Pregons De Sant Honorat a Sant Honorat, el ritme del temps ... - Zheta

Joan Barceló Trobat
De Sant Honorat a Sant Honorat,
el ritme del temps
Pregó de les Festes de Sant Honorat
algaida, 2009
Col·lecció Binària · Pregons
psh2009-0020-0002

Col·lecció Binària · Pregons · psh2009-0020-0002
© del text: Joan Barceló Trobat
© de les fotografies: Els autors i àlbum familiar
© de l’edició: Ajuntament d’Algaida, 2012
Coberta, maquetació i disseny de la col·lecció: Bartomeu Salas Mascaró
Coordinació editorial: Bartomeu Salas Mascaró
Ajuntament d’Algaida
C/ del Rei, 6 · 07210 Algaida (Illes Balears)
Tel.: 971 12 50 76 · 971 66 56 79
ajuntament@ajagaida.net
premiscastellitx@ajalgaida.net
biblioteca@ajalgaida.net
www.ajalgaida.net
Queden totalment prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright,
qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació,
total o parcial, d’aquesta obra.

Joan Barceló Trobat
De Sant Honorat a Sant Honorat,
el ritme del temps
Pregó de les Festes de Sant Honorat
algaida, 2009
Col·lecció Binària · Pregons
psh2009-0020-0002

Joan Barceló durant la seva intervenció. El Pregó de les Festes de Sant Honorat i Sant Antoni d'Algaida
Pina i Randa va tenir lloc a l'auditori del casal Pere Capellà dissabte, dia 10 de gener de 2009.
l’autor
Joan Barceló Trobat (Algaida, 1977).
Es llicencià en Geografia a la Universitat
de les Illes Balears (2001) i, posteriorment,
cursà el Postgrau d’Inundacions
a la Mediterrània a la UIB i
el Graduat Superior en Meteorologia
i Climatologia a la Universitat de Barcelona
(2004). A partir de 2005, coincidint
amb l’inici d’emissions d’IB3,
entrà a formar part de l’equip de meteoròlegs
de la televisió autonòmica
que s’encarrega de les previsions diàries
del temps. Des del curs 2008-2009
és professor associat del Departament
de Ciències de la Terra de la UIB.
L’any 2003 publicà, conjuntament
amb Margalida Oliver i Alexandre
Mulet, «La torrentada del 9 de setembre
de 1955 a Algaida» (V Jor-
nades d’Estudis Locals. Mancomunitat
Pla de Mallorca). Participà a les V
Jornades d’Estudis Locals El patrimoni
cultural de Manacor amb la comunicació
«La història de l’observació
meteorològica a Manacor» (Ajuntament
de Manacor, 2009) i coŀlaborà
a la revista El Mirall amb l’article
«Les plogudes dels darrers mesos del
2008» (núm. 196, 2009). L’any 2010
dugué a terme el treball d’investigació
La història de l’observació meteorològica
instrumental a les Illes Balears,
1860-1940 (inèdit). L’any 2011 publicà
Atents al temps. Meteorologia i climatologia
al Municipi d’Algaida. El nom
popular dels niguls, dins la col·lecció
Panoràmica que edita d’Ajuntament
d’Algaida.

De Sant Honorat a Sant Honorat.
El ritme del temps
Amics, amigues, bon vespre.
Ja tornam a ser a Sant Honorat!, pareix que fa dos dies que els Cossiers
varen estrenar nous vestits i ja estam les portes de la nostra festa patronal,
una festa estimada, una festa amb caliu marcada pels foguerons,
foc, fum, carn i llonganissa torrada.
Supòs que tots esperau que vos parli del temps; evidentment, en parlaré.
Un amic me va recomanar que no ho fes. Em va dir: «Jo de tu seria
valent i parlaria d’una altra cosa; ja veuràs com sorprendràs i agradarà.»
M’ho vaig pensar un parell de dies, però després em vaig dir: «Ca, Joanet,
si xerrant del que saps ja te vendrà més que just...!» Finalment vaig
decidir parlar-vos del que tenia pensat, que està relacionat amb el temps,
però ho faré d’una manera molt diferent al que ho faig cada dia. El pregó
d’avui és una visió molt personal sobre el món en que ens ha tocat viure
i sobre la societat actual.
L’ésser humà és un animal de costums, feim el que hem vist fer i ens
trobam còmodes amb allò que feim sovint i que hi estam avesats. Segurament,
és per això que no em posa gens nerviós entrar dins milers de
cases cada vespre i, encara que només sigui per un parell de minuts, ser
un més de la família. No m’imposa si cada dia em veuen dir el temps milers
persones. En canvi, l’acte d’avui, on m’escoltareu familiars, amics i
5
Pregó 20o9 · Festes de Sant Honorat
Psh2009-0020-0002

joan barceló trobat
coneguts, és molt diferent. Tot i que n’estic molt orgullós, de poder-lo
fer, em posa realment nerviós, per no dir que m’ataca de nirvis. Evidentment,
vull agrair a les autoritats del Consistori que hagin pensat amb la
meva persona per fer el pregó d’enguany, principalment a na Maria Antònia
«Putxa», regidora de cultura, i al batle, en Xesc de Son Lluc.
M’han tret del que estic acostumat a fer, i això hem posa nerviós.
Avui vos vull xerrar un poc d’això, dels costums, dels canvis dels costums
i d’estar mal acostumats...
A Algaida, a Mallorca, igual que a bona part del món, els canvis són
continus. Vivim en una societat de consum. Consumir, gastar, comprar,
tenir de cada vegada més i sense voler-ho ens veim immersos en aquest
joc d’enveges i desigualtats socials. Si això és poc, li hem d’afegir que
l’evolució és extremadament ràpida, tot canvia massa aviat i qui no s’hi
adapta queda exclòs.
No passeu pena, no vos parlaré d’aquesta societat on els que tenen
molt de cada vegada tenen més i els que tenen poc es queden sense res.
No vos parlaré d’això però hi té relació. Em centraré amb Algaida, el
poble que m’ha vist créixer, el poble que ens ha vist créixer a bona part
dels presents. El nostre poble que també ha canviat sobretot les darreres
dècades. L’altre dia sortia pel diari que Algaida, en percentatge, és el
poble de Mallorca que ha crescut més en població, un 8% el darrer any.
Per sort, també de cada vegada disposam de més serveis que ens ajuden
a créixer com a poble. Un poble, per sort, de gent senzilla, humil i
tranquil·la.
Vos vull xerrar de com la societat algaidina canvia. Per bé o per mal,
els joves no som com els majors, els néts no seran com els padrins. Per
sort, els joves hem pogut i podem estudiar, cosa que els padrins no varen
poder fer o ho hagueren de deixar massa aviat. Ara tenim llibertat
d’idees, podem ser crítics i expressar les nostres opinions, cosa que fa relativament
poc no era així. Avui podem parlar com ens han ensenyat els
nostres pares, així com ens han ensenyat a ca nostra. Per sort, avui no
patim fam com temps enrere. Avui, gràcies a la tecnologia podem saber
quasi en temps real el que passa a qualsevol indret del món. Disposam,
com no havia passat mai, d’una quantitat d’informació brutal. Però, en
aquests dies que podem saber coses de tot el món, és allà on ens perdem.
Pregó 20o9 · Festes de Sant Honorat
Psh2009-0020-0002
6

de sant honorat a sant honorat. el ritme del temps
Sabem el que passa enfora i, mentrestant, perdem el que tenim a prop.
Sabem en el mateix moment les desgràcies de pobles llunyans, però en
canvi no sabem els camins, possessions, recons, carrers del nostre poble
o el que li que passa a la gent que tenim a prop . De petit me’n record que
me deien: «mira enfora i cauràs a prop».
Aquesta és una mica la idea del que vos vull explicar avui, un missatge
a les generacions joves perquè s’interessin pel que tenim a prop i a
les generacions d’un poc més d’edat perquè transmetin els seus coneixements
als joves.
De fet, això s’ha fet sempre. Si d’una cosa hem d’estar orgullosos, a
qualsevol poble de l’interior de Mallorca, és de la transmissió de coneixements
de manera oral de pares i padrins als fills i néts. No em referesc
només a rondalles, llegendes i contarelles, també al dia a dia, a la manera
de fer, d’actuar, de ser, en definitiva a créixer com a persones i estimar
la terra que ens dóna de menjar.
Jo, malauradament, no he conegut gaire els padrins, la padrina de
Montuïri, Antònia «Rubertera», i el padrí d’Algaida, Francisco «Massoles»,
«es Carter», ens varen deixar abans de néixer jo. A més, el padrí
de Montuïri, Francisco «Santjoaner», va morir quan jo era petit, per
tant, només he conegut la padrina d’Algaida, na Francisca «de ses Cases
Roges».
Del padrí de Montuïri, no en tenc gaires records, va morir quan jo
tenia vuit anys. Només que era un home de cabells blancs, de pell obscura
i gastada pel sol. Sé, per algunes fotos, que me va regalar un parell
de cotxes de jugueta i m’han dit que jo, tot content, colcava per davant
ca seva cada vegada que l’anàvem a veure. Però realment, el principal record
que tenc seu, és que passava les vetlades davant la xemeneia de la
cuina mirant el foc i fumant pacientment la seva pipa. Sé que ja amb
edat avançada se n’anava amb la bicicleta a Can Comuna, una finca que
hi ha per darrera Son Mesquida i passava l’estona fent hortet.
La padrina d’Algaida, en canvi, la vaig conèixer més. Tenia una vida
senzilla: moltes vegades feia foc a la xemeneia que tenia dins la portassa
i podia passar hores pensant amb les seves coses. Si una cosa tenia era
paciència. Començava a fer el dinar el matí de prest, i amb una ceba,
una tomàtiga, un pastanagó i poca cosa més feia una sopeta que tant
7
Pregó 20o9 · Festes de Sant Honorat
Psh2009-0020-0002

joan barceló trobat
Joan Barceló amb la seva padrina d'Algaida, Francisca «de ses Cases Roges».
els meus germans com jo passàvem un guster. Era una gran cuinera, i
amb això ma mare ha sortit com ella. No hi havia cap vespre que no
fes vetlada amb les seves amigues: madò «Mòjer», na «Pandanga»,
madò «Guidaina», na «Serra», na Margalida «Vicó», els concos de
Son Verdera i na Margalida «Coves». Es reunien vespre rere vespre
i parlaven de les seves coses, a vegades discutien, a vegades feien quatre
rialles, però sempre el tema de conversa era el que tenien a prop:
Algaida.
Avui en dia, això ja no passa. Pràcticament tothom quan acaba la
feina i es fa fosc aprofita per mirar la televisió. De les reflexions davant
el foc o de les xerrades diàries de les llargues vetlades amb amics i familiars,
hem passat a la distracció i aïllament de la televisió. No queda
bé que això ho digui jo, però estar tot l’horabaixa i vespre mirant la televisió
és perdre el temps.
La societat ha canviat, Algaida també; però, per sort, encara som
poble. Un poble viu, intel·ligent i que estima el seu entorn. Per això,
està a les nostres mans no deixar-ho perdre. Igual que la Terra, el nostre
planeta, sempre tendeix a l’equilibri, nosaltres com a éssers vius
Pregó 20o9 · Festes de Sant Honorat
Psh2009-0020-0002
8

de sant honorat a sant honorat. el ritme del temps
Joan Barceló entre els seus dos germans, Francesc i Antoni.
també hem d’intentar estar-hi, equilibrats, amb nosaltres mateixos i
amb el que ens envolta, persones i natura.
Per sort, encara el ritme meteorològic marca les nostres vides. Ens
agradi o no, el temps que fa i el clima que tenim ens condiciona a tots.
Pensam que ja no ens influeix tant com abans, és cert, avui són pocs
els que viuen de fora vila i que depenen de les plogudes per si hi haurà
bona anyada o no. Avui ens interessa el temps, per saber quina roba
ens hem de posar, per si hem d’agafar el paraigua o no l’hem d’agafar.
Però vivim del turisme. I el turista ve aquí pel nostre sol, la temperatura,
les platges i el paisatge. Per tant, ens visiten pel temps, pel clima,
per l’entorn i el medi que tenim. Vet aquí, que si canviam l’entorn i el
clima aquest turista ja s’ho pensarà dues vegades abans de venir.
El temps, el clima ens ho marca tot i ens ho ha de marcar tot. Només
hem de seguir les seves senyes i les seves pautes. Ens hem de deixar dur
i ens adonarem que hi ha temps per tot. El que feim, el que menjam, el
que som, depèn i ha de dependre del temps i del clima. Som mediterranis,
som mallorquins, som algaidins, això i res més. Estam enmig de
9
Pregó 20o9 · Festes de Sant Honorat
Psh2009-0020-0002

joan barceló trobat
Boira pastura al puig d’en Bord i de Randa a principis d’ hivern. Fotografia de Joan Barceló.
la mar, som d’un poble de l’interior d’una petita illa i això ens ha marcat
el nostre caràcter, a vegades difícil d’entendre per la gent que ve de
fora. Vull fer un repàs al que pot ser un any de la nostra vida.
Ara, que estam en ple hivern començaré per aquesta estació. És una
època de l’any en què tenim poques hores de sol, els dies són molt curts
i les nits són llargues. El fred és el protagonista, juntament amb dies de
pluja, gelades, rosades abundants, etc. Ja ho diu la dita: Pel gener no es
treu el morro al carrer. Els horabaixes es fan curts i, per tant, ens passam
moltes hores dins ca nostra. És el temps idoni per estar amb nosaltres
mateixos, per retrobar-nos, per estar més amb la família i persones
estimades. Els caps de setmana que plou, en lloc de queixar-nos
del temps, són ideals per aturar de l’estrès de la feina llegint un bon llibre
o com feien els meus padrins: senzillament passar hores contemplant
el foc, mirant ploure i pensar amb les nostres coses o també jugant
a cartes o jocs de taula amb els amics.
El fred també ens marca el que menjam. Ens toca menjar calent i fei-
Pregó 20o9 · Festes de Sant Honorat
Psh2009-0020-0002
10

de sant honorat a sant honorat. el ritme del temps
Ses Convidadores. Són els niguls baixos que podeu veure damunt els puigs de sa Sopegada
des Gegant i de Son Roig. Aqueixa senya ha d’anar acompanyada d’un cel ben tapat.
Fotografia de Joan Barceló.
xuc. Per dinar: sopeta i bullit, llenties, escaldums, caragols, fideus, burballes,
arròs, sempre acompanyat d’un brou calentet. I per sopar: llonganissa,
llom, xulla o botifarrons torrats, ja que també és la temporada de matances.
Molts de dies d’hivern, el cel està tapat, gris, lleig. Però si veis Boira
que pastura, aigua segura. Aquesta senya indica aigua a les immediates
hores. Són fragments esquinçats de niguls que apareixen a nivells molt
baixos. Tenen forma de vel de llana que sembla que toca els costers de les
muntanyes. He dit, boira que pastura aigua segura, però a Algaida, la senya
més coneguda de totes és Boira a Cura, aigua segura. Poques vegades
ens farà quedar malament, igual si veim aquesta altra ennigulada. Són ses
Convidadores; anomenades així perquè són predecessores de brusca. Són
una varietat de Boira pastura, però són més grises i més gruixades.
En ple hivern, quan les fredorades són més intenses, els algaidins
i algaidines feim un parèntesi dins el nostre retrobament. Sortim de
casa per gaudir de les nostres festes patronals, que moltes vegades co-
11
Pregó 20o9 · Festes de Sant Honorat
Psh2009-0020-0002

joan barceló trobat
incideixen amb les calmes de gener, on el sol i la tranquil·litat marquen
el temps atmosfèric, però altres anys les condicions no són tan bones.
De totes maneres, faci el temps que faci, Sant. Honorat és per a molts
la festa més estimada. Podríem dir que és més nostra, perquè com nosaltres
és més humil i senzilla. Els foguerons, l’olor de xulla i llonganissa
torrada, que comparteixen protagonisme amb els Cossiers, que
acaben de posar el color de la festa, encara que malauradament, però,
de cada any hi ha més poques ximbombes.
Poc a poc, els dies es van allargant una mica: som al febrer, un mes
que, segons diuen, és traïdor, borrascós i gelador. Hi ha molts refranys
que fan referència a la seva duresa i a les seves inclemències. Per tant,
encara ens passam moltes vetlades a ca nostra. És el moment quan floreixen
els ametllers, comencen arribar les orenelles i el carnaval. Un
carnaval de cada any més participatiu que després l’acompanya en Camestortes.
Aquesta tradició recuperada fa uns vuit anys, que amb humor
fa un repassó al que ha passat durant tot l’any. Ja fa temps que els
organitzadors demanen any sí i any també, que s’incorpori sang jove i
renovació, esperem que passi enguany.
No ens entemem i entram al març, un mes que tampoc no és de fiar.
La dita diu el març mareja. Són habituals les boires a primera hora del
matí, el fred de cada vegada és més suportable; de fet durant el dia, ja hi
moltes hores de temperatura agradable i, fins i tot, alguns dies de caloreta.
Ja entram a la primavera.. Arriba Pasqua, les pancaritats, les pana-
Pregó 20o9 · Festes de Sant Honorat
Psh2009-0020-0002
12
Els Cossiers d’Algaida dansant
el dia la revetla de
Sant Jaume. Fotografia extreta
de la web de l’Agrupació
Fotogràfica d’Algaida.

de sant honorat a sant honorat. el ritme del temps
El Braç de Sant Joan és una senya fiable de ruixades a les immediates hores de la seva aparició.
Fotografia de Joan Barceló.
Na Fàtima no és cap senya de pluja. Senzillament és un cúmul blanc, rodó i gros, que sol sortir el
matí als voltants del puig de Randa. Fotografia de Joan Barceló.
13
Pregó 20o9 · Festes de Sant Honorat
Psh2009-0020-0002

joan barceló trobat
N’Espirafocs en fase de dissipació. Fotografia feta des de dalt del puig de Randa en direcció a Felanitx
en un moment que el nigul ja s’estava desfent. Fotografia de Joan Barceló.
des i rubiols, Castellitx...
La natura està en plena ebullició: El març la verdor i per l’abril la flor.
Fora vila està més vistós mai, els dies solen ser variats: tant li és que faci
un bon sol com una bona brusca. És el temps en que començam a sortir
una poc més de ca nostra i gaudir del solellet. Però, si per casualitat,
veis el braç de Sant Joan a mig matí, no anireu errats si deis que el migdia
farà una ruixada. Aquesta ennigulada blanca, espessa, prima i en forma
de torre que pareix un braç un poc voltat, sol sortir els dematins i és senya
d’aigua.
El sol ja convida a caminar per Punxuat, pes camí de muntanya, per
Darrera ses Vinyes o cap a Castellitx, és igual sigui on sigui. I caminant,
caminant molts de dematins podrem veure una algaidina ben curra. És
una ennigulada amb nom de dona, na Fàtima, un cúmul blanc, rodó i
gros, que sol sortir el matí als voltants de Cura.
Hem d’aprofitar els dies de sol per gaudir d’aquesta explosió de vida
i de colors. Jo és quan pas més gust d’anar a voltar amb la bicicleta amb
els amics per la multitud de camins i caminois que tenim.
Pregó 20o9 · Festes de Sant Honorat
Psh2009-0020-0002
14

de sant honorat a sant honorat. el ritme del temps
Les Carreres de Sant Jaume són uns niguls alts i prims que enteranyinen el cel. Fotografia de
Joan Barceló.
Una dita ben definitòria d’aquest temps pot ser: Abril, aigua poca i
niguls mil, referint-se a les moltes amenaces de pluja, encara que, al final,
en sol caure ben poca.
I aquest fet me va molt bé per presentar-vos una altra ennigulada amb
nom de llegenda: N’Espirafocs és un nigul de tempesta que surt entre
mestral i ponent. Sol venir de la banda de Santa Eugènia, és molt fosca,
molt amenaçadora, llampega i fa trons, però passa sense pena ni glòria,
deixa poca aigua i, desfeta, sol arribar cap a la banda de Felanitx.
Ens trobam entre la primavera i l’estiu, els humans també estam en
ebullició, es nota amb les cares, tothom està més alegre i treim més el cap
per fora. De tant en tant, el cel blau es tenyeix d’uns niguls blancs, llargs
i prims que l’atravessen. A Algaida els deim les Carreres de Sant Jaume.
La calor cada vegada és més intensa, però sense ser exagerada. Començam
a treure la roba d’estiu, els més agosarats comencen a anar a nedar i
és que a finals de maig L’estiu veig i la primavera diu me’n vaig. Època
de molta de feina i de nervis pels estudiants que tenen els exàmens
finals.
15
Pregó 20o9 · Festes de Sant Honorat
Psh2009-0020-0002

joan barceló trobat
Entram de ple dins la sequera estival, A primers de juliol s’encén el
sol, diu la dita. No plou, fa una calor intensa però, per sort, a les hores
de més calor sol entrar l’embat, aquest oratge que a les hores centrals
del dia modera la temperatura. És època de sol, platja, piscina,
baf, basca, suades, vacances. Bauxa, revetlles, berbenes, vetlades,
prendre la fresca els vespres, la síndria, el meló, el trempó, el pa amb
oli, l’ensaladilla... Menjar fred i també molta fruita.
Les festes de Sant Jaume serveixen per trobar-nos i unir-nos una
altra vegada tots els algaidins i algaidines. Tot i que les festes de cada
vegada són més llargues i duren pràcticament tot el juliol, per a mi
comencen quan veig ballar el Mergansó davant la creu del Colomer,
és quan dic: ja és Sant Jaume!
Acabades les festes, Algaida s’atura. Després de la disbauxa de Sant
Jaume tanquen molts comerços, cafès i són molts els que van devora
la mar a passar aquesta calorada i el nostre poble, per unes setmanes,
queda coix de vida. Per sort, només unes setmanes a l’any.
L’estiu me du molts de records. Quan era petit, varem anar bastants
d’anys amb mon pare, ma mare, els concos des Campet, des
carrer Nou i en Jaume Coves a es Mal Pas, a la badia d’Alcúdia. En
tenc molt bon record, jo era al·lotet i m’ho passava bomba matí i horabaixa
a la mar. I més de dos vespres jugant a caçar mopis. De fet,
encara el meu conco m’ho recorda i se compixa de rialles quan sense
jugar li vaig fer plegar una bona mopi. Jo també ho record com si fos
ahir, va ser una de les primeres vegades que vaig quedar blanc com
el referit.
Un altre fet que relacion amb l’estiu és sentir tocar el clarinet a un
veïnat, un dels millors musics del nostre poble. Segur que tots ja sabeu
de qui parl, és en Biel «Torres». Ara, sense viure davant ca seva,
no sé si encara té temps per tocar o no. Però un bon record d’estiu és
sentir-lo cada horabaixa fent el que li agradava, tocant el clarinet i
també el saxo. Segur que tots els que soleu passar pel carrer Migdia
l’heu escoltat.
A final d’estiu el temps comença a canviar, arriben les primeres
barrumbades i les serenes ja cauen amb més força, refresca de vespre
i, poc a poc, de dia també. Els vinyòvols comencen a passar pen-
Pregó 20o9 · Festes de Sant Honorat
Psh2009-0020-0002
16

de sant honorat a sant honorat. el ritme del temps
Amb la colla d'amics que formaven l'equip Benjamí del CE Algaida.
Fotografia de l' àlbum familiar.
sa de les calabruixades. Si miram el cel, veurem aquests niguls. Hi ha
molts de noms per definir aquesta ennigulada, sa Guarda d’ovelles,
es Xots, ses Cabretes, Cel empedrat, etc. Però a Algaida, a aquest nigul,
el coneixem com a Tavellat i, si aquestes bolletes que pareixen de
cotó són més petites, li deim Tavelladet. És senya que ha de ploure,
però no de manera imminent, serà per l’endemà o d’aquí dos dies. I
si hem vist el cel tavellat, al cap de poc temps sentirem olor de terra
banyada. Quan ha acabat de ploure anar per fora vila i sentir aquesta
peculiar olor és un d’aquells petits plaers, que no me faceu dir per
què, però ens encanta a tots.
La fruita de tardor ja és present, jo en menj poques, però durant
unes setmanes pas gust de menjar caquis i magranes. Segurament
m’agrada perquè en puc menjar poc temps, si en pogués menjar de
cap a cap d’any, no me dirien res...
Aquests mesos ha de ploure bastant, sobretot l’octubre i novembre,
els més plujosos a Algaida perquè és molt important per a les reserves
d’aigua ja que s’han d’omplir les cisternes, i perquè és primor-
17
Pregó 20o9 · Festes de Sant Honorat
Psh2009-0020-0002

joan barceló trobat
Tavellat. És una senya a la qual la cultura popular dóna molta fiabilitat, tot i que científicament
no en té gaire. Fotografia de Joan Barceló.
N’Escuma-basses. Fotografia feta a la zona de la Comuna d’Algaida. És dels nigulats de tempesta
que sol deixar més aigua. Fotografia de Joan Barceló.
Pregó 20o9 · Festes de Sant Honorat
Psh2009-0020-0002
18

de sant honorat a sant honorat. el ritme del temps
dial per la gran quantitat de persones que els agrada anar a passejar
per dins la garriga i cercar esclata-sangs. Aquest bolet, molt present,
umpl molts de plats i boques en aquests mesos de tardor: llom amb
esclata-sangs o, que me’n deis d’un arrosset brut o uns fideus amb
picornells?
A la tardor solen ser habituals que ens visitin ennigulades ploveres
i tempestuoses. A Algaida, les que deixen més aigua són les que
ens vénen des del llebeig al xaloc. La més destacable és n’Escumabasses.
Es localitza entre ponent i llebeig: Les vegades que la he vista
ens ha entrat de la banda de l’aeroport i per sa Comuna. És rabassut
i gruixat, llampega i deixa molta d’aigua i vent.
Una altra ennigulada, en aquest cas coŀlectiva i famosa, són els
Homonets de Santanyí. Apareixen a xaloc, a la part de Santanyí. Són
un grups de caparrots, torres i colfloris, cúmuls que van creixent,
apareixen a primeres hores del matí i solen portar pluja.
No tots els niguls plovers són externs. En tenim un grapat que
neixen, creixen i fan ploure a Algaida. Entre aquests, vull destacar es
Senyor i es Criat i na Tomassa. El Senyor i es Criat surt pel puig de
Son Roig i sol fer ploure al cap de poc temps.
La contarella diu que el Senyor és prim, alt i gris —Cirrus— i es
Criat és gros i ample a dalt —és tracta d’un cúmul ben desenvolupat—.
El Criat sempre surt a l’esquerra del Senyor, devers el puig de ses Bruixes.
El Senyor mana fer ploure i es Criat fa ploure. Potser que la torrentada
del 9 de setembre de 1955, que va afectar el poble, fos per aquest
nigul. Segons en Toni «des Purgatori» i altres informadors, la negror,
aquest dia, va aparèixer devers el puig de Son Roig.
Si no era aquest nigul també podria haver estat Na Tomassa, un cúmul
que surt a la part oriental del puig de Randa i que du molta d’aigua.
Segons diuen, el temporal que l’acompanya és tan abundós que, en sortir,
la font de Randa torna a rebrotar.
Els dies s’han tornat acurçar, arriba el fred, els constipats, Nadal i els
Reis. Tornam a ser a l’hivern: ens hem fet un any més grans.
En resum, hi ha temps per fer-ho tot. Hi ha una dita que diu: Ni per
l’agost caminar, ni pel desembre navegar, fent referència a què cada cosa
s’ha de fer al seu temps i no hem de voler que sempre sigui maig o juny,
19
Pregó 20o9 · Festes de Sant Honorat
Psh2009-0020-0002

joan barceló trobat
també hi ha d’haver octubres i novembres.
Per sort, a Algaida, encara estam lligats a l’entorn, encara som poble.
Però hem de ser conscients que les generacions més joves de cada vegada
som més urbanites i que començam a donar l’esquena al medi i no valoram
el que tenim.
Ara vos en contaré una. Una vegada vaig quedar estorat. Me va venir
una al·lota, un dijous en ple mes de febrer, i me va demanar si el cap de
setmana podria anar a nedar a sa platja. Vaig tornar quedar blanc, com
el dia de la mopi amb el conco. Podria posar més exemples, però crec que
aquest ja és ben aclaridor.
Això passa, entre moltes altres coses, perquè a partir dels anys 60 i
70, i a causa del desenvolupament turístic, és va vendre i es ven la imatge
del clima benèvol i la seva bondat. És cert que tenim un clima fantàstic.
Però nosaltres mateixos ens hem cregut aquest lema i hem idealitzat
el clima. El nostre clima és magnífic, i les persones que ens visiten queden
encantades del temps i també de la llum del cel. Però alerta, no és idíŀlic,
no de bades les sequeres i les inundacions són freqüents, igual que les
grans tempestes, les ventades, les calabruixades i els fiblons. La gent que
viu de la pagesia ho sap bé: pot estar mesos sense ploure una gota i després
un dia, amb una hora plou el que no està escrit. També ho sabem tots que
pot passar de fer una calorada o una fredorada amb un no res, sense terme
mig. Quan això passa deim aquest temps està loco, però això també forma
part del nostre clima, senzillament és el que tenim. Ens hem cregut que
aquí no passa res mai, quan realment la quantitat i varietat de fenòmens
meteorològics és més elevada que a la majoria de llocs del món.
Les inundacions de Mallorca són de les més perilloses de tot el món,
perquè són molt ràpides i no hi ha temps de reacció. També s’ha de destacar
el fenomen més habitual al nostre poble al llarg de la història, la
sequera.
Fa temps, fa molt de temps, al 1507 hi va haver una de les sequeres més
importants. En tot l’any no va ploure cap gota a cap punt de Mallorca.
Molt de bestiar es va morir de set, els pous i les fonts es van assecar i molts
de pagesos van abandonar les seves terres. La collita va ser magre, magre,
pèssima. Tot el que es va recollir només representava un 10% del blat que
es necessitava pel consum ordinari de l’illa. El Rei va enviar a vaixells a la
Pregó 20o9 · Festes de Sant Honorat
Psh2009-0020-0002
20

de sant honorat a sant honorat. el ritme del temps
21
Torrentada de 1955 a Algaida.
Foto superior del
torrent de Son Capellà al
seu pas per la carretera de
Manacor. Fotografies inferiors:
destrosses de l'aiguat
al carrer des Sol i camps
anegats a causa de les intenses
pluges. Fotografies
de Joan Balaguer.
Pregó 20o9 · Festes de Sant Honorat
Psh2009-0020-0002

joan barceló trobat
península cercar provisions i, mirau com són les coses, el blat va arribar el
mateix dia que s’acabaven les existències. Això ens dóna una idea de com
marcava el temps els nostres avantpassats i, per això, s’hagueren d’espavilar
per conèixer les senyes del cel.
Mirau si hem tengut sequeres que, entre el segle xvii i el xix, amb
aquests 300 anys, n’hem tengut ni més ni manco que 134 amb sequera,
quasi la meitat dels anys.
A més, però, hi ha altres fenòmens que ens han marcat, alguns es troben
documentats a l’arxiu de Can Mulet, gràcies al qual podem saber que
els darrers dies de desembre de 1788 hi va haver una gran nevada que va
matar quasi 100.000 arbres i més d’un milenar d’animals.
O, més recents: un llamp que pegà al campanar als anys 40, la torrentada
de 1955, de la qual segur vos recordau i, també, l’any de la neu, el 1956.
Aquests són només alguns exemples de com els temps ha marcat la gent
d’Algaida. En podríem posar més però no acabaríem mai.
No me digueu que no és curiós que un poble que està exposat de manera
contínua a aquests fenòmens s’hagi pogut creure que aquí no passa
res mai. Inundacions, sequeres, calabruixades, n’hi ha hagut sempre i
sempre n’hi haurà. Per sort, són més habituals els dies tranquils, de sol,
dies que podem anar a passejar o estar per fora.
Tothom es queixa del temps que fa: si fa calor, perquè fa calor; si fa
fred, perquè fa fred; si està ennigulat perquè fa un dia raro o, si plou, perquè
plou. Sempre donam la culpa al temps, Si tenim mal de cap, si estam
mal sofrits, si estam cansats la culpa és d’aquest temps tan raro que fa.
En definitiva, el temps té la culpa de tot i, a vegades, l’home del temps
també. Segurament ens queixam d’eima i per vici, i ja està bé, qualcú
ha de tenir la culpa i, si la donam al temps, no s’enfada ningú. Però aniria
millor si aprenen a conviure i a gaudir dels diferents tipus de temps
i, així, tornaríem a xerrar del ritme meteorològic del qual vos he parlat
abans. Que fa solellet?, idò a trescar per fora; que fa calor?, en remull;
que plou?, a jugar a cartes o al bar amb els amics; que fa fred?, idò dins
ca nostra llegint una mica o mirant una pel·lícula.
El clima canvia per culpa de l’home. Avui no hi ha cap científic que
ho dubti i podríem comptar amb els dits d’una mà els polítics que encara
ho neguen. Malauradament, entre aquests polítics n’hi ha que els te-
Pregó 20o9 · Festes de Sant Honorat
Psh2009-0020-0002
22

de sant honorat a sant honorat. el ritme del temps
nim a prop i l’han vessada més de dues vagades, ja sigui pel seu desconeixement
o perquè el dinar i el vi ha estat abundós. El canvi climàtic
és un dels problemes més importants que hi ha actualment i paŀliar-lo
un dels majors reptes de la humanitat. Negar-lo és com aquell fumador
que fuma dues o tres capses de tabac cada dia i diu que no l’hi perjudica
la salut.
Al principi he comentat que els humans som animals de costums i
trob que a les darreres dècades ens hem molt mal acostumat. Benvingut
sigui el progrés i les comoditats d’avui. Es diu que vivim dins la societat
del benestar, però també som la societat del benestar climàtic. Que
vull dir amb això? A moltes cases tenim calefacció, aire condicionat i altres
aparells que fan que no es noti tant les inclemències del temps. Fins
aquí cap problema, benvingut el benestar. El problema és el mal ús que
a vegades en feim. Segur que molts de vosaltres heu entrat a alguna casa,
una botiga, un cafè o al lloc de feina i que, a ple estiu, no s’hi pot estar de
fred; o al revés: a l’hivern hi ha posada una calefacció a les totes. És poc
coherent tenir la calefacció a tota pastilla, gastar doblers, tudar energia i
haver d’anar amb màniga curta.
Tots sabem que un dels principals factors del canvi climàtic és l’ús
desmesurat del cotxe. Només que evitàssim agafar el cotxe en curts trajectes
per dins el poble, hi guanyaríem tots. Més tranquil·litat, menys renou
i no tants problemes d’aparcament. No hi pensam amb això, però,
què passaria si la majoria d’algaidins i algaidines deixàssim el cotxe dins
la portassa per anar per dins el poble?, vos ho imaginau?, no trobau que
hi guanyaríem molt? I si això ho fessin a tots els pobles? I si això ho traslladam
a tot el món?, vos imaginau quants de milions de tones de gasos
contaminants deixaríem d’emetre a l’atmosfera?
És incoherent i poc pràctic anar a fer el cafè, a comprar, a acompanyar
els nins a l’escola amb cotxe i després el vespre anar a caminar una
hora perquè el metge ens ho recomana. Evidentment, no som ningú per
dir el que hem de fer, cadascú ha de fer el que trobi, però estic segur que
són aquests petits gestos quotidians de molta gent el que poden frenar
el canvi climàtic. Si esperam que es facin grans acords internacionals o
que els polítics es posin d’acord serà massa tard. Crec que el sentit comú
i el seny de cada un de nosaltres és primordial.
23
Pregó 20o9 · Festes de Sant Honorat
Psh2009-0020-0002

joan barceló trobat
Dues fotografies d'aniversaris amb els familiars i els amics. Àlbum familiar.
Pregó 20o9 · Festes de Sant Honorat
Psh2009-0020-0002
24

de sant honorat a sant honorat. el ritme del temps
La meva família sempre me recorda que jo de petit petit, quan tenia
un parell d’anyets, me passava hores i hores assegut tot sol al portal de
ca nostra. En aquell temps vivíem al carrer de l’Amargura. Me distreia
veient passar els cotxes, amb la xupa a la boca, un llençol i un coixí que
sempre el passejava amunt i avall per tot. Amb això me distreia i coincideix
amb el meu caràcter tranquil. Però en canvi, quan tenia quatre o
cinc anys i jugava amb els veïnats —la majoria més grans que jo— sempre
perdia, i no m’agradava perdre. Llavors, me seia tot enfadat enmig
del carrer i, si venien cotxes, que esperassin, jo no me movia. En Miquel
de Son Pelat m’ha contat més de dues vegades que jo era més caparrut
que un ase —encara ho som un poc, supòs que això no se lleva—. M’ha
contat que, quan perdia, m’havia agafar d’enmig del carrer i posar-me a
l’acera i, quan ho feia, jo li pegava coses i cops de punys.
En aquells temps, tots els aŀlots del redol de l’Amargura i del Campet
jugàvem al carrer a jocs com els quatre cantons, a conillons amagats
o bolles. Moltes vegades també anàvem al passatge del Campet a jugar a
pistolers o a futbol. La meva infantesa la vaig passar jugant amb en Miquel
i en Jaume «Puntes», na Cati i n’Esteve Mulet, en Miquel i na Cati Bonet,
na Francisca «de Son Pelat», en Joan Palomina, en Pedro «Lloret»
i els meus dos germans.
Encara d’al·lot, però ja amb uns nou o deu anys, també varem jugar
moltes hores amb en Toni «Suredí», en Biel «Pansa», en Guillem i n’Aina
«de s’Hostal», en Llorenç Falconer, etc. Sempre corríem, ja fos amb
una pilota per enmig, encalçar-nos o fent voltes per la piscina de can Biel.
I ja amb un poc més d’edat, ja amb els amics de la pandilla, anar a tocar
bauleta, anar per amunt i per avall amb la bicicleta, fer el programa a Titoieta
Ràdio i començar a fer sopars i sortir els vespres.
Avui el aŀlots ja no juguen al carrer, ni tan sols van escola a peu: miren
la televisió o juguen amb la consola. El carrer és perillós perquè hi ha massa
cotxes, és cert, però que passaria si deixàssim un poc el cotxe? Els aŀlots
sortirien més al carrer a compartir experiències en lloc de seure davant la
consola aïllant-se fomentant el sedentarisme.
Mirau si estam desvinculats de l’entorn, que avui a l’escola s’ha de fer
una assignatura que es diu Medi. Les presses d’avui en dia, les obligacions,
la feina de pares i mares, l’hipoteca, l’estrès obliguen que els pares no pu-
25
Pregó 20o9 · Festes de Sant Honorat
Psh2009-0020-0002

joan barceló trobat
guin estar tant de temps amb els fills. Però no podem penjar totes les mancances
de la família i de la societat a l’escola. Correspon a la família educar,
que els infants s’impliquin amb el poble i que l’estimin. Correspon a
l’Ajuntament i als habitants d’Algaida tenir un teixit social ample per fer
i ser poble.
M’agradaria que aquest parlament no pareixi una defensa aferrissada
del passat, però no hem de deixar perdre les bones coses que ens han deixat
els nostres avantpassats, una manera de ser, de viure i fer les coses però
evidentment amb totes les comoditats d’avui.
No vull acabar aquest pregó sense haver fet referència a dues coses. La
primera recordar i agrair públicament a la gent que ha dedicat part del
seu temps a fer observacions oficials pel centre meteorològic i gràcies a les
quals podem estudiar i conèixer el clima d’Algaida. La família Martorell,
de l’apotecaria, que ja fa més de 70 anys que mesuren el que plou i actualment
encara està funcionament i per molts d’anys...
Als frares de Cura, que durant anys han fet la mateixa tasca. A en Jaume
Pou «de Son Du-le-hi», que durant els anys 60 i 70 enregistraven el
que plovia, o també a Son Bou de Pina, que des de 1985 fa el mateix.
La segona, fa referència a IB3 i a la quantitat de companys i companyes
que se’n van a altres mitjans de comunicació o a l’atur. Hi ha molts bons
periodistes que deixen la casa, senyal que alguna cosa no acaba d’anar bé.
IB3 hauria de tenir un model definit per damunt els polítics de torn que
garantís una informació independent i plural.
Segurament haureu notat que al llarg de l’exposició he dit moltes vegades
les paraules per sort, idò sí, ho deia d’una manera ben conscient. Amb
aquestes paraules he volgut transmetre que encara que les coses canviïn,
hi som a temps. Som a temps que les generacions futures coneguin Algaida
com a poble viu, no com a poble dormitori; com a poble inquiet, no
com a poble dormit. Som a temps que encara la relació amb les persones i
el medi sigui vincle d’unió i d’agermanament. La transmissió oral, la comunicació,
ensenyar i aprendre uns amb els altres, això no s’han de perdre.
Entre tots hem de fer que Algaida sigui millor, més sostenible i que
continuem essent un poble humil, però un poble orgullós. Són unes paraules
positives, per encarar el futur, perquè tot això, per sort, a Algaida
encara es possible!
Pregó 20o9 · Festes de Sant Honorat
Psh2009-0020-0002
26

de sant honorat a sant honorat. el ritme del temps
No sé si haurà estat el pregó que vos esperàveu. Si aquestes paraules vos
han fet passar una bona estona o, senzillament, si algú de vosaltres d’aquí
una temporada en veure un nigul que creix al voltant de Cura sap que li
diuen Na Fàtima o en veure una negror que s’acosta de la banda de Santa
Eugènia coneixeu que és n’Espirafocs, el meu objectiu s’haurà complit i
aquest pregó, per sort, haurà estat positiu per a tots.
Salut i molts d’anys!
27
Pregó 20o9 · Festes de Sant Honorat
Psh2009-0020-0002