Quan jo dormia

Paraules Nocturnes
3 de setembre del 2012
Bona nit. I tan bona, la d'avui...! És una “nit a quatre” que hauria pogut ben bé ser
una “nit a sis”... Després de la gran batalla contra els turcs, Tirant lo Blanc se’n va a
veure la seva enamorada Carmesina al castell de Malveí. L'acompanya el Conestable,
que ho aprofitarà per veure Estefania. És ella precisament qui munta una trobada de
tots quatre, a mitjanit, a la cambra de la Princesa...
Plaerdemavida, una altra minyona, ens ho explica amb pèls i detalls i no pas
mancada d’enveja. Ho va veure tot pel forat del pany, malgrat que dissimuli i ara faci
veure que tot ho ha somiat...
CAPÍTOL CLXIII
LO SOMNI QUE PLAERDEMAVIDA FÉU.
--Diré a la vostra majestat tot el que he somiat. Quan jo dormia en una de les
cambres principals en companyia de quatre donzelles, vaig veure que Estefania venia
amb una espelma encesa, per no fer gaire llum, i que venia al nostre llit i mirava si
dormíem. Va veure que totes dormíem, però jo estava alienada que no sé si dormia o
si vetllava. I vaig veure en somni com Estefania va obrir la porta de la cambra molt
silenciosament, per no fer soroll, i com va trobar el meu senyor Tirant i el
Conestable,que ja s’estaven esperant. Ells anaven en gipons, amb capes i espases, i
calçaven peücs de llana per no fer soroll en passejar. Quan ells van entrar, ella va
apagar la llum i es va posar la primera, amb el Conestable de la mà; després venia el
virtuós. I ella, que en aquella situació semblava un mosso de cec, va portar-los a la
vostra cambra. Vostra altesa estava ben perfumada i algaliada, i no mal endreçada,
vestida i no pas despullada. Tirant us tenia en els seus braços i us passejava per la
1

cambra besant-vos molt sovint, i vostra altesa que li deia: “Deixa’m, Tirant, deixa’m!”
I ell us posava sobre el llit de repòs...
--I Plaerdemavida es va acostar al llit, i va dir: “Ai, quin llit! Qui us ha vist i qui
us veu ara, que esteu sol, desacompanyat, desemparat de tothom! On és aquell qui
estava aquí quan jo somiava?”— I em va semblar que em llevava del llit en camisa, i
vaig anar en aquell forat de porta, i que mirava tot el que fèieu.
Va dir la Princesa:
--Has somiat res més?
I amb moltes rialles i amb gran plaer que li ho deia.
--Sí, Santa Maria! –va dir Plaerdemavida—Jo us ho acabaré de contar tot. Vós,
senyora, vau agafar un Llibre d’hores i dèieu: “Tirant, jo t’he deixat venir aquí per
satisfer-te una mica pel gran amor que sento per tu”. Però Tirant dubtava si fer el que
vostra altesa li deia. I vós dèieu: “Si tu m’estimes, per res no et deus estar d’assegurarme
l’incert futur. I és que aquest compromís que jo he adquirit pel teu amor no s’avé
amb una donzella de tan elevada posició com jo sóc. No em deneguis el que et
demano, ja que la meva castedat, en la qual jo he viscut lliure de pecat, és lloable; és a
precs d’Estefania que has obtingut aquesta amorosa gràcia, que m’ha deixat cremada
per l’amor veritable. Per la qual cosa et prego que et vulguis acontentar amb la gràcia
que has aconseguit sota la responsabilitat i culpa d’Estefania”. “Per l’extrema i
desmesurada angoixa”, deia Tirant, “que veig que passa la vostra majestat, sereu
condemnada per tots aquells qui senten l’amor, ja que us armeu amb ofensa contra vós
mateixa. Però amb tot, no vull que desconfieu del fet que jo falti a la meva paraula. I,
amb tota confiança, jo creia que vós consentiríeu a la meva voluntat sense témer els
perills futurs. Però ja que a vostra altesa això no li plau i em voleu defraudar tant, jo
em dono per content de fer tot allò que plaurà a la vostra majestat”. “Calla, Tirant”,
deia vostra altesa “i no t’angoixis per res, ja que la meva noblesa jeu sota el teu amor”.
I li fèieu jurar que no us enutjaria contra la vostra voluntat: “I en el cas que ho
volguessis fer, no seria poc el dany i l’angoixa que em donaries; i seria tanta que jo em
lamentaria de tu la resta de la meva vida, ja que la virginitat, un cop perduda, no es pot
reparar.” I he somiat totes aquestes coses, que vós dèieu a ell i ell a vós. Després, en
visió, vaig veure com ell us besava molt sovint i com us va desfer els cordonets dels
pits, i com us besava amb molta pressa les mamelles. I, quan us va haver ben besada, us
volia posar la mà davall la falda per buscar-vos les puces. I vós, la meva bona senyora,
no ho volíeu consentir; i no dubto que si ho haguéssiu consentit, el jurament hagués
perillat. I vostra altesa li deia: “Temps vindrà que el que tant desitges estarà a la teva
disposició, i la virginitat que jo conservo serà per a tu.” Després va posar la seva cara
2

sobre la vostra, i tenint els braços sobre el vostre coll i els vostres en el seu, lligats com
els sarments en els arbres, us robava amorosos besos. Després vaig veure somiant que
Estefania, que estava sobre aquell llit, amb les cames que, al meu parer, li
blanquejaven, deia sovint: “Ai, senyor, que em feu mal! Compadiu-vos una mica de
mi i no em vulgueu matar del tot”. I Tirant que li deia: “Germana Estefania ¿per què
voleu calumniar la vostra honor amb aquests crits? ¿No sabeu que moltes vegades les
parets tenen orelles?” I ella agafava el llençol i se’l posava a la boca, i l’estrenyia fort
amb les dents per no cridar. I no es va poder estar, al cap d’una estona, de fer un crit:
“Trista, què faré? El dolor m’obliga a cridar, i segons veig, heu decidit de matar-me!”
Llavors el Conestable li va tancar la boca. I la meva ànima, quan sentia aquell saborós
moment, es planyia de la meva desgràcia, com jo no era la tercera amb el meu Hipòlit.
Encara que jo no sigui subtil en les coses de l’amor, el meu esperit va comprendre que
aquí devia trobar-se el final de l’amor. La meva ànima va experimentar alguns
sentiments d’amor que ignorava, i la passió pel meu Hipòlit es va doblar, perquè jo no
participava en aquells besos, així com ho feien Tirant amb la Princesa i el Conestable
amb Estefania ...
Joanot Martorell
TIRANT LO BLANC
(adaptació al català modern d’ Isabel Grifoll)
Ed Teide 1990, pàgina 76-77
(Per a la versió original, edició a cura de Martí de Riquer a
Ed.Ariel 1982 (2ª), pàgina 561 i ss.)
3