus es
“fixen” a una o vàries basses, on s’alimenten i passen la major part del seu
període d’activitat. Es mouen veloçment pel riu sec, entre bassa i bassa –
degut a la perillosa exposició a possibles depredadors desplaçant-se fora de
l’aigua – i, habitualment, visiten vàries vegades les mateixes basses en una
nit, incrementant l’índex de revisita.
Alguns autors apunten que és la impossibilitat de predir quina serà la disponibilitat
de menjar, el que provoca que les llúdrigues facin llargs recorreguts
cada nit. Durant les èpoques de sequera, aquesta impredictibilitat
desapareix, i la llúdriga sap on trobar les preses, perquè estan totes concentrades
en uns llocs molt definits i coneguts. Així, per la llúdriga no és necessari
patrullar llargs trams d’hàbitat, sinó romandre ben a prop de les concentrades
fonts d’aliment.
Finalment, almenys al nostre estudi, quan les basses s’assecaven completament,
la llúdriga abandonava el tram de riu.
5.4.5. Ús dels llocs de descans
Durant els anys 1999 i 2000 es van identificar 39 llocs de descans, corresponents
a 10 llúdrigues radioseguides diferents. En la majoria dels casos,
les radiolocalitzacions no eren consecutives, sinó separades
per dies, setmanes o mesos.
La gran majoria dels llocs de descans trobats van ser ocupats
només un cop (82%) i en molt poques ocasions
dues (10%), tres (5%) o quatre (2,5%) vegades. Cap dels
llocs de descans identificats va ser ocupat posteriorment
per una altra llúdriga. Aquest és el patró que també van
trobar els autors de l’estudi del riu Bergantes (Castelló de
la Plana).
De fet, de 44 radioseguiments de 24 hores, només en sis
(14%) la llúdriga va tornar al mateix lloc de descans des-
prés del període d’activitat. I d’aquestes sis vegades, quatre van correspondre
a un mascle en un riu sec – on els moviments són molt petits, veure
5.4.4) – i les altres dues a una femella que havia tingut cries i que, òbviament,
havia de tornar cada dia al cau de cria. Per això, val la pena apuntar
que la reutilització consecutiva d’un lloc de descans per part d’una
femella pot ser un signe força clar de reproducció.
100
90
80
70
60
50
40
30
20
10
0
■
14
12
10
8
6
4
2
0
▲
■
■
▲
▲
■
▲
■
El retorn de la llúdriga 61
▲
▲
▲
hivern’97-98 estiu’98 hivern’98-99 estiu’99 hivern’99-00 estiu’00 hivern’00-01 estiu’01
% estacions seques
% estacions positives
Figura 5.19. Comparació entre el percentatge
d’estacions positives i estacions seques, trobats
en els sondeigs de llúdriga.
Fotografia 5.10. Les llúdrigues varien el seu
comportament quan un tram de riu s’asseca.
© Deli Saavedra
Normal Sec
■
Figura 5.20. Paràmetres de moviment de
llúdrigues en rius amb i sense aigua corrent.
■
▲
Temps (h)
Tram (km)
Distància (km)
D/T (km/h)
Índex de revisita
■
■
▲

36%
62 El retorn de la llúdriga
Taula 5.7. Nombre de llocs de descans
trobats per a cada llúdriga radioseguida.
10%
15%
8%
41%
Figura 5.22.
Tipologia dels llocs de descans estudiats.
9%
13%
9%
15%
5% 3%
Figura 5.21. Nombre d’ocupacions
per a cada lloc de descans trobat.
6%
24%
82%
Una Dues Tres Quatre
Forestal
Arbustiu
Canya
Esbarzer
Canyís
Vern
Marjalenc
Sorrenc
Balca
Salze
Freixe
Figura 5.23. Plantes més comunes
al voltant dels llocs de descans estudiats.
24%
Nombre de llocs Nombre de
Nom Sexe de descans períodes de descans
Mosquit M 10 12
Rati F 11 12
Celta F 3 3
Llum F 3 3
Berna F 1 1
Nano M 6 11
Keta F 2 3
Lauda F 1 1
Ribeira F 1 1
Garelu M 1 3
Total 39 50
Respecte a alguns dels paràmetres calculats (veure 5.1.6), la distància mitjana
a la riba (DTS) va ser de 2,1 (0,5 – 10) metres, però en el 59% dels
casos va ser més propera o igual a 1 metre. No es van localitzar llocs de descans
a més de 10 metres de la riba. L’alçada mitjana sobre la riba (HAS) va
ser de 1,4 (0 – 10) metres, però en el 51% va ser igual o inferior a 1 metre.
El lloc de descans més alt estava situat 10 metres per sobre la riba. Com es
veu, doncs, la majoria dels llocs de descans estan situats a prop de la riba,
de forma que es poden conservar adequadament protegint, de forma efectiva,
els primers metres de les vores dels cursos d’aigua.
Els llocs de descans estaven situats sobretot en ribes amb vegetació. No
se’n van trobar en ribes rocoses, però algunes de les vores aparentment arbustives
estaven situades en trams antigament canalitzats, amb grans rocs sota
la vegetació que podien ser emprats per la llúdriga com a refugi, però on
era extremadament difícil d’arribar sense destorbar a l’animal.
Els llocs de descans estaven situats, en gairebé la meitat dels casos, en vores
forestals, el que podria suggerir una dependència de la llúdriga respecte del
bosc de ribera. Tanmateix, les plantes que envoltaven els llocs de descans –
i que, en molts casos, el formaven – eren plantes de creixement ràpid, que
formen masses compactes fins a la làmina d’aigua, constituint un refugi
segur per les llúdrigues, com la canya (Arundo donax), l’esbarzer (Rubus
ulmifolius) i el canyissar (Phragmites sp.).
Les llúdrigues no semblaven seleccionar llocs de descans allunyats d’infrastructures
o construccions humanes i, sovint, eren trobades durant els
períodes d’inactivitat – és a dir, durant el dia – a pocs metres de carreteres
transitades, cases habitades, extraccions d’àrids i trams de riu amb circulació
contínua d’embarcacions, el que ens indica que les llúdrigues toleren
certes molèsties indirectes.
En canvi, el cau de cria de les dues femelles que van criar amb l’emissor
encara actiu estava situat, en ambdós casos, en àrees poc freqüentades, lluny
del riu en un cas i en un rec completament cobert de canyissar i balcar en
l’altre. Aquesta situació dels caus de cria, lluny dels centres principals d’activitat
de les llúdrigues i/o a resguard de possibles inundacions, també ha
estat observada a les illes Shetland, i és segurament una forma de protecció
especial en un període crític de la vida de la llúdriga.

5.5. Estudis genètics
5.5.1. La revolució dels estudis genètics
En els apartats anteriors d’aquest capítol, s’han anat desgranant la majoria
dels coneixements obtinguts seguint la nova població de llúdrigues de les
conques Muga i Fluvià. Si les comparem amb d’altres mamífers i ocells de
mida similar, aquestes dades són ben escasses, doncs els mètodes habituals
d’estudi no funcionen prou bé en aquesta espècie. Observar-les directament
és difícil en els llocs on són nocturnes, encara ho és més diferenciar-les individualment
i, a sobre, costa molt capturar-les i no és possible col·locar-leshi
emissors de radioseguiment potents.
En els darrers anys, s’ha desenvolupat un nou mètode d’estudi per
aquestes espècies discretes i que viuen a densitats baixes, com la majoria dels
carnívors. Es tracta d’analitzar l’ADN que deixen als seus excrements, un
mètode que no implica capturar els animals salvatges i que els evita qualsevol
tipus de estrès. A través de les anàlisis genètiques podem identificar i
comptar els individus d’una població, estudiar els seus moviments, conèixer
la seva composició sexual, estudiar la mortalitat sabent els individus que
falten, etc. Aquesta metodologia està essent una autèntica revolució, ja s’està
aplicant en diversos projectes de seguiment i reintroducció, i alguns científics
opinen que, en pocs anys, seran la norma per a l’estudi de la vida dels
animals nocturns.
En el cas de la llúdriga, el procediment consisteix en recollir excrements
o secrecions anals – una espècie de gelatina que serveix per marcar el territori
– que han de ser obligatòriament frescos, doncs l’ADN es deteriora
molt ràpidament. El millor sistema és fer la recerca de bon matí, durant els
mesos més freds de l’any, i només recollir les deposicions que podem assegurar
que són d’aquella nit.
Perquè els excrements contenen ADN de la llúdriga? No seria lògic que
continguessin l’ADN de les preses que han menjat? Doncs sí, als excrements
es troben sobretot les restes de les seves preses i, per tant, el seu
ADN. Però també apareixen algunes cèl·lules procedents del budell gros
del “propietari” de l’excrement, on queden enganxades, i que contenen el
seu ADN.
5.5.2. Estudis genètics al Projecte Llúdriga
El desenvolupament de la genètica en l’estudi de les poblacions de carnívors
salvatges va arribar un xic tard per la reintroducció de la llúdriga. Quan
es va iniciar el projecte, al 1993, alguns mètodes d’anàlisi genètic no existien
i d’altres encara no estaven prou popularitzats per resultar viables.
Va ser ja cap al final de la reintroducció, a l’any 2000, quan investigadors
de la Universitat Autònoma de Barcelona (Montse Ponsà) i de la Universitat
Pompeu Fabra (Xavier Domingo) van proposar realitzar diversos
estudis genètics de la població reintroduïda. Les motivacions eren diverses:
d’una banda, no existien estudis d’aquest tipus realitzats en llúdrigues ibèriques.
D’altra banda, es podria comprovar de forma més efectiva aquella
directriu per a les reintroduccions (veure 2.3), que diu que els individus alliberats
han de ser el més propers possible – genèticament - a la població desapareguda.
Per últim, podríem disposar d’un altre sistema per conèixer el
nombre d’individus de la nova població i poder-los seguir la pista un cop
els emissors de radioseguiment s’haguessin esgotat. Aquests estudis van ser
aprovats, amb la col·laboració econòmica de la Fundació Territori i Paisatge,
i es van iniciar l’any 2001. Tot i que encara no es poden donar per finalitzats,
a continuació resumim les principals actuacions i resultats pels dos
tipus d’estudis realitzats.
El retorn de la llúdriga 63
Fotografia 5.11. Els excrements de llúdriga
contenen l’ADN de les seves preses – en aquest
cas cranc americà – però també d’elles mateixes.
© Deli Saavedra

64 El retorn de la llúdriga
5.5.3. Estudis citogenètics
En aquest tipus d’estudis, es preparen els cromosomes i s’observen les seves
característiques. Es van estudiar mostres de 16 llúdrigues i, en un intent
d’estalviar al màxim la complicada terminologia genètica, esmentarem
com a un dels resultats més interessants que totes les mostres estudiades
van presentar un patró idèntic de bandes G, el que va indicar que no existien
reorganitzacions cromosòmiques que poguessin disminuir la fertilitat
i/o comprometre la viabilitat dels descendents a la població reintroduïda.
5.5.4. Estudi poblacional filogeogràfic
Dins d’aquest complexe títol trobem la investigació del passat de les poblacions
de llúdrigues ibèriques. Amb les mostres dels individus alliberats es
podien establir diferències genètiques, que també podien ser comparades
amb mostres d’altres regions europees i, gràcies a dues mostres més de llúdrigues
catalanes de poblacions extingides, es podia saber si els animals reintroduïts
compartien les mateixes característiques genètiques - els mateixos
haplotips - que les antigues llúdrigues autòctones.
En aquest cas, el material d’estudi no eren els excrements, sinó mostres
biològiques - sèrum, teixit muscular o sang - dels exemplars capturats, obtingudes
al Parc Zoològic de Barcelona durant el període previ al seu alliberament,
i mostres (dents i teixit muscular) de llúdrigues procedents de Catalunya
i d’altres zones europees.
L’estudi es va realitzar emprant tècniques de seqüenciació de l’ADN mitocondrial,
perquè permet seguir el linatge matern, ja que els fills només hereten
ADN mitocondrial procedent de la mare i és un tipus d’ADN que
evoluciona prou ràpidament per poder comparar poblacions diferents dins
d’una mateixa espècie.
Els resultats van indicar que la diversitat i variabilitat genètica de les llúdrigues
analitzades era extremadament baixa. Això no és una característica
exclusiva de la població ibèrica, ja que també és baixa en les poblacions europees.
Els valors són més baixos que els trobats en d’altres mustèlids, que ja
de per sí es consideren molt baixos si els comparem amb d’altres espècies
de mamífers.
Es va poder deduir que la divergència genètica entre els diferents haplotips
trobats a Europa és relativament recent, fet que recolza la hipòtesi de
que la població de llúdrigues va sofrir un coll d’ampolla important, és a dir,
que gairebé es va extingir, quedant uns pocs individus aïllats. Aleshores, per
l’anomenat “efecte fundador”, es va expandir, després de la darrera glaciació,
un sol haplotip per tota Europa. Els altres haplotips que es troben actualment
en les poblacions de llúdriga haurien aparegut recentment, per mutacions
a partir de l’haplotip ancestral.
Semblaria, doncs, que la llúdriga eurasiàtica va colonitzar Europa a partir
d’un sol refugi després de l’última glaciació i que aquest no va ser la Península
Ibérica. La major diversitat, en canvi, va ser detectada a mostres de
llúdrigues de l’est d’Europa, pel que la colonització europea de les llúdrigues
podria tenir el seu origen en alguna regió situada més a l’est.
Per últim, la població ibèrica estudiada és uniforme – monomòrfica - ja
que només s’ha detectat un sol haplotip en el fragment estudiat. Aquests
resultats van confirmar que la reintroducció de llúdrigues a les conques
Muga i Fluvià es va fer amb exemplars capturats en poblacions adequades,
ja que les dades genètiques no van aportar diferències genètiques substancials
que recomanessin gestionar les diferents poblacions ibèriques com a
unitats independents.

5.5.5. Identificació genètica dels individus
L’objectiu d’aquest estudi és poder identificar individualment els animals
presents a l’àrea de reintroducció, siguin alliberats o ja nascuts en llibertat.
S’utilitzen marcadors moleculars d’ADN, preferentment procedents d’ADN
nuclear, anomenats marcadors microsatèl·lit. Amb aquests marcadors es pot
conèixer el patró d’al·lels de cada individu i, així, establir quants individus,
com a mínim, estan presents en la zona mostrejada, la seva distribució
geogràfica i l’evolució de la població. L’estudi de les freqüències al·lèliques
de la població i la variació d’aquestes freqüències en estudis posteriors, indicaran
la progressió de la població en el temps. Es van seleccionar 10 marcadors
adients per estudiar poblacions ibèriques.
Microsatèl·lits i genotips
Els microsatèl·lits són seqüències d’ADN repetitives de 2 a 6 parells de bases
distribuïdes per tot l’ADN nuclear.Aquestes seqüències d’ADN es segreguen
de forma mendeliana, és a dir, cada individu rep una còpia (o al·lel) de la mare
i una còpia del pare (figura 5.24). Els microsatèl·lits
poden variar molt de llargada, i existir diferents tipus
d’al·lels en una població per a cada microsatèl·lit (figura
5.25). Un individu pot heretar dels seus progenitors
dues còpies idèntiques (homozigot) o rebre dues
còpies diferents (heterozigot).
L’estudi de l’ADN dels animals amb diferents marcadors
microsatèl·lit permet establir un perfil genètic
(genotip) característic i únic de cada individu,
segons la combinació d’al·lels que presenta en el conjunt
de marcadors microsatèl·lit.
A
B
C
Marcador 1 Marcador 2
122
122
122
Cromosomes
paterns
Variant
al·lèlica A
del microsatèl·lit
Homozigot
AA
Homozigot
AB
Va caldre optimitzar el mètode per l’extracció d’ADN a partir d’excrements
de llúdriga i, després de diverses proves, s’ha aconseguit aïllar, amplificar,
obtenir els genotips per marcadors microsatèl·lit i seqüenciar amb èxit
ADN a partir d’aquestes mostres. Els treballs de laboratori es realitzen actualment
per l’Ainhoa Ferrando a la Unitat de Genètica de Conservació de l’Institut
de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) de la Generalitat de
Catalunya.
Es van estudiar els genotips de 25 llúdrigues reintroduïdes ja que, malauradament,
no es va poder disposar de mostres dels 41 exemplars alliberats.
A
189 197
185 189
197
Cromosomes
materns
Variant
al·lèlica B
del microsatèl·lit
Homozigot
BB
4000
3000
2000
1000
3000
2000
1000
4000
3000
2000
1000
El retorn de la llúdriga 65
B
MP P M D
Figura 5.24. A) Esquema de l’herència dels
al·lels materns i paterns en un individu. B)
Lectura de la mida dels fragments amplificats
amb un marcador microsatèl·lit. Si un individu
posseeix dues còpies idèntiques, només s’aprecia
una banda del fragment amplificat, mentre que
si les dues còpies tenen una mida diferent,
corresponent a un número diferent de
repeticions del microsatèl·lit, apareixen dues
bandes. MP = marcador de pes molecular,
P = pare, M = mare, D = descendent.
Figura 5.25. Al·lels de tres individus A, B i C
genotipats amb dos marcadors microsatèl·lit,
analitzats amb el programa d’un seqüenciador
automàtic. Els tres individus tenen el mateix patró
per al marcador 1 i són homozigots per l’al·lel
122. El marcado 2, en canvi, presenta un patró
diferent en cada cas. La combinació diferent dels
al·lels 185, 189 i 19 en heterozigosi (A i B) o en
homozigosi (C), ens permet diferenciar-los. Com
més marcadors afegim, més probabilitats tindrem
de diferenciar els individus entre sí.

66 El retorn de la llúdriga
Figura 5.26. Localització de les
mostres recollides durant l’any 2004.
Fotografia 5.12. Recollida d’excrements
frescos de llúdriga per l’anàlisi genètica.
© Ainhoa Ferrando.
Figura 5.27. Distribució dels 22 genotips
detectats en l’àrea mostrejada. Els animals
estan identificats per una lletra (M pels
mascles, F per les femelles i D quan no es
coneix el sexe) i un número. Dos codis
idèntics indiquen la presència del mateix
genotip en dos punts de mostreig diferent.
4
Olot
També s’han analitzat fins ara 128 mostres d’excrements recollits a diverses
zones de l’àrea de reintroducció.
Els resultats obtinguts – provisionals en el moment d’escriure aquest llibre
– indiquen que s’han identificat fins el moment 22 genotips diferents,
(9 mascles, 11 femelles i dos animals més de sexe desconegut). Dotze són
procedents dels Aiguamolls de l’Empordà i del riu Muga, 9 provenen del
Fluvià i 1 del Ter, on es va fer una petita prospecció.
És interessant destacar que els genotips de la població actual identificats
fins al moment, no corresponen a cap dels 25 diferents genotips coneguts,
procedents de la població inicial, la qual cosa sembla indicar que els
individus actuals són ja descendents dels reintroduïts entre els anys 1995
i 2000.
F1
Olot
3
2
1
M1
1
1
M1
1
Banyoles
Banyoles
2
D1
Girona
F9
M7
F10
F8
Figueres
M8
F11
M5
M9
F10
F5
M5
F7 F6
M3
F2
F3
M2
F4
D2
M3
Girona
3
4
1
1
2 2
Figueres 9
11 6
1 3
11 4
1
4
1 4
1
12
11
8 2
1
3
M4
M6
F8

6. Futur de la nova població
25 de maig de 2004. Són ja més de les nou, però ens resistim a
tornar a casa.Aquests inacabables capvespres, i una
temperatura molt suau, superior al que tocaria per aquestes
dates, ens conviden a quedar-nos jugant una mica més a la vora
del Fluvià. En Pol i l’Alba continuen tirant branquillons a l’aigua,
des de la resclosa de Sant Mori, per veure com se’ls endú el
corrent, riu enllà, en direcció al mar. La Marta i jo estem
asseguts a la vora de la resclosa, contemplant com els darrers
raigs de sol “encenen” un agró roig, que pesca a la vora
oposada, a una cinquantena de metres d’on som nosaltres.
De sobte, l’agró roig aixeca el vol enmig d’una gran cridòria.
No observem res que l’hagi pogut espantar fins que,
exactament a la vora oposada, es formen unes insignificants
onades sobre l’aigua en calma. Enfoco els prismàtics cap a
aquest punt i descobreixo una figura familiar, el cap d’una
llúdriga nedant en direcció a la resclosa.
Demano silenci als nens i els indico, amb veu baixa, que mirin
fixament el final de la resclosa, doncs en pocs segons veuran
passar una llúdriga caminant. És l’experiència de tants anys de
radioseguiment per aquest mateix tram del Fluvià, on va viure la
En el darrer capítol, hem comprovat com la reintroducció de la llúdriga
a les conques Muga i Fluvià ha estat reeixida. Els diversos mètodes
de seguiment coincideixen a assenyalar que la llúdriga persisteix
a l’àrea de reintroducció, fins i tot 10 anys després dels primers alliberaments.
Aquests mateixos mètodes han servit per veure com aquest mustèlid
s’ha estès pel territori i a quina velocitat.
Però una dècada no és gaire en la vida d’una nova població d’un mamífer.
Han passat ben poques generacions, el nombre d’individus encara és
petit i, per tant, la llúdriga en les conques estudiades encara té un risc de
desaparició, un risc que es pot projectar en el temps a través de programes
informàtics de simulació.
D’altra banda, què ha succeït a la resta de Catalunya amb les poblacions
de llúdrigues mentre la Muga i el Fluvià es repoblaven de forma artificial?
També augmenta el nombre de llúdrigues al conjunt del país? En quines
zones passa això? I perquè?
En aquest capítol, doncs, veurem una previsió, a través d’un model matemàtic,
del que pot passar amb la població de llúdrigues de la Muga i el
Fluvià en els propers cent anys, i repassarem l’evolució general de la llúdriga
a Catalunya.
6.1. Evolució de la distribució
A l’apartat 5.2 hem vist com el procés de recolonització de les llúdrigues va
ser molt ràpid. Podríem dir que l’estratègia va ser ocupar molts quilòmetres
de riu, encara que la densitat fos molt baixa, i després poc a poc la població
s’ha anat fent més nombrosa.
Si bé això va ocórrer a les dues conques on es van alliberar els individus
– Muga i Fluvià – el pas a d’altres conques tampoc es va fer esperar massa,
de fet, es va produir molt abans del que havíem previst. L’any 1999 es va
detectar el primer individu a la conca del riu Ter, concretament al tram baix
del riu, però en anys successius ha ocupat el tram mitjà, fins a l’embassa-
El retorn de la llúdriga 67
Celta, la Lupe, en Salor, ... i suposo que ara els seus descendents.
I, tal dit tal fet, als cinc segons una figura, ja fosca doncs la llum
s’esvaeix, travessa la resclosa corrent, més aviat fent uns
saltirons divertits amb les seves curtes potes. En cinc segons
més, la figura allargada ha travessat la resclosa i s’ha llençat a
l’aigua, en una zona ja massa fosca per continuar observant-la.
En Pol i l’Alba han quedat ben sorpresos. Estava força lluny i
no han vist cap detall de l’animal, però entenen perfectament,
només amb l’excitació i l’alegria dels pares, que han estat
testimonis d’un fet excepcional, i estan molt emocionats. Per
mi, és la constatació del que diuen els avorrits informes que
redacto: la llúdriga ha retornat i sembla que és per quedar-s’hi.
Després, mil preguntes sense resposta immediata. Seria un
exemplar dels que vam reintroduir? O un fill? O un nét ja? I
descendent de quines de les “nostres” llúdrigues?
No importa. El que realment emociona és poder observar
una llúdriga al Fluvià, trobar els seus rastres a la vora del riu
cada cop que baixem a passejar o a banyar-nos. És la millor
recompensa a tant temps i tants esforços. De tantes persones.

68 El retorn de la llúdriga
Olot
Banyoles
Figures 6.1, 6.2, 6.3, 6.4.
Distribució de la llúdriga a finals de 1996,
de 1997, de 2000 i de 2004 respectivament.
Figueres
Olot
Banyoles
Girona Girona
Olot Olot
Banyoles Banyoles
Figueres
Perpinyà Perpinyà
Prada de Conflent Prada de Conflent
Figueres Figueres
ment del Pasteral i, a través de la Garrotxa, ha aconseguit arribar a la part
alta de la conca, concretament al riu Freser.
L’altre conca colonitzada ha estat la del riu Tec, aquesta darrera a l’altre
costat del Pirineu i administrativament, a França. Els primers rastres de la
presència de llúdrigues es van trobar l’any 2000, tan sols cinc anys després
dels primers alliberaments. Darrerament s’han observat llúdrigues al riu Tet,
la conca situada al nord de la del Tec. En aquest cas, no queda clar si les
llúdrigues colonitzadores provenen del Tec, i per tant, de la reintroducció,
o del Segre, ja que ambdues capçaleres gairebé es toquen i l’expansió en
aquest darrer riu és un fet des de fa alguns anys.
També s’ha dispersat, en tots aquests anys, en zones humides que se suposaven
massa separades dels cursos fluvials principals com per la llúdriga les
trobés. El primer cas van ser els Aiguamolls del Baix Empordà i, darrerament,
els Estanys de Sils.
6.2. Model teòric de la viabilitat
En les darreres dècades s’han dissenyat procediments per poder estimar la
viabilitat de poblacions petites d’animals i plantes, és a dir, per intentar esbrinar
si s’extingiran o no en un cert període de temps.
Aquests procediments s’anomenen, en general, Anàlisis de Viabilitat Poblacional
(PVA, en les seves sigles angleses). Els PVA empren models mate-

màtics per simular la demografia de la població estudiada, o dit d’altra forma,
els naixements i morts.
Les directrius més recents de la Unió Internacional per a la Conservació
de la Natura (UICN) (veure apartat 2.3) demanen que l’estudi de viabilitat
d’una reintroducció faci a priori aquest PVA, o sigui, que modeli la
població que es pretén reintroduir i s’avaluï també amb aquest sistema la
viabilitat del projecte. I un cop alliberats exemplars, que també aquest procediment
s’utilitzi per estudiar l’adaptació de la nova població a llarg termini.
En el moment de l’inici del Projecte Llúdriga, no es va considerar realitzar
un PVA abans de la reintroducció. En canvi, sí que s’ha aplicat per aportar
una predicció de l’adaptació de la nova població de llúdrigues a llarg termini.
El principal problema d’aquests models matemàtics és que són tan fiables
com les dades demogràfiques que nosaltres hi introduïm. No entrarem a explicar
quins són aquests paràmetres, però sí direm que es necessiten molts anys
d’estudi de les poblacions i que requereixen d’espècies que possibilitin la presa
d’aquestes dades, del tipus nombre de cries per femella, mortalitat dels
adults per any, quina variació tenen aquests paràmetres al llarg dels anys, ...
Per a moltes espècies i poblacions – i sovint les amenaçades, per les quals
el PVA és important – és realment difícil disposar d’informació prou precisa.
En aquests casos, els resultats no es podran considerar “reals”, sinó una
aproximació al que li pot succeir a aquell grup d’animals o plantes. Però en
canvi, podrem agafar el PVA i jugar a veure que passa quan canviem certs
paràmetres. Això és el que anomenem “Anàlisi de Sensitivitat” i ens pot
donar molta informació sobre els paràmetres que amenacen la nostra població
i ajudar en la presa de decisions de gestió. I veurem una aplicació en el
mateix Projecte Llúdriga.
6.2.1. El programa Vortex i les dades utilitzades
Es va escollir un dels programes informàtics comercials que serveixen per
realitzar Anàlisis de Viabilitat Poblacional (PVA), el programa Vortex. És
un dels més utilitzats, perquè és prou potent, però de fàcil ús, senzill de trobar
i que és actualitzat constantment. Funciona simulant processos de naixement
i mort i la transmissió de gens a través de generacions, per a cada
individu de la població. És un programa especialment dissenyat per a petites
poblacions de vertebrats.
Per molt que gairebé totes les llúdrigues alliberades estiguessin marcades
amb un radiotransmissor, la durada d’aquest aparell és molt inferior al cicle
biològic de l’espècie. Això significa que no podíem saber quantes vegades
arribava a criar cada femella, ni quantes cries tenia cada vegada, i menys
encara, la variació d’aquests paràmetres al llarg dels anys. Per això es van
haver d’utilitzar algunes dades demogràfiques procedents d’altres estudis de
llúdrigues. Concretament, dels estudis de Jordi Ruiz-Olmo al Prepirineu
català, d’altres obres més generals sobre llúdrigues (com els llibres de Mason
i Macdonald o el de Kruuk) i de dos PVAs realitzats per preparar la reintroducció
de la llúdriga a Holanda.
No volem complicar més aquest apartat explicant quins són tots els paràmetres
que s’introdueixen en el Vortex, però fem un breu repàs als més senzills:
• El temps de projecció va ser de 100 anys, és a dir, que es va estudiar quines
possibilitats té la nova població de ser-hi d’aquí a un segle.
• Cada sèrie de paràmetres es va “fer córrer” al programa Vortex 100 vegades.
El retorn de la llúdriga 69

70 El retorn de la llúdriga
• La llúdriga és una espècie polígama. Es reprodueix per primer cop als
dos o més anys i no cria després dels 12 anys. Es considera que existeix una
certa competició dels mascles per les femelles, i que cada any només es reprodueixen
el 50% dels mascles.
• Es va considerar que la quantitat mitjana de cries que pareix una llúdriga
és de 2,5, que correspondria a una població en expansió. La “sex-ratio”
en néixer és 1:1.
• Es van utilitzar dades de mortalitat desenvolupades per la Península Ibèrica.
Ruiz-Olmo, 2001 Femelles Mascles
Edat 0-1 31,5% 31,5%
Edat 1-2 22% 33%
Adults (>2) 27,5% 33,6%
• El programa Vortex admet la inclusió de les anomenades catàstrofes, és
a dir, episodis puntuals de gran mortalitat que es produeixen de tant en tant,
degut a fenòmens ambientals. En el nostre cas, vam incloure una gran sequera,
que es produiria cada 20 anys, i que mataria el 5% dels individus i reduiria
la reproducció a la meitat aquell any.
• Finalment, el model es va iniciar amb les tres primeres llúdrigues alliberades
al 1995 i es va modelar el ritme de suplementació d’animals que va
succeir a la realitat en el projecte. Vam pensar que aquesta aproximació era
més realista que iniciar el model amb 41 animals el primer any.
6.2.2. L’anàlisi de sensitivitat
Ja hem dit, i teníem clar en el moment del seu anàlisi, que els resultats del
PVA s’haurien d’agafar amb pinces, doncs no disposàvem d’informació prou
bona per introduir dins del programa Vortex. Per això vam realitzar, a més,
un anàlisi de sensitivitat, que significa que vam anar canviant les dades per
diversos paràmetres, fent combinacions per observar quins ens afectaven
més a la nova població de llúdrigues. En total, es van simular 48 escenaris
diferents, també projectats 100 anys i repetits 100 vegades. A continuació,
resumim breument aquests escenaris:
• Catàstrofes: Ens imaginem un escenari de sequeres més severes i recurrents,
improbable però possible al nord de la Mediterrània com a conseqüència
del canvi climàtic. Al model, assumim que aquestes sequeres es produeixen
cada 10 anys, matant a la meitat de la població i disminuint a la
meitat la reproducció d’aquell any.
• Mortalitat: Es simulen dos escenaris diferents, amb la mortalitat proposada
en un PVA fabricat per a la reintroducció de la llúdriga a Holanda
(Ewijk et al., 1997) i amb la mortalitat calculada al propi projecte de reintroducció,
a través del ràdioseguiment i afegint un 20% més de mortalitat
no detectada.
Ewijk et al., 1997 Femelles Mascles
Edat 0-1 31,5% 31,5%
Edat 1-2 22% 33%
Adults (>2) 27,5% 33,6%
Projecte Llúdriga Femelles Mascles
Edat 0-1 26,4% 26,4%
Edat 1-2 25,2% 37,8%
Adults (>2) 26,4% 32,2%

• Capacitat de càrrega: La capacitat de càrrega (nombre d’individus
que “caben” en una zona) emprat en el model bàsic (k=300) va ser la calculada
a l’estudi de viabilitat de la reintroducció (veure apartat 3.2).
Tenint en compte que les llúdrigues han colonitzat dues conques més (Ter
i Tec) i, per tant, existeix molt més hàbitat disponible que l’esperat en aquell
moment, hem provat que passava si doblàvem la capacitat de càrrega (k =
600).
• Suplementació: L’alliberament de llúdrigues va ser més lent del que
haguéssim desitjat, degut a diversos problemes administratius. Per això vam
voler calcular que hagués passat si s’haguessin pogut alliberar els 41 individus
en tan sols 2 anys.
• Èxit reproductor: Encara que al començament la nova població colonitza
un espai buit de competidors i és d’esperar que es reprodueixin amb
facilitat i en nombre elevat, vam voler utilitzar altres dades més conservadores
d’altres poblacions per veure quina era l’efecte. En concret, es va reduir
l’èxit reproductor de les 2,5 cries/femella/any – del model bàsic – a 1,72
cries/femella/any.
Escenari Condicions
1 Model bàsic (6.2.1)
2 Com 1, però amb les taxes de mortalitat d’Ewijk et al. (1997).
3 Com 1, però amb les taxes de mortalitat trobades a la mateixa reintroducció.
4 - 6 Com 1- 3, però catàstrofes = 10%; 50% reproducció i 50% supervivència.
7 - 12 Com 1 - 6, però capacitat de càrrega, k = 600.
13 - 24 Com 1 - 12, però llúdrigues suplementades en només 2 anys.
25 - 48 Com 1 - 24, però 1,72 cries per femella.
6.2.3. Resultats
Els resultats obtinguts amb el programa Vortex van ser molt positius. El
model bàsic (6.2.1) indicava que el creixement previst de la població era
positiu i que la probabilitat d’extingir-se en els propers 100 anys era del 0%,
nul·la. Aquest percentatge quedava ben per sobre del criteri mínim que
ens havíem marcat, que la probabilitat fos com a mínim del 90% (simplificant,
de les 100 vegades que es repetia el model, com a mínim 90 vegades
la població arribava als 100 anys projectats). És a dir, la població reintroduïda
no s’extingia ni en una sola de les 100 simulacions.
Ara mirem els 48 escenaris modelats en conjunt (figura 6.5). A 8 escenaris
(17%), la població presentava un creixement negatiu (més clar, una disminució)
i s’extingia com a mínim en el 50% de les repeticions. Però en
tots els altres (83%), la població persistia transcorreguts els 100 anys i, en
una gran majoria dels casos (65%), la població complia aquell requisit de
arribar als 100 anys en més del 90% de les simulacions.
Anem ara a mirar que ens diu l’anàlisi de sensitivitat, és a dir, quins dels
paràmetres que hem anat variant per fabricar els 48 escenaris són els responsables
de les línies vermelles, d’aquells casos on la població decreix i s’extingeix
en la majoria de les repeticions.
Doncs bé, en els vuit escenaris vermells coincideixen el baix èxit reproductor
de 1,72 cries/femella amb les sequeres recurrents (cada 10 anys) i
devastadores (que maten a la meitat de la població). Amb unes condicions
així, la població creix poc i es delmada periòdicament (molt més que delmada
que, originàriament, significa matar la desena part). La resta de
El retorn de la llúdriga 71
Taula 6.1. Escenaris
analitzats en el model per la
població de llúdrigues
reintroduïda, incloent
variacions en alguns
parametres escollits.

72 El retorn de la llúdriga
%
Figura 6.5. Resultats del Vortex pels
48 escenaris diferents modelats.
(línia blava = criteri d’un mínim del 90%
de probabilitat de supervivència;
verd = escenaris que complien el criteri
del 90%; groc = escenaris que no complien
el criteri del 90%; vermell = escenaris
que no complien el criteri del 90%
i on la població s’extingeix en més
del 50% de les simulacions)
nª individus
100
90
80
70
60
50
40
30
20
10
0
0 10 20 30 40 50 60 70 80 90 100
Anys
300
250
200
◆
150
◆
100
◆
50
0 ■◆
◆■
■
◆
1996 1998 2000 2002 2004 2006
Anys
◆
■
Segons Vortex
Segons censos visuals
Figura 6.6. Comparació entre els resultats
del Vortex pel model bàsic projectat només
a 10 anys i el nombre d’individus obtingut a
través de censos visual.
paràmetres modificats (mortalitat, suplementació i
capacitat de càrrega no afecten significativament a les
probabilitats de supervivència).
Significa això que és probable que la població de llúdrigues
reintroduïda desaparegui en breu? Doncs no.
Sembla més aviat que les dades tan negatives col·locades
en els dos paràmetres esmentats - èxit reproductor
i catàstrofes – no s’ajusten a la realitat, per vàries
raons:
• A l’àrea de reintroducció existeixen nombrosos
trams de riu i algunes llacunes que no s’assequen
mai, fins i tot durant les sequeres més persistents. De fet, aquests trams són
bàsics per la supervivència de la llúdriga als ambients mediterranis.
• La llúdriga és capaç d’alimentar-se d’espècies aquàtiques que resisteixen
les sequeres molt millor que els peixos, ja que saben sobreviure bé fora de
l’aigua, com granotes i crancs. A més, també pot menjar espècies no aquàtiques,
com ocells.
• La quantitat d’aliment disponible per a la llúdriga a les conques Muga
i Fluvià en els anys normals (exceptuant les sequeres de que parlàvem) és
molt elevada, com es va comprovar a l’estudi de viabilitat (apartat 3.2). És
molt probable, doncs, que l’èxit reproductor s’acosti a les 2,5 cries/femella
que es pot esperar en una població en expansió i, de fet, els tres PVAs realitzats
a Holanda en la preparació de la reintroducció van assumir un èxit
reproductor de 2,3; 2,4 i 2,8 cries/femella respectivament.
6.2.4. Comparació entre el model i els censos visuals
Per veure quan fiable podia ser el model bàsic fabricat pel Vortex, vam intentar
comparar-lo amb els resultats obtinguts als censos visuals (veure 5.1.3).
Aquest mètode només ens dóna només la densitat de llúdrigues presents en
el tram de riu on es porta a terme el cens, però el vam
multiplicar pels quilòmetres de riu amb presència de
llúdriga durant el mateix any. També vam fer córrer
el model bàsic, però aquesta vegada projectant-lo
només a 10 anys, i dient-li que ens donés el nombre
de llúdrigues previstes a intervals de dos anys.
Els resultats d’aquesta comparació es mostren a la
figura 6.6. Tot i que només es poden comparar els
resultats els resultats pels primers quatre anys, no apa-
reixen grans diferències entre els valors trobats. Això no vol dir que aquests
s’ajustin a la realitat, però ens poden servir de guia. Segons aquesta gràfica,
al 2006 la població de llúdrigues reintroduïda arribaria als 200 exemplars.
6.2.5. Algunes conclusions
Ja hem vist que, encara que pugui agradar molt imaginar que al 2006 ja hi
ha 200 llúdrigues poblant les conques de la Muga, el Fluvià, el Ter i el Tec,
no s’ha de posar molta confiança en aquests valors degut als errors que amaguen
les dades que hem utilitzat per fabricar el model. En canvi, els escenaris
del Vortex sí ens serveixen per determinar i prioritzar les actuacions
de conservació i gestió per la població reintroduïda.
El model ens mostra que les principals amenaces per la nova població de
llúdrigues prové de factors difícilment gestionables a nivell local, com el
canvi climàtic (que podria portar les sequeres recurrents) o l’estat general
de l’hàbitat (que influencia en l’èxit reproductor). Però un altre factor que
influeix en la viabilitat de la població a llarg termini és la mortalitat.

Nosaltres vam emprar mortalitats moderades, trobades
a la bibliografia, però un increment important
en aquest paràmetre implica un espectacular
augment en les probabilitats d’extinció.
A l’àrea de reintroducció, els atropellaments van
causar més del 50% de les morts dels individus
radioseguits, sovint concentrades en uns pocs “punts
negres”. Així, la construcció de passos de fauna, el
tancament lateral de trams de carretera perillosos
i les restriccions de velocitat en algunes vies, són
accions bàsiques a prendre per mantenir o reduir
la mortalitat, un dels pocs paràmetres que es pot
gestionar a través de mesures tècniques i administratives.
D’altra banda, les actuacions de gestió dirigides
a augmentar la capacitat de càrrega de l’àrea de
reintroducció no són tan decisives en la supervivència de la nova població
de llúdrigues. Això no significa que, en poblacions aïllades en petites àrees,
no sigui prioritari treballar per augmentar la capacitat de càrrega de la
zona.
Una altra conclusió interessant, a diferència del que d’altres autors opinen,
és que la reintroducció d’unes poques desenes d’individus d’un carnívor
pot ser perfectament viable, sempre i quan la zona sigui prou gran i amb
hàbitats de qualitat (el que dóna una elevada capacitat de càrrega) i que les
taxes de mortalitat es mantinguin a nivells baixos.
Finalment, i tornant a l’inici d’aquest apartat, encara que no podem saber
si el nombre d’individus estimats pel període 1996 – 2006 (figura 6.6) és
cert, trobem com a mínim tres fonts que evidencien l’hipotètic creixement
de la població. En primer lloc, la gran dispersió de les llúdrigues i la colonització
de tres conques més: la del Ter al Sud i les del Tec i el Tet al Nord
(veure apartat 6.1). En segon lloc, les tres llúdrigues trobades mortes (atropellades)
durant els anys 2000 i 2001 eren adultes (dos mascles i una
femella) i havien ja nascut a l’àrea de reintroducció. En tercer lloc, els estudis
genètics (veure 5.5) ens mostren que la majoria d’excrements analitzats
durant els anys 2002-04 són de llúdrigues diferents a les alliberades, o sigui,
ja nascudes a les conques Muga i Fluvià.
6.3. Evolució general de la llúdriga a Catalunya
La història recent de la llúdriga a Catalunya és ben semblant a la que hem
explicat per les conques Muga i Fluvià. És la història d’una espècie comuna,
que desapareix de gran part del país i que, un cop l’estat dels rius
millora, comença la seva recuperació, de forma natural o, en el cas que hem
estudiat, ajudada a través de la reintroducció.
L’evolució general de la llúdriga a Catalunya ha estat estudiada per Jordi
Ruiz-Olmo i explicada amb gran detall al llibre “Pla de conservació de la
llúdriga a Catalunya”. A començaments del segle XX la llúdriga era present
a pràcticament tots els rius i masses d’aigua de Catalunya, des del nivell del
mar fins a més de 2.000 metres d’alçada. Els aiguamolls litorals, aleshores
més extensos que en l’actualitat, acollien moltes llúdrigues, així com també
alguns rius de zones de secà de la Segarra, l’Urgell o les Garrigues, que
en principi es podrien suposar no tan adequats per l’espècie.
L’inici de la regressió de l’espècie es pot situar a mitjans de segle XX, quan
comença a desaparèixer de les zones baixes dels rius principals del país, com
El retorn de la llúdriga 73
Fotografia 6.1. Pas de fauna construït al
pont sobre el rec Corredor, als Aiguamolls
de l’Empordà. La plataforma permet a la
llúdriga creuar caminant, evitant que vulgui
passar per la carretera per no mullar-se.
Aquesta actuació s’ha de complementar amb
el vallat lateral d’aquest tram de la carretera.
© Deli Saavedra

74 El retorn de la llúdriga
Figura 6.7. Distribució de la llúdriga al període
1900 - 1950 (extret de Ruiz-Olmo, J. 2001).
En vermell presència permanent i en groc ocasional.
Figura 6.8. Distribució de la llúdriga al 1989 - 1990
(extret de Ruiz-Olmo, J. 2001).
l’Ebre, el Llobregat, la Tordera o el Ter. En totes aquestes zones, i als seus
aiguamolls costaners associats, ja no es troben llúdrigues cap a finals dels
1970. A la dècada dels 1980 la situació continua empitjorant i quan es realitza
el primer sondeig de llúdriga, als anys 1984 i 1985,
la llúdriga ja ha desaparegut de la major part de Catalunya,
quedant reclosa a zones de muntanya del nord,
oest i sud del país. Ja ha desaparegut també als rius Gaià
i Fluvià i, de fet, s’extingeix a les zones més poblades
(més de 25 hab/km 2 ) i més industrialitzades.
El mínim històric de la distribució de la llúdriga a Catalunya
té lloc entre el 1986 i el 1989, quan s’extingeixen les
petites poblacions que havien quedat recloses als rius Algars,
Montsant, alta Muga i alt Segre. Ja només en queden a l’oest del
país, als rius Noguera Pallaresa, Noguera Ribagorçana i Segre.
La dècada dels 1990 és la de l’inici de la recuperació. Les poblacions
que s’havien mantingut es comencen a recuperar i augmenten la seva extensió,
com és el cas de les llúdrigues del riu Segre, que tornen a la Cerdanya.
Les llúdrigues recolonitzen alguns rius, com l’Algars, d’on havien desaparegut
feia pocs anys.
A l’inici del segle XXI la recuperació natural de la llúdriga a Catalunya continua,
especialment a la meitat occidental de Catalunya, on ja ha arribat a
alguns cursos fluvials de la plana lleidatana, com el Corb o el Sió. Fins i tot,
s’ha constatat la recolonització de la Vall d’Aran – conca del Garona – a través
del Port de la Bonaigua.
A la meitat oriental de Catalunya la recolonització es producte de la
reintroducció explicada en aquest llibre i, tot i que no és tan ràpida com la
de l’altra meitat de Catalunya, avança clarament en diversos fronts, com es
pot veure en el mapa següent i en el mapa de la figura 6.4.
Gran part de la conca del Ter, els aiguamolls del Baix
Empordà, els estanys de Sils, diverses rieres del Montseny
i els inicis de recuperació a la conca del riu Besós
són producte de la reintroducció, i en el cas de la conca
del Llobregat poden haver estat producte de l’arribada
d’exemplars del Ter (descendents dels reintroduïts)
i/o d’exemplars de la conca del Segre.
Les causes de la recuperació natural de la llúdriga cal buscar-les
en la disminució dels factors que provocaren la regressió.
La protecció efectiva de l’espècie ha estat bàsica i quan diem
efectiva, no només ens referim a la legal, que ja hi era a partir del 1973,
sinó la social, entesa com el conjunt de pressions i convenciments de tot
tipus que fa que, avui dia, a molt poca gent se li pugui ocórrer l’idea d’intentar
matar una llúdriga deliberadament.
Els que hem capturat llúdrigues per la reintroducció hem comprovat la
gran efectivitat del trampeig quan se sap fer correctament, i ens imaginem
el que devia suposar que centenars de persones al país es guanyessin un bon
sou dedicant la seva jornada laboral a matar llúdrigues a tort i a dret. És una
“taxa de predació” que les poblacions petites dels rius de muntanya no podien
suportar.
I als gran rius, on devien viure centenars de llúdrigues, a la pressió de la
captura se li va unir la contaminació dels rius, que deixava els cursos fluvials
sense peixos i, per tant, sense la seva font d’aliment.
A la dècada dels 1990, gràcies a les directives europees - i crec que és just
esmentar aquí el gran paper que hi va jugar l’Albert Vilalta, primer conseller
del Departament de Medi Ambient, creat el 1992 - s’inicia la construc-

ció per tot el país de depuradores, que milloren la qualitat de les aigües
dels rius en pocs anys, permetent la recuperació de les poblacions de
peixos. El bosc de ribera és deixat de ser vist com un obstacle o enemic
a eliminar i el riu com una nosa a canalitzar, i a molts cursos fluvials
la vegetació dels marges millora sensiblement. Finalment cal destacar
un factor negatiu, però que en canvi, influeix en la recuperació
de la llúdriga: la invasió del cranc americà, que constitueix un excel·lent
aliment i un substitut dels peixos en rius i aiguamolls amb poca
aigua o contaminats.
És previsible que la llúdriga, que tampoc té uns requeriments
molt específics fora de prou menjar i llocs on refugiar-se, continuï
expandint-se a d’altres conques fluvials catalanes, fins i tot
de la corona metropolitana de Barcelona. Potser on ho tindrà
més difícil és a alguns rius curts mediterranis de les comarques
tarragonines, com el Gaià o el Francolí, on la recolonització
sembla difícil, però on es podrien realitzar reintroduccions.
En tot cas, ens anem apropant al somni de gaudir
d’una espècie tan emblemàtica a quasi tots els rius i aiguamolls
de Catalunya, fet inimaginable quan vam començar el Projecte
Llúdriga, i que hem de valorar, per tot el que representa, com
una millora ambiental i social del nostre país.
El retorn de la llúdriga 75
Figura 6.9. Distribució de la llúdriga al 2005
(extret de Ruiz-Olmo J., 2001 adaptat pel
mateix autor).
Fotografia 6.2. La llúdriga millora la seva
situació a Catalunya, arribant a rius on feia molts
anys que s’havia extingit. © Antonio Martínez.

7. Seducció ambiental
a través de la llúdriga
Les espècies emblemàtiques són la base de la “seducció
ambiental”, disciplina inventada per Jordi Sargatal en la seva
etapa de director del Parc Natural dels Aiguamolls de
l’Empordà. La teoria es basa en què per educar ambientalment a
un nen, aquest ha d’estar primer preparat, receptiu a aquests
missatges ja que, sinó, li entren per una orella i li surten per
l’altra, com tantes coses que els ensenyen a l’escola. La forma
de preparar-lo és amb un impacte positiu, alguna cosa que el
motivi, que el fascini, que el deixi bocabadat.... com per
exemple, que una cigonya aterri davant seu i es posi a claquejar
En el segon capítol s’indicaven els dos grans objectius del Projecte Llúdriga.
I ja dèiem que, si bé el primer era obvi, aconseguir tornar a
tenir llúdrigues, el segon no ho era tant, doncs deia així: “Promoure
la conservació de rius i aiguamolls mitjançant una espècie emblemàtica”.
Com veurem en aquest capítol, la llúdriga, a diferència d’altres espècies
ignorades o fins i tot menystingudes per la majoria de l’opinió pública, com
l’espiadimonis o el gripau, té un “appeal”, un “ganxo”, que ens fa fixar-nos
en ella i que ens caigui simpàtica. I, per tant, es podia convertir en una
eina molt efectiva per aconseguir una major sensibilitat cap als aiguamolls
i els boscos de ribera, que a començaments dels 1990 encara eren conside-
El retorn de la llúdriga 77
(com feia la famosa Guita) o que una llúdriga es passegi davant
seu abans de desaparèixer dins del riu. Un cop els tens amb la
boca oberta, receptius, ja pots llançar-los els missatges de
conservació, perquè és segur que els comprendran i els faran
seus.Aquest és el fonament de la seducció ambiental. I creiem
que un dia, a algun d’aquests nens, ja adult i convertit en fervent
defensor de la natura, algú els demanarà com és que és
conservacionista i ell respondrà:“Un dia, quan era petit, em vam
portar a veure com uns nois deixaven anar una llúdriga i ....”.
Fotografia 7.1. Mireu la cara d’íntima satisfacció
d’aquests nens, un clar exemple gràfic de la teoria
de la seducció ambiental. © Pere Duran

78 El retorn de la llúdriga
Fotografia 7.2. Sembla que els humans tenim
tendència a identificar-nos més amb els animals
que utilitzen les extremitats anteriors per
manipular objectes o preses.
© Maria Josep Pérez
rats en molts sectors, fins i tot persones de la mateixa administració, com
espais a “netejar” d’esbarzers, joncs i altra brutícia.
Així, ens vam prendre molt seriosament el programa de sensibilització del
Projecte Llúdriga, on s’hi van abocar gairebé la meitat dels recursos econòmics
que, procedents de l’Obra Social de Caixa Catalunya i del Departament
de Medi Ambient, van ser dedicats a arribar al major nombre possible
d’habitants de les conques Muga i Fluvià.
7.1. La llúdriga com a espècie-bandera
Els biòlegs i altres professionals que treballen en la conservació d’espècies
amenaçades, parlen sovint d’espècies-bandera, d’espècies-clau, etc., que ve
a ser una forma de classificar alguns animals en base a la seva importància
ecològica i social. Veiem tot seguit la definició dels tres termes més emprats:
• Espècie-bandera (“flagship species” en anglès). Una espècie bandera és
aquella capaç de cridar l’atenció de l’opinió pública sobre la seva problemàtica
de conservació i de l’hàbitat que utilitza, mobilitzant esforços de conservació
en aquesta direcció. Un bon exemple, l’espècie que protagonitza
aquest llibre: la llúdriga.
• Espècie-clau. Una espècie-clau representa un paper rellevant en la cadena
d’interrelacions d’un ecosistema (predació, herbivorisme, mutualisme,
parasitisme, dispersió de llavors, polinització, etc.) de forma que la seva
extinció pot provocar altres extincions en cadena o modificar significativament
l’ecosistema original. Per exemple, el conill.
• Espècie-paraigua. Una espècie-paraigua necessita per la seva conservació
el manteniment de grans extensions de l’ecosistema o ecosistemes que
habita, aconseguint conservar, de fet, una infinitat d’espècies associades a
aquests ecosistemes. Per exemple, l’ós.
La llúdriga s’ha emprat sovint com a espècie-paraigua dels rius i el bosc
de ribera, però segurament és més apropiat dir que és una magnífica espècie-bandera.
Es tracta d’un animal considerat simpàtic per l’opinió pública.
Té una mena de “somriure” permanent i un bigotis gràcils, moviments

enjogassats i activitat contínua. Alguns autors mantenen que aquest
“appeal”, aquest ganxo que fa que la llúdriga ens caigui bé, està basat en tres
fets principals:
• la llúdriga manipula les seves preses amb les mans, el que li dóna un
aspecte més “humà”.
• la llúdriga s’alimenta de peixos, inexpressius i poc intel·ligents, de forma
que aquesta depredació no causa repulsa com en el cas dels carnívors
que preden sobre animals de sang calenta.
• la llúdriga s’alimenta d’un recurs abundant i energètic, pel que en poques
hores han cobert els seus requeriments alimentaris. Això els deixa temps per
altres activitats, bàsicament el joc i l’exploració, que augmenta la seva
intel·ligència i les seves relacions socials. Aquests jocs i relacions entre individus
és un dels trets que més agrada als humans de la llúdriga.
És veritat que l’observació d’una llúdriga tot capturant peixos, amb capbussades
i capgirells sota l’aigua, és un fet excepcional a casa nostra, on
l’espècie és esquerpa i bàsicament nocturna, però la majoria de la població
ha vist aquestes escenes a la televisió, de forma que sobre aquest pal de paller
es pot muntar el projecte educatiu. D’aquesta imatge, segurament idealitzada,
es pot treure molt de profit per a fer descobrir amb els joves i voluntaris
en general, els rius i boscos de ribera, els hàbitats on viu la llúdriga.
7.2.Activitats realitzades dins del Projecte Llúdriga
Per tant, es tractava d’usar la llúdriga com a eina d’educació ambiental, ja
fos a les escoles, amb d’altres col·lectius locals o, a nivell general, a través
dels mitjans de comunicació. Això és el que anomenem “seducció ambiental”,
la resposta dels nens o adults davant l’espectacle i la bellesa de la Natura,
amb la qual, meravellats, es disposaran a ser-ne receptius, tot permeabilitzant-se
als coneixements ecològics i naturals i defensant-los quan això
sigui necessari. És quelcom no imposat, no preestablert, sinó que la sensibilitat
i inquietud que tots portem a dins, en permetrà desenvolupar el procés
espontani de defensa de l’entorn.
La campanya de sensibilització del Projecte Llúdriga es va posar en pràctica,
entre 1996 i 2000, amb diverses actuacions. Un equip d’educadors va
recórrer les escoles de l’Alt Empordà, el Pla de l’Estany i la Garrotxa explicant
a més de 3.000 escolars, a través d’activitats amenes i divertides, els problemes
que pateixen els rius i les solucions possibles, tot demanat la implicació
dels nois i noies en el projecte. Es va promoure la creació dels que vam
anomenar Grups Llúdriga, d’abast local i formats per escolars i gent gran,
amb l’objectiu de fer actuacions que possibilitessin la tornada de la llúdriga
al seu terme municipal. Aquests grups realitzaven sortides de descoberta,
plantaven arbres, recollien escombraries, arreglaven antics molins per convertir-los
en observatoris del riu o assistien a alliberaments de llúdrigues, de
forma que se sentien part integrant del Projecte Llúdriga. Els grups estaven
en contacte a través del Butlletí dels Grups Llúdriga, del qual es van repartir
més de 5.000 exemplars. Gràcies a totes aquestes activitats, la llúdriga va ser
el vehicle de transmissió del respecte als rius i a la natura en general.
A continuació repassarem algunes activitats de tot tipus realitzades dins
d’aquesta campanya de sensibilització, des de la visita a l’escola a la recollida
de deixalles del riu, des de les festes a l’edició de material pedagògic.
7.2.1. Visites a les escoles
Tota visita a l’escola era primer preparada entre els educadors del Projecte
Llúdriga i els professors de l’escola. La visita a l’escola era l’inici del contac-
El retorn de la llúdriga 79

80 El retorn de la llúdriga
Fotografia 7.3.
El “Joc dels Rius” va ser dissenyat i fabricat pels
educadors del Projecte Llúdriga. Més tard, seria
la base del CD-Rom Súper-Rius.
© Toni Llobet
te entre els educadors, els mestres i els alumnes,
que de vegades continuava amb la formació
d’un Grup Llúdriga.
En una sessió habitual, tot començava amb
una primera part, per a “trencar el gel”, que
tenia com a eix unes preguntes generals sobre
la llúdriga i el seu medi, que responien aleatòriament
els alumnes.
Tot seguit es passava el vídeo de la llúdriga,
per ajudar a situar-se, a observar la llúdriga i
conèixer les seves característiques, alimentació,
comportament, amenaces, causes d’extinció...
explicades per l’educador amb música de
fons. El vídeo constava d’una segona part, explicativa
del projecte de reintroducció de l’espècie
a les conques Muga i Fluvià.
Acabat el vídeo, es realitzava el “Joc dels Rius”, amb plafons metàl·lics que
representaven les conques Muga i Fluvià i sobre el qual s’havien d’ubicar
fitxes imantades d’accions positives (depuradores, plantades d’arbres...) i
negatives (abocaments, tales d’arbres...) que afecten la llúdriga, en base als
coneixements propis i adquirits durant la visió del vídeo.
La sessió acabava amb el “Joc del radioseguiment”, on els alumnes utilitzaven
un receptor i una antena per a trobar d’altres companys amagats en
algun punt de l’escola amb l’emissor, talment com es fa amb les llúdrigues
alliberades. Servia com a part lúdica final i alhora com a aprenentatge de
aquesta activitat científica.
Finalment, en algunes escoles, es feia una darrera projecció de diapositives
on es mostraven activitats portades a terme per alguns dels Grups Llúdriga
existents en altres pobles, per a animar als alumnes a formar-ne un.
7.2.2. Sortides al riu amb les escoles
Les sortides al riu tenien la intenció de completar els coneixements adquirits
a l’aula durant la xerrada dels educadors del Projecte Llúdriga i que els
nens i nenes descobrissin les meravelles que tenen al costat mateix de casa
seva, sigui un riu, una bassa o un bosc. Fer veure que de natura n’hi ha arreu,
i no només als parcs naturals. També s’intentava crear prou interès i il·lusió
perquè amb altra gent del poble s’animessin a crear un Grup Llúdriga.
Aquesta activitat es realitzava amb l’ajut d’un dossier de la sortida, elaborat
en forma de fitxes que tracten sobre els principals animalons del riu
(sobretot insectes aquàtics i amfibis, a més dels abundants ocells aquàtics i
de la protagonista, la llúdriga), de la vegetació i de les característiques pròpies
dels boscos de ribera, dels rius i de les actuacions humanes en els cursos
fluvials i àrees humides en general.
També es va elaborar un quadern de camp, un llibret educatiu amb les
principals espècies animals i vegetals, il·lustrades, dels nostres rius. Comptava
amb uns annexos on es podien anotar les espècies que s’han vist, el lloc,
la data i una fitxa especial amb les observacions o deteccions de rastres de
llúdriga (excrements, petjades), els quals podien ser d’utilitat pel vessant tècnic
del projecte, a partir de les observacions d’aquests joves naturalistes.
La sortida al riu constituïa el vessant més pràctic del projecte educatiu.
Durant la sessió teòrica es tractaven molts temes que els alumnes oblidaven
fàcilment o que s’entenen molt millor palpant-los en directe per ells
mateixos, de forma que la sortida es feia necessària, i demanada per la majoria
de professors dels centres escolars visitats.

En definitiva, es tractava de fer-los descobrir un medi desconegut per la
majoria d’escolars, fins i tot als pobles petits. El que interessava és que fossin
ells qui demanessin el nom d’aquell grup d’ànecs que nedaven discretament
a un racó de riu o que capturessin una granota i se’ls escapés de les
mans tot saltant; que s’esgarrinxessin amb l’esbarzer o que tornessin enfangats,
però alhora apassionants i sorpresos de la descoberta. Que aprenguessin
tot divertint-se, encara que a ells els semblés que només havien fet la segona
cosa.
7.2.3. Els Grups Llúdriga
Les activitats dels educadors a les escoles de les conques Muga i Fluvià tenien
una finalitat molt clara: que la població local, sobretot la dels pobles propers
als rius o aiguamolls principals, veiés la llúdriga i la reintroducció amb
bons ulls, com una millora per la natura de la zona, i no com un fre a les
seves activitats o una imposició feta per gent de fora.
Així, després de la visita a l’escola i la sortida al riu, el següent pas era
aconseguir la formació d’un Grup Llúdriga a la població. Formació sovint
informal, ja que el realment importava era que fos efectiva. Els Grups Llúdriga
fomentaven directament la participació activa dels habitants de les
conques de la Muga i del Fluvià en el retorn de la llúdriga, millorant-ne
l’hàbitat o col·laborant en tasques del projecte.
Aquests grups realitzaven sortides de descoberta, plantaven arbres, recollien
escombraries, arreglaven antics molins per convertir-los en observatoris
del riu o assistien a alliberaments de llúdrigues, de forma que se sentien
part integrant del Projecte Llúdriga. Com a tot col·lectiu de voluntaris, alguns
van funcionar més temps que d’altres, alguns van realitzar moltes activitats
i d’altres poques, alguns van continuar funcionant de forma autònoma en
acabar el Projecte Llúdriga i altres es van anar desfent, però creiem que la petjada
de la llúdriga va quedar ben marcada en les poblacions amb Grups Llúdriga,
entre les que podem destacar El Far d’Empordà, La Jonquera, Lladó,
Ordis, Peralada, Pont de Molins, Sant Mori, Serinyà, Vilafant o Vilamalla.
Cada membre d’un Grup Llúdriga rebia un carnet, amb el nom, el número
de “soci” i la localitat del grup. Servia per a què els nois i noies s’identifiquessin
amb el grup i se sentissin part d’un engranatge més gran de defensa
de la natura, una mena de “joves guardes” del “seu” tram de riu, ja que
el carnet no tenia més validesa que la que hi volgués donar cadascú.
El retorn de la llúdriga 81
Fotografia 7.4. La sortida al riu era
el complement pràctic a la visita dels
educadors a l’escola. © Ponç Feliu
Fotografia 7.5. Exposició de la feina feta pel
Grup Llúdriga de Sant Mori, a la festa dels Grups
Llúdriga de Figueres. © Ponç Feliu

82 El retorn de la llúdriga
7.2.4. Els Premis Llúdriga
Per a estimular la recerca i el treball actiu al riu, l’any 1997 es van crear els
Premis Llúdriga, atorgats als grups escolars que haguessin participat en el
projecte educatiu del Projecte Llúdriga, a través de dues categories:
• Premis Riu: es premiaven els treballs fets fora de l’aula, o sigui, es valoraven
les campanyes, estudis, actes, neteja de rius o activitats de tota mena,
destinades a tres objectius principals: la conservació de l’entorn natural, la
conscienciació dels habitants del seu poble o l’estudi d’aquest entorn. Les
escoles que s’hi presentaven eren les que ja tenien un Grup Llúdriga format
o potencial. Per exemple, l’any 1999 l’escola de Serinyà va estar estudiant
els rius Fluvià i Ser en els trams que transcorrien pel seu terme municipal,
a més de participar activament en la recerca de rastres de llúdriga a la comarca
del Pla de l’Estany.
• Premis Cau: es premiaven els treballs fets a l’aula, enfocats generalment
a edats menors, que no podien encara fer la sortida al riu ni participar en
activitats de camp. Per exemple, l’any 1997 van guanyar els alumnes de quatre
i cinc anys de l’escola de Peralada, per un petit treball sobre la llúdriga,
la seva vida, la seva alimentació i el seu comportament, fet a partir del material
proporcionat des del mateix Projecte Llúdriga, tan a la xerrada a l’escola
com en d’altres ocasions.
El premi als guanyadors consistia en una excursió al Parc Zoològic de Barcelona,
a observar les llúdrigues en directe, nedant sota l’aigua, jugant i alimentant-se.
També se’ls donava material divers sobre la llúdriga i els rius,
com el CD-Rom interactiu “Súper-Rius”, editat pel Departament de
Medi Ambient i TV3.
7.2.5. Festes
Es van realitzar diversos actes festius, que tenien com a objectiu arribar a
un gran nombre de persones en un curt període de temps, així com aplegar
famílies senceres en les activitats de sensibilització preparades.
La Festa del Fluvià
La Festa del Fluvià va tenir lloc el 6 de setembre de 1997 vora el riu Fluvià,
al paratge de Mig de Dos Rius (Sant Pere Pescador), organitzada pel Projecte
Llúdriga, l’APNAE i el Club Súper3.
Durant tot el matí, es van realitzar 25 jocs diferents pels 365 participants
que hi van assistir, sobretot famílies, gràcies als 45 monitors i monitores
voluntaris. Els jocs pretenien que la mainada s’impregnés de natura tot divertint-se,
ja fos identificant insectes, palpant un arbre a ulls clucs, esbrinant
objectes mitjançant l’olfacte, el tacte o el gust, pescant l’aliment de l’animal
escollit, o perdent-se entre la vegetació tot seguint una corda. També es
van fer tallers (papiroflèxia, construcció de menjadores o maquillatge, tot
imitant animals) i jocs de diversió, com curses de sacs, endevinalles de plantes
i animals o trobar-se amb la parella tot imitant sons d’animals.
A la tarda, els tres personatges del Club Súper 3, en Petri, la Noti i la Nets,
van presentar la “Lluenta”, una simpàtica llúdriga de dibuixos animats que
va sortir al programa de forma habitual durant alguns mesos.
Festa del Grup Llúdriga de Pont de Molins
El 7 de novembre de 1998, el Grup Llúdriga de Pont de Molins va organitzar
una festa en aquest poble, per a implicar els seus habitants en les tasques

d’adequació i conservació dels Molins de la Son. A primera hora de la tarda
tots els socis d’aquest Grup llúdriga, a més d’una bona colla de voluntaris,
van continuar amb la neteja i desbrossat del Molí de la Son, que es volia
reconvertir en un observatori del riu Muga. Acabada la feina, al local social
va tenir lloc un espectacle infantil i una xocolatada. La festa va reunir prop
de dues-centes persones, entre membres del Grup Llúdriga de Pont de Molins
i altres nois i noies de pobles veïns de la Muga.
La Festa dels Grups Llúdriga
Es va celebrar a Figueres, durant la setmana del 15 al 20 de març de 1999.
Va ser visitada per unes 3000 persones, sobretot escolars de l’Alt Empordà.
Durant la setmana, es va poder realitzar diverses activitats, com jugar al joc
d’ordinador “SúperRius” o recórrer un riu artificial en barca, recollint les
deixalles que es trobaven pel camí i dipositant-les en els contenidors
adequats. També es mostraven al mateix local les activitats
realitzades pels diferents Grups Llúdriga, a través de plafons, cartells,
fotografies i materials diversos.
La setmana dedicada als Grups Llúdriga va concloure el cap de
setmana, amb la neteja d’un tram del riu Manol, a Vilafant, la
continuació dels treballs de restauració del Molí de la Son, a Pont
de Molins, i un fi de festa a Figueres, que va aplegar més de mil
persones i que va concloure amb l’actuació del grup d’animació
Sopars de Duro.
7.2.6. Neteges del riu
Sovint, la neteja d’un tram de riu va ser la primera activitat d’un Grup Llúdriga
acabat de constituir. De fet, la sortida al riu amb l’escola proporcionava
una visió directa de l’estat del riu que tenien al costat de casa, i els
motivava a treballar per netejar-lo. Se’n van fer força neteges a diversos rius
de les conques Muga i Fluvià, però n’afegim aquí quatre exemples que
considerem representatius de la feina feta.
Neteja del riu Manol a El Far d’Empordà
El Grup Llúdriga del Far d’Empordà, petit poble situat ben a prop de la ciutat
de Figueres, ja feia temps que ens comentava la gran presència de deixalles
i runes al tram del riu Manol, que transcorre pel terme municipal.
Com que es tracta d’un lloc proper a la ciutat de Figueres i de fàcil accés
amb vehicles, l’espai es trobava degradat i ple de deixalles. Així, es va establir
un contacte amb l’ajuntament de la població, de manera que el Grup
El retorn de la llúdriga 83
Fotografia 7.6. Grup Llúdriga de Pont de
Molins, després d’una jornada de treball i abans
de la festa infantil. © Ponç Feliu
Fotografia 7.7. L’activitat de recollida selectiva
es desenvolupava en un riu artificial. © Ponç Feliu

84 El retorn de la llúdriga
Fotografia 7.8. Els escolars de Peralada
mostren les escombraries recollides al riu
Llobregat d’Empordà. © Ponç Feliu
Llúdriga del Far d’Empordà, juntament amb l’escola del poble, netejaria
l’indret i l’alcalde enviaria la brigada de neteja per a emportar-s’ho tot.
Així, el dia 3 de març 1998, una vintena de joves del poble d’El Far d’Empordà,
van netejar tota la llera fluvial del riu Manol a la zona del passadís
de la carretera d’El Far d’Empordà a Vilasacra. A més, es van col·locar uns
cartells anunciant als veïns de la neteja, portada a terme per part del jovent
del poble, informant de l’interès de la zona i demanant que no s’aboquessin
runes, residus o escombraries.
Neteja del riu Llobregat d’Empordà a Peralada
El dia 15 de juny de 1998, el Grup Llúdriga de Peralada va fer una neteja
del riu Llobregat d’Empordà, en el tram on aquest riu transcorre vora el
mateix poble. La neteja va ser intensa i es van recollir tota mena de deixalles
(rodes de cotxe, bateries de cotxe, plàstics i papers, llaunes...). La neteja,
a més de servir per a conscienciar als propis nens i veïns del poble, es va
fer en previsió de l’alliberament d’una llúdriga al pont situat a l’entrada del
poble, que es va fer efectiu uns mesos més tard.
Neteja del riu Manol a Vilafant
El dia 20 de març del 1999 es va fer una recollida de deixalles al riu Manol,
a Vilafant. Hi varen participar el Grup Llúdriga de Vilafant, alguns membres
de l’Associació Amics del Manol i “l’estol” o grup jove de l’Ateneu
Naturalista de Girona, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Vilafant
que uns dies més tard va retirar les deixalles extretes del llit del riu.
En total es varen recollir més de 40 bosses d’escombraries ben plenes, a
més de material de vidre que es va reciclar i d’altres voluminosos com televisors,
neveres i diversos pneumàtics de tractor i de cotxe. L’experiència va
servir per a conèixer també la fauna i flora del riu, tot reposant de tant en
tant i gaudint dels cap-grossos, teixidors, balques i pollancres que trobem
en un tram del riu Manol ple d’aigua i en bon estat de conservació, malgrat
les escombraries que s’hi aboquen.

Neteja del riu Llobregat d’Empordà a La Jonquera
El dia 12 de maig de 1999 i després de diversos contactes arrel de la Festa
dels Grups Llúdriga, alguns alumnes de l’escola de la Jonquera van decidir
constituir un nou Grup Llúdriga i començar a realitzar tasques de salvaguarda
del riu Llobregat. Aquest primer dia va ser de treball i es van retirar desenes
de quilos d’escombraries del riu. A més, i acompanyats dels professors
de ciències, es va aprofitar per a conèixer un xic més els animals, les plantes
i els ecosistemes del riu, com també dels camps i boscos que l’envolten.
Finalment i ja tornant cap a l’escola, vam trobar algunes restes d’excrements
de llúdrigues al costat mateix del col·legi, al Llobregat.
7.2.7. Senyalització a les carreteres
El principal corredor que ha possibilitat l’expansió de les llúdrigues cap a
la conca del Ter és el Rec del Molí, que comunica el baix Fluvià amb el
baix Ter. Tanmateix, al seu pas per Bellcaire d’Empordà, existeix un petit
molí que n’impedeix el seu pas pel rec, i sembla que les llúdrigues es veuen
obligades a pujar a la carretera i creuar el molí pel damunt. El 1999, es va
trobar en aquest punt un exemplar atropellat, en Manyac, un mascle adult.
El Grup Llúdriga de Bellcaire va fabricar uns cartells avisant als conductors
de la presència de llúdrigues i demanant-los que conduissin a poc a poc.
7.2.8. Alliberaments amb escolars
Els alliberaments jugaven un paper clau en les tasques d’educació ambiental
del Projecte Llúdriga, ja que representava un moment molt important
pels nois i noies que havien estat rebent coneixements sobre la llúdriga i el
seu hàbitat. De fet, era el millor moment per la seducció ambiental.
S’intentava que els grups no fossin molt nombrosos i que poguessin fer
una bona observació de la llúdriga, respectant, però, una certa distància de
seguretat. Sovint hi assistien també representants institucionals i mitjans de
comunicació, doncs el nombre de llúdrigues era petit i el nombre de peticions
per ser-hi en el moment de l’alliberament molt gran. Algunes de les
imatges que es mostren en aquest treball van ser captades pels fotògrafs dels
diaris o revistes.
A continuació, un breu relat d’alguns dels alliberaments més recordats:
10 de desembre de 1997: Alliberem en Jonc, un mascle adult procedent
d’Extremadura, a Sant Miquel de Fluvià, amb les escoles i Grups Llúdriga
de Siurana, Sant Mori, Viladamat i El Far d’Empordà. En Jonc es fa pregar,
El retorn de la llúdriga 85
Fotografia 7.9. Nens i nenes de l’escola de
Bellcaire fabricant senyals d’Atenció Pas de
llúdrigues. © Ponç Feliu

86 El retorn de la llúdriga
Fotografia 7.10.
La llúdriga Jroñe és
alliberada al riu
Llobregat d’Empordà, al
seu pas per Peralada.
© Albert Cufí
però finalment surt, camina uns metres per la riba amb còdols i s’amaga en
uns esbarzers, essent observat per tots els nens i nenes, molts d’ells de ben
a prop.
18 de setembre de 1998: Alliberem l’Esva i la Xana, dues femelles procedents
d’Astúries, a la Rogera (Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà),
davant l’atenta mirada dels escolars de Ventalló i Vilamacolum (uns 50
alumnes). Les dues llúdrigues es van poder observar molta estona, caminant
per la vora de la llacuna primer i nedant finalment, gràcies al baix nivell de
l’aigua i a tractar-se d’un espai obert.
2 d’octubre de 1998: La Berna, una femella procedent d’Astúries, és alliberada
a la resclosa de Vilaür (riu Fluvià), amb els escolars de Camallera
(uns 45 alumnes). També han vingut els reporters del programa “El Medi
Ambient” de TV3. La Berna es llença dins la massa d’aigua fonda de la resclosa
i deixa veure poca estona, nedant Fluvià amunt, fins amagar-se al bosc
de ribera.
28 d’octubre de 1998: Alliberem la Jroñe, una femella procedent d’Astúries,
al pont sobre el riu Llobregat, a Peralada. A l’acte hi assisteix el
Grup Llúdriga de Peralada i tota l’escola en pes (uns 100 alumnes i mestres),
que des del pont estant, gaudeixen de l’espectacle de la jove llúdriga
nedant i amagant-se entre les balques.
15 d’octubre de 1998: Alliberament múltiple de llúdrigues al riu Fluvià,
amb l’objectiu d’evidenciar la necessitat de potenciar el corredor biològic
al llarg d’aquest riu, que ha d’unir els Parcs Naturals dels Aiguamolls de
l’Empordà i de la Zona Volcànica de la Garrotxa. A primera hora deixem
anar a la Mercè, una femella adulta procedent d’Extremadura, a Sant Pere
Pescador (riu Fluvià), amb la presència del Grup Llúdriga del poble (uns
40 escolars) i de diversos representants institucionals. Més tard, a Serinyà,
al curs mig del riu Fluvià, és alliberada la Celta, amb la presència de l’actiu
Grup Llúdriga de Serinyà (uns 35 nens i nenes). La Celta, molt indecisa, es
passeja per davant de tots els assistents, fins que decideix capbussar-se dins
les aigües del Fluvià, just on desemboca el riu Ser. Finalment, cap al mig-

dia, alliberem a Olot a la Llum, femella procedent d’Extremadura. És un
acte multitudinari, doncs hi assisteixen alumnes de l’Institut de Batxillerat
d’Olot, representants institucionals, multitud de mitjans de comunicació i
prop de dues-centes persones, encuriosides per l’esdeveniment. La Llum es
deixa veure una bona estona nedant pel riu Fluvià, sota el pont de les Tries.
14 d’abril de 2000: La Lauda, femella procedent de Portugal, és alliberada
al riu Muga, amb la participació de la petita escola de Vilabertran. La
deixem anar en una racó amb d’aigües somes, de forma que la llúdriga es
veu obligada a caminar per davant dels assistents, fins desaparèixer dins del
bosc de ribera de la vora.
Altres llúdrigues van ser reservades per alguns mitjans audiovisuals, com en
Secem, un mascle jove alliberat el 16 de desembre de 1997 a Sant Llorenç de
la Muga, filmat pel programa de TVE “La España Salvaje” o en Mosquit, un
altre mascle jove alliberat el 17 de maig de 1997 al riu Llobregat d’Empordà,
prop de Masarac, filmat pel programa “Guardianes del Hábitat” de TVE.
El retorn de la llúdriga 87
Fotografia 7.11. Els nens i nenes de l’Escola
de Serinyà donen la benvinguda a la llúdriga
Celta al riu Fluvià. © Deli Saavedra
Fotografia 7.12. La llúdriga Lauda camina
despreocupada davant dels entusiastes
espectadors. © Deli Saavedra
Fotografia 7.13. A més dels alliberaments,
diversos equips de televisió van filmar en Teix i la
Sidra (veure apartat 7.2.11), durant la seva estada
als Aiguamolls de l’Empordà. © Ponç Feliu

88 El retorn de la llúdriga
Fotografia 7.14. Participants en
un cens visual de llúdrigues a la conca
del riu Muga, la primavera del 2002.
© Pablo Garcia
7.2.9. Voluntariat al Projecte Llúdriga
Els voluntaris han estat en tot moment una part fonamental del Projecte
Llúdriga, com es pot veure en l’apartat d’agraïments d’aquest llibre. De fet,
la base de dades de col·laboradors i voluntaris del Projecte Llúdriga contenia
més de 200 registres.
A part de l’importància que els voluntaris van tenir en les captures de
llúdrigues a Extremadura, Astúries i Portugal, un gran grup de persones de
totes les edats ha col·laborat en tasques molt diverses:
Censos visuals de llúdrigues. S’expliquen amb detall a l’apartat 5.1.3.
Per realitzar aquests censos es requereixen un mínim de 15 – 20 observadors,
tot i que alguns van comptar amb 35 voluntaris. Als participants al
cens se’ls obsequiava amb una samarreta i altre material del Projecte Llúdriga,
a més de facilitar-los l’allotjament al Parc Natural
dels Aiguamolls de l’Empordà. Una mitjana del 10
– 20 % dels observadors tenien el privilegi d’observar
la llúdriga, encara que l’èxit era molt variable: en un
cens de la Muga, prop del 40% va poder-ne observar,
mentre que en diversos censos al Fluvià no se’n va veure
cap.
Sondeigs de llúdriga. Com s’explica a l’apartat 5.1.2,
es realitza un control periòdic de 80 punts de l’àrea de
reintroducció, per a detectar-ne la seva presència o
absència mitjançant rastres. Per la realització dels quatre
sondeigs anuals (un a cada estació de l’any) es va
comptar amb la col·laboració de voluntaris, la majoria
realitzant treballs (universitaris o de batxillerat) i
d’altres per simple curiositat o per conèixer el seu funcionament.
Radiolocalització de les llúdrigues alliberades i radioseguiments de 24
hores. Mai s’hagués pogut realitzar un radioseguiment tan exhaustiu de les
llúdrigues sense l’ajuda de desenes de voluntaris que ens acompanyaven
hores i hores a la recerca d’un exemplar, o mentre seguíem les seves activitats
durant tota la nit. Almenys 20 estudiants universitaris, bàsicament de
la Universitat de Girona, però també d’altres centres, com la Universitat
Autònoma de Barcelona, van realitzar crèdits de lliure elecció en el marc del
Projecte Llúdriga i també van fer estades d’aprenentatge una bona colla d’estudiants
de l’Escola Forestal de Santa Coloma de Farnés.
Construcció de llodrigueres, plantades d’arbres i d’altres actuacions.
A l’estiu, els Camps de Treball realitzats al Parc Natural dels Aiguamolls de
l’Empordà, per a joves de 15 a 25 anys, realitzaven activitats i col·laboracions
amb el Projecte Llúdriga, dirigides sobretot a millorar l’hàbitat de les
llúdrigues als Aiguamolls. Els educadors del projecte visitaven aquests Camps
i també els Campaments de Natura, amb nens i nenes de 8 a 14 anys, explicant
la reintroducció i fomentant les activitats de descoberta de l’hàbitat
de la llúdriga.
Organitzacions de festes i altres actes. Un altre bon exemple d’activitats
que mai s’haguessin pogut organitzar sense la col·laboració de voluntaris.
Alguns dels esdeveniments més massius, com la Festa dels Grups Llúdriga,
va comptar amb la participació de nombrosos col·lectius. A part dels moni-

tors (contractats durant el temps de durada dels actes), professors,
participants, pares, monitors d’associacions i grups
d’esplai, educadors i altres voluntaris van col·laborar en l’organització
i desenvolupament de les activitats.
7.2.10. Edició de material
El Projecte Llúdriga, amb la col·laboració econòmica del Departament
de Medi Ambient i altres institucions, va editar
diversos materials, tant de difusió i sensibilització, com
materials educatius. Entre els primers, es van fabricar samarretes,
adhesius, pins i fulletons. Com a material educatiu cal
destacar:
“El retorn de la Llúdriga”. Conte infantil, amb il·lustracions
de Toni Llobet, que explica la història de la reintroducció de llúdriga a les
conques Muga i Fluvià, des de la desaparició dels darrers exemplars originals,
fins als passos realitzats per aconseguir que tornés a poblar la zona.
Se’n van editar 5000 exemplars, que es van esgotar en menys de dos anys.
Posteriorment, el Departament de Medi Ambient va editar un segon conte
anomenat “El retorn de la Llúdriga”, amb dibuixos de Carles Puche, on
s’explicava la problemàtica de l’espècie a nivell de tot Catalunya.
Quadern de l’alumne i quadern del mestre. El treball educatiu sobre la
llúdriga i la reintroducció es basava en el material dissenyat i editat expressament
pel projecte. Aquests llibrets inclouen molts més coneixements i
activitats que els que es podien tractar en una sessió de forma que la implicació
posterior del mestre era bàsica per continuar treballant el tema a l’aula.
CD-Rom “SúperRius”. Joc interactiu per a petits, formatiu i distret, on
s’acompanya la Lluenta, la llúdriga del Club Súper 3, a netejar els rius
“perquè les llúdrigues hi puguin viure”, com deien els presentadors del programa
de TV3 en la introducció. També es va integrar un complet quadern
de camp per aprendre quins són els habitants del riu, i diversos jocs
addicionals que combinen la rapidesa i coordinació del nen amb els missatges
ambientals. Podríem dir que era la versió feta amb les noves tecnologies
del “Joc dels Rius” que organitzàvem a les visites a les escoles (veure
7.2.1).
Quadern de camp. Petit llibret amb explicacions sobre els principals mamífers,
ocells, amfibis, peixos, rèptils, invertebrats i arbres dels rius. Incloïa un
dibuix de cadascun d’ells, convertint-se en una mena de guia de camp perquè
els mateixos nens i nenes aprenguessin per ells sols, estimulant el seu
esperit de descoberta. A les darreres planes es podien anotar les diferents
espècies identificades en les sortides al riu, tot prenent nota, també, dels
rastres de llúdriga observats.
Butlletins dels Grups Llúdriga. Butlletí editat i maquetat pels mateixos
educadors ambientals del Projecte LLúdriga. Pensat com a via de comunicació
entre els diferents Grups Llúdriga, se’n van fer quatre números i un
tiratge total de 8.000 exemplars. Cada butlletí explicava les activitats realitzades
pels diferents grups i un calendari de les següents. A l’apartat, “les
notícies dels rius” s’explicava, en llenguatge planer, l’estat del vessant tècnic
del projecte, juntament a d’altres notícies generals de l’àmbit de la llú-
El retorn de la llúdriga 89
Fotografia 7.15. Alguns materials de difusió del
Projecte Llúdriga, creats per Toni Llobet.
Fotografia 7.16.
Portada del conte “El retorn de la llúdriga”.
Fotografia 7.17. Una de les activitats del
Quadern de l’Alumne del Projecte Llúdriga, on es
proposava retallar i enganxar els dibuixos en dos
rius diferents, un ben conservat i un mal
conservat. © Toni Llobet

90 El retorn de la llúdriga
Fotografia 7.18.
Portada d’un dels Butlletins dels Grups Llúdriga.
Fotografia 7.19. Part frontal de la instal·lació
de llúdrigues, que permet observar-les nedant,
pescant i jugant sota l’aigua. © FTP/Marga Viza
Fotografia 7.20. Inauguració de la instal·lació
per llúdrigues del Parc Zoològic de Barcelona.
© FTP/Marga Viza
driga i dels rius. Les dues pàgines centrals feien referència als Premis Llúdriga,
a alguna festa o alliberament de transcendència i la darrera plana, titulada
“coneguem els veïns del riu” era un petit article, simple i de lectura amena,
sobre una espècie o grup que viu als rius, amb un dibuix central.
.
7.2.11. Llúdrigues en captivitat
Un cop vam comprovar l’efectivitat de convidar als escolars als alliberaments
de les llúdrigues, i de la profunda petja que els deixava, base de la seducció
ambiental, vam pensar que seria molt positiu disposar d’algun exemplar que
es deixés veure fàcilment, ja que el nombre d’alliberaments era limitat i l’oportunitat
d’assistir limitada a uns pocs grups d’escolars. Així, l’any 1998
vam adquirir la Sidra i en Teix, femella i mascle, nascudes en captivitat al
parc zoològic Faunastur (Astúries). La seva dotació genètica no era ben coneguda,
semblava que procedia de llúdrigues angleses, i per això no era convenient
alliberar-les, a part que tota la seva vida havia transcorregut en
captivitat.
Inicialment, es va construir una instal·lació per albergar-les al Parc Natural
dels Aiguamolls de l’Empordà, on escolars i altres visitants podien contemplar,
a ple dia, una espècie que difícilment podien veure en llibertat a
causa de la seva discreció i els seus hàbits nocturns.
L’any 1999, la Fundació Territori i Paisatge va finançar una instal·lació
pensada especialment per llúdrigues al Parc Zoològic de Barcelona, on els
visitants podien observar-les fora i dins de l’aigua, i on es recreaven els trams
alt, mig i baix del riu. Aquesta va ser la nova llar d’en Teix i la Sidra, que
aviat es van convertir en un dels animals més observats. Uns plafons col·locats
al costat de la instal·lació informaven del projecte de reintroducció al milió
de visitants que cada any visiten el Zoo de Barcelona.

8. Què pots fer per ajudar
a conservar la llúdriga?
La conservació de la llúdriga no és només el resultat d’unes actuacions
aïllades per part de grups concrets de persones o de l’administració.
La llúdriga millora la seva situació a Catalunya gràcies també a que
els ciutadans hem millorat el nostre comportament respecte als rius i a la
fauna en general. Ara som conscients que algunes actuacions que eren habituals
en d’altres temps, com llençar les escombraries a la vora del riu o caçar
qualsevol espècie depredadora, no tenen raó de ser i espatllen un patrimoni
del que tots volem gaudir.
En aquest breu capítol, adjuntem algunes recomanacions que afavoreixen
el retorn de la llúdriga als nostres rius i aiguamolls. Han estat escrites
en els diversos tríptics editats dins del Projecte Llúdriga i del Pla de conservació
de la llúdriga a Catalunya, i val la pena no deixar que s’oblidin. Sense
informació no pot haver-hi sensibilització, i menys encara educació.
Pagesos
• Utilitzeu els pesticides en les dosis descrites al recipient.
• No vesseu mai els pesticides sobrants als cursos d’aigua o al terra.
• Deixeu els cinc metres de domini públic entre el riu i el vostre camp sense
treballar, de forma que pugui créixer vegetació de ribera.
Caçadors
• Les vores dels rius són un important refugi per a molts animals, per això
estan considerades com a refugi de caça. Si no caceu en aquests indrets, la
llúdriga tindrà la tranquil·litat que necessita per viure.
Pescadors
• Penseu que la llúdriga captura els peixos dèbils i malalts, i és una important
controladora de les plagues que afecten els nostres peixos, i no una terrible
competidora com es deia abans.
Responsables i tècnics municipals
• Vetlleu per mantenir i augmentar la qualitat ambiental de les masses d’aigua
del vostre municipi. Considereu la presència de llúdrigues com una
mena de “estrelles Michelin” de qualitat que recompensen la feina ben feta.
Mestres
• Realitzeu activitats de descoberta d’un tram de riu proper a la vostra escola.
Els rius són un recurs pedagògic inesgotable.
• Utilitzeu els materials pedagògics del Projecte Llúdriga i d’altres entitats,
com el Projecte Rius, com a eines per fer arribar la conservació dels rius i
la seva fauna als escolars.
Ciutadans en general
• Organitzeu o col·laboreu en plantades populars o recollides d’escombraries
que es facin als rius i rieres.
• Conduïu a poc a poc per les carreteres properes als rius i aiguamolls, sobretot
si és de nit, per evitar atropellar una llúdriga o qualsevol altra de les espècies
que surten de nit.
El retorn de la llúdriga 91

92 El retorn de la llúdriga
Figura 8.1. La majoria dels atropellaments de
llúdrigues es produeixen durant la nit en
carreteres properes a rius i aiguamolls.
© Toni Llobet
• Ensenyeu aquest llibre als vostres amics i veïns. La conscienciació de la
gent és el millor instrument per aconseguir uns rius nets i plens de vida.
• Si teniu ganes de posar-vos mans a l’obra i realitzar activitats de descoberta
o conservació del vostre riu, rierol o bassa més proper, poseu-vos en
contacte amb la Fundació Territori i Paisatge de l’Obra Social de Caixa Catalunya
o a l’APNAE.

9.Agraïments
Ja s’ha dit en diversos apartats d’aquest llibre, però no em cansaré de
repetir-ho: el Projecte Llúdriga mai hagués estat un èxit, més encara,
mai hagués ni tan sols començat, si no fos pel suport i col·laboració de
moltes persones.
Com tots sabem, generalment la conservació de la natura no és percebuda
pels poders públics com una prioritat i, a diferència d’altres projectes lligats
a la construcció i a l’obra pública, per posar un exemple prou explícit,
és molt difícil mobilitzar una gran quantitat de recursos econòmics perquè
la protecció d’una espècie es faci amb els mitjans humans i tècnics necessaris.
El més habitual és que la conservació de la fauna es basi en tècnics que
cobren poc, que a sobre posen el seu cotxe a disposició, i en molta gent
que ajuda de forma voluntària per cobrir els dèficits pressupostaris.
Però aquesta precarietat té un efecte positiu: fa els projectes participatius,
compartits, de forma que no són vistos per la població local com una ingerència
externa de quatre científics o d’una administració. No puc ni vull
justificar la nímia dotació pressupostària per la conservació de la nostra fauna,
però sí subratllar la paradoxa, que en el cas del Projecte Llúdriga va ser
ben manifesta.
El meu paper, com a coordinador del projecte de reintroducció, ha estat
liderar el conjunt d’esforços i aguantar ben fort el timó per tal de no errar
el rumb desitjat. Per tota la resta d’activitats que han conformat el Projecte
Llúdriga, el mèrit és ben compartit i atomitzat, pel que es fa inevitable que
el capítol d’agraïments sigui ben extens i que, ben segur, oblidi a moltes
persones que també hi van posar el seu gra de sorra perquè la tornada de la
llúdriga fos una realitat. Vagi aquest primer agraïment a totes elles.
Jordi Sargatal, director de la Fundació Territori i Paisatge, ex-director del
Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà i gran amic, ha estat l’autèntic
pare del Projecte Llúdriga. A en Jordi dec la meva implicació en la defensa
de la natura, la meva formació als Aiguamolls i els meus inicis professionals
com a biòleg. Quan, el 1993, em va proposar que iniciéssim aquesta incerta
aventura, no m’ho vaig pensar ni un sol moment i – com en les altres
“aventures incertes” en les que ens hem embarcat – mai he hagut de penedir-me.
Els primers diners pel Projecte Llúdriga van ser generosament aportats per
Jorge de Pallejà el 1993. A l’any següent, gràcies al suport de l’Albert Vilalta,
en aquells moments conseller de Medi Ambient i de Cristòfol Jordà, llavors
director general de Patrimoni Natural, la Junta de Sanejament va finançar
l’estudi de viabilitat i els primers alliberaments de llúdrigues. A partir
de 1996, l’Obra Social de Caixa Catalunya primer (dirigida en aquell moment
per Joaquim Llach), i la Fundació Territori i Paisatge - pertanyent a la mateixa
entitat - després, es van fer càrrec del patrocini del projecte. També es va
obtenir una subvenció del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà,
que durant alguns anys va cedir a més l’ús dels vehicles propis.
Estic segur que el Projecte Llúdriga no hagués pogut tirar mai endavant
sense el suport incondicional de l’equip tècnic del Zoo de Barcelona, a qui
vam demanar que portessin tots els aspectes veterinaris del projecte. Els mitjans
humans i materials que van posar a la nostra disposició van ser tants i
de tanta qualitat que mai els haguéssim pogut pagar. En Jesús Fernández,
veterinari del Zoo, ha estat un gran amic i un gran professional, sempre disposat
a dedicar un munt d’hores extres a les llúdrigues. La seva activitat
El retorn de la llúdriga 93

94 El retorn de la llúdriga
científica en aquest projecte ha estat ingent, com ho demostra la seva tesi
sobre els aspectes veterinaris de la reintroducció de la llúdriga. També vull
agrair especialment la col·laboració de Ferran Costa, Conrad Ensenyat, Salvador
Filella, Justo Rodríguez i Esteve Tomàs.
El Dr. Jordi Ruiz-Olmo, Cap de Servei de Protecció de la Fauna del Departament
de Medi Ambient i Habitatge, i un dels més reconeguts investigadors
de la llúdriga a nivell europeu, em va introduir en l’apassionant món
d’aquesta espècie. Juntament amb el Dr. Ramon Moreno-Amich, catedràtic
d’ecologia i vicerector primer de la Universitat de Girona, van dirigir la
tesi sobre la reintroducció de la llúdriga que vaig presentar el 2003, i que
és la base de moltes de les dades presentades en aquest llibre.
En la preparació de l’estudi de viabilitat vaig poder comptar amb l’ajut
inestimable dels doctors Rafa Mateo, del Departament de Toxicologia de la
Universitat Autònoma de Barcelona, en la monitorització de la contaminació
dels peixos, i Lluís Zamora, del Departament de Ciències Ambientals
de la Universitat de Girona, en l’avaluació de les poblacions íctiques. En la
realització del treball de camp (sobretot les inoblidables pesques elèctriques)
van participar Lluís Colomer, Bernat Garrigós i Sergi Romero.
Haig d’agrair d’una forma molt especial la col·laboració de l’amic Ponç
Feliu. Amb la seva activitat frenètica i imparable ha estat sempre disposat a
donar un cop de mà i va participar en les captures de llúdrigues, en els radioseguiments
i, un cop llicenciat, va portar a terme la campanya de sensibilització
ambiental del Projecte Llúdriga, juntament amb Toni Batet i Toni
Llobet. Precisament en Toni Llobet, a més, ha estat “l’il·lustrador oficial”
del Projecte Llúdriga, sempre amb una disponibilitat i entusiasme sense
límits. Es obra seva el logotip del projecte, el conte de la llúdriga i molts
altres materials que apareixen fotorgrafiats en aquest llibre.
El Projecte Llúdriga es va iniciar des del Parc Natural dels Aiguamolls de
l’Empordà. Vull creure que tot el personal va viure amb il·lusió el projecte
i moltes d’aquestes persones van ajudar en les feines més diverses. Vull esmentar
a Elisabet Brunsó, Maria Carbó, Alejo Ceballos, Carlos Ceballos, Anna
Colomer, els Agents Rurals (Delta62), Josep Espigulé, Ramon Font, Pep
Garcia, Rosa Llinàs, Núria Palomares, Gabriel Pujades, Sergi Romero, Teresa
Rosell i Ernest Sagué. Després el projecte es va executar des de l’Associació
d’Amics del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà (APNAE) i
mereix un agraïment especial el suport constant de la Marta Julià, fins fa
poc gerent, així com el de la Junta Directiva.
La translocació de les llúdrigues va poder ser portada a terme gràcies als
acords de col·laboració que la Generalitat de Catalunya va signar amb la
Junta de Extremadura, el Principado de Asturies i el Governo de Portugal.
Darrera aquests acords polítics s’amaguen magnífics tècnics, amb autèntic
interès en la conservació de la llúdriga, que van ajudar a aconseguir els permisos
i a fer més fàcil la nostra feina. Em refereixo a Ángel Sánchez (Junta
de Extremadura), Juan Carlos del Campo (Principado de Asturies) i Anabela
Trindade (Governo de Portugal).
El treball de camp a les zones de captura sempre es va veure facilitat per
les orientacions de guardes i investigadors locals, entre els que vull destacar
especialment a Carlos Dávila (Junta de Extremadura), Ginés Armando González.
(Principado de Asturies) i Teresa Sales i Nuno Pedroso (Universidade
de Lisboa).
Una constant en el Projecte Llúdriga és la participació de nombrosos voluntaris
en molts treballs. Si totes aquestes feines s’haguessin hagut de pagar,
la reintroducció de la llúdriga mai hagués estat possible. Les captures no
van ser una excepció, i per Extremadura, Astúries i Portugal van passar mol-

tes persones: Maria Àngels Argelés, Laura Arjona, Alba Argerich, Emili Bassols,
Toni Batet, Mayte Blasco, Enric Capdevila, Francesc Capdevila, Teresa
Colomer, Xavi Díaz, Ponç Feliu, Pablo Garcia, Àstrid Geis, Marta Julià,
Toni Llobet, Sisco Mañas, Raimon Mariné, Ferran Martí, Berto Minobis,
Santi Palazón, Alejo de Pallejà, Alejandro Pascual, Maria Josep Pérez “Rati”,
Jaume Piera, Simon Pinder, Elena Rafart, Sergi Romero, Carme Rosell, Joan
Ramon Sanz “J”, Jaume Solé, Marian Vila i Josep Vilanova “Nino”.
El radioseguiment de les llúdrigues reintroduïdes va comportar centenars
d’hores de feina i la gran majoria de les vegades vaig comptar amb l’ajuda
de voluntaris, gràcies als quals es van poder completar molts seguiments
intensius de 24 hores (i les fredes nits d’hivern es van fer més divertides).
De les moltes persones que van participar, vull esmentar especialment a
Laura Arjona, Munsa Badia, David Caselles (Kape), Martí Cortey, Toni
Costa, Ponç Feliu, Pablo Garcia, Àstrid Geis, Maribel Pérez, Maria Sàbat i
Jaume Targa. Tots ells van somniar alguna nit amb el monòton bip-bip del
receptor...
Pels radioseguiments periòdics realitzats des de l’aire en avioneta vaig
poder comptar amb l’entusiasme i professionalitat de dos grups magnífics
de pilots: Forestals 01, del Cos d’Agents Rurals, i Jaume Comas i el seu
equip de l’Aeròdrom d’Empúria-brava.
El Projecte Llúdriga ha gaudit d’una gran cobertura mediàtica, la qual cosa
ha estat un important recolzament. Encara que vull agrair la feina de tots
els periodistes, alguns ens van tractar especialment bé, esforçant-se perquè
el projecte tingués un bon ressò. Tinc un especial i molt grat record per
Albert Arean, Santi Coll, Marga Pereda i Magda Valls.
La realització i publicació d’aquest llibre ha estat una iniciativa de la Fundació
Territori i Paisatge de Caixa Catalunya. Agraeixo a Jordi Sargatal,
Miquel Rafa i Marga Viza l’ajuda rebuda i la coordinació amb els dissenyadors
i maquetadors de l’obra, Lluc Julià i Toni Llobet.
A la Marta, les llúdrigues i jo li devem massa coses com per explicar-les
en un paràgraf. I en Pol i l’Alba han tingut el privilegi de néixer i començar
a viure en un Empordà amb llúdrigues, que no és poca cosa.
Per últim, moltíssimes més persones han col·laborat amb el Projecte
Llúdriga, sigui amb els censos visuals (que han mobilitzat molta gent)
sigui amb d’altres gestions, potser petites i sense importància, però que,
sumades, són les responsables que la llúdriga torni a viure a les comarques
gironines. Aquí hi són (espero) quasi totes: Maria Teresa Abelló, Ferran
Aguilar, Doris Albert, Xavi Almanza, Neus Andreu, Anna Aragay, Núria
Asensio, Rosa Astor, Núria Baldric, Teresa Ballesta, Anna Banet, Manolo
Barcells, Íngrid Barceló, Manel Barrios, Agnès Batlle, Joan Batlle, Jordi Baucells,
Brais Benítez, Ibrahim Benítez, David Berenguer, Joan Besson, Núria
Blesa, Angel Bodas, Olga Boet, Josep Bou, Christine Breitenmoser, Urs
Breitenmoser, Joan Budó, Albert Burgas, Dani Burgas, Ivan Bustamante,
Juanjo Butrón, Alfons Cabezas, Sean Cahill, Javier Caldera, Antonio Callejo,
Marco Campanucci, Jaume Campderrós, Juan Carlos del Campo, Roger
Canal, Esther Canturri, Enric Capalleras, Maria Carbó, Carles Carboneras,
Helena Casadevall, Rosa Mª Casado, Anna Casanovas, Ariadna Casanovas,
David Caselles, Cesca Cassadessús, Pilar Castell, Manuel Castro,
Maria Català, Glòria Cazallas, Jordi Claramunt, Roser Colomer, Teresa
Colomer, Aleix Comas, José Cordeiro, Francesc Córdoba, Natàlia Corcoll,
Esther Cornos, Marta Corretja, Albert Cortada, Eduard Costa, Carles Crespo,
Nicanor Cruset, Albert Cufí, Sara Cufí, Josep Maria Dacosta Daco,
Miguel Delibes, Natàlia Dewe, Antoni Domènech, Xavier Domingo, Inga
Drake, Pere Duran, Carole Durand, Anna Esquerra, Maria Esquerra, Jau-
El retorn de la llúdriga 95

96 El retorn de la llúdriga
me Estarellas, Josep Aniol Esteban, Anna Estela, Helena Estevan, Salvador
Famoso, Nuno Farinha, Teresa Farinha, Jordi Faus, Neus Feliu, Jenar Fèlix,
Carles Feo, Ainhoa Ferrando, Eloy Figueras, Mário da Fonseca, Santi Font,
Xavi Font, Cote Framis, Arnau Frau, Anna Gamero, Mayte Garrigós, Xurde
Gayol, Adrià Gelabert, Jaume Geli, Miquel Germà, Aleix Gimbernat,
Isabel Gimeno, Joan Carles Gimisó Gimi, sargento Giralte, Nuno Gomes,
Josep Gómez, MªAngels Gómez, Núria Gómez, Pablo González-Quirós,
Georgina Gratacòs, Marta Guillaumes, Inès Guirado, Maria Guirado,
Raimon Guitart, Hugh Jansman, Juan Jiménez, Joan Jofre, Angel Juanes,
Jordi Jubany, Lluc Julià, Vicenç Juncà Niceto, Jordi Juncosa, Caty Jurado,
Kikollo Crous, Kira, Andreas Kranz, Hans Kruuk, Neus Latorre, Isidro
Lázaro, Joaquim Llach, Rosa Llinàs Z, Glòria Llompart, Chema López,
Montse López, Gisela Loran, Pere Mach Gorra, Ricard Magnet, Toni Magrí,
Xavier Manteca, Esther Marcén, Francesc Margenat, Eduard Marquès, Gemma
Martí, Richard Martín, Narcís Mas, Tomàs Masó, Hugo Matos, Manuel
Molero, Pep Montes, Elisenda Montserrat, Joan Morales, Maria Morell,
Mercè Mundet, Marc Munill, Xavier Munill, Jordi Muñoz, Pepi Muñoz,
Ferran Navàs, Freek Niewold, Emma O’Dowd, Xavier Oliver, Marco Ore,
Anna Orobitg, Jaume Orta, Pau Ortiz, Enric Pagés, Marta Palmada,
Núria Palomares, Luis Javier Palomo, Toni Pardinilla, Joan Paredes,
Àngels Pasquina, Carles Passerell, Montse Peleato, Eduard Pérez, Emi Pérez,
Maribel Pérez, Helena Perxachs, Anna Pibernat, Jordi Pietx, Josep del Pino,
Josep Planas, Joan Poch, Montse Ponsà, Joan Pontacq, Narcís Porxas, Quim
Pou, David Prats, Pepe Prenda, Alfred Puig, Sebastià Pujol, Tura Puntí, Joan
Resina, Angel Rey, Maurici Ribas, Robin Ricroft, Clàudia Riera, Josep Roca,
Marta Roca, Antònia Roig, Marc Romero, Helena Roqueta, Teresa Rosell,
Núria Rosés, Roger Rovira, Narcís Rubio, Sergi Rubio, Quim Sabiol, Montserrat
Sagalés, Ariadna Saglar, Ernest Sagué, Lurdes Saiz, Ester Sala, Alfons
Salellas, Roser Salip, Salvador Salvador, Angel Sánchez, Héctor Sánchez,
Manuel Sánchez, Mercè Sánchez, Margarida Santos-Reis, Joan Ramon Sanz
J, Heribert Segura, Seprona Roses, Esteve Serra, Narcís Serra, Xavier Serra,
Joaquín Silos, Thomas Sjoånsen, Miquel Solà, Ariadna Solé, Elena Soler,
Miguel Angel Solís, Lucy Spelman, Romeo Spinola, Eric Streich, Frederic
Streich, Isaac Sunyer, Joan Suñé, Martí Surroca, David Tàpies, Teresa Tarrés,
Dani Tarribas, Elisabet Teixidó, Francesc Tella, Lluís Torner, Pere Torras,
Trankos, Alexandra Truckle, Ricardo Valbuena, Julià Valls, Antonio Valverde,
Eva van den Berg, Ferran Vaquero, Enric Vargas, Xavi Vázquez, Ramón
Velasco, Montse Viardell, Pere Vilà, Xavi Vilagrasa, Albert Vilalta, Serrat
Vilardell, Jaume Xampeny i Irene Xifra.

10. Bibliografia
Andrews, E.M., Howell, P. & Johnson, P. (1993). Otter Survey of Wales
1991. The Vincent Wildlife Trust, London.
Blanco, J.C. & González, J.L. (1992). Libro rojo de los vertebrados de España.
ICONA. Madrid.
Blas, L. (1970). Vida y costumbres de los Mustélidos españoles. ICONA. Madrid.
Breitenmoser, U. & Breitenmoser, C. (2002). Un bilan des réintroductions
de carnivores en Europe. Actes du XVIII Colloque Francophone de Mammalogie:
17-19.
Brusi, D. (1992). Les aigües. In: Pallí, L. & Brusi, D. ed. El medi natural.
Diputació de Girona - Universitat de Girona. Girona.
Cals, J. (1987). L’Alt Empordà: recursos i estructura econòmica. Caixa d’Estalvis
de Catalunya. Barcelona.
Campbell, S. (1980). Is reintroduction a realistic goal? In: Soulé & Wilcox
(eds). Conservation biology: 263-269.
Carpena, J.M.; Palomo, L.J. & Román, A. (1997). Distribución de la nutria
(Lutra lutra) en la provincia de Málaga. Comparación entre dos períodos
con climatología muy diferente. Actas de las III Jornadas Españolas de
Conservación y Estudio de Mamíferos: 96. SECEM.
Caughley, G. (1994). Directions in conservation biology. Journal of Animal
Ecology, 63: 215-244.
Caughley, G. & Gunn, A. (1996). Conservation biology in theory and practice.
Blackwell Science. Cambridge. 459 pp.
Chapman, P.J. & Chapman, L.L. (1982). Otter Survey of Ireland, 1981-82.
The Vincent Wildlife Trust, London.
de Jongh, A. (1998). Reintroduction of otters: support or risk for otter
conservation? IUCN Otter Spec. Group Bull., 15(2): 80-86.
de Jongh, Y.A.; van Olst, P.R. & de Jong, R.C.C.M. (1997). Feasibility of
reintroduction of the Eurasian lynx (Lynx lynx) on “De Veluw”, The
Netherlands, by using the stochastic simulation programme VORTEX.
Z. Saugetierkd., 62 (S2): 44-51.
Delibes, M. (1990) La nutria en España. ICONA. Madrid.
Delibes, M. & Adrián, I. (1987). Effects of crayfish introduction on otter
Lutra lutra food in the Doñana National Park, SW Spain. Biological Conservation,
42: 153-159.
El retorn de la llúdriga 97

98 El retorn de la llúdriga
Dietz, J.M.; Dietz, L.A. & Nagagata, E.Y. (1994). The effective use of flagship
species for conservation of biodiversity: the example of lion tamarins
in Brazil. In: Olney, P.S.J.; Mace, G.M. & Feistner, A.T.C. (eds). Creative
Conservation: Interactive management of wild and captive animals.
Chapman & Hall, London.
Durbin, L.S. (1998). Habitat selection by five otters Lutra lutra in rivers
of northern Scotland. J. Zool., Lond., 245: 85-92.
Durfor, C.N. & Becker, E. (1964). Public water supplies of the 100 largest
cities in the United States, 1962 US Geol. Surv.; Water Supply Pap. nº
1812, United States Government Printing Office. Washington, DC.
Erickson, D.W. & McCullough, C.R. (1987). Fates of translocated river
otters in Missouri. Wild. Soc. Bull., 15: 511-517.
Farinha, N., Florencio, E. and Trindade, A. (1997). Distribuiçao da lontra
em Portugal continental. Actas de las III Jornadas Españolas de Conservación
y Estudio de Mamíferos: 96. SECEM.
Fernández, J., Saavedra, D. and Ruiz-Olmo, J. (1997). Aspectos veterinarios
en el programa de reintroducción de la nutria en los Aiguamolls de
l’Empordà (NE de Girona). Ponencias y comunicaciones del I Congreso
Internacional de Medio Ambiente y Veterinaria: 401-406. Colección Monografías.
Junta de Extremadura. Mérida.
Fernández-Morán, J.; Molina, L.; Flamme, G.; Saavedra, D. and Manteca-Vilanova,
X. (2001). Hematological and biochemical reference intervals
for wild caught Eurasian otter from Spain. Journal of Wildlife Diseases,
37 (1): 159-163.
Fernández-Morán, J.; Pérez, E.; Sanmartin, M.; Saavedra, D. and Manteca-Vilanova,
X. (2001). Reversible immobilization of Eurasian otters
(Lutra lutra) with a combination of ketamine and medetomidine. Journal
of Wildlife Diseases, 37 (3): 561-565.
Fernández-Morán, J.; Saavedra, D. & Manteca, X. (2002). Reintroduction
of Eurasian Otter (Lutra lutra) in North-eastern Spain: trapping, handling
and medical management. The Journal of Zoo and Wildlife Medicine,
33 (3): 222-227.
Folch, R. & Franquesa, T. (1984). Història Natural dels Països Catalans, vol.
7 Vegetació. Enciclopèdia Catalana. Barcelona.
Foster-Turley, P.; Macdonald, S.M. & Mason, C.F. (eds). (1990). Otters:
An action plan for their conservation. SSC Otter Specialist Group.
IUCN.
Garrabou, G.; Roig, I.; Saavedra, D.; Fernández, J. & Ponsà, M. (in
press). Estudios citogenéticos en la población de nutria eurasiática (Lutra
lutra) reintroducida en el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà y
comparación cariotípica con otros mustélidos. Galemys.

Gosálbez, J.; Serra, J. & Velasco, E. eds. (1994). Els sistemes naturals dels
Aiguamolls de l’Empordà. Treballs de la Institució Catalana d’Història
Natural, 13. Barcelona.
Green, J., Green, R. & Jefferies, D.J. (1984). A radio-tracking survey of
otters Lutra lutra on a Perthshire river system. Lutra, 27: 85-145.
Green, R. (1991). The impact of hunting, poaching and accidents on
otter survival and measures to protect individual animals. Habitat, 6: 171-
190.
Griffith, B.; Scott, J.M.; Carpenter, J.W. & Reed, C. (1989). Translocation
as a species conservation tool: status and strategy. Science, 245: 477-480.
Guitart, R., Guerrero, X., Silvestre, A.M., Gutiérrez, J.M. & Mateo R.
(1996). Organochlorine residues in tissues of striped dolphins affected
by the 1990 Mediterranean epizootic: Relationship with the fatty acid
composition. Archives of Environmental Contamination and Toxicology,
30: 79-83.
Hoover, J.P. (1984). Surgical implantation of radiotelemetry devices in American
river otters. Journal of American Veterinary Medical Association, 184:
1317-1320.
Illana,A. and Paniagua,D. (1993). La nutria (Lutra lutra). Análisis de la
situación en la Comunidad Autónoma Vasca y directrices para un plan
de recuperación. 360 pp. unpublished.
International Union For Conservation of Nature, IUCN (1987). The IUCN
position statement on translocation of living organisms. Gland, Switzerland.
International Union For Conservation of Nature, IUCN (2006). IUCN
Red List of Threatened Animals. IUCN, Gland, Switzerland and Cambridge,
UK.
International Union For Conservation of Nature, IUCN / Species Survival
Commission, SSC (1995). Guidelines for re-introductions. Gland,
Switzerland.
Jansman, H.A.H.; Chanin, P.R.F. & Dallas, J.F. (2001). Monitoring otter
populations by DNA typing of spraints. IUCN Otter Specialist Group
Bulletin, 18: 11-18.
Jessop, R.M. & Cheyne, D.L. (1992). The reintroduction of European otter
into Lowland England carried out by the Otter Trust 1983-1992: a progress
report. Otters, Journal of the Otter Trust, 6: 11-16.
Jiménez, J. & Lacomba, I. (1991). The influence of water demands on otter
(Lutra lutra) distribution in Mediterranean Spain. Habitat, 6: 249-255.
Jiménez, J. & Palomo, J.J. (1998). Utilización de refugios por la nutria en
el río Bergantes (cuenca del Ebro). Galemys, 10: 167-173.
El retorn de la llúdriga 99

100 El retorn de la llúdriga
Jiménez, J., Ruiz-Olmo, J. & Pascual, A. (1998). Uso del espacio por la
nutria en un río mediterráneo (Bergantes, cuenca del Ebro). Galemys, 10:
201-209.
Kleiman, D.G. (1989). Reintroducing of captive mammals for conservation.
BioScience, 39(3): 152-161.
Kleiman, D.G. (1994). Criteria for reintroductions. In: Olney, P.S.J.; Mace,
G.M. & Feistner, A.T.C. (eds). Creative Conservation: Interactive management
of wild and captive animals. Chapman & Hall, London.
Klop, E.; Lodewikus, C.; Schonck, S. & Weterings, M. (1998). The reintroduction
of the Eurasian otter (Lutra lutra) in The Netherlands: a population
viability analysis, using the stochastic simulation programs Alex
and Vortex. unpublished.
Kruuk, H. (1995). Wild Otters. Predation and Populations. Oxford University
Press. Oxford. 304 pp.
Kruuk, H. (1997). The significance of PCBs in otters: a reply. IUCN Otter
Spec. Group Bull., 14: 54-56.
Kruuk, H. & Conroy, J.W.H. (1991). Mortality of otters (Lutra lutra) in
Shetland. Journal of Applied Ecology, 28: 83-94.
Lacy, R.C. (1993). VORTEX: a computer simulation model for population
viability analysis. Wildlife Research, 20: 45-65.
Lindenmayer, D.B.; Clark, T.W.; Lacy, R.C. & Thomas, V.C. (1993). Population
Viability Analysis as a tool in wildlife management: a review with
reference to Australia. Environmental Management, 17(6): 745-758.
López-Martín, J.M., Ruiz-Olmo, J.; Borrell, A. & Nadal. J. (1993). Nivells
de compostos organoclorats als peixos d’aigües continentals de Catalunya.
Unpublished report. DARP. Generalitat de Catalunya.
López-Martín, J.M., Ruiz-Olmo, J. & Borrell, A. (1995). Levels of organochlorine
compounds in freshwater fish from Catalonia, NE Spain. Chemosphere,
31(6): 3523-3535.
Mason, C.F. & Macdonald, S.M. (1986). Otters: ecology and conservation.
Cambridge University Press. Cambridge.
Mateo, R., Saavedra, D. & Guitart, R. (1999). Reintroduction of the otters
(Lutra lutra) into Catalan rivers, Spain: Assessing organochlorine residue
exposure through diet. Bulletin of Environmental Contamination and Toxicology,
63: 248-255.
Miller, P.S. & Lacy, R.C. (1999). VORTEX: A stochastic simulation of the
extinction process. Version 8 user’s manual. Apple Valley, MN: Conservation
Breeding Specialist Group (SSC/IUCN).
Niewold, F. (2000). Population viability analysis of the reintroduction of
the Eurasian otter (Lutra lutra) in The Netherlands using the simulation
programs Vortex. Unpublished.

Palomo, L.J. i Gisbert, J. (2002). Atlas de los mamíferos terrestres de España.
Dirección General de Conservación de la Naturaleza – SECEM –
SECEMU. Madrid.
Prenda, J. & López-Nieves, P. (1999). La nutria, un indicador ecológico de
la calidad de los ríos de la península ibérica. Quercus, 161: 10-16.
Reuther, C. (1998). Reintroduction of otters: support or risk for otter conservation?
IUCN Otter Spec. Group Bulletin, 15(2): 71-79.
Reuther, C.; Dolch, D.; Green, R.; Jahrl, J.; Jefferies, D.J.; Krekemeyer, A.;
Kucerova, M.; Madsen, A.B.; Romanowski, J.; Roche, K.; Ruiz-Olmo,
J.; Teubner, J. & Trindade, A. (2000). Surveying and monitoring distribution
and population trends of the Eurasian otter (Lutra lutra). Guidelines
and evaluation of the standard method for surveys as recommended
by the European section of the IUCN/SSC Otter Specialist Group. Habitat,
12: 1-148.
Rosoux, R., Tournebize, T. & Maurin, H. (1996). Etude de la répartition
de la loutre d’Europe (Lutra lutra) en France. Actualisation 1993. Cahiers
d’Ethologie, 15 (2-3-4): 195-206.
Ruiz-Olmo, J. (1995a). Visual Eurasian otter census in freshwaters: a new
method. Habitat, 11: 125-130.
Ruiz-Olmo, J. (1995b). Estudio bionómico sobre la nutria (Lutra lutra L.,
1758) en aguas continentales de la Península Ibérica. Ph.D. Thesis. University
of Barcelona.
Ruiz-Olmo, J. (in press). Modelling otter population viability in Mediterranean
rivers. The Journal of Wildlife Research.
Ruiz-Olmo,J. (2001). Pla de conservació de la llúdriga a Catalunya: biologia
i conservació. Documents dels Quaderns de Medi Ambient, 6. 145 pp.
Ruiz-Olmo, J. & Aguilar, A. (1995). Els grans mamífers de Catalunya.
Lynx edicions. Barcelona.
Ruiz-Olmo, J. & Delibes, M. (1998). La nutria (Lutra lutra L.) en España
ante el horizonte del año 2000. SECEM, Málaga.
Ruiz-Olmo, J., Delibes, M., Saavedra, D. & Zapata, S.C. (1997). Morfometría
externa, demografía y causas de mortalidad de la nutria en la Península
Ibérica. Actas de las III Jornadas Españolas de Conservación y Estudio
de Mamíferos: 109.
Ruiz-Olmo, J.; López-Martín, J.M. & Palazón, S. (2001). The influence of
fish abundance on the otter (Lutra lutra) populations in Iberian Mediterranean
habitats. Journal of Zoology, 254: 325-336.
Ruiz-Olmo, J. & Oró, D. (1993). La nutria (Lutra lutra) en las zonas húmedas
litorales de Catalunya, N.E. Ibérico. Revista del Parc Nat. Delta de l’Ebre,
8: 36-41.
El retorn de la llúdriga 101

102 El retorn de la llúdriga
Ruiz-Olmo, J. & Palazón, S. (1997). The diet of the European otter (Lutra
lutra) in Mediterranean freshwater habitats. Journal of Wildlife Research,
2(2): 171-181.
Ruiz-Olmo, J.; Saavedra, D. & Jiménez, J. (2001). Testing the surveys and
visual and track censuses of Eurasian otters (Lutra lutra). Journal of Zoology,
253: 359-369.
Saavedra, D. (1995). Estudi de viabilitat de la reintroducció de la llúdriga
al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà i conques de la Muga i del
Fluvià. Informe Projecte Llúdriga. 144 pp. Unpublished.
Saavedra, D. (2002). Reintroduction of the Eurasian Otter (Lutra lutra) in
Muga and Fluvià basins (North-eastern Spain): viability, development,
monitoring and trends of the new population. Tesi doctoral. Universitat
de Girona.
Saavedra, D. (2006). Re-introduction of the Eurasian otter in NE Spain.
Re-introduction News, 2: 37-39
Saavedra, D., Ruiz-Olmo, J. & Jiménez, J. (1997). Areas de campeo y
relaciones sociales de la nutria (Lutra lutra) en aguas continentales del NE
de la Península Ibérica. Actas de las III Jornadas Españolas de Conservación
y Estudio de Mamíferos: 112.
Saavedra, D. & Sargatal, J. (1993). El Projecte Llúdriga: Aiguamolls de
l’Empordà i conques de la Muga i del Fluvià. 180 pp. Unpublished.
Saavedra, D., Sargatal, J. & Llobet, T. (1995). El retorn de la llúdriga. Department
of Environment, Government of Catalonia. Barcelona.
Saavedra, D. & Sargatal, J. (1996). Memoria de la reintroducción piloto de
nutrias (Lutra lutra) en los Aiguamolls de l’Empordà. Aiguamolls de l’Empordà
Natural Park. Unpublished.
Saavedra, D. & Sargatal, J. (1997). Reintroducción de la nutria en la provincia
de Girona. Actas de las III Jornadas Españolas de Conservación y Estudio
de Mamíferos: 113.
Saavedra, D. & Sargatal, J. (1998). Reintroduction of the otter (Lutra lutra)
in Northeast Spain (Girona province). Galemys 10: 191-199.
Saavedra, D. & Sargatal, J. (2001). Història del Projecte Llúdriga. El Bruel,
36: 4-10.
Sargatal, J. i Roura, Ll. (2003). Els Aiguamolls de l’Empordà. Lluís Roura,
editor. Figueres.
Sargatal, J. & Félix, J. eds. (1989). Els Aiguamolls de l’Empordà : aspectes
ecològics, històrics i socials. Carles Vallès editor. Figueres.
Serfass, T.L. & Rymon, L.M. (1985). Success of river otter reintroduced
in Pine Creek drainage in northcentral Pennsylvania. Transactions of the

Northeast Section of the Wildlife Society (4 th Annual Northeast Fish and
Wildlife Conference): 138-148.
Serfass, T.L.; Brooks, R.P. & Rymon, L.M. (1993). Evidence of long-term
survival and reproduction by translocated river otters, Lutra candensis.
The Canadian Field-Naturalist, 107: 59-63.
Serfass, T.L., Brooks, R.P., Swimley, T.J., Rymon, L.M. & Hayden, A.H.
(1996). Considerations for capturing, handling and translocating river
otters. Wildlife Society Bulletin, 24(1): 25-31.
Shaffer, M.L. (1990). Population Viability Analysis. Conservation Biology,
4: 39-40.
Sjöåsen, T. (1996). Survivorship of captive-bred and wild-caught reintroduced
European otters (Lutra lutra) in Sweden. Biological Conservation,
76: 161-165.
Sjöåsen, T. (1997). Movements and establishment of reintroduced European
otters Lutra lutra. Journal of Applied Ecology, 34: 1070-1080.
Sostoa, A. (1990). Història Natural dels Països Catalans. Volum 11, Peixos.
Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
Soulé, M.E. ed. (1987). Viable populations for conservation. Cambridge University
Press. Cambridge (United Kingdom). 189 pp.
Spelman, L.H. (1998). North American river otter (Lutra canadensis) translocation
in North Carolina 1989-1996. Proceedings of EAZWV and BVZS
II Scientific Meeting, Chester, U.K., May 21-24, 1998: 461-465.
Spelman, L.H., Summer, P.W., Levine, J.F. & Stoskopf, M.K. (1994). Medetomidine-ketamine
anesthesia in the North American river otter (Lutra
canadensis) and reversal by atipemazole. Journal of Zoo and Wildlife Medicine,
25: 214-223.
Spinola, R.M.; Serfass, T.L. & Brooks, R.P. (2001). River otter reintroduction
in a human-dominated landscape. Proceedings of the VIII International
Otter Colloquium. Valdivia (Chile).
Summer, P.W. (1995). Techniques utilized and developed for the restoration
of river otters in North Carolina. North Carolina Wildlife Resources Comission
rapport. 43 pp.
Suzuki, T.; Yuasa, H. & Machida, Y. (1996). Phylogenetic position of the
Japanese river otter Lutra nippon inferred from the nucleotide sequence
of 224b of the mitochondrial cytochrome b gene. Zool. Sci., 13: 44-55.
Targa, J. (2000). Reintroduction of otters in north-east Catalonia (Spain). A
practical review. Unpublished project. Oxford Brookes University.
Taylor, P.S. & Kruuk, H. (1990). A record of an otter (Lutra lutra) natal
den. J. Zool., Lond., 222: 689-692.
El retorn de la llúdriga 103

104 El retorn de la llúdriga
Trindade, A., Farinha, N. & Florêncio, E. (1998). A distribuçao da lontra
Lutra lutra em Portugal. Situaçao em 1995. Istituto da Conservaçao do
Ambiente, Lisboa.
Tulloch, B. (1994). Otters. Colin Baxter Photography Ltd. Scotland.
Van Ewik, K.Y.; Knol, A.P. & de Jongh, R.C.C.M. (1997). An otter PVA
as a preparation of a reintroduction experiment in The Netherlands. Z.
Saugetierkd., 62(S2): 238-242.
Van Zyll de Jongh, C.G. (1991). A brief review of the systematics and classification
of the Lutrinae. Habitat, 6: 79-84.
Wayre, P. (1992). The first twenty-one years of the Otter Trust and its reintroduction
programme. Otters, The Journal of The Otter Trust, 6: 17-
22.
Zamora, L., Saavedra, D. & Moreno, R. (1996). Stock assesment, biomass
and fish production in two mediterranean basins (NE Spain). Limnética,
12(1): 47-58.
Pàgines web d’interès
www.apnae.org (Associació d’Amics del Parc Natural dels Aiguamolls de
l’Empordà, entitat que va ejecutar el Projecte Llúdriga)
/Novetats/especial lutra.pdf (article aparegut a la revista Presència sobre
el projecte de reintroducció)
http://www.caixacatalunya.es/territoriipaisatge (Fundació Territori i Paisatge)
http://www.tdx.cesca.es/TDX-0319104-124146/ (tesi doctoral sobre la
reintroducció de la llúdriga a les conques Muga i Fluvià)
http://www.gencat.net/mediamb/pn/conserva/cespro20.htm (fitxa sobre
la llúdriga de la Generalitat de Catalunya)
http://www.gencat.net/mediamb/ea/pdfs/lludrialumne_muga.pdf (quadern
de l’alumne, del programa d’educació ambiental del Projecte Llúdriga)
http://www.gencat.es:8000/mediamb/ea/pdfs/lludrimestre_muga.pdf
(quadern del mestre, del programa d’educació ambiental del Projecte Llúdriga)
http://www.ribagorca.com/catalan/cultura/nutria01.htm (Centre de
Reproducció i recuperació de Llúdrigues del Pont de Suert)
http://www.zoobarcelona.com/
(Parc Zoològic de Barcelona, on existeix una instal·lació per observar les llúdrigues
dins i fora de l’aigua).

http://www.projecterius.org (Iniciativa que té com a objectiu principal
estimular la participació activa de la societat en la conservació i millora
dels rius catalans)
www.secem.es/gruponutria (Grup d’experts en llúdrigues de la Sociedad
Española para la Conservación de los Mamíferos)
www.sfepm.org/groupeLoutre (Grup d’experts en llúdrigues de la Societat
d’estudi dels mamífers de França)
http://www.dcnr.state.pa.us/wrcf/keynotes/fall02/otter.htm
(projecte de reintroducció de la llúdriga a Pennsylvania)
http://www.wildlifeinformation.org/Subdirectories_for_Search2/SampleSpecies/Lutra_lutra/Lutra_lutra.html
(informació general sobre la llúdriga eurasiàtica, en anglès)
http://www.otternet.com
(informació general sobre totes les espècies de llúdrigues del món, en anglès)
El retorn de la llúdriga 105

11.1. Índex de taules
1.1. Espècies de llúdriga al món.
2.1. Definició dels termes reintroducció i translocació segons la UICN.
4.1. Repartició de les llúdrigues alliberades segons la seva procedència
geogràfica i l’any de captura.
5.1. Període de radioseguiment per cada llúdriga amb emissor.
5.2. Censos visuals realitzats.
5.3. Paràmetres de moviment de la Celta durant el període post-part.
5.4. Mida de les àrees de campeig i nucli.
5.5. Àrees de campeig calculades en aquest estudi i en d’altres realitzats
a diversos llocs d’Europa.
5.6. Paràmetres de moviment mitjans segons els radioseguiments de 24
hores.
5.7. Nombre de llocs de descans trobats per a cada llúdriga radioseguida.
6.1. Escenaris analitzats en el model per la població de llúdrigues
reintroduïda.
11.2. Índex de figures
1.1. Alguns mustèlids que viuen a Catalunya.
1.2. Mapa de distribució de la llúdriga eurasiàtica.
1.3. Dieta de la llúdriga.
1.4. Distribució de la llúdriga a Europa durant la dècada dels 1980s.
1.5. Distribució aproximada de la llúdriga a la Península Ibèrica cap a
l’any 1994.
1.6. Distribució de la llúdriga a Catalunya cap a l’any 2001.
1.7. Dibuixos del conte “El retorn de la llúdriga”, on s’il·lustra el
fenomen de la bioacumulació en els éssers vius.
2.1. Quadre de Toni Llobet, col·locat al centre d’informació del Parc
Natural dels Aiguamolls de l’Empordà al 1993, i que va marcar
l’inici del Projecte Llúdriga.
2.2. Àrea geogràfica de la reintroducció.
2.3. Distribució de les cites de llúdriga a les conques dels rius Muga i
Fluvià durant les dècades dels 1950s, 60s, 70s i 80s.
2.4. Estat de l’hàbitat a 144 trams de les conques Muga i Fluvià, segons
el primer estudi realitzat en el marc del Projecte Llúdriga.
3.1. Càlcul de la biomassa de peixos en alguns trams de les conques
Muga i Fluvià.
4.1. Distribució aproximada de la llúdriga a la Península Ibèrica cap a
l’any 1994.
5.1. Mapa de les estacions de mostreig dels sondeigs de llúdriga.
5.2. Procés de colonització de la nova població de llúdrigues utilitzant
totes les dades disponibles.
5.3. Recolonització de la nova població de llúdriga a través del temps,
emprant els resultats dels sondeigs de llúdriga.
5.4. Comparació entre el percentatge d’estacions positives i estacions
seques, trobats en els sondeigs de llúdriga.
5.5. Àrees amb els percentatges més alts de resultats positius en els
sondeigs de llúdriga.
El retorn de la llúdriga 107
11. Índex de taules, figures i fotografies

108 El retorn de la llúdriga
5.6. Densitat de llúdrigues segons les dades obtingudes als censos visuals.
5.7. Causes de mortalitat de les llúdrigues reintroduïdes.
5.8. Temps transcorregut entre l’alliberament i la mort de les llúdrigues
reintroduïdes.
5.9. Moviments de la Derek durant el període de radioseguiment.
5.10. Moviments de la Celta durant el període de radioseguiment.
5.11. Àrea de campeig de la Celta durant el període de reproducció.
5.12. Exemple dels resultats obtinguts amb el col·lector de dades per un
període de 24 hores.
5.13. Patró d’activitat de la Celta en períodes de 24 hores, mostrant els
períodes dins i fora del cau.
5.14. Inici i final d’activitat fora del cau de la Celta durant el període
post-part.
5.15. Patró d’activitat de les llúdrigues reintroduïdes.
5.16. Patró d’activitat en dues estacions diferents.
5.17. Percentatge mitjà d’activitat a les quatre estacions de l’any.
5.18. Patró d’emergència i retirada segons l’hora de posta i sortida del sol.
5.19. Comparació entre el percentatge d’estacions positives i estacions
seques, trobats en els sondeigs de llúdriga.
5.20. Paràmetres de moviment de llúdrigues en rius amb i sense aigua
corrent.
5.21. Nombre d’ocupacions per a cada lloc de descans trobat.
5.22. Tipologia dels llocs de descans estudiats.
5.23. Plantes més comunes al voltant dels llocs de descans estudiats.
5.24. Esquema de l’herència dels al·lels materns i paterns en un individu,
i lectura de la mida dels fragments amplificats amb un marcador
microsatèl·lit.
5.25. Al·lels de tres individus A, B i C genotipats amb dos marcadors
microsatèl·lit, analitzats amb el programa d’un seqüenciador
automàtic.
5.26. Localització de les mostres recollides durant l’any 2004.
5.27. Distribució dels 22 genotips detectats en l’àrea mostrejada.
6.1. Distribució de la llúdriga a finals de 1996.
6.2. Distribució de la llúdriga a finals de 1997.
6.3. Distribució de la llúdriga a finals de 2000.
6.4. Distribució de la llúdriga a finals de 2004.
6.5. Resultats del Vortex pels 48 escenaris diferents modelats.
6.6. Comparació entre els resultats del Vortex pel model bàsic projectat
només a 10 anys i el nombre d’individus obtingut a través dels
censos visual.
6.7. Distribució de la llúdriga al període 1900 – 1950.
6.8. Distribució de la llúdriga al 1989 – 1990.
6.9. Distribució de la llúdriga al 2005.
8.1. La majoria dels atropellaments de llúdrigues es produeixen durant
la nit en carreteres properes a rius i aiguamolls.
11.3. Índex de fotografies
1.1. La urbanització de Santa Margarita va enterrar, per sempre, un dels
millors aiguamolls costaners empordanesos.
2.1. Vista aèria de la desembocadura del riu Fluvià, on destaca l’illa de
Caramany, i a la riba esquerra, la Reserva de Mig de Dos Rius.
2.2. Alliberament de les primeres llúdrigues a Holanda, el 2002.
2.3. Jorge de Pallejà, Jordi Sargatal i Deli Saavedra en una imatge
recent, presa a Barcelona.

3.1. Riu Fluvià al seu pas per Orfes (Pla de l’Estany), tram d’aigües
netes i bosc de ribera ben conservat.
3.2. Prenent la longitud i el pes dels peixos d’un tram del riu Muga.
4.1. Col·locació de paranys acotxats per llúdriga en un riu de l’Alentejo
(Portugal).
4.2. Moment en que es dispara el dard anestèsic a una llúdriga
capturada a Astúries.
4.3. Revisió de la llúdriga realitzada en el moment de la captura.
4.4. Transport en avió de dues llúdrigues procedents d’Astúries.
4.5. Operació d’implant de l’emissor al Parc Zoològic de Barcelona.
4.6. Radiografia d’una llúdriga, on s’aprecia la situació de l’emissor
implantat dins del cos.
4.7. Alliberament de dues llúdrigues al riu Fluvià.
4.8. Alliberament d’una llúdriga a l’estany de Vilaüt.
4.9. Alliberament d’una de les primeres llúdrigues, al 1995.
4.10. Alliberament d’una llúdriga al riu Ricardell.
5.1. Radioseguiment al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà.
5.2. Primeres petjades de llúdriga trobades a la platja dels Aiguamolls,
al 1995.
5.3. Llúdriga travessant un rierol a plena llum del dia.
5.4. Tot i ser un mamífer semiaquàtic, la llúdriga pot realitzar
desplaçaments per terra per passar d’una conca a una altra.
5.5. Els atropellaments són la causa principal de mortalitat de les
llúdrigues a tota Europa.
5.6. Llúdriga ofegada en un barbol.
5.7. Vista aèria del rec Sirvent.
5.8. Bassa de Sant Pere Pescador, antic meandre del riu Fluvià on va
criar la llúdriga Celta
5.9. Col·lector de dades de ràdioseguiment, unit al receptor.
5.10. Les llúdrigues varien el seu comportament quan un tram de riu
s’asseca.
5.11. Els excrements de llúdriga contenen l’ADN de les seves preses,
però també d’elles mateixes.
5.12. Recollida d’excrements frescos de llúdriga per l’anàlisi genètic.
6.1. Pas de fauna construït al pont sobre el rec Corredor, als Aiguamolls
de l’Empordà.
6.2. La llúdriga millora la seva situació a Catalunya, arribant a rius on
feia molts anys que s’havia extingit.
7.1. Un clar exemple gràfic de la teoria de la seducció ambiental.
7.2. Sembla que els humans tenim tendència a identificar-nos més amb
els animals que utilitzen les extremitats anteriors per manipular
objectes o preses.
7.3. El “Joc dels Rius” va ser dissenyat i fabricat pels educadors del
Projecte Llúdriga.
7.4. La sortida al riu era el complement pràctic a la visita dels educadors
a l’escola.
7.5. Exposició de la feina feta pel Grup Llúdriga de Sant Mori, a la festa
dels Grups Llúdriga de Figueres.
7.6. Grup Llúdriga de Pont de Molins, després d’una jornada de treball
i abans de la festa infantil.
7.7. L’activitat de recollida selectiva es desenvolupava en un riu
artificial.
7.8. Els escolars de Peralada mostren les escombraries recollides al riu
Llobregat d’Empordà.
El retorn de la llúdriga 109

110 El retorn de la llúdriga
7.9. Nens i nenes de l’escola de Bellcaire fabricant senyals d’Atenció Pas
de llúdrigues.
7.10. La llúdriga Jroñe és alliberada al riu Llobregat d’Empordà, al seu
pas per Peralada.
7.11. Els nens i nenes de l’Escola de Serinyà donen la benvinguda a la
llúdriga Celta al riu Fluvià.
7.12. La llúdriga Lauda camina despreocupada davant dels entusiastes
espectadors.
7.13. Diversos equips de televisió van filmar en Teix i la Sidra durant la
seva estada als Aiguamolls de l’Empordà.
7.14. Participants en un cens visual de llúdrigues a la conca del riu
Muga, la primavera del 2002.
7.15. Alguns materials de difusió del Projecte Llúdriga.
7.16. Portada del conte “El retorn de la llúdriga”.
7.17. Una de les activitats del Quadern de l’Alumne del Projecte
Llúdriga, on es proposava retallar i enganxar els dibuixos en dos
rius diferents, un ben conservat i un mal conservat.
7.18. Portada d’un dels Butlletins dels Grups Llúdriga.
7.19. Part frontal de la instal·lació de llúdrigues, que permet observar-les
nedant, pescant i jugant sota l’aigua.
7.20. Inauguració de la instal·lació per llúdrigues del Parc Zoològic de
Barcelona.