La ilusión fantástica y absurda del payaso - Festival Internacional de ...

DIARI DEL FESTIVAL
Dissabte 6 d’octubre 2012
entreVIsta:
danielle harris
“El cine de
terror és
l’experiència
més exigent
per a un actor”
Després de 54 pel·lícules que
l’han consagrat com la reina del
crit, és a Sitges amb el seu debut
com a directora, Among Friends,
que també s’inscriu en el terror.
No se’n cansa mai?
Hi ha moltes scream queens que
no són gaire fans del gènere,
però a mi m’encanta. Rodar una
pel·lícula de terror és l’experiència
més exigent que existeix per
a un actor. Les actrius que volen
fer drames perquè es pensen que
són més respectables no han entès
res.
No s’ha sentit mai encasellada?
Per a mi, ser una musa del terror
ha estat una benedicció. He tingut
molts obstacles per trobar papers,
però més per haver sigut actriu
infantil que per una altra cosa. La
transició per trobar papers adults
va ser difícil, però no penso que
tingués res a veure amb el gènere.
Sóc baixeta i semblo jove, però alhora
fa segles que treballo, o sigui
que la gent no sap ben bé quina
edat tinc ni quins papers m’haurien
de proposar. No sóc la clàssica
tia bona, però tampoc la loser que
no lliga gens. He perdut molts papers
perquè els directors no sabien
què fer amb mi.
Dels papers que ha perdut, quins
li ha sabut més greu no obtenir?
Vaig ser finalista per al paper de
Laura Prepon a la sèrie Aquellos
maravillosos 70 i per al de Neve
Campbell a Tots cinc. Podria haver
tingut la seva carrera! I, alhora,
què està fent ara? Poca
cosa. Quan era més petita també
vaig estar a punt de ser la filla de
Michael Douglas a Atracció fatal...
i la de Tom Cruise a Nascut
el quatre de juliol. Però la meva
mare no em va deixar fer-la, perquè
hi havia una escena que li va
semblar poc adequada per a una
nena de la meva edat. No li tinc
rancúnia, però alhora em sembla
estrany que no em deixés fer això
i, en canvi, acceptés que Michael
Myers em perseguís com un boig
a Halloween 4...
Li va provocar algun tipus de seqüela
psicològica?
Cap ni una. Era una nena molt
madura, havia treballat des dels
cinc anys i sabia diferenciar realitat
i ficció. Quan hi penso, em
sorprén que fes coses que ara,
d’adulta, no faria de cap manera.
Els directors em feien córrer
davant d’un cotxe a tota velocitat,
saltar d’una taulada a metres
d’alçada i coses amb què em podria
haver matat.
En què pensa per cridar de forma
tan convincent a la pantalla?
No necessito preparació perquè
ja tinc força pràctica, però he
d’anar amb compte perquè de vegades
em quedo afònica el segon
dia de rodatge. No em fan por
gaires coses, però tinc una fòbia
molt estranya: tinc terror als peixos,
ja siguin vius o morts. M’encantà
banyar-me a l’oceà, però la
idea que se m’acosti un peix em
paralitza.
Si pogués triar, quin seria el paper
dels seus somnis?
He estat a punt de fer-ne un de
petit a la nova pel·lícula de Tarantino,
Django Unchained. Espero
que em doni una altra oportunitat
en el futur. Però el meu director
favorit segueix sent Tony Scott,
que en pau descansi. Em va donar
el paper de filla de Bruce Willis a
L’últim boy scout. Però no em vaig
entendre gaire bé amb Willis, que
no deixava de molestar-me, de tirar-me
objectes i de dir-me coses
dolentes. Amb Sylvester Stallone,
amb qui vaig coincidir a Daylight,
tot va anar millor. I he fet papers
a moltes sèries, com Roseanne, Urgencias
o fins i tot El ala oeste de
la Casa Blanca. Va ser només un
paper de deu frases, però estava
disposada a tot per treballar amb
Aaron Sorkin.
11
la columna del críTic
La ilusión fantástica
y absurda del payaso
La obra de Jerry Lewis, uno de
los grandes de la comedia, uno
de los mejores inventores de
formas cinematográficas en los
años sesenta según acertada
definición de Jean-Luc Godard,
participa, como ocurre en varias
comedias de Howard Hawks,
del elemento fantástico en calidad
de nutriente, aunque, como
escribió Noël Simsolo en su libro
sobre el director y actor, “las fábulas
que nos propone el poeta
son constreñidas a la inversión:
en ellas el absurdo se hace lógica y
la lógica es trastornada sin respeto
alguno. Igualmente es barrida
toda verosimilitud”.
La verosimilitud, eterno debate
de la ficción. El gag del ascensor
de Tres en un sofá, parejo al
del pequeñísimo camarote ocupado
por los hermanos Marx y
una quincena más de personajes
en Una noche en la Ópera, es un
momento de pura fantasía: cincuenta
personas saliendo alegremente
de la cabina de un ascensor,
un espacio en el que no
caben más de diez. La acumulación
como gag, cierto, pero también
como despojo de la ficción
“creíble”, como manifiesto de lo
inverosímil; es decir, en el contexto
de la comedia, manifiesto
de lo fantástico.
En manos de Lewis y Frank Tashlin,
la rebelión de los objetos,
elemento transgresor y lírico del
género, se convierte en ejercicio
subversivo y fantástico: la lucha
con la descontrolada y serpenteante
manguera en la magistral
secuencia de Yo soy el padre y la
madre, los toques de cartoon de
Caso clínico en la clínica –el pie
de Lewis convertido en freno de
una ambulancia también descontrolada–
y, en este mismo
filme, la destrucción total del interior
de un supermercado.
En El ceniciento, dirigida por Tashlin
pero proyecto muy personal
de Lewis, el cuento de Perrault
es presentado con inversión de
sexos en toda regla: la cenicienta
es ceniciento y el hada madrina
ostenta sexo masculino, otra inversión
radical y lewisiana que
nos acerca a la magnitud del
fantástico como género en el
que, al igual que ocurre con el
musical, todo es permitido. y
qué decir de la célebre secuencia
de El terror de las chicas en la que
Lewis, en una decisión inusual
–¿fantástica?– aleja la cámara en
travelling con grúa para mostrar
la falsedad del decorado de la
escuela de señoritas, haciendo
entonces que lo fantástico (el
propio decorado cinematográfico)
se despoje a sí mismo hasta
alcanzar un carácter de revelación
casi documental. y, por
supuesto, El profesor chiflado,
aunque sea, paradójicamente,
su película más fantástica por
tema –adapta la novela de Stevenson
sobre Jekyll y Hyde– pero
no así por su puesta en escena,
y Las joyas de la familia, película
en la que Lewis asume diversas
identidades: el disfraz y la máscara,
trasunto del fantástico, de
Fantômas a Lon Chaney, y de la
comedia, de Buster Keaton a Peter
Sellers.
El clown, y Lewis lo ha sido en
todas sus películas, es el elemento
más perturbadoramente
fantástico de todo espectáculo
de circo. y si lo fantástico
linda también con lo absurdo,
nada mejor que esta definición
de Lewis vertida en su libro de
memorias: “El payaso, sí, el tipo
capaz de hacer reír a los demás a
su pesar, el que proporciona placer
creando una ilusión absurda”.
Quim Casas
El documental Method to
the Madness of Jerry Lewis
se proyecta hoy. Prado 18:15