revista taxi núm. 172 - Institut Metropolità del Taxi

perativa del Taxi. Aquesta part política
de la nostra organització no és
coneguda pels taxistes i és precisament
la que es vol donar a conèixer
a través d’aquest llibre. La resta de
taxistes ens consideraven com a
clandestins perquè no ens relacionaven
políticament, fins i tot ens
varen arribar a dir els Tupamaros per
la forma d’actuar i d’intervenir.
—Quantes persones formaven part
d’aquest grup?
No érem més de 17-18 persones.
Formàvem la cèl·lula del PSUC del
taxi i militàvem en la federació sud
a Sants. Les reunions les fèiem a
l’església d’Hostafrancs o en alguna
altra de Sants. Les cites es mantenien
amb molta seguretat i quasi
sempre a través d’algun company en
una font del barri. Allí vam arribar a
fer diverses reunions, fins i tot amb
companys taxistes de fora de Catalunya.
També va ser el moment en
què vam començar a discutir l’alternativa
per fer front al sindicat vertical.
Quasi tots érem militants de
CCOO, que també actuava en la
clandestinitat. Va ser en aquesta
època que es va elaborar un document
polític en què manifestàvem
que si volíem ser una organització
forta havíem de sortir de CCOO i crear
un sindicat autònom, sense
influències de cap tipus. Pensàvem
que si restàvem en un sindicat de
classe, únicament hi participaríem
els militants comunistes i els amics.
—Va ser el primer pas per a la creació
de l’STAC?
Va ser quan vàrem crear la Coordinadora de Treballadors
Autònoms del Taxi de Catalunya i una altra a nivell estatal.
La legalització de l’STAC arribaria l’any 1977.
—Quin suport vàreu rebre de la resta de taxistes?
Al principi les assembles les fèiem en el derruït Cinema
Princesa i totes estaven absolutament plenes. L’any
77 vam arribar a tenir 2.000 afiliats i es pagava una
quota mensual de 50 pessetes. Va ser un moviment
gran.
—Quins temes eren motiu de preocupació?
Hi havia el tema dels arrendaments de les llicències. La
Cooperativa del Taxi mateixa, en contra del reglament
del 1964 que impedia expressament els arrendaments,
els feia en les seves instal·lacions. Una llicència valia
llavors 75.000 pessetes, igual que un pis a Nou Barris.
Miquel Tomás acompanyat d’Antoni Carmona i Juan Cañas, fundadors de l’STAC,
a la plaça de l’Ajuntament de Barcelona.
“Ningú es recorda del paper que va tenir el taxi abans
i després de la transició”
Era, doncs, molt difícil accedir a una llicència, la qual
cosa va donar peu a la creació de les flotes taxistes. Els
taxistes que volien ser autònoms havien de llogar una
llicència al titular. Altres problemes es manifestàvem
en el dia a dia. Recordo que vàrem fer una mobilització
important per tal que es comencés a pintar per primera
vegada una carril bus amb la paraula taxi al carrer de
Pujades. La Guàrdia Urbana va voler portar-me detingut
per aquesta acció. Un altre tema motiu de mobilitzacions
estava relacionat amb les tarifes. Demanàvem la
revisió de tarifes anual perquè es feien cada quatre o
cinc anys i sempre ens vèiem abocats a treballar amb
tarifes desfasades.
—¿De tots els moments viscuts al llarg d’aquests anys,
quin és el de significat més important des del punt de
vista personal?
REVISTA TAXI 172 • NOVEMBRE-DESEMBRE 2006 47