La ilusión fantástica y absurda del payaso - Festival Internacional de ...

DIARI DEL FESTIVAL
Dissabte 6 d’octubre 2012
mols! L’escala de Richter tornarà
a batre rècords històrics amb
aquesta espectacular cinta de
terror dirigida per Nicolás López
(Santos, Sitges 2008) i coescrita,
interpretada i produïda per Eli
Roth (Hostel, Hostel 2), qui ja fa
temps que s’està construint una
sòlida carrera com a productor.
Amb aquests dos vàndals com a
capitans de la nau, la diversió i el
cinisme més extrem no faltaran a
la seva cita amb l’horror.
En plenes vacances a Xile, on
el seu objectiu és lligar amb les
boniques noies autòctones, un
turista americà nerd (Roth) i els
seus amics es veuran immersos
en una de les pitjors experiències
que el destí els ha preparat. Quan
la terra comença a tremolar tot
s’ensorra i arreplega indefectiblement
tothom que troba al seu
pas, els protagonistes d’aquesta
esbojarrada història són en una
soterrada discoteca de moda de
Valparaíso. Però escapar a la superfície
serà només el principi.
López ha trobat en la terra dels
seus orígens l’escenari perfecte
per fer tremolar els espectadors
amb una història inspirada en els
fets que van colpejar el país l’any
2010. Els protagonistes d’aquesta
disaster movie amb abundants
pinzellades de gore hauran de fer
front a la devastació, la mort i la
depravació més absoluta.
Amb la presència de l’equip
S.O.F. COMPETICIÓ
AUDITORI 22:45
insensibles
Disfressat de thriller històric i
embolcallat amb una factura de
categoria, Insensibles es destapa
com una de les sorpreses més
agradables del fantàstic de qualité.
Amb una narració en paral·lel
sobre dues històries que passen
en èpoques diferents (la Guerra
Civil i l’actualitat), la primera
pel·lícula de Juan Carlos Medina
es confirma com una barreja estimulant
de gèneres.
En un poble apartat del Pirineu,
l’any 1931 neix una generació
de nens amb una estranya malaltia:
són insensibles al dolor
físic. Agressius i irresponsables,
aquests infants creixen amb
una percepció trastornada dels
valors humans; són un perill
incontrolable. Mentrestant, en
l’actualitat un neurocirurgià
brillant (Àlex Brendemühl, que
fa doblet al festival amb El Bosc)
S.O.F. GALES
AUDITORI 18:15
maniac
El Maniac de 1981 és, per molts
motius, una pel·lícula irrepetible.
El primer film comercial de William
Lustig (abans havia fet incursions
en el cinema pornogràfic)
anava molt més enllà del simple
terror per erigir-se en un retrat
anímic del Nova york de principis
dels anys vuitanta. A través de la figura
d’un assassí en sèrie, Maniac
supurava una autenticitat gairebé
documental i transmetia una sensació
de perill constant, l’atmosfera
viciada de carrerons i avingudes
poblats per ionquis i putes.
Alexandre Aja i Gregory Lavasseur
eren perfectament conscients
d’això quan van començar a rumiar
aquest remake, i per aquesta
raó el Maniac que ha dirigit
Franck Khalfoun presenta unes
diferències molt notables que el
distancien del seu model. Si bé
és cert que la línia argumental
és pràcticament idèntica (un psicòpata
viu envoltat de maniquins,
que decora amb les cabelleres de
les seves víctimes; però la seva
rutina canviarà quan es faci amic
d’una jove fotògrafa) i que hi ha
nombroses picades d’ullet als ins-
que necessita un trasplantament
urgent, descobreix respostes sobre
el seu origen en aquell grup
de nens.
Amb aquesta premissa, es desenvolupa
una història a cavall entre
el suspens i el terror fantàstic
(alguns ja la comparen amb El
laberinto del Fauno). Insensibles
no cedeix als cànons més correctes,
sinó que afronta amb duresa
i contundència la violència i el
terror. Però qui vulgui anar més
enllà, trobarà en la tràgica i dura
vida d’aquests nens la metàfora
del destí col·lectiu d’una generació
perduda per les petjades d’odi
i intolerància generades per la
Guerra Civil.
Amb la presència de l’equip
tants més icònics del clàssic de
Lustig, l’agosarat tractament formal
ens duu a parlar d’una obra
radicalment distinta.
Khalfoun posa la càmera a l’altura
dels ulls de l’assassí. Més ben dit,
fica la càmera dins els ulls de l’assassí.
Una subjectivitat límit trencada
només pels pertorbadors instants
en què un mirall ens retorna
la mirada de l’esguard de l’abisme:
són els ulls d’Elijah Wood, que
canvia radicalment el seu registre
angelical per ficar-se en la pell del
personatge que va immortalitzar
l’enyorat Joe Spinell.
Cal destacar també la magnífica
banda sonora firmada per Rob,
una carícia de sintetitzadors que
no es troba gaire lluny dels aires
de malenconia vintage de Drive.
L’element que es manté més fidel
respecte a l’original és la violència
extrema. Si el Maniac de 1981
va suposar per a molts la descoberta
de Tom Savini, ara són els
genis de KNB els encarregats de
fer vessar budells a dojo.
Entrega de la Màquina del Temps
a Elijah Wood i William Lustig
S.C. NEO CULTE FOCUS
PRADO 13:15
PhanTasma
El pes de la història no ha
caigut en va sobre Phantasma:
5
avui és considerada una genuïna
cinta de culte. Don Coscarelli va
dirigir, escriure, produir i rodar
Phantasma el 1977, amb només
20 anys, encara que finalment,
degut a problemes de finançament,
es va estrenar el 1979.
El film va ser una autèntica alenada
d’aire fresc entre els nombrosos
títols de finals dels 70 que,
després de l’èxit aclaparador de
The Texas Chainsaw Massacre o I
Spite on Your Grave, van explotar
el filó de la venjança i la violència
extrema. Si bé és cert que aquestes
pel·lícules van assentar els fonaments
del cinema de terror dels
80, es corria el risc d’homogeneïtzar
i simplificar el gènere. Phantasma,
però, ofereix un producte
híbrid, on el terror s’alterna amb