Número - Atipus

vostè
té crèdit
cada dia a 2.600.000 establiments
Una targeta
extraordinària
per als nostres
clients
No es tracta només que vostè tingui
avantatges si vol anar a l'estranger.
El que importa és que la targeta també
li sigui útil aquí quan faci les compres
habituals en un supermercat, una sabateria o
qualsevol establiment comercial, quan hagi de pagar
el compte d'un restaurant, comprar una joguina o fer un regal
Ja pot fer les coses de cada dia sense haver de dur diners!
A cada pas veurà un establiment que té a la porta la
reproducció de la nostra targeta.
Hi serà ben rebut, perquè vostè s'hi presentarà com una
persona de crèdit
JL·
CAIXA DT5TALVI5 DE CATALUNYA
CAIXA
DETOT5
li ofereix gratuïtament la Targeta Master Charge

Carta del director
La jornada de dijous
Amic lector:
El proppassat dijous va ser una data important. Cada mati el Passeig de la
Bonanova, el carrer Major de Sarrià i la Via Augusta de Barcelona queden col·lapsats
pels cotxes i els autobusos escolars que porten els nens als nombrosos
centres d'ensenyament que s'han acumulat a la part alta de Barcelona. El
prop-passat dyous apenes hi havia cotxes als carrers per la senzilla raó que
gairebé tots els centres havien parat. Fer contra, es veien pares i mares acompanyats
dels nens cercant les cases dels avis o dels cangurs improvisats que, en
quedar-se els fills, els permetrien d'anar al treball com cada dia.
Insisteixo que el fet és important per diverses raons. D'una part ningú no
s'acabava de creure que la majoria de les escoles privades de Catalunya -amb
deshonroses excepcions- aspiressin de veritat a ser escoles públiques i consideressin
la seva actual tasca com a centres rpivats subsidiària, puix que la difusió
deia llengua catalana entre els infants estava seriosament amenaçada
durant els últims quaranta anys. I dic això perquè els dirigents d'aquests centres
van deixar molt clar que la vaga no es podia qualificar de «solidaritat» amb
les escoles del cinturó industrial sinó perquè la tancada en banda del Ministeri
els afectava seriosament en llur propòsit d'esdevenir escola pública.
L'altra raó que converteix la data del dijous en un afer important és la concentració
de Montjuïc. Si algú comptava que Catalunya es podia dividir en dues
comunitats, ja pot anar revisant els seus pressupòsits perquè a la manifestació
per les escoles hi era tothom i no solament la gent del cinturó industrial més
afectada directament per la decisió unilateral del Ministeri d'Educació.
Una altra nota per a ser destacada és que Catalunya continua demanant ara
allò que creu just amb la mateixa fermesa amb què fa uns anys demanava la
democràcia i el reconeixement dels seus drets, Si aquests grans problemes són
en camí de solucionar-se, queda arranjar moltes coses concretes -en aquest
cas l'ensenyament- que cada cop més formaran part de les autèntiques preocupacions
del ciutadà.
Ce tot això calia prendre'n nota. Espero que el Govern també se n'enteri per
on van els trets.
Ben cordialment.
L'HORA
PERE-ORIOL COSTA
Director
ELECTOR: Pere-Oriol Costa.
REDACTOR EN CAP: Xavier Sabaté.
«EDACCIO: Francesc Navarro, Josep M.« Serra (compaginació). Conxita Socias, Pilar Viladegut
(fotografia), Joan Catà i Francesc Baiges.
«EPORTATGES: Josep M.» Huertas Claveria, Carles Sanchez Costa, Xavier Febres, Rafael
"•"— Màrius Carol, Montserrat Radigales, Andreu Castellet, Agustí Pons, Joana M.' Ro-
' Moreno i Maria José Roman.
A: Albert Garrido, Pere Fons, Enric Company, Joan Catà, Santi Carreres, Joan
Ismael Carbó i Enric Gir al; MADRID: Pedró Altares; MON: Mateo Madridejos; TRE-
* ïor Boix; HUMOR: Cesc, Corb, Aliu, Trallero, Núria Pompeia i Joma; CULTURA I
: M.* Aurèlia Capmany, Joan A. Benach, A. Cirici Pellicer, Antoni Kircnner, Jordi
er, Josep Bigordà, Josep M.* Baget, Enric Baneres, Ramon Bandís, Josep Marti Gó-
^ptferrat Nebot, Marta Mata, Jaume Vidal Alcover, Isidre Ambrós, Pere Anguera, J.
"U, Jordi Fortuny; Accrux.
Joaquim Monells.
_ EN AQUEST NUMERO
nv*>~ Carr «ras, Gabinet Caballé i Josep Piera
GERENT: Joan Peiró. ..
SSÏÏSn^J, 14 '" del Carm e Santmiquel: ADMINISTRACIÓ: Mercè Grau; DISTRIBUCIÓ: San-
SvuSS\3
SIIB SCRIPCIONS: Jordi WilUams; FOTOCOMPOSICIOI IMPRESSIÓ; Gràfiques In-
2397fti > o S ·« A · Consell de Cent. n.° 425. Tel. 225 30 66. Barcelona. (GYESA. Telèfon
Barcelona 36 8i) EDn>A L ' H0RA ' s - A - Aribau, 80 àtic, !.•. Telf. 254 34 02-03.
En aquest
número:
Cartes a L'HORA, pàg. 5.
Tota la veritat sobre Josep Pla, per
JOSEP M.« HUERTAS I XAVIER FE-
BRES, pàgs. 6, 7, 8, 9, 10, 11 i 12.
Pont Aeri per MARTA MATA i A
cau d'orella, pàg. 13.
No hi poden haver indecisions, per
ALBERT GARRIDO, pàgs. 14 i 15.
Toc d'alerta, per PEDRÓ ALTARES,
pàgs. 16 i 17.
A les Illes falten mestres, per JOA-
NA M. ROQUE, pàg. 18.
L'oposició a Arafat, per TERESA
CARRERAS, pàgs. 19, 20 i 21.
Occidentals i soviètics es reparteixen
Aafrica, per MATEO MADRIDE-
JOS, pàgs 22 i 23.
El refranyer contra els nous ajuntaments,
per FRAANCESC NAVARRO,
i, 24 i 25.
El còlera ha passat per Catalunya,
per GABINET CABALLÉ, pàgs. 26 i
27.
Maillol a Barcelona, text per XA-
VIER FEBRES i fotos per PILAR VI-
LATEGUT, pàgs. 28, 29 i 30.
Perilla el Pedraforca, per ANDREU
CASTELLET, pàg. 31.
El camí d'Europa, quilòmetre zero,
per JOAQUIM MONELLS, pàgs 32 i
33.
Manilla d'óros, per JOSEP PIERA,
pàg. 35.
El «Guernica» a Guernica?, per
AGUSTÍ PONS. 36 i 37.
Cultura en joc, per JOSEP M.* CA-
RANDELL, pàg. 38.
Seccions, pàgs. 39, 40, 41,, 42, 43 i
44.
Bunyols de vent, per MONTSE-
RRAT NEBOT i Flora & Fauna, per
JOSEP MARTI GÓMEZ. pàgs. 46 i 47.
Lleure lliure i La paella pel mànec,
per CONXITA SOCIAS, pàgs. 48 i 49.
Programació de TV, pàg. 50.

L'apogeu de la
literatura catalana.
DOPESA
GRUPO MUNDO DE EDICIONES
^^^^^»
200.-

Cartes
l'Hora
HI HA UN ALTRE CAMÍ
Sr. Director de L'HORA:
«.., seguint, si fa no fa, la mateixa
via secular, convertida
després en bona carretera, que
cal deixar a ja sortida de Sant
Fruitós per a prendre un camí a
mà dreta, que s'enfila fins a un
collet I baixa després cap al Ce-
n o b i » . • •' '.:'•":'•'.' ,' : , • ' "•••••"'• "•.-.
Així és com en Xavier Sltjes I
Molins en el seu llibre «SANT
BENET DE BAGES» assenyala el
camí que hom ha d'agafar per
arribar fins ei monestir.
Amb aquesta missiva votem
sortir al pas de l'article que, signat
per nísldre Ambrós I aparegut
al núm. 27 de la seva revista
a la secció «Tot fent camí», ha
despertat una forta enrabiada en
el nostre poble -Sant Fruitós de
Bages-; no sols pel fet que en
aquell article no s'esmenti per res
el municipi al qual pertany el monestir
sinó que à més a més,
quan el redactor tracta de «Com
anar-hl» defuig de nou el nom de
Sant fruitós del Bages assenyalant
un camí que no és el natural
ni tampoc el correcte, quan es
tracta de fruir la visita al monestir
tot descobrint de lluny la seva arquitectura
i el seu entorn geogràfic.
- .-.•••
No és fàcil d'oblidar, la panoràmica
que es divisa des de dalt
del collet en un revolt del camí ï
que mostra de lluny: a baix, al
fons, la frondosa arquitectura del
monestir, que s'aixeca neta l'Imfnobll
a la vora del riu, impassible
« llarg dels anya. '.',-.'.
Aquest camí s'agafa a Sant
fruitós de Bages, poble situat a 5
wn ' de Manresa tocant la N-141
que va a VIC; I no éa cap camí
que dugui a una fàbrica, com el
que assenyala n'Ambróa en el
«eu article; sinó que des de sem-
Pn ha conduït a la porta del presta
monestir oferint al visitant la
mll 'or via per a descobrir-lo.
Fóra dolorós que L'HORA -
3?» ot8 J V0lem que t| 0 ul «»» '«-
1* 'erma seriositat
- donés origen e un
Amb la segura confiança que
tot el quef calgui afí que els
lectors de L'HORÀ tinguin sobre
el monestir de Sant Benet de Bages
la correcta informació que
mereixen, aprofitem l'avinentesa
per saludar-lo afectuosament i
invltar-ib, Junt amb el senyor Ambròs,
a venir a Sant Fruitós de
Bages, des d'on, amb molt de
gust, visitarem el monestir.
AJUNTAMENT DE SANT
FRUITÓ8 DE BAQE8
.. ', . Consell de Cultura
SOBRE «CATALÀ
AMB! NOSALTRES»
.;.. Sr. Director: • < w ••<
Hem llegit la crítica de televisió
que signa Elisabet Garcia al
núm. 24 de la revista que tan
dignament dirigiu. N'hem tret la
Impressió que aquesta persona
no ha vist el nostre programa o
l'ha vist de manera escadussera.
No es comprendria, si no, que digués
que «les referències als dialectes
de les comarques occidentals
del Principat no són gaire habituals»,
perquè precisament el
que és habitual al nostre programa
és la referència a la unitat de
la llengua catalana, de Salses a
Guardamar i de Fraga a Maó, tot
esmentant les variants dialectals
de tot arreu — Incloent-hl ia variant
dialectal de Barcelona, ós
clar-. Això éa escrit en un article
en el qual es fa una defensa d'aquestes
variants amb l'explícita
preocupació pel «centralisme barceloní»,
que és, justament, el que
nosaltres defugim.
ÉS obvi que un crític ha de donar,
amb tota llibertat, la seva
opinió especialitzada i orientar
així al públic. El nostre programa
pot resultar poc reeixit a un determinat
critlc I, al ho creu així,
farà molt bé si ho divulga. Però
ens' 1 dol que aquesta crítica : no
doni unes raons, o almenys unes
raons que s'ajustin a la realitat
del programa/Perquè dir que el
què cal és un programa per als
qui no coneixen la nostra llengua
ens està molt bé, però això és
proposar un altre prqgrama I no
invalidar el nostre. El que nosaltres
pretenem ós adreçar-nos a
un públio que, per causes prou
conegudes, no domina la seva
pròpia llengua. I això és ben palès,
sobretot quan, llegint aquest
article que es preocupa tant per
la llengua, ensopeguem amb un
bon grapat de faltes d'ortografia I
de sintaxi, com el «deliciós»
doncs causal a la frase «el problema
era tan greu que s'ha hagut
de començar Inventant un
llenguatge periodístic català,
doncs fins ara...».
'Atentament.
Rosa-VIctòrla Gres
Editora de
«Català amb nosaltres»
AUVERNIA I
N0 ALVÈRNIA
Sr. Director de L'HORA:
Em sembla molt bé que acceptin
totes les crítiques, no
calibrant-ne ni tan sols el grau de
virulència que puguin tenir. Això
diu molt a favor del Director, que
al cap la la fi és el responsable
de tota els articles que s'hi publk
quen.
Faig referència a una carta
que figura en el núm. 27 d'aquesta
revista i que porta aquest
mateix títol, però al revés, I va firmada
por È. Montaner.
Jo crec que al escrivim en català
cal usar en aquesta llengua
tots els mots toponímics dels
quals n'existeix constància; és a
dir una grafia acceptada per les
nostres normes lingüístiques. Però,
en nom de quina ètica professional,
de quin patriotisme, o de
quines regles morfològiques, l'autor
d'aquell, per altra part excel.lent
article sobre VAuvèmla, havia
d'escriure els topònims en
llengua occitana 1 no en la de
Molière? Perqüfc així consta en
els mapes corresponents de la
«Gran Enciclopèdia Catalana», de
la qual se n'ufana elsertbr Montaner
de saber-ne l'existència?
En realitat els seus argumenta
havien de dlrlglr-se a una defensa
a ultrança, de l'ús de la grafia
catalana, cosa que no va fer. Així,
segons la seva tesi vindríem obligats
a escriure tots els mots geogràfics
en l'idioma o dialecte de
tots els països del món, que ens
fossin més o menys simpàtics. 0
bé, és que hem de fer excepció
amb els d'Occltànla perquè són
els nostres parents llunyans? I si
sis occitans, ells mateixos, no
reclamen la seva cultura —suposo
que bé ho fan— I no s'imposen
al centralisme francès, per
què hem de ser nosaltres, els catalans,
els qui ho hem de fer?
Ara bé; en el cas que el firmant
de la carta en qüestió s'haguós
limitat a exposar les seves
raons, aquí Jo hauria acabat. Però
resulta que* aquella anà acompanyada
de paraules tals com:
«vergonyant, una atzagaiada pròpia
de la premsa més anodina,
Ignorància, alienació...». Crec ben
sincerament que potser fi serien
útils uns quans sinònims més,
per tal d'arrodonlr-la. Inconslderacló,
dlabauxa, ximpleria, barbaritat,
baconada, endemesa, gatada...
I d'altres que no cal escriure.
Amb tot continuo creient que es
podria guardar aquests qualificatius
per a valorar les seves pròpies
cartes al Director. '
En efecte, què diria si jo els hi
aplicava considerant I repetint
que el que havia d'haver defensat
en la carta era precisament la
transcripció al català I no aïoccltà
dels topònims escrits en francès.
Ara si el que pretenia era
mostrar un apassionament exacerbat
vers la cultura occitana o
una ostentació «anodina» d'ésser
posseïdor o lector de la GEC,
creiem que ni aquell país ens necessita
per unes grafies de méso
de menys ni que la Gran Enciclopèdia
precisa d'una propaganda
barata, ja que de gran ho és
de noms I de fets. .
Gràcies Sr. Director. El saluda.
Vicente Qonzilez
. . / . ' Barcelona

LVHOMENOT» DE LLOFRIU
XAVIER FEBRES i JOSEP M. HUERTAS CLAVERIA
Poc —o potser no— podia
suposar el diputat gironí de
Convergència Democràtica
Ramon Sala Canadell que la
seva proposta d'homenatge
«només a l'obra literària» de
Josep Pla provocaria una
polèmica que arribaria a les
pàgines de gairebé tots els
diaris i revistes, causaria la
dimissió d'un regidor a Sant
Feliu de Guíxols, seria font
d'errors considerables com dir
que a Pla no se li havia donat
cap premi a Catalunya fins el
Ciutat de Barcelona, sense
comptar amb les reaccions que
encara es produiran
presumiblement.
Només amb l'ànim de donar a conèixer
dades per a una biografia d'un
dels «animals» -i que ningú no es
PLA I LES DONES
Ei tema de la dona, les relacions femenines de Pla, són qüestions pràcticament
inexistents en la seva vasta obra. L'actitud de Pia envers les dones, però,
és prou coneguda.
«Me parece que la independència mds agradable para una mujer normal
-escrivia a «Destino» del 27 d'octubre de 1945-, consiste en casarsey tener
hijos, es decir, .en ser dependiente, si no hasta la esclavitud, por lomenos
hasta una forma pasable de servidumbre de las ocupadones propias del
sexo. Estos ocupadones son muy importantes, desde luego mucho mds que
estudiar Farmàcia. (...) Lo que sí me interesa hacer constar es que lo menos
importante en una mujer, cuando se ha hablado de todo, es lo que los pedantes
llaman inteligenda.» •
Pla afegia en una entrevista concedida a Montserrat Roig («Destino», 4 de
març 1972): «La mejor reladón entre hombre y mujer es la cama, no el
amor»,
L'entrevista publicada a «Cambio 16» del 30 de setembre últim aclaria:
«Todavia hay la prestdnda deljoven quefue «el primer play-boy de la Costa
Brava», como dice un intimo amigo, el codnero Josep Mercader. Pla nunca
se caso. "Però mujeres tuvo muchas, las quiso", explica Mercader*. I
després el mateix Pla afegeix «Les "dones" de aquí no tienen ningún interès.
En las francesos, si. "Les franceses són més putes"».
prengui malament aquest motsociopolítico-literaris
que ha donat el
país en aquest segle, hem confecció*
nat aquest dossier. Hem procurat
aportar una bona part de «la veritat
sobre Josep Pla», o més ben dit, llum
sobre els seus trets més polèmics.
Josep Pla i Casadevall va néixer a
Palafrugell el 8 de març del 1897. Als
22 anys ja escrivia als diaris, concretament
a «Las Noticias», d'on passaria
a «La Publiddad». Al 1921 havia sortit
diputat per La Bisbal en una llista
que ara diríem «submarina» de la Lliga.
Ell anava, però, d'independent,
«tan independent —escriu el seu amiv
Eugeni Xammar en «Seixanta anys
d'anar pel món» (Editorial Pòrtic,
1974)- que jo no sabia ni que fos
diputat».
En aquells anys, Pla, aprofitant una
epidèmia de grip a Barcelona, escrivia
el seu famós «El quadern gris», que
publicaria gairebé mig segle després
com a primer volum de les Obres
Completes.
Com a diputat durà fins que la Dictadura
de Primo de Rivera el va destituir,
cosa que Pla va saber quan feia
de corresponsal per «La Publicidad» a
Berlín. Sembla que hi estava més o
menys exiliat per culpa d'un article
sobre la pujada de preu del tabac aparegut
a «El Dia», periòdic de Juan
March, segons explicà el mateix Pla
en una entrevista concedida a José
Batlló el desembre de 1972 a «Triunfb».
Després de Berlín, Pla marxà a
Rússia, on residia el seu company de
penya de l'Ateneu Barceloní Andreu
Nin, a qui tan malament deixa en l'ï
homenot» que li dedicà. El viatge a
Rússia, que donà origen a un dels
seus primers llibres, el va fer amb Eugeni
Xammar. Cap a finals dels any 8
vint, deixà «La Publicitat» -que ja es
feia en català i que era inspirat per
Acció Catalana, partit al qual Pla qualifica
d'«absurd collanada» al seu darrer
llibre de l'Obra Completa per pas-

sar al diari de la Lliga, «La Veu de Catalunya».
Tot i que mai no ha estat membre
de cap partit, Fia va passar a ser aleshores
«on propagandista de la Lliga i
d'en Cambó», com ha escrit un dels
seus principals estudiosos, el crític Josep
M. Castellet.
Monàrquic
i antirrepublicà
«Sempre seré monàrquic i antirrepublicà...»,
deia a les darreries de 1977
a Lluís Busquets en una entrevista
apareguda a «El Conreo Catalana (31
desembre 1977), mentre afirmava
igualment: «No he estat mai de cap
partit ni ho seré mai, jo...».
Segons afirma Domènec Guansé en
el llibre Abans d'ara (Aymà, 1966),
Pla aconseguí alguns favors de la
República, durant el Bienni Negre:
«Un dia, ja proclamada la República,
quan Lerroux va ser nomenat President
del Consell de Ministres, ell (Josep
Pla), l'esperava amb altres repòrters
a la sortida del palau. Li cridà:
«Don Alejandro, acuérdese de mil» i
«don Alejandro» se'n recordà: el designà
Inspector d'Instrucció Pública d'una
important capital de província».
Durant la República Pla va continuar
escrivint articles, sovint polítics,
sense parar, i publicant alguns dels
seus llibres més coneguts, com «Madrid.
L'adveniment de la República»,
que seguí a l'excel.lent «Vida de Ma-
nolo» (1928). Poc abans de la guerra
es va retirar al seu mas de Llofriu, i
allà el sorprengué l'aixecament dels
militars.
£1 seu amic i biògraf Josep Martinell
-tot i que és exagerat qualificar
de biografia el llibre «Josep Pla vist de
prop» (Editorial Pòrtic, 1972)- ha estat
qui millor ha relatat fins ara
aquells dies primerencs de la guerra
civil en la vida de Pla. Segons assegura,
uns periodistes varen pujar de
Barcelona a buscar-lo, i el «Comitè de
Guerra Local» de Palafrugell es negà a
lliurarlos-el. Finalment, un dels seus
amics el va acompanyar en cotxe al
consulat de Dinamarca a Barcelona -
Pla tenia en aquells moments una relació
sentimental amb una danesa— i
així va poder marxar amb el vaixell
Buffon cap a Marsella.
E'altres opinions assenyalen la
marxa de Pla de la Catalunya republicana
en guerra com més voluntària.
EU mateix escriu en la introducció al
volum I de la Historia de la Segunda
República Espanola: «Enviado a Madrid
en 1931 como corresponsal politico
de una empresa periodística, viví
casi inintemimpidamente en la capital
de Espafia hasta mayo de 1936, en
que la gravedad de los acontecimientos
me aconsejó retirarme a tiempo».
Al 1937 Pla figurava ja, segons
consta a l'Arxiu Històric de Salamanca,
on es conserva tanta documentació
sobre la guerra, com a agent su-
Jase P *?" } «í canip de Catalunya constant eh la seva obra
baltern d'informació i d'enllaç juntament
amb en Carles Sentís i altres, i
així ho recull també l'autor Pastor Petit
en el llibre «Los documentes secretos
de la guerra civil» (Argos Vergara,
1979). Manuel Aznar, periodista molt
influent del règim franquista, escrivia
a «La Vanguardia» el 8 de març de
1972, amb motiu de complir Pla 75
anys:
En la calle de la "Fregate", sobre
la playa, un breve mundo catalàn
cumplia misiones de información se*
creta, mitad militar, mitad política.
En el timón de aquella "Fragata", don
José Bertran y Musitu, con su mjo Felipe,
todavia Delfln. Don José vivia
una loiana y dorada madures, desbordante
de simpatia; Felipe, en IU
mejor juventud risuena y apasionada,
le nada a José Pla confidendas literària»
verdaderamente enteraecedorai.»
Pla treballava per a Bertran i Musltu,
membre destacat de Tala dretana
de la Lliga, ex cap del Sometent de
Barcelona i ex ministre de la monarquia.
La «Fregate» que anomena Aznar
era el nom de la torre que tenia a
la costa francesa en Bertran i des
d'on aquest dirigí el SIFNE (Servicios
de Información del Norte de Espafia
- no s'havia volgut posar ni el nom
de Catalunya, que ja era «nefando»,
en la denominació del dit servei d'espionatge)
per ajudar la causa franquista
fins juliol de 1937, que les autoritats
franceses el van prohibir.

El mas de
Llofriu, el últim
refugi, on Pla
s'amaga del
, món actual
Els viatges han
estat sempre
una de les fonts
principals d'inspiració
del escriptor
W -,*-• jit .- •*- "*
Després d'un primer període a Itàlia
i França Pla apareix a l'octubre de
1936 a San Sebastiàn, lloc de refugi
de molts catalans que sortien de l'Espanya
Republicana. Acompanyat des
de la frontera per l'aleshores destacat
dirigent del Nuevo Estado Dionisio Ridruejo,
Pla fou rebut a l'Hotel Continental
per Eugenio Montes, Fèlix Ros
i Augusto Assía. Aviat es va formar
una tertúlia a la qual hi anava també
un seminarista fugit de'Vic. En una
ocasió en què es parlava que afusellaven
gent a la zona franquista, el seminarista
-segons explica Assia a «La
Vanguardis» (20 setembre 1939), va
dir:
—Però entonces aquí es como al
otro ladOi..
- Claro, seflor curita -li va respon- -
dre Pla-,, 40 es que usted cree que
un queso puede ser partido por el medio
y que la mitad salga «gruyòret y la
otra «bola»?
Pla i Aznar dirigiren a Sant Sebastià
«El Diario Vasco» i plegats també
entrarien a Barcelona pocs dies
després que les tropes franquistes per a
ingressar a «La Vanguardia». Durant
un curt temps -quinze dies, segons
en Pla— l'escriptor va dirigir aquest
important diari, en plena febre de la
«Victoria», fins que Ramon Serrano
Sufler, ministre d'Afers Estrangers i
número dos del nou regim, va nomenar
Luis de Galinsoga per al càrrec.
Pel que fa a la marxa precipitada de
Pla cap a la reclusió voluntària de
Llofriu, sense esperar pràcticament
l'arribada de Galinsoga, s'han teixit
tota mena d'històries. La manca de
documentació escrita fidedigna ens fa
renunciar a avalar els nombrosos testimoniatges
orals sobre aquest període.
Poc després, Pla, que semblava tenir
dificultats econòmiques, aconseguia
coücar set articles a «Arriba»,
en el temps que dirigia aquest diari
falangista Xavier de Echarri —que
després seria director de «La Vanguardia»
en caure Galinsoga en
1960-. li van ser pagats a l'astronòmic
preu d'aleshores, de mil pessetes
l'article. Sembla que en l'operació tingué
un- paper destacat l'escriptor Eugenio
Montes.
Pla havia publicat un famós article
a «La Vanguardia» durant el seu breu
pas com a director en funcions, aparegut
el 10 de febrer del 1939 amb el
títol «Retorno sentimental de un catalàn
a Gerona» i citat entre d'altres per
M." Aurèlia Capmany en el seu llibre
«Pedra de Toc-2» (Ed. Nova Terra,
1974): «Este (puente) del Tordera es
importante. El regimiento de pontoneros
de Zaragoza està acampado bajo
los chopos, construyendo un puenta
provisional. (Muchachos magniflcos,
estos pontoneros, que tanta» veces
han trabajado bajo las balàs con una
eficàcia extraordinària I |Qué buenas
caras, quó salud, quó musculatura*
tensasl (...) Paiamos el Tordera en el
puente de barcas y nos encontramos
en la otra parte con el rebano de dos 0
tres mil prisioneros que, conducidos
por la pareja de la Guardia Civil, marchan
a {de nada Barcelona. El contraste
con nuestras tropas es indescriptible.
Primero sorprende la mescla
de viejos y jóvenes, de hombres de pelo
canó y de ninos. Todos van arrastrando
los pies y los harapos, con usa
tremenda actitud de desaliento y ào
melancolía. ^Por quión han luchado
esta gente? iDónde està la mirada altiva
y soberbia del vencido autentico?
Todos fueron vencidos de antemano e
hideron la guerra a la fuersa y à*
cualquier manera». :
Publicà un altre article titulat «Don
Eugenio» a «Destino» el 13 d'abril de
1940, sobre un recull d'articles de
Montes aparegut en llibre («El viajero
y su .sombra»). Escriu Pla:
«Uno comprende el efecto que pro*
dujeron estos articulos cuando aparederon
en la prensa. Uno se explica 1&
ilusión que su lectura produjo en Jot*
Antonio Primo de Rlvera, en tanto 00
cuanto fue el exponente de una època.
Las ilusiones de la Falange estan eo »
libro. La Falange està en el libro, verdadero
breviario de un nadonalisffl°
espanol de dimensión històrica... pegarà
algun dia Espafla a ser un pa»
asi? En esto sofiaba José Antonio y flD
eternizar esta paz, esta paciència y

Entre d'altres, Josep M.* Espinal ha
manifestat: 4No entenc l'interès de fer-li
un homenatge a Pla, per les connotacions
que comporta. Pla ha escrit, insultat
i dit coses amb les quals jo no hi estic
gens d'acord» (Punt Diari, 7-8-79). El dia
1 de setembre, M." Aurèlia Capmany havia
afirmat en aquest mateix diari gironí:
«No vull fer un homenatge als homes
que agafen Josep Pla per bandera
per tal d'obligar-nos a defensar unes actituds
polítiques que detestem, i que detestem
perquè ens han destruït Catalunya
durant quaranta anys, ens l'han catellanitzada,
provindalitzada, ens han fet
creure que valia més viure amb la panxa
plena i sense dignitat. 1 la prova que tinc
raó és que els organitzadors estan reclamant
l'adhesió dels municipis de Catalunya
i deies institucions oficials perquè
el que volen no és un homenatge a l'escriptor
sinó a una determinada política
catalana. Per què s'hi han de solidaritzar
els municipis? Crec que aquesta gent
que manipula el nom d'en Pla quedaran
a la història com els més grossos enemics
que ha tingut en Josep Pla escriptor».
Un lector de Punt Diari opinava el
22 d'agost últim en la secció tDigueu-hi
la vostra»: «Jo m'apuntaria a un homenatge
a una persona que amés de complir
el seu deure en èpoques en què Catalunya
ha estat trepitjada i humiliada hagués
aixecat la seva veu en contra de
l'opressió. El dia que es faci un homenatge
així, compteu amb mi». Lluís Per-
esta artesania a la sombra de las espadas.
En todo caso, para ello trabajamos
y sobre todo trabaja don Eugenio
Montes. (...) Leed «El viajero y su
sombra» y aprenderóis a conocer lo
3ue quiere esta grapo de muchachos
que tanto han contribuido a desviar el
cwso de la historia de Espana en estos
últlmos tíempos.»
Un gran nombre d'escriptors 1 intel·lectuals
catalans iniciaven un llarg
exili. Els qui havien romàs al pals es
Jjwposaven a encetar un negre període
de sorda resistència. Fins i tot es-
cnptp catalans netament conserva-
aor s com Maurici Serrahima (empresonat
en la Catalunya republicana del
«anps de. guerra), López Picó o el madn*
A , Ure ** Capmany, callaven abans
518 col.laborar amb un règim que representava
v anul·lació de Catalunya.
v uit anys de castellà
aturar - 8 e uns moments. Hi ha
q . ue Jose P pla no va aconseguir
nirse com a ÚSreetor de
LAS VEUS DE LA POLÈMICA
manyer escrivia a la seva secció «País»
de «La Vanguardia» del 8 de setembre,
«lo que me importa de Pla es si se le puede
tener o no por un gran escritor. Lo
demds son sàndeces. Y por eso lamento
muy de veras que en vet de en los últímos
tíempos perpetrar imbecüidades
perfectas sobre Portugal o la Greda de
los Roroneles, no se entregarà a corregir
la Obra Completa, què buena falta le hace
a algunos volúmenes», mentre que
Manuel Vàiqúex Montalbàn afirmava el
14 de setembre a «El Periódíco»: «A Pla
no se lehomenajea por haber pertenecido
a aquella redacciónde "Destino" que
en la zona franquista jaleaba el ajustíciamiento
de Carrasco i Formiguera, ni
por haber entrado en Catalunya con las
tropas de ocupadón, ni por haber destílado
siempre la ideologia mds reacdonaria,
ni por ser sarcdstíco con Andreu Nin
y compladente con Pordoles; tampoco
por no haber movido el dedo, lapluma o
la lengua para pedir una vez, aunque solo
hubiera sido una yez, amnistia y libertad
durante cuarenta aüos de franquis-
Vanguardia» perquè Franco no s'acabava
de fiar de la gent de la Lliga,
fossin militants o simpatitzants. Com
a prova de lleialtat, molts d'ells hagueren
d'escriure articles on renegaven
d'una manera o d'altra del catalanisme:
«La falsa ruta» de Ferran
Valls 1 Taberner; «Finis Cataloniae?»,
de Carles Sentis; el ja esmentat de Jo-,
sep Pla, en un to menys abrandat que
els anteriors, etc.
Pla es va retirar al seu mas de Llofriu,
on viuria ja continuadament, fora
dels seus viatges a l'estranger. Aznar
que hi va anar el mateix any 40,
asegura que el va trobar esllanguit,
decebut, disposat a trencar amb moltes
coses. José Maria Fontana, en «Los
catalanes en la guerra de Espana», es
mo. A Pla se le homenajea porque es un
gran escritor. (...) Entiendo que los catalanes
bombardeados por la aviadón del
bando de Josep Pla sobrepongan el retrato
histórico del escritor sobre el retrato
literario: A los que nadmos después
de la guerra nos ha sido mdsfdcü compensarel
analfabetísmo dvtt y politíco
de Pla con sus immensos dotes y sabidurias
literarias». ' ?
En la polèmica han intervingut ràpidament
des de Madrid amb un punt de
vista molt propi «Els País» (començant
per Frandsco Umbrai, no cal dir-ho) i
«Cambio 16», presentant Pla com un escriptor
maleït o incomprès pels catalans
desagraïts envers el seu principal escriptor.
Alfons Quintà, fill d'un home que ha
estat secretari-conficent de Pla, no dubtava
en afirmar a «El Pais» del 16 de setembre
1979: «Pla es literàriament, y
muy a pesar suyo, de izquierdas, si se
nos permite la simplificadón. (...) En
efecto, el estilo y sobre todo el léxico de
Pla es popular». Una simplificació si més
no discutible.
Xavier Domingo, a «Cambio 16» del 26
d'agost últim, afirmava que «Pla està
marginada por los intelectualés catalanes,
però no por ser franquista, sinó por
antífranquista, aunque de una naturale
za mds inteligente que la suya (,..} con
raices en una derecha de pensamiento liberal».
Ara només resta esperar l'homenatge,
però això si, «només a l'obra literària»...
permet asegurar: «El Pla de antes de
la guerra no existirà apenas para la
posteridad, y, en cambio, quedarà el
gran escritor que nació en 1930», intent
clar d'apropiació ideològica de
Pla-escriptor, com si no comptés l'obra
feta els vint anys anteriors com a
periodista i autor de diferents llibres.
Fins el 1947 Fia escrigué en castellà,
entre altres coses, una «desgraciada»,
segons qualificatiu de Castellet,
«Historia de la Segunda República Espanola»
en quatre volums que publicà
Destino, obra de la qual ell no ha renegat
com es va dient constantment
als papers. A la ja esmentada entre- ,
vista amb José BatUó, afirma que era
«una història de la República muy objetiva.
Desgraciadamente, domasiado
objetiva. Però todo se andarà».
Fer a escriure aquesta història, Pla
arrencà fulls sencers de diaris a l'Ateneu
Barcelonès, que presidia al 1940
el falangista Luys Santamarina. Foren
cridats a l'atenció —alguns afirmen
exageradament que expulsats- tantW
ell com el també escriptor Agustí Es- r

QUAN LI HAGIN FET LHOMENATGE,
DE DEBÒ JA NO EN PARLAREM MÉS?
AVEL.LÍ ARTÍS-GENER
Si això ós cert, aul, feu-lo doncs, i
de seguida. I per als qui honestament
creiem que no calia t'haurà acabat el
sentiment de culpa, l'horrible sensació
d'haver clavat una puntada de peu al
cul del ceguet que demanava almoina.
Feu-lo, feu-l'hi ara que hi sou a
temps, i fins i tot serem capaços
d'adherir-nos-hil Perquè és evident
que els altres tindrem dret a escollir
la parcel·la amb la qual, a darrera
instància, podíem haver estat d'acord.
Jo triaré un trosset de Josep Pla, concretament
l'autor de tCoses vistes»,
«Cartes de lluny» i alguns dels «Homenots»,
no pas gaires. De la Historia de
la Segunda República Espaüola, en
canvi, en faré relligar luxosament un
exemplar (si el trobo) í ei regalaré al
Musée de l'Homme. Vejam si piquen i
sel queden. ,,.
No deu estar gaire bé que un escriptor
de quart o cinquè rengle -o
aneu a saber de quin sócí— parli amb
aquest to d'un consagrat i reconsagrat
mestre de les lletres, brillant estel de
primera magnitud. M'exonera el fet
que jo, particularment, estimo la novel·la
per damunt de tots els altres gè-
10
neres de creadó literària i el senyor
Josep Pla i Casadevall ha dit dotxenes
de vegades que la novel·la és un es*
pla! lamentable i una grossa pèrdua
de temps. I que ell no en llegeix i blasma
tots els qui n'escriuen o en llegeixen.
0 sigui que encara que professionalment
siguem confrares -larvades
les distàncies, és dar-, naveguem
per òrbites diferents. I no cal que em
requi massa la meva discrepància
amb l'home de Palafrugell.
S'endevina que aquest homenatge
que hom prepara tindrà caràcter nacional,
però nacional en el pitjor sentit
de la paraula. Ja es veu que serà, més
que no pas una compensació moral,
una punyent lliçó per a l'Òmnium i la
seva tossuda negativa a atorgar-li el
Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
Com si diguéssim un acte de desgreuge.
I jo em trobo que faig de pernil en
un sandvitx d'entranyables amics: a
un costat tinc uns bonissims trossos
de pa que acusen sense embuts l'Òmnium
com a autora d'un frau; l'altre.
mig panet són també excel·lents companys
els quals creuen que les bases
Una imatge xocant: la plaça Roja de Moscou serveix de fons al literat català
de concessió del Premi exclouen, per
si soles, l'home de Uofriu. Si, en efecte,
allò que hom recompensa no ós
una obra literària o científica sinó un
capteniment cívic, és evident que el
senyor Josep Pla no ha contret cap
dret al susdit Premi. Si fos a l'inrevés,
els tindria tots i hom l'hauria estafat
miserablement. Cal que en l'homenatge
que hom prepara no hi hagi clàusules
exdoents. Al contrari: ha d'ésser
l'obertura de bat a bat d'una nova
porta. Jo ja m'aventuro a fer el suggeriment
del pròxim candidat a l'homenatge
nadonal: en Salvador Dali. I la
Gala, ós dar, perquè no fóra qüestió
de deixar-lo tot sol en un tràfec com
aquest. Perquè si en Dali -que diu
que escriu- s'havia, de refiar del Premi
d'Honor, estaria ben llest I Com
n'estarien -si haguessin viscut finí
als nostres dies— l'Eugeni d'Ors i ao
Josep Maria de Segarra. I que consti
classans, que practicava el mateix sistema.
L'actitut reverencial de Pla envers
el paper només és superada per la seva
obsessió pels diners. Ens basem en
testimonis directes o declaracions
d'ell mateix, recomanant que ningú
no cobri massa diners per article (per
exemple a Montserrat Roig quan li va
fer una entrevista també al 1972). Asseguren
que un cop anava a llençar
uns diaris vells al foc en Baltasar Forcel
al mas Pla, per a que escalfés més»
i el va cridar: «Què fa, home de Déu»
què fal Que no sap que els papers no
es cremen?» (diat per Josep Martinell
en el llibre ja esmentat).
La seva obsessió pel tema feia que
de cops, a on anava a dinar, s'emportés
a les butxaques diaris i revistes
velles, com torna a explicar el mate»
Martinell, afegint que es trobava efl
«plena crisi obsessiva d'acaparador 40
paper». *
Els seus articles, que redacta a ma,
són gairebé sempre escrits darrera

li va concedir el principal premi cata-
qua crec que ell mancaments d'ordre là de l'època, el Joanot Martorell de
moral d'aquests darrers van ésser in- novel·la, que fou l'antecedent del faferiors
als de l'home ets Palafrugell. mós premi Sant Jordi, per la novel·la
Ressentiment? Algú dili qui em lle- «El carrer estret». El jurat era comgeixen
ha sentit la fuetada d'aquesta post per Salvador Espriu, Miquel Llor,
paraula? Us tallo de seguida el pas: jo Josep Miracle, Maurici Serrahima i
no tinc cap mena de ressentiment Antoni Vilanova.
contra el senyor Josep Pla, com no en Pla tornaria a ser premiat el 1956
lervo per als senyors Ramon Serrano (Lletra d'Or), el 1967 (Crítica de «Se-
Saner i Albarto Martín Artajo. Eren a rra d'Or» per «El quadern gris»), el
l'indret que els pertocava i hi van 1970 (el mateix premi per «Notes dis-
ésssiüioneBtament, cosa la qual els fa perses»), 1973 (ídem per «El que hem
creditors a tota mena de respecte. De- menjat»), i 1977 (ídem per «Articles
mocràticament parlant.
sense cua»).
I, també democràticament parlant, Sis premis per obres en català do-
hom no hauria ni voler sentir parlar nats per jurats catalans no gens sospi-
d'homenatges nacionals avui. Altres tosos de «coLlaboracionisme» ni de co-
temps i altra gent va contraure el munió ideològica amb Pla. Tornarem,
dsute i no el van saldar quan calia. però, al tema dels premis.
L'hem de pagar nosaltres?
La'any 1956, Selecta va iniciar la
Doncs bé, és el que deia en el títol: publicació de les seves Obres Comple-
ii de debò quan hom hagi tributat el tes. Arribaren a sortir 29 volums fins
gros homenatge al senyor Pla ja no n'- la mort de l'editor Cruzet, que va pahem
de parlar més -ni sentir-ne ralitzar la continuïtat. Aleshores, di-
parlar-, endavant! Paguem-lot Un verses editorials s'interessaren per
dia és un dia, què conyi
Però, a partir de l'homenatge, quietud
i que duri. Mulxonil Mudos yala
jaula, que diria ell mateix. I ni tan
sols no heu de demanar el Premi Nohel
de literatura per a l'home de L·lofriu
amb l'excusa que un any el van
atorgar al senyor Miguel Àngel Asturiasl
;
Si, ahora le hacen el mango:
factures o papers diversos que ja han
tingut altres usos, i estan aprofitats
fins al darrer boci que permet escriure-hi.
Primer premi en 1951
L'època dels anys quaranta ós una
època escassament coneguda, dins la
wografia de Pla. Escrivia setmana darrera
setmana des del febrer de 1940,
a «Destino», el setmanari nascut a
«urgos de mans catalanes i trasplantat
a Barcelona per Jdsep Vergés, un
aitre català de Palafrugell que es passa
a la zona franquista.
Publicà els seus llibres en castellà a
« col·lecció Ancora y Delfín que ha-
Jga creat el mateix Vergés, i no fou
PJK 1947 que començà a publicar Hi-
" 18
com
en català a Editorial Selecta, que
^Í*
M - Cruzet í

tractava d'opinar sobre la tasca intel.lectual
del proïsme, i mai com a funcionari
d'un comitè de responsabilitats
polítiques.»
L'article de Fuster sortia el 22 de
juny de 1974, i quatre dies després, a,
-
Sí senyors, a parells. - ; ;•-
I si fracassen, tal dia farà un any. •«
I si triomfen, també: tal dia farà un any.
I doncs si passi el que passi tal dia farà un any, per
què molestar-se amb revolucions, i de dues én dues?
Elemental, amor: per veure què passa, com deia aquella
escopint la pastilla —i ell pixant-s'hi de riure. ''

Pont aeri MARTA MATA
Desfasaments
El pont aeri ha anat solucionat tècnicament els seus problemes de retard
d'avions, però contínua fent patent el problema polític del desfasament,
dels desfasaments. El desfasament de fons entre Congrés i realitat,
els desfasaments concrets que puntualment apareixen. Faig una llista dels
darrers en aquest conflictiu començament del curs escolar.
1. Diferència entre les lleis i el resultat d'aplicació de les lleis, a vegades
a través de decrets o ordres ministerials, a vegades a través de decisions
personals dels funcionaris polítics. Així, entre votar un pressupost
que augmentava el magisteri catorzè mil places, com van fer els diputat» i
la realitat d'haver-ne suprimit en moltes poblacions, no hi ha altra relació
que les decisions d'aquests funcionaris polítics.
restemps entre el que podem fer els parlamentaris i el que cal fer per
solucionar els problemes com aquest de la manca de mestres al començament
de curs.
Els parlamentaris no hem pogut fer altra cosa que unes preguntes i
mocions que tindran resposta i discussió quan el problema concret s'haurà
resolt de la mala manera que sigui. Algú de nosaltres, ja ho explicaré, va
trencar aquest desfasament i va provocar l'aldarull corresponent al ple...
però no podíem fer més com a parlamentaris. ,
Els pobles ho han resolt amb el tancament d'escoles, les manifestacions
públiques, la tallada de carreteres...
Els parlamentaris, des dels nostres pobles hi hem participat com un
ciutadà més i amb la vergonya de la inutilitat de la via parlamentària en
aquests problemes puntuals i punyents. •*
Fer això ens hem negat a donar consells a la gent, encara que en alguns
diaris, en un nou desfasament, han volgut interpretar el nostre silenci
com una recomanació de normalitat a les escoles. Quina normalitat podríem
recomanar si els que haurien de fer les normes justes i clares fan el
que els sembla des del Ministeri?
3. Desconnexió entre el que fa i el que deixa de fer UCD segons li
sembla. Així, el dia 13 d'aquest mes es va aprovar pràcticament per unanimitat
una moció meva que demanava del Govern un pla per a l'educació
dels nens en els sis primers anys de vida. En canvi, el dia 20, UCD votava
contra la moció de Maria Izquierdo demanant que en aquesta planificació
el MEC tingués en compte els ajuntaments que eren els qui veien els problemes
més de la vora. Va ser en aquesta votació que en Joan Reventós va
fer l'explicació de vot i va posar clara la falta d'atenció del ministeri envers
els ajuntaments, no sols en el cas debatut sinó en el problema de mancà
de mestres a començament de curs que tan democràticament vivim
aquests dies i especialment aquell dia 20 i en aquella hora del vespre.
Tota la cambra es va sacsejar, des del President demanant a en Joan
Reventós que s'atengués al tema de la moció, a en Joan contestant que ja
ho farà, ,al ministre acusant-lo de falsedats i als diputats de l'oposició protestant.
"• ' : : ''•;••• ' ••&'•••';/•• ••' ' ••• '. • -• •••• ; •; •' •••'•. •• . .
4. Un altre desfasament contradicció ja que hem notat i remarcat sovint
gràcies al pont aeri, és el que hi ha entre alguns ministres i la capacitat
i educació què exigeix dirigir un ministeri, especialment si és el d'Edu-
A cau
d'orella
L'absentisme de determinats diputats
i senadors que no es presenten
gaire a les reunions del Parlament ha
esgotat ja la paciència d'alguns partits
catalans. Aquesta absència, especialmente
notòria a les circumscripcions
de Girona, Lleida i Tarragona,
ha fet que darrerament hagin començat
a aplicar-se les primeres sancions
econòmiques.
El PSUC està elaborant un projecte
per a llançar, tant aviat com sigui
possible, quatre emissores de ràdio.
Les, ràdjos comunistes estarien, lògicament,
situades a Barcelona, Tarragona,
Lleida i Girona.
Tal com van les coses, a les comarques
de l'Ebre està començant a
preocupar-los menys el trasvassamènt
de l'aigua del riu que no pas el regenerament
d'aquestes. El grau de
brutícia de l'Ebre al pas per les esmentades
comarques supera ja el
qualificatiu d'alarmant.
. ; ; . ; • • . . • . • " • • . . : • ; . # ï • ' . : - : '
la forma com s'estan produint els
traspasos de competències de Sanitat,
Treball, Biblioteques i Agricultura que
s'havien de completar l'u d'octubre és
desastrosa. Els aparells centrals regategen
diners i personal. La Delegació
de Treball que perdrà el 80% de les
seves competències vol mantenir la
mateixa estructura, els mateixos locals
i el mateix personal. I així tot
• • - ; • • • • ;.• \ , . . • • ;
Una de les pretensions del PSUC
cara a la nova configuració comarcal
catalana és la de crear una nova divisió
que emmarcaria el Vallès Sud.
Aquesta nova comarca englobaria fonamentalment
els municipis del Cinturó
de Barcelona on la presència comunista
és més forta.
* • •
Alguns senadors comencen a estar
cació.' •••• •••• • '•••'•••• *•; ' ' ' • •••- : · ; : ' . '' • /"- i ; cansats de la inoperancia del Senat.
-,> • -•'• - •:'La
gota que ha acabat de vessar el got
Finalment, una esperança: a desgrat de les seves limitacions i de les fou quan la setmana passada no van
que encara ens hi voldran afegir en la realitat, crec que l'aplicació de l'Es- celebrar Plens de la Cambra Alta pertatut
eliminarà la major part dels desfasaments i molt concretament què el PSOE celebrava el seu Congrés
aquest de tenir més o menys mestres segons els passi pel barret a un minis- i molts senadors eren persones importre
o a un director general de la calle de Alcalà.
tants en el debat intern del partit socialista.

DAVANT DEL REFERÈNDUM
No hi
ALBERT GARRIDO
El que està passant en aquest país és brut, baix i lleig, üna
minoria sense cap solvència política, amb un arrelament
social limitadissim, amb un programa ple d'utopies
preuniversitàries, ha situat els ciutadans espanyols a un pas
de la soludó final, quan la democràda tot just as comança a
construir. . ....'' .
El que està succeint al País Basc no
es redueix als sofriments dels ciutadans
o al perill que corre el seu Estatut,
sinó què s'ha convertit en el problema
central que ha de superar el
sistema per a sobreviure.
El vint-i-cinc d'octubre hi han convocats
dos referèndums: el basc i el
català. És de suposar que els extremistes
d'ETA només volen impedir la
celebració del pruner, però objectivament
estan complicant les coses aquí
a Catalunya, per més que els partits/
els sindicats i en definitiva els ciutadans
de casa nostra s'estan comportant
amb un sentit de la prudència i
l'ordre democràtic que mereixen millor
sort. Tota la premsa sense distincions,
tots els polítics sense faltar-ne
ni un, coincideixen amb aquesta apreciació:
quan es considera la possibilitat
d'ajornar el referèndum basc, perquè
amb les metralletes a la cantonada
no ha qüi voti, es pensa indirectament
que també podria ajornar-se el
referèndum català. I no solament això,
plana la sospita que el procés autonòmic
gallec podria quedar a mig
camí, el mateix que l'andalús, que el
valencià, que tantes 1 tantes esperances
dipositades en construir un Estat
nou i solidari.
Estímuls
al vot
Fer això cal plantejar a Catalunya
clarament, sincerament, que les utopies
preuniversitaries no porten a cap
altre lloc que no sigui un desgavell. Si
ho hi ha res de nou, que no té per què
ser-hi, el dia tres començarà la campanya
del referèndum català i és necessari
que des d'aquest dia fins el
vint-i-cinc 8'estimuli el vot al màxim.
14
haver indecisions
No han de quedar dubtes, ni tan sols
remots, que Catalunya, com la majoria
del poble espanyol, ha triat una
via concreta per anar cap endavant,
malgrat els cants de sirena, les amenaces
i la poca visió dels qui pensen
que en la involució estan totes les solucions
als nostres mals.
El moment és greu perquè el sistema
no ha arribat a aquell punt, imaginari
en el temps però detectable en altres
països democràtics,, on el retorn
é's impossible. Tot està a mig fer i per
tant la consolidació encara no és possible.
La Constitució tot just ha sortit
del bressol i ha donat els primers passos,
les finances estan en una fase de
readaptació -probablement
desencertada- ran de la crisi energètica,
la físcalitat està en fase de reforma,
les autonomies, en fi, encara es
diuen preautonomies. I aquí està el
«quid» de la qüestió: en un sistema
que es basa en l'autonomia política i
administrativa dels diferents territoris
que composen l'Estat, les autonomies
encara són un projecte, i quan poden
començar a deixar-ho de ser han vingut
les garrotades fortes,
Està clar que en aquesta situació
Catalunya ha de donar exemple de
quin és el procediment millor per evitar
malalties històriques recentment
curades. S'ha de fer un esforç de mobilització
per tal que l'Estatut tingui
un sí majoritari, que ho ha de ser ni
triomfalista ni menfotísta, simplement
coherent i realista. Un si que permeti
demostrar que amb les autonomies no
passa res més que el que ha de passar
segons es preveu a la Constitució, que
desacrediti tots aquells que, per un
costat o per l'altre, estan aprofitant
els dies que falten fins a la jornada
del vint-i-cinc —propera i molt llunyana
al mateix temps- per acabat amb
la via espanyola a la democràcia
quan tot just s'ha encetat.
La campanya
institucional
Les reflexions que precedeixen venen
de la relativa tebior amb què la
Generalitat planteja la campanya institucional,
El president Tarradellas,
com qualsevol altre ciutadà, és molt
lliure de creure que l'Estatut que es
posarà a la consideració del poble català
no és res de l'altre món, en puritat
de llei la campanya institucional
no pot ser una campanya pel sí, però
a la vista dels darrers esdeveniments
polítics és gairebé imprescindible una
declaració pública -allò que en diuen
una crida- signada per tots els partits
polítics compromesos amb l'operació
estatutària, tots ells presents en el
Consell Executiu, demanant el si. És
ben cert que fins ara els diferents partits
del Consell s'han pronunciat de
forma diàfana en favor de l'Estatut,
però en un lloc com Catalunya, de
llargues tradicions unitàries, les crides
tenen un valor gairebé institucional
que ningú no pot menysprear. L'unitari8me
ós una mena d'«alter ego»
polític de Catalunya i quan al final
d'una declaració s'hi acumulen més i
més sigles, especialment aquelles dels
partits dels quals se'n parla sempre,
la gent comença a prendre's les coses
seriosament.
L'esmentada crida ha estat apuntada
en diferents ocasions per polítics
notables i partits importants, però hores
d'ara encara no és segur que vegi
la llum. El principal inconvenient que
troben alguns partits a l'esmentada
crida és que qui més qui menys pensarà
tot seguit que a Catalunya rutllen
dos mecanismes polítics diferents: la
Generalitat, d'una part, i els partits
que hi estan representats quan són fora
del Palau de la plaça Sant Jaume,
d'una altra. El cas és que amb sospita
o sense aquest doble nivell d'acció
existeix de fet pel que fa a l'Estatut i
hom pensa que negar-ho, que per ara
ningú no ho ha fet, no té més valor
que el purament testimonial. Fer tant,

L'opinió personal del President Tarradeüas no ha de ser obstacle per a una
crida unitària a votar SI el proper 25 d'octubre. La situació així ho exigeix
no sembla que els inconvenients que
es posen a la crida siguin determinats/
sobre tot perquè en els darrers temps
tota els avanços polítics s'han aconseguit
amb fòrceps i després de molt patir,
sense posar massa cura en solucionar
problemes estètics.
Si l'escriptor Miguel de Unamuno,
que va sentenciar allò de «catalanes,
os pierde la estètica», hagués pogut
veure en quines condicions es va negociar
l'Estatut —no hi havia més
remei- segurament s'hauria desdit
de la seva afirmació. No està massa
dar doncs, que una crida, més o
menys oposada als judicis del president
Tarradellas pugui fer entrar en
crisi els esteticistes de la política, dels
qual certament aquí i ara en van quedant
pocs.
Estètica
política
En resum, el que sembla necessari
per purificar l'aire que és respira al
carrer és assolir que el dia vint-i-dnc
les inclinacions del poble català quedin
ben clares. Llevat de les mesures
que pugui prendre el Govern per aturar
els efectes de l'actual onada terrorista,
només respostes serenes en el
terreny de les llibertats cíviques poden
deixar sense efecte les invitacions
a la violència, a perdre els nervis, a
buscar en excepcionalitats anticonstitucionals
tot allò que ha d'afrontar-se
des de les institucions democràticament
acceptades i constituïdes. Les
amenaces més immediates de paràlisi,
si és que no hi ha una amenaça general,
van, dirigides a aturar el procés
d'autonomització amb el pretext que
l'agreujament de la situació al País
Basc l'ha provocat l'aprovació de l'Estatut.
En conseqüència, allà on l'Estatut
no ha portat la discòrdia més enllà,
de la confrontació de parers, i aquest
lloc és Catalunya, el primer pas cap a
l'autonomia plena -la jornada del
referèndum- ha de ser l'enèsim és*
forç per a deixar clar que «no en to«
das partes cuecen habas». Fer aconseguir
això tots els. estímuls són vàlids,
crida polèmica inclosa. • v>.
gàrgole§ del Palat* PERE FONS
D'aquí no res la Generalitat endegarà la campanya
publicitària de cara al referèndum i, donat que el Consell
Executiu va recomanar el sí a l'Estatut, ós més
exacte de dir que la Generalitat començarà la campanya
en favor del si al referèndum. El conseller Ortínez s'ha
desplaçat en diverses ocasions a Madrid per tal
d'assabentar-se exactament amb què comptaria la Generalitat
per a l'organització de la votació. El conseller
de Governació ha dit que l'havien atès molt bé i que els
seus interlocutors havien entès que la Generalitat era la
institució de govern a Catalunya i que no ho eren els
partits polítics. >
^ El que no pot pas dir el mateix és el conseller de Culwra,
Pere Pi-Sunyer. El ministre Otero Novàs i els seus
sequaços han ignorat olímpicament la Generalitat, encara
que, amb habilitat camaleònica, hagin fet marxa
enrera i marxa endavant un parell de cops i més d'un
naurà pensat que qui els entengui que els compri, si no
ros que hi ha l'ensenyament dels nens catalans pel mig.
vn alt càrrec de la Generalitat em deia no fa gaire, bo i
Polítics de la infantil
referint-se a tot l'afer de l'escolarització, que hi ha polítics
de primera, de segona, de tercera... de regional, én
fi, però que alguns eren només de la infantil i que per
això passava el que passava.
I la diputació? La diputació democràtica va endavant.
A poc a poc, però endavant. Diuen que això de donar
contractes sistemàticament a determinades empreses
s'ha acabat i que les coses es van posant a lloc de
mica en mica. I m'han dit també que les previsibles bufetades
per veure qui feia les coses més ben fetes i qui
lluïa més per situar-se bé de cara al Parlament no s'han
produït. Sembla que les qüestions intenten resoldre's
d'una forma seriosa i no gens demagògica, El problema
eBtà que la majoria pensa, pensava o ha pensat que no
hi hauria d'haver diputacions, ni democràtiques ni res,
que després tot serà un embull. Esperem que, quan sigui
l'hora, l'Excel·lentíssim president de la Diputació
provincial de Barcelona tingui a bé cedir de grat el Palau
de la Generalitat al proper Molt Honorable President
de la Generalitat de Catalunya. Amen.
16

ENTRE RUMORS I OBSCURITAT
Toc d'alerta
PEDRÓ ALTARES
Torna l'estratògia de la tensió i les «ombres galàctiques» han
enfosquit durant uns dies el panorama polític, d'altra banda no
especialment estimulant. Una setmana de tensions i de
violència a Euskadi que culmina amb l'assassinat, en ple dia i
amb la gosadia habitual, del governador militar de Guipúscoa.
La reunió a la Moncloa de Suàrez
tots els ministres militars i la
suspensió de l'imminent viatge del
President a diversos països americans,,
entre els quals destacava una
entrevista amb Carter, posà candent
la classe política. Els rumors es van
disparar i l'ambient al Congrés, mentre
es discutia el pla econòmic del govern,
apareixia carregat d'electricitat.
I allò pitjor no era el que havia passat
ja, o estava passant, sinó allò que tothom
espera que pugui passar...
Ombres
galàctiques
El govern va esmorzar diumenge
dia 23 amb una llarga entrevista a
l'«ABC» amb el general Jaime Milans
del Bosch, Capità General de València,
personalitat militar molt debatuda
i de gran prestigi en els sectors
més conservadors de l'Exèrcit. Les declaracions
eren una crítica no gens
amagada a la política del govern en
particular i el balanç de la transició
en general. Entre altres coses, el general
Milans del Bosch deia, referit al
País Basc, que «opino que l'Exèrcit
haurà d'intervenir quan s'evidenciï
que les lleis, l'acció policial i judicial
són o resulten insuficients o quan,
d'acord amb la Constitució, calgui garantir
la sobirania i independència de
la pàtria».
L'entrevista s'afegia a altres quatre
declaracions públiques d'altres tants
tinents generals de l'Exèrcit de Terra:
els generals Jesús Gonzàlez del Yerro
(capità general de Canàries), general
José Gabeiras Montero (cap de l'Alt
Estat Major), el recent ascens del qual
16
provocà una dura intervenció al Parlament
de Blas Pinar, general Merry
Gordon, capità general de Sevilla, i
antonio Delgado Alvarez, capità gene-
Una mort que porta cua
ral de Granada. No totes les intervencions
van tenir el mateix to i fins i tot
el Cap d'Estat Major va contestar
d'alguna manera a la dura intervenció
de Gonzàlez del Yerro als funerals
pels dos caps de l'Exèrcit assassinats
per ETA la setmana anterior a Bilbao.
Però no hi ha dubte que, preses en
conjunt, totes aquestes manifestacions
castrenses denotaven un apreciable
grau d'inquietud. Àdhuc Gonzàlez del
Yerro fou cridat urgentment a Madrid
pel ministre de Defensa. AM les coses
les declaracions de Milans del Bosch
foren acollides amb un alt grau de
preocupació.
I quan la classe política, i molt especialment
el govern, estava paint els
de San Sebastian arriba la notícia
d'un nou assassinat: la més alta autoritat
de Guipúzcoa és morta d'un tret
a la templa quan passejava amb la seva
dona pel passeig de la Concha. El
general anava, segons sembla, sense
escolta. Ja ningú no té cap dubte que
estem davant d'una nova escalada
d'ETA, adreçada al cor de l'Exèrcit,
davant la imminència del referèndum
per l'Estatut d'autonomia. No per intuïda
i esperada, l'escalada produeix
menys commoció. Arriba a més en un
moment d'especial sensibilització davant
del tema terroritsta per part de
l'Exèrcit. Només cal llegir alguns comentaris
i editorials de la premsa ui-
tra de Madrid per a adonar-se que els
nervis són a flor de pell. Aquella tarda
Suàrez crida a la Moncloa tots els ministres
militars i el de Defensa. La
reunió és llarga, no hi ha comunitat
respecte del seu contingut i no es filtra
absolutament res en relació amb
la conversació. ;
Dilluns és un dia.de tensa calma.
S'especula amb el viatge de Suàrez
que ha de sortir cap a Amèrica dimecres
al matí. Res no es diu sobre la seva
suspensió i fins i tot els diaris de

dimarts la neguen. Però a mig matí, i
a través de l'Oficina d'Informació Diplomàtica
(no, per la Secretaria d'Estat
per a la Informació) s'anuncia oficialment
la suspensió de la gira presidencial.
Els rumors sobre la gravetat
de la situació es desborden i els nervis
es desfermen al Ple del Congrés, Hi ha
gairebé més diputats als passadissos
que als escons malgrat que dins s'està
discutint el pla econòmic d'Abril Martorell.
Els rostres són severs i molt
preocupats. Els diputats catalans estan
especialment tensos. El govern hi
és pràcticament tot llevat dels ministres
d'Interior, de Defensa i el vicèpresident
primer, general Gutiérrez
Mellado...
Arriba Suarèz i això tranquil·litza
a mica els ànims. Però després
s entrevista prop d'una hora amb Felipe
Gonzàlez. Tampoc no hi ha comuaicat
sobre aquesta conversació. En
aquest ambient era lògic que les «omwes
galàctiques» fessin llur aparició. I.
fco van fer de la mà dels més forassenyats,
però no inversemblants, rubors.
_ Insuficient grau
d'informació
Toma a passar amb precisió mate-
màtica: quan la situació política es fa
difícil, greu o delicada, qualificatius
emplats profusament aquests dies, al
país se'l deixa sol amb la seva por. Alguna
cosa molt greu falla en el sistema
democràtic espanyol quan quelcom
tan fonamental com la informació
falla en els moments claus. La suspensió
del viatge presidencial hauria
exigit una clara i nítida intervenció
del President davant del Parlament.
No n'hi ha prou amb dir que «hi ha
raons que ho aconsellen». Això ja se
sabia. Qualsevol explicació és millor
que el silenci. És, d'altra banda, absolutament
normal en qualsevol país democràtic.
Aquí el silenci oficial afegeix
confusió i inseguretat. I deixa de
passada al descobert un perillós flanc
de l'actual règim: certa paralitzadora
sensació d'indefensió evidenciada la
passada tarda als passadissos del
Congrés, en tota la classe política escrutava
fins els més mínims gestos
dels sembles del govern per mesurar a
la seva manera l'abast i la gravetat de
la crisi.
Vint'i-cinc dies
per a la Història
I just aquest dia fou triat també per
Telesforo Monzón per a fer la seva
primera presència a Madrid després
de quaranta anys. Encara que més
mesurat que altres vegades, el senyor
Monzón, espècie de profesta Jeremies
abertzalé, digué en el seu habitual
llenguatge als corresponsals estrangers
que encara que l'Estatut d'Euskadi
sigui aprovat pels altres partits
bascos, i se suposa que per llurs votants,
la lluita d'ETA continuarà.
Aprofità per a referir-se a «les forces
d'ocupació» i per a dir que en públic
mai no ciriticaria una acció d'ETÀmilitar.
Va ser la gota que faltava en
un dia, que reflecteix el grau d'irresponsabilitat
a què estan arribant alguns
sectors polítics del País Basc, els
quals donen la sensació d'un insuficient
grau d'anàlisi en allò que els comentaristes
clàssics anomenen «les
condicions objectives», no és estrany
doncs, que en alguns sectors del
Congrés, inclosa per descomptat l'esquerra
i, molt especialment parlamentaris
catalans, hi hagués paraules
d'insospitada duresa per al que està
passant a Euskadi i sobretot per als
abertzales. El cert és que l'altra tarda
molts veien en perill no tan sols la democràcia
sinó també, si es segueix en
l'escalada de violència contra l'Exèrcit,
aquesta data del 25 d'octubre en
la qual tantes esperances i tants esforços
hi ha dipositats.'
Perquè, si hem de dir la veritat, els
ànims estaven força serens les sessions
del ple següent Però sota una
mena d'espasa de D amo eles: allò pitjor
no és mai el que ha passat sinó el
que pot passar d'aquí al dia 25 si la
cega escalada terrorista continua.
Serveis policials han detectat, una vegada
més, la presència d'un escamot
etarra a Madrid i la sensació que allò
que ha passat la setmana anterior pot
repetir-se, corregit i augmentat, impedeix
una necessària tranquil·litat.
Perquè l'única cosa certa dels rumors
d'aquests dies és que la intranquil·litat
de l'element castrense és
certa. I que ETA apunta cada vegada
als punts neuràlgics de l'Estat. Ningú
no creu que hi hagi condicions objectives
per a un cop de força. Però tampoc
se sap què pot passar si l'Exèrcit
és permanentment fustigat i provocat.
Els fets dels dies passats han quedat,
per ara, en un toc d'alerta. Però
ningú, absolutament ningú, i si les coses
s'agreugen, no pot garantir que el
següent sigui de trompeta. La democràcia
és molt lluny d'estar consolidada.
•
17

NO ÉS NOMÉS A CATALUNYA
À les
JOANA M. ROQUE
falten mestres
També a les Illes el començament de curs ha estat molt
problemàtic. Hi va haver un atur de mestres, una
manifestació, protestes dels pares i a algunes escoles les
classes encara no han pogut començar. Els nens sense escola
han sortit al diari.
Encara que el ministeri ho vulgui
fer creure no són una xifra més o
menys exagerada a una estadística.
Són magres i molts porten la roba
arreglada dels germans majors: Van
amb autobús amb els seus pares a
buscar un lloc on estudiar. No s'ha inventat
cap sindicat de mestres.
El mes d'agost s'havia dit que
aquest any hi hauria 10 mestres
menys que el passat i començà a
haver-hi advertències dels mestres.
Teien que quedarien nens sense escola
i que així no podria començar el
curs. Es veien venir les protestes i la
delegada del Ministeri d'Educació, a
principi de setembre digué a tothom:
mestres, pares, ajuntaments i premsa,
que s'havia concedit que no hi hagués
cap reducció tle places de mestres,
que el ministeri donaria tots els que
s'haguessin de menester i que al començament
del curs només hi hauria
els petits problemes propis de l'òpoca.
De vers 8.000 al·lots no podien començar
per això. Però la delegada del
Ministeri d'Educació no va perdre la
calma i va dir que si les classes no havien
començat normalment havia estat
per petits detalls que no tenien res
a veure amb l'atur que preparaven els
mestres.
Un altre petit detall que va impedir
el començament del curs a 4 centres
de preescolar a Ciutat, una escola
d'EGB a Marratxí i altres a Eivissa i
Menorca va ésser que no hi havia mobles.
Ni una taula ni una cadira hi ha.
Uns dos mil nens tenien plaça assegurada
a aules buides. Fins i tot n'hi havia
que tenien segura l'escolarització
a un centre sense acabar i on la meitat
dels mestres no havien arribat. A
hores d'ara no ha començat el curs
als quatre centres de preescolar que
s'havien d'inaugurar aquest any, tots
a barriades obreres i decidits en els
Pactes de la Moncloa. Es allò de «sense
novetat, senyora baronessa». Sols
18
passa que no tenen mobles. Pel que fa
a la resta, tot va bé.
' A una barriada de ciutat beneficiada
pels Pactes, son Ximelis, no sols no
tenen el centre de preescolar acabat.
A més a més no han començat les
obres per ampliar vuit unitats d'EGB,
que també es decidiren en els mateixos
compromissos. Els volgueren posar
doble torn —aplicant la teoria que
no falten places, sols és que no saben
aprofitar les escoles posant-hi el doble
d'al·lots— però els pares s'hi oposaren
i han aconseguit el compromís que el
centre de preescolar estarà acabat el
mes de novembre. Un mes i mig
després del començament de les classes
els nens podran anar a escola.
Els dos primers dies de curs hi hagué
atur de mestres i els pares els donaren
suport i el segon més de tres
mil persones es manifestaren protestant
per la situació escolar, la manca
de places, els dobles torns, el nombre
de nens per classe, els pocs pressupostos
de l'Ajuntament, la manca de
pressupost escolar i la humanitat de
moltes escoles. Hi varen anar consellers
i regidors del PSOE, PSM i PCIB,
s'hi havien adherit les centrals sindicals
i sobre tot ni foren molts nens
que no troben escola, que no són cap
nombre que està de més a les estadístiques
dels mestres com vol fer creure
la Delegació.
A una oficina que ha posat el Ministeri
d'Educació per a rebre sol·licituds
de places, ara que ja ha començat
el curs, hi han anat unes tres-centes
famílies, però succeeix com allò que
ens diuen dels aturats desanimats, els
que no posa l'INE a les seves estadístiques
perquè ja no busquen treball.
Hi ha gent que ja no busca escola, que
no llegeixen els diaris i no saben que
hi ha aquesta oficina o tenen por que
col·loquin els seus fills a una escola de
doble torn: uns nens a dos quarts de
nou a dos quarts de tres i altres de
tres a vuit de la tarda. Les famílies
que treballen no ho poden atendre. Fa
dos anys que no es construeixen escoles
d'EGB a Ciutat i cada vegada es
posen més dobles torns. Per ventura
fins que tots els edificis escolars s'aprofitin
al màxim el Ministeri d'Educació
no trobarà que manquen places
escolars. Seguiran dient com fins ara
«no em manquen, estan mal distribuïdes»,
la qual cosa només significa que
les estadístiques són presentables,
mentre els nens sense escola van à la
Delegació .d'Educació amb les seves
mares. I quan el funcionari els expliqui
coses que no entenen, diuen «per
això sóc aquí, perquè el meu fill sàpiga
interpretar tot això quan sigui
gran». •
Aquestes imatges que veiem a Catalunya també són habituals a les Illes.

GEORGES HABACHE I NAYEF HAWATMEH
TERESA CARRERAS
El líder palestí, Djasser Arafat, va visitar Espanya convidat pel
Govern Suàrez. Les entrevistes que sostingué amb els diferents líders
polítics de l'Estat Espanyol van ser qualificades de «molt positives»
Arafat aparegué davant nostre com
a portaveu unitari de les aspiracions
dels palestins. No obstant, des de Beynit,
i les poblacions del Sud del Líban
que són víctimes de constants atacs
israelís, les coses no es veuen igual.
Les friccions que hi ha entre els parr
títs que integren l'Organització per a
l'Alliberament de Palestina (en anglès
PLO i a la qual ens referirem amb les
sigles 4'OAP), de la qual Arafat n'és
president del seu Comitè Executiu, entelen
un diàleg polític que fa que la
Mnitat s'aconsegueixi molt poc a poc.
Ces del 1962, data amb la qual s'iniciava
a Jordània el moviment de la
resistència palestina que esclataria.
tres anys.després, entre.les diverses
organitzacions s'han fet palesés moltes
divergències. Els palestins rebels,
es concentren actualment a la part
oest, de la capital libanesa. Barricades,
metralles, canons són alguns dels
elements bèl·lics usuals del decorat
^e acull el destí dels palestins en
a íuests sectors,
, En aquesta situació de guerra els li-
Q ers de la resistència es mouen protegits
per^fortes mesures de seguretat.
* e * això, ha estatimpossible elaborar
et
una taula rodona entre els principals
líders dels partits integrants de l'OAF.
Aquest reportatge, doncs, ha estat elaborat
a partir de tres entrevistes fetes
per separat a membres del Comitè
executiu dels tres partits majoritaris
que integren l'OAP és a dir Al-Fatah,
Front Democràtic per l'Alliberament
de Palestina i Front Popular per l'Alliberament
de Palestina. Per Al-Fatah,
partit que es declara independentista,
les respostes han estat donades per
Majed Abu Sharar, secretari del Consell
Revolucionari d'aquest partit i
membre del Comitè Executiu de
l'OAP. Pel Front Democràtic, partit
marxista-leninista, va respondre l'entrevista
el seu Secretari General Nayef
Hawatmeh. Les opinions oficials
del Front Popular foren emeses per
Georges Habache membre del Comitè
Executiu del partit. El FPAP es va definir
com a revolucionari.
La unitat nacional com a
arma per aconseguir la
victòria
Després de la catorzena sessió del
Parlament Palestí, celebrada el darrer
gener a Damasc, totes les faccions de
la resistència s'han unit en un programa
comú de deu punts amb la finalitat
d'aconseguir la unitat nacional
dels palestins. Aquest acord ha provocat
profunds canvis d'estratègia i tàctica
a alguns partits integrants de
l'OAP, canvis que han estat motiu d'una
intensa discussió política.
Els tres partits entrevistats coincideixen
que aquesta unitat els fa més
forts per enfrontar-se a un enemic
que constantment procura dividir-los.
«Aconseguir la unitat —diu Al-
Fatath-, ésTotyectiu principal de la
nostra política. Cal reconèixer que
aquesta unitat no és l'òptima. Però eitem
fent passos importants. La unitat
d'ara no és igual que la que es produïa
pel setembre de l'any passat.
Hem avançat molt i els acords de Damasc
en són una mostra. Durant l'any
1978 vam tenir molts problemes a nivell
d'unitat en el si de l'OAP». «L'Organització
per l'Alliberament de Palestina
—diu él secretari general del
Front Democràtic-, és per a nosaltres
el tronc que ha d'unir la suma de tendències
exitents entre els palestins. En
l'interior de l'Organització hi ha mol-,

tes forces integrades per la dreta palestina
que la domina. Nosaltres practiquem
la democràcia i volem que
aquesta s'apliqui i es respecti. El FD'
va presentar un programa etapista
que, un cop acceptat, és la base del
programa comú d'unitat. Aquest programa
va ser refusat per certes postures
oportunistes d'esquerres que constituïen
el Front de Refús. Finalment l'han
hagut d'acceptar perquè ha estat
admès per les masses palestines».
Georges Habache del Front Popular
s'atribueix, amb les seves paraules,
alguns aspectes de la paternitat d'aquest
programa etapista. La seva resposta
sobre aquest tema és contundent
«ara estem per la unitat nacional,
com a una de les primeres etapes
de la revolució. La victòria sobre Israel
només la podrem' aconseguir
quan tothom entengui que la lluita armada
és l'única forma de fer caure
l'enemic». ^
«Ara veiem, diu el FPAP
que hem de comptar amb
les masses» ~~~
La resposta és realment sorprenent.
Per la clandestinitat en què es mou
aquest partit mai no s'havia fet públic
aquest canvi d'estratègia. El Front Popular,
partit dirigit pel doctor Georges
Habache, en constituir-se l'any 1972
s'integrà ei si de l'OAP, com a organització
de la resistència. Es proposà
practicar indiscriminadament la lluita
Georges Habache cap del Front Popular.
20
armada, perquè Europa s'adonés del
problema dels palestins. L'any 1974
el FF abandonà l'organisme unitari
fruit, segons explica Habache, dels
contactes que extraoficialment aquest
organisme mantenia amb els EE.UU.
Durant aquest sis anys les operacions
espectaculars a Europa d'aquest
partit s'han acabat i els seus militants
s'han dedicat a enfortir la seva organització
militar. «Ara vèiem -diu el
Front Popular- que hem de comptar
amb les masses». Ces del gener d'enguany
aquest partit s'ha reincorporat
com a grup revolucionari d'esquerres
a l'interior de l'Organització per l'Alliberament
de Palestina. El tema de
l'autocrítica de les accions realitzades
a Europa és intocable. Ei Comitè Exe-
Naief Hawatmeh, secretari general del
Front Democràtic.
cutiu del FPAP només dóna respostes
vagues a aquest tema que fan referència
a la unitat que el Front Popular
desitja ara. «Abans —diu ^Georges
Habache- estàvem obertament en
contra la política pactista i dretana
impulsada per Arafat. Gom podem
dialogar amb els nostres enemics? El
que passa és que ara continuem creient
en la lluita armada com a via per
aconseguir l'alliberament nacional,
però pensem que la lluita armada l'ha
de fer tot el poble palestí. Per això
hem acceptat la política etapista proposada
pel Front Democràtic, que
passa, en primer lloc, per la unitat de
tots els palestins, fent-hi algunes
aportacions. Però que quedi clar que
amb aquest punt la nostra posició i la
d'Al-Fatath són molt diferents. El que
passa és que ells dominen».
Tant Al-Fatath, como el secretari
general del Front Democràtic, N. Hawatmeth,
asseguren que el Front Popular
no ha fet cap autocrítica en el si
del seu partit, ni al si de l'OAP. Malgrat
tot per filtracions han pogut saber
que com a conseqüència de la
guerra havien sofert moltes baixes que
havien debilitat l'organització i que
van poder comprovar com la seva
tàctica terrorista era rebutjada perla
majoria dels palestins. «Així doncs -
diu Abu Sahrar-, el canvi de tàctica
era gairebé obligat i no volien desaparèixer
com a partit». El Front tornà
a ser dins de l'OAP i el conjunt de les
forces d'esquerres que l'integren volen
que estigui representat en el Comitè
Executiu. «D'aixb -diu
Hawatmeh-, nosaltres n'hem parlat
moltes vegades. El Front Democràtic
està lluitant en el si de l'organisme
unitari palestí perquè el Front Popular
pugui accedir al Comitè Executiu.
També lluitem per forçar la democratització
de les instàncies polítiques de
l'OAP a través de representació proporcional
de totes les faccions i grups
de la resistència. L'organisme unitari
està dominat per Al-Fatath. Per això
ells no volen escoltar aquestes dues
propostes nostres. El grup d'Arafat no
vol que el Front Popular estigui en el
Comitè Executiu de l'OAP perquè te
suposa que el Comitè Executiu d'aquest
partit està integrat per alguns
membres que haurien estat a "Septiembre
negro". Al-Fatath té al seu
costat la dreta palestina que està sots.
la pressió dels estats Àrabs reaccionaris,
no volen que en els organismes dirigents
dominin les forces d'esque-

Els canons i els antiaeris són elements normals del paisatge del Líban.
rres. Volem que s'apliqui el programa
d'organitsadó aprovat per unanimitat
a l'assemblea de Damasc i que per
ara ós lletra morta». Després d'aquests
atacs Al-Fatath precisa: «El
nostre partit fa esforços per incorporar
el Front Democràtic al Comitè
Executiu de l'OAP. El que passa és
que tenim moltes forces en contra i no
ho podem aconseguir».
Pel que fa a l'actual postura negociadora
i de reconeixement que porta
a terme l'OAP, des de dintre les crítiques
procedeixen del Front Democràtic
i del Front Popular; des de fora
han estat protagonitzades pel secretari
del partit socialista-progre8sista libanès
Walid Junblatt. El secretari
del Consell revolucionari d'Al-Fatath
opina: «El nostre partit està lluitant
pel reconeixement de l'OAP pels
EE.üü. Això es molt important pels
palestins perquè Amèrica és la força
real de la balança en aquest problema
polític. Tenim molta feina perquè alguns
dels altres partits i sectors de
l'OAP estiguin d'acord amb nosaltres.
La fórmula que proposem no és acceptada
per tots. Hi ha grups que ja
negociarien immediatament 1 n'hi ha
d'altres que no acceptarien el reconeixement
sense pressió. Jo us puc dir
del cert que ara hi ha alguns palestins
que tenen contactes amb EE.üU.
Aquests contactes no són oficials. El
nostre home diplomàtic Farouk Kaddumi
ja ho ha dit: «no volem mantenir
relacions secretes amb els EE.üü. Volem
parlar-hi d'una forma oberta i
oficial». Sobre aquest tema Habache
diu rotundament que «amb aquesta
Posició, Al-Fatath es desvia cap a la
veta. les negociacions amb els USA
no són mai a canvi de res. I, per ara,
Carter no renunciarà al reconeixement
de l'Estat d'Israel, sinó que a
canvi d'aquestes negociacions per ara
només arriben propostes fosques».
Hussein, un enemic.
Khomeini, un gran home
En el tema de l'Orient Mig els darrers
esdeveniment a l'Iran i la posició
de Jordània són aspectes polítics que
els palestins segueixen pas a pas. Pel
que fa a la política del rei Hussein de
Jordània respecte al tema de Palestina,
el Front Democràtic i el Front Popular
coincideixen que «el règim Jordà
va ser establert en el seu moment
per facilitar la creació de l'Estat d'Israel.
La histèria del regne haxemita
explica que un dels seus principals objectius
és reprimir l'existència de
qualsevol moviment palestí progressista».
A les presons jordanes hi ha
molts palestins revolucionaris. En opinió
d'aquests dos grups polítics la línia
seguida per Hussein no ha canviat
des del setembre de 1970 en relació
amb els palestins. Hussein dóna
permís perquè els palestins resideixin
a Jordània donat que la població beduina
que ós la majoritària en aquesta
regió, viu al desert, però reprimeix
qualsevol moviment que pogués significar
suhlevació.
Àbu Sharar dóna à aquest tema
respostes molt més diplomàtiques.
«El paper de Jordània, dlur en el tema
palestí no ha estat del tot negatiu.
Hussein sap que a la reunió de Damasc
l'OAP s'ha reafirmat com a portaveu
del poble palestí. El nostre partit
té Contactes amb el rel haxemita.
Hussein respecta les bases». Sobre el
tema de la revolució iraní que provocà
la'caiguda del sha tots tres partits
coincideixen. En el seu dia ja van fer
un reconeixement a la revolució iraní
i al seu líder xiita Khomeini. El reconeixement
es va fer, però amb certa
matisos. Mentre el FD i el FP creuen
que el mèrit de Khomeini és el de representar
una burgesia no lligada als
americans, però amb fortes reminiscències
imperialistes, Al-Fatath creu
que la revolució iraní ós un nou model
per a tots els països àrabs i espera que
els llaços entre iranís i palestins siguin
cada vegada més forts. Sobre
aquest tema Nayef Hawatmeh és l'únic
que s'atreveix a profetitzar: «En
sembla que Khomeini s'equivoca en
no voler resoldre d'una forma satisfactòria
els problemes dels kurds».
Sadat, un traïdor
Els palestins s'han pronunciat en
contra del tractat de Camp David i de
l'acord de pau egipcio-israelí. Consideren
que Sadat s'ha venut als americans.
«Nosaltres -diu Abu Sharar-,
creiem que Egipte és en l'actualitat un
estat Àrab reaccionari, però no volent
judicar la seva tàctica política». El
Front Democràtic es defineix taxativament
al respecte. «Després del darrer
Consell Palestí -diu Nayef
Hawatmeh-, la postura unitària dels
palestins va sorprendre la política
dels americans. Els EE.ÜU. sempre
havien aplicat una política global sobre
tou els països de l'Orient Mig i
ara s'han equivocat. Han pensat que
iniciant un procés d'amistat a través
d'Israel amb Egipte els altres països
seguirien, fins i tot Aràbia Saudi. Sadat
amb la seva política imperialista
ha quedat sol. La seu de la Lliga Àrab
que estava a El Caire ha estat canvia- <
da com a mesura de protesta i el boicot
econòmic que els estats progressistes
hem iniciat contra Egipte li provoca
unes pèrdues de 4 milions de dòlars
per mes». Georges Habache i el
seu partit tenen una opinió clara 1
concisa sobre aquest tema «Sadat -
diu Habache- ha traït la causa del
poble palestí. La nostra revolució té
una doble finalitat qui Sadat no hi
respectat. Estem en contra d'Israel
perquè ens va expulsar de la nostra
pàtria. II hem declarat la guerra fins
al final. Ara bé estem també en contra
de l'imperialisme perquè es la causa
principal que provoca enfrontaments i
vol dommar. Amèrica és al propi capitalisme.
Sadat s'ha venut als EE.üü. i
ha traït la causa revolucionaria àrab»*
21

LA CAIGUDA DE BOKASSA I LA CONFE
RÈNCIA SOBRE ZIMBABWE-RHODÈSIA
es reparteixen Àfrica
MATEO MADRIDEJOS
Vint anys després de la febre de les independències, els
dirigents africans recorren a les antigues metròpolis per a
sortir del caoso queden sotmesos a la protecció soviòticocubana,
amb la consegüent instal·lació de la guerra freda al
continent.
Cues antigues potències colonials,
França i Gran Bretanya, tornen a intervenir
a Àfrica; la primera, amb la
tramesa d'un destacament militar a
Bangui a fi d'assegurar l'enderrocament
de l'emperador Bokassa, de Centre
africà; la segona, mitjançant els
seus bons oficis a la conferència constitucional
de Londres, a fi d'acabar
amb la guerra a les fronteres de
Zimbabwe-Rhodesia.
Vint anys després de la febre de la
independència, la majoria dels països
africans, empobrits quan no humiliats
per règims tirànics, recorren a les ex
metròpolis per a sortir de l'embolic o
acabar amb el caos. A l'altre extrem
de la tensió estratègica, inseparable
de la pugna per les matèries primes,
els règims prosoviètics, instal·lats o
protegits per les legions cubanes, s'entesten
en la lluita contra el tribalisme
per a construir unes estructures estatals
mínimament viables. Els colònialistes
recalcitrants, adversaris de les
independències «prematures», no podian
haver somniat un escenari més
propici. Derrocats o morts* els líders
que impulsaren les independències i
que van obtenir un innegable suport
popular, substituïts per tirans excèntrics
o militars incapaços, sota protecció
estrangera, neocolonial, el continent
africà va a la deriva. Del panafricanisme
només en. queden les deixalles.
El cop contra Bokassa fa el número
quaranta-quatre dels que s'han produït
a Àfrica en els últims vint anys.
Les potències occidentals, en part esperonades
per l'intervencionisme soviètic,
estan provant de canviar d'a-
22
liats molests o desacreditats, raó per
la qual hem vist desaparèixer, feliçment,
alguns del règims més oprobiosos.
El mariscal Idi Amin Dada fou
enderrocat el passat mes d'abril, encara
que calgué recórrer a les tropes
de Tanzània; l'agost li va tocar el torn
a Francisco Macias Nguema, especialista
del terror. Al mateix temps, els
militars cedeixen el poder als civils a
Ghana, el primer país que assolí la independència,
i a Nigèria, el més ric i
populós de tots els Estats del continent,
després de tretze anys de guerra
civil i administració castrense pertorbada
per diversos cops palatins.
La satisfacció per l'epidèmia mortal
que afecta les dictadures no ha de fernos
oblidar que l'intervencionisme exterior
està convertint Àfrica en un
teatre d'operacions de les grans potències,
els interessos de les quals sovint,
estan en flagrant contradicció
am les aspiracions del autòctones. Les
circumstàncies en què s'han produït
els enderrocaments de Macias Nguema
i Jean-Bedel Bokassa permeten
suposar que estem assistint al desenvolupament
d'una gran empresa de
maquillatge, de substitució dels tirans
insuportables per persones més dòcils.
El bisbe
i els guerrillers
En el mateix sentit, la conferència
de Lancaster House sobre Zimbabwe-
Rhodesia que s'inicià a primers de setembre,
constitueix l'últim intent de la
diplomàcia anglo-nordamericana per
a trobar una solució que sigui acceptable
per a la majoria dels Estats afri-
cans i reforci la posició de les potències
occidentals en una zona particularment
sensible, per la proximitat de
les ex-colònies portugueses, a les experiències
socialistes patrocinades des
de Moscou. ^
Del passat mes de maig ençà, el
bisbe Abel Muzorewa, dirigent del
United African National Council, presideix
un Govern birracial en el qual
el cap dels colons blancs blancs, Ian
Smith, és ministre sense cartera. En
virtud de l'acord entre Muzorewa i
Smith, anomenat «reglament intern»,
els dos-cents cinquanta mil blancs de
Zimbabwe-Rhodesia, que constitueixen
el quatre per cent de la població,
es reservaren vint-i-vuit escons al
parlament (dels cent què tó) i disposen
del dret de vet sobre les decisions que
afectin essencialment el futur del
p a í s . ••"-: •

Bokassa, un altre dels dictadors que es queda sense Imperi.
L'enderrocament de Jean-Bedel Bokassa,
l'home que fa dos anys es féu
coronar emperador de l'Imperi Centxeafricà,
confirma que França s'ha
convertit en un «gendarme africà». Els
paracaigudistes francesos que participaren
en l'enderrocament de Bokassa,
després d'allò que Mitterrand anomenà
«una sòrdida negociació», arribaren
a Bangui procedents de llurs bases a
Gabon i el Txad, a fi d'assegurar la
presa del poder per David Dacko, una
altra «criatura de França», ex president
de la República i íntim col·laborador
de l'emperador expulsat. 4
Segons tots els indicis que es desprenen
dels relats minuciosos oferts
per la premsa francesa, l'enderrocament
de Bokassa fou decidit a Paris,
probablement amb l'acord del propi
emperador, que per això estava absent
a Líbia i després aterrà a França,
creient que la seva nacionalitat francesa
-estranya situació jurídica- el
posava a cobert d'una acció de la
justícia del seu país; però el govern
francès, que fa dos anys facilità el
xampany que va córrer en les festes
de la coronació, no podia acollir «l'assassí
d'infants», l'home sobre el qual
**a cauen les més torbadores acusacions
d'antropofàgia. • .-.. ^
Nogensmenys, Fraça no retirà la
confiança a tan excèntric i brutal personatge
fins que es va confirmar la
j&atança d'un centenar de nens. de
.T^t a setze anys, que fou perpetrada
Per i emperador i la seva guàrdia profana
la nit del 18 al 19 d'abril i els
aosjües següents. Al final, segons ha
escrit un diari francès, «Bokassa ha
esdevingut l'ostatge d'un sistema que
El bisbe Muzorewa, fortament pressionat
pels britànics, acceptà finalment els
principis generals, suggerits per Londres.
l'ha produït, nodrit i salvat abans de
llençar-lo a les escombraries». I un altre
diari francès (Le Monde), en
referir-se a la tramesa de les tropes
franceses, va escriure aquesta frase
inquietant: «Es clar que es tracta,
abans que res, de protegir els francesos
la fructuosa complicitat dels quals
amb l'emperador pot provocar la venjança
popular». Con pot comprovar-se,
l'actuació neocolonial no està exempta
de detalls esgarrfosos.
Neocolonialisme
i ideologia
La mala consciència no pot
amagar-se amb la comprovació a posteriori
que Bokassa era «un desequilibrat
mental», quan un diari tan con-
servador con Le Figaró escriu en un
editorial que «Bokassa s'ha beneficiat
d'una immensa indulgència i una estranya,
comprensió per part dels poders
públics francesos». Amb el pretext
d'impedir que els soviètics o els
xinesos adquireixin influència en alguns
Estats de l'Àfrica occidental, el
president Giscard i els seus consellers
estan sacrificant constantment els
més elementals principis morals a les
exigències econòmico-estratègiques.
La connivència de Washington es
manifesta de manera sorollosa. «Vive
la France», exclamà el portaveu del
Departament d'Estat a Washington,
en comentar la caiguda de l'emperador
Bokassa. Gairebé al mateix temps,
les agències de notícies «descobrien»
l'existència d'un «complot» d'inspiració
soviètica per a alliberar l'ex-president
de Guinea Equatorial, Francisco
Macias Nguema, abans que compare:
gués davant del tribunal de Malabo»
La guerra freda s'ha instal·lat definitivament
al continent negre.
El judici no pot ser més indulgent
sobre l'actitud soviètica. El Kremlin
denuncia ara el frenètic intervencionisme
francès, de la mateixa manera
que els occidentals fan el balanç de la
presència soviètica a Angola i Etiòpia,
de les constants trameses d'armes i
dels 25.000 cubans que asseguren llur
eficaç utilització. La premsa soviètica
es felicita ara de l'enderrocament dels
tres dèspotes -Idi Amin, Macias Nguema
i Bokassa-, quan està comprovat
que va col·laborar almenys amb els
dos primers.
La fragilitat de les estructures estatals
africanes planteja seriosos problemes
als poders neocolonials de l'Est i
l'Oest. En el cor del continent, el general
Mobutu del Zaire es manté per
la protecció franco-belga, els anglosaxons
busquen una sortida a
Zimbabwe-Bhodèsia i els soviètics estan
molt inquiets per la situació a Angola,
on els soldats cubans no han pogut
evitar les temptacions neutralistes
del finat Agostinho Neto ni han aconseguit
eliminar la guerrilla propulsada
per Àfrica del Sud, l'últim bastió
blanc. Si els soviètics recorden Lenin,
el qual havia escrit: «Canviarem Europa
per Àfrica», les potències capitalistes
continuen dominant a l'Àfrica occidental
i resisteixen amb -determinació
en el camí d'Ei Caire a Ciutat del Cap,
malgrat la pèrdua d'Etiopia. Con fa
un segle, el repartiment d'Àfrica és un
tema present a totes les cancelleries.
23

EX-REVISTA DEL «MOVIMENT>i INSULTA LES AI^AITIFSSBS
refranyer contra els nous
FRANCESC NAVARRO
El proppasat catorze de setembre quatre dones presentaven una
denúncia davant del jutjat de primera instància de Granollers.
Fins aquí no hi hauria res d'excepcional si no fos per la
personalitat de denunciants i denunciat. Les quatre alcaldesses
del Vallès Oriental denunciaven la revista comarcal «Vallès*.
Un article signat pel seudonim
«Joan de Can Català» era el causant.
Sota el títol «L'Alcaldessa es deixa interviuar»
es vertien conceptes, enmascarats
amb el refranyer popular català,
que, segons la denúncia, arribaven
a qualificar les alcaldesses de «ineficaces,
estúpides i corruptes en l'aspecte
polític i administratiu i deshonestes
en la seva vida privada.»
Per a Anna Bosch, alcaldessa de
Mollet «aquest article està dins del
context de la revista, de la seva ideologia
ultradetana i reaccionaria». La
revista «Vallés»» és una d'aquelles publicacions
que, pertanyent a la premsa
del Movüniento, va passar a la iniciativa
privada, però que conserva la
mateixa estructura i el mateix equip
redaccional.
Els insults •
grollers
£1 Vallés és una comarca excepcional.
Te les divuit alcaldesses de Catalunya
quatre ho són al Vallès: Anna Bosch
del PSUC a Mollet, Teresa Rosell de
CDC a Sant Celoni i Núria Albó i Rosa
Martí, ambdues independents, a La
Garriga i Parets respectivament. El
fet que hi hagi un elevat nombre d'alcaldesses
a la comarca no ha estat assumit
pels sectorji més reaccionaris i
així es comprèn l'article de Joan de
Can Català, seudonim sota el qual s'amaga
Jaume Sindreu, l'autor.
Frefranys del tipus «A la dona política
i a la de l'hostal hi tenen entrada
fins els del partit radical» o «L'alcaldessa,
per beure, no necessita porró ni
got, perquè xarrupa d'un mamellot,
24
que raja més que la font Mobdna d'Olot»
són els que composen l'article. És
per això que les alcaldesses han presentat
la denúncia per injúries a l'autoritat.
En paraules de Rosa Martí
«Hem estat atacades pel càrrec que
ocupem, no solament per ésser dones».
Les quatre alcaldesses, que fins
aquest moment no havien tingut problemes
per a exercir el seu càrrec a
causa del seu sexe, ara s'ho han tro-
bat.
!
Les quatre alcaldesses, malgrat les
divergències ideològiques, no varen
Núria Albó: A aquesta gent se'ls ha de parar el peus.
tenir cap problema a l'hora de posarse
d'acord per a presentar la denúncia.
No era una ideologia política concreta
la que estava en dubte sinó un
càrrec públic, l'alcaldia, i un sexe, la
dona. Malgrat que la denúncia ha estat
presentada per «injúries a l'autoritat»
no hi hagut cap mostra de solidarità
per part dels alcaldes del Vallès,
ni tan sols entre els companys dels
propis partits.
La «víctima»
Francisco Mora
La denúncia va comportar el segrestament
de la revista i evidentment
la resposta d'aquesta a la setmana
següent., A primera plana un
editorial titulat «Segrestats» venia a
dir que la revista s'havia convertit en
l'objectiu d'una campanya i que els
nous ajuntaments no acceptaven la
funció crítica de la premsa, com si dir
«Un poble governat per dones fa fortor
de pixum a totes hores» fos exercir
una funció crítica.
Un malentès que atorgava el títol
de director de la publicació al periodista
barceloní Francisco Mora, redactor
en cap de la revista «Vallés» ha
servit a aquest per a pensar en una
nova caça de bruixes dedicada exclusivament
a la seva persona i així en el
número del vint-i-dos de setembre de
la revista dues planes senceres sota
sota el títol «Senoras alcaldesas» i firmat
per ell mateix servia per a justificar
una trajectòria de «demòcrata de
tota la vida» en l'ex-cap de la guàrdia
de Franco à la Garriga.
Però en realitat el problema no passa
d'aquí, les alcaldesses no volen
donar-li més importància de la que té.
Com diu Rosa Martí, «és un fet puntual
que no té més importància, la llibertat
d'expressió acaba quan s'ataca
la llibertat dels altres i això s'ha de
fer, comprendre a la'ex-revista del
Movimiento». Per a Anna Bosch «els
problemes personals d'un senyor -és
refereix aYautor del article- no poden
passar a convertirse en insults
grollers» i per a Núria Albó «la revista
no té molta incidència però a aquesta
gent que pensen que poden insultar
als nous ajuntaments se'ls ha de parar
els peus. •
L'ALCALDESSA ES DEIXA INTERVIUAR
A continuació reproduïM alguns fragments de l'article original de Joan de
Can Català (Jaume Sindreu) que ha motivat la denúncia:
-No us felicito ni un ho aprovo, mestressa,
aizò de que us hagin fet alcaldessa.
-Ah no?... I per què no m'ho aproveu?
Deu ésser per enveja, perquè vós mai ho sereu.
-Ni ganes. M'estimo més el sistema del sagristà de Palou,
que eh casava i descasava per l'article vint-i-nou.
-Perd no em negareu que no sigui un mèrit per una dona,
de veure's encimbeilada, com un capellà dalt d'una trona.
-Mireu. El meu avi, que va viure fins a noranta anys,
era un home que tot ho demostrava per migà de refranys.
1 doto
«Un poble governat de dones,
fa fortor de pixum a totes hores».
«La dona politiquitzada, . ,
ella va amb la cara molt pintada,
però el seu home, duu la camissa cagada».
«A la dona política i a la mossa d'hostal,
hi tenen entrada franca, hasta els del partit radical».
«Dones de partit i revenedores de plaça,
o van de tronc o van de caça».
«Dona politiquera, o barran o xafardera».
«L'alcaldessa, per beure, no necessita porró ni got,
perquèxarrupa d'un mamellot,
que raja més que la font Mobdna d'Olot».
-...I res més? Trobo que al vostre avi, si fot viu,
li haurien de fer una estàtua, entre mig de Toti-Sants i sant Feliu.
-I a vós, com a dona privada i alcaldessa pública,
per ai dia que políticament us moriu,
ja us estan fent una làpida que diu:
«Aquí yacen los restos mortales,
de una alcaldesa de gran comportamiento.
Presto favores a vecinos y a concejales
y con todos hizo "ayuntamiento"». JOAN DE CAN CATALÀ
a Marti: Atacada per ésser alcaldessa. Anna Bosch: Un article producte de la ideologia ultradretana.
25

MÉS DE 40 CASOS A BARCELONA
còlera ha passat
per Catalunya
GABINET CABALLÉ
Passades les 10 del matí de qualsevol divendres del proppassat
mes de setembre una ambulància es detingué davant del servei
d'urgència de l'Hospital Evangèlic. Una senyora d'uns 35 anys,
acompanyada pel seu pare, fou traslladada a l'interior.
Ràpidament el metge d'urgències, Dídac Frutos, una infermera
i una auxiliar es mobilitzaren per atendre el servei.
Dídac, un metge jove que porta un
bon grapat d'anys atenent el servei
d'urgències, intuí ràpidament que els
signes que presentava la pacient podien
ésser de còlera: una diarrea molt
forta (de l'ordre de unes 20 en 12 hores
del tipus anomenat «aigua d'arròs»),
temperatura molt baixa, rampes
a les extremitats inferiors, decandiment
pell seca i blava per manca
d'oxigenació i una tremenda set, fruit
de la deshidratació creixent.
Diagnòstic
de certesa
En veure la situació el primer que
feu en rídac va ésser tractar, d'aminorar
el dolor de la malalta mitjançant
la reposició de líquids i d'electrò-
Üts degut principalment a que el quadre
mèdic, com ja s'ha dit, indicava
una important deshidratació.
Fer altra part va demanar un genograma
d'urgència per verificar la dosificació
de ions, a la sang. Mentre
s'esperava el resultat es posà en contacte
amb l'Hospital d'infecciosos de
la nostra ciutat a fl i afecte de poder,
traslladar l'afectada a l'esmentada
institució.
«Li vaig notificar al paro de la malalta
que la ieva filla havia d'ésser
hospitalitzada i no gaire més tard d'una
hora, aproximadament, una altra
ambulància la traslladava a Nostra
Senora del Mar. Aquest cop, però, fou
enviada sota tractament que no deixaren
d'aplicar-li al llarg del camí.
26
Els mitjans per evitar el contagi són rudimentaris
Tres o quatre dies després en Didac
s'interessà pel diagnòstic de certesa,
de'caràcter d'anàlisis i bacteriològic, i
li fou confirmat el seu diagnòstic clínic
de còlera.
Ha estat el primer cop que el servei
d'urgències de l'Hospital Evangèlic ha
tingut un cas de còlera. Aquesta vegade
el sistema assistència! ha funcionat.
Un familiar de l'afectada trucà a
la companyia asseguradora. Aquesta
li envià una ambulància i l'adreça del
seu corresponent servei d'urgències.
Com aquest, 40
Aquesta és, però, la petita història
gairebé personal d'un dels 40 casos
que ja s'han donat a la ciutat de Barcelona
i les seves rodalies.
La brutícia es la cusa principal
de les epidèmies i la seva extensió
Segons el doctor Andreu Camprodon,
responsable de matí de l'Intitut
Municipal d'Higiene «tècnicament podem
parlar que a Barcelona hi ha una
epidèmia de còlera degut, principalment,
al fet que el darrer any no n'hi
va haver cap», però, insisteix repetidament,
«cal diferenciar entre una
epidèmia i una pandòmla. La primera
afecta un nombre important però no
alarmant dels ciutadans. La pandèmia
ja afecta centenars o a milers de
persones».
El mateix senyor Camprodons reconeix
que aquest ós un problema seriós
i aprofita per cridar la nostra
atenció sobre altres dos problemes
que, segons ell, molt aprop també ens
preocuparen: el de la meningitis i el
de la poliomelitis.

Origen d'una malaltia
Segons podem verificar l'enfermetat
del còlera és endèmica a l'índia.
També ho és a diferents àrees d'A sia
encara que no és d'estranyar que a
diverses parts del nord d'A: frica hi
pugem trobar zones 'endèmiques latents
com pot ésser el Marroc.
£1 portador de l'enfermetat és generalment
l'home - o la dona- en un
primer lloc. Després també ho poden
ésser els fruits de la terra que mengem
sense haver-los cuit. Això es important
de remarcar-ho degut a que la
senzilla cocció pot evitar el contagi.
El sistema més usual de contaminació
consisteix que la persona que porta
a dintre l'enfermetat, s'hagi o no
posat de manifest, la transmeti a d'altres
mitjançant algun tipus de contacte
amb els seus excrements, vòmit o
l'orina però és l'aigua. Fer això podem
dir que aquesta és una enfermetat
típica del tercer món on no hi ha
un rigorós control sanitari sobre les
aigües.
Segons el doctor Luis Luengo, portaveu
de la Direcció General de Salut
del Ministeri de Sanitat, abans Jefatura
Provincial de la Salud de Barcelona,
la causa de l'actual epidèmia resideix
en el fet que «persones en trànsit,
o bé que tenen la intenció de quedarse
a la nostre ciutat, provinents del
nord d'A, frica —principalment Marroc
que és una zona endèmica
latent- són portadora de l'epidèmia».
Segons totes les fonts consultades
la via de penetració més habitual és el
ciutadà marroquí que arriba als dos
principals ports d'emigració que generalment
utilitzen el nostre Estat: Barcelona
i Màlaga. Com conseqüència
les zones afectades per l'enfermetat
són les dues ciutats esmentades més
Ceuta- on es detectaren els dos primers
casos de còlera en dos ciutadans
marroqlns. .
Resignació, conformitat,
_ tinpueu paciència
i humilitat
Luis Luengo ens assegura «que els
^rveis exteriors sanitaris del port de
«arcelona funcionen i complin el re-
«wment assenyalat per l'OMS. El que
succeeix ós que no podem garantir
y»« una persona que passi el servei de
control sanitari no sigui'portador de
*enfermetat -encara que a ell no li
hagi afectat». Davant d'això i a l'hora
de demanar-li com ho podríem evitar
ens respon amb la lliçó que «el ciutadà
ha observar les normes sanitàries
ja conegudes. De fornia més concreta
en relació als productes del camp que
es mengeu crus i els mariscs. Fer altra
part l'administració hà de tenir un
rigorós control sanitari de les aigües».
I el mateix ens responen els responsables
del I.M.H. «l'important ós el
control de les aigües per part de les
autoritats sanitàries. Si això s'acompleix
no hi ha por d'una pandèmia. La
mateixa OMS no ha donat gaire importància
al fet». Com tampoc no ho
ha fet la Generalitat mitjançant el
Conseller de Sanitat Espasa el qual va
treure un extens document a mitjans
d'estiu on ni es mostrava partidari de
la vacuna i és limitave a recumonar
les mateixes mesures d'higiene fetes
públiques per la Direcció General de
la Salut.
És a dir, la salut pública diu que
ella ja fa el que cal i que ara toca a
cada ciutadà vetllar per la seva pròpia
salut' Que l'OMS no recomana la
vacunació...
Andreu Camprodon conclou dient
«jo crec que els casos de còlera es poden
repetir a la nostre ciutat fins
quan el fred ja estigui sobre nosaltres».
I la mateixa opinió mantenen
totes les autoritats consultades: de
l'Ajuntament, de la Generalitat o del
Ministeri de la Salut.
Segons ells a nosaltres només ens
resta cantar la cançó que fa anys cantaven
a l'obra titulada «El retaule del
flautista». «Resignació, conformitat,
tingeu...
Espanya no és país tercermundiste
en l'aspecte sanitari àdhuc en el cas
concret del còlera. Però aquest estiu
podem dir que el tercer mon ha arribat
a Barcelona mitjançant l'epidèmia
del còlera. I malauradament, això
ningú no ens ho pot negar, com ningú
no ho ha sabut evitar. •
CADA MATI LLEGIU
diari
en català
DEMANEU-LO AL VOSTRE QUIOSC
AVUI
AVUI
Un diari independent i objectiu, al
servei dels Països Catalans.
Un diari per al futur
SUBSCRIVIU-VOS-HI
2.7

^^É^
la magntfica exposició de la casa Macaya recull les obres de Arístides Maülol.
D'entre elles destaquen «L'aire» que es pot admirar als jardins del Passeig de Sant
Joan i L'acció encadenada, un tronc femení nu realitzat en homenatge a la memòrüt
del revolucionari socialista, fiancés August Blai\qui
JA ERA HORA!
a
Barcelona
XAVIER FEBRES
La temporada artística i cultural barcelonina s'ha iniciat
amb una iniciativa reparadora d'alta volada -
subvencionada per La Caixa, ós dar-, destinada a recuperar
per al gran públic (el gran públic va a les exposicions?) un
. ' català universal: Aristides Maülol
L'escultor de Banyuls, l'escultor de
la Mediterrània, havia estat escandalosament
oblidat a Catalunya i a
França (els francesos escudant-se darrera
un col·laboracionisme no gens
demostrat ni evident de Maülol amb
la cultura del III Reich).
La magna exposició d'excuses organitzada
la primavera passada a Perpinyà
al Palau dels Reis de Mallorca
haurà constituït un feliç preludi a
l'actual mostra antològica inaugurada
a Barcelona amb tots els recursos necessaris.
La present exposició exhaustiva
ha estat instal·lada molt encertadament
en la magnifica Casa Macaya
modernista del Passeig de Sant Joan,
la qual enceta així la seva nova funció
de centre cultural de l'Obra Social de
La Caixa. Vàries de les ecultures monumentals
de Maülol han trobat marc
adient i provisional en els jardins del
Passeig de Sant Joan. Entre aquestes
obres a l'aire lliure es pot contemplar
(car cal contemplar-la), el celebèrrim
escorç de Maülol L'aire. Aquesta escultura
monumental, per triar-ne una,
sintetitza perfectament l'art innovador
de l'escultor nord-català en el seu
camp preferit i gairebé únic: el nu femení,
el cos admirat de la dona, sobri,
serè, real.
Arístides Maülol nasqué el 1861 a
Banyuls de la Marenda (Rosselló),
país al qual va estar Íntimament lligat
fins la seva mort en accident automobilístic
prop de Prada de Conflent
l'any 1944, quan es trobava en la plenitud
de facultats artístiques.
Entre les prop de d.ues-centes escultures,
pintures (Cózanne i Gauguin no
van passar lluny) i dibuixos (exaltant
sanguines de nus femenins) que ha
aplegat l'exposició barcelonina sota
la direcció de la crític d'art
Maria Lluïsa Borràs s'hi compta
un monumental tronc femení en bronze
de particular significació. En ser-li
encarregat un monument a la memòria
del revolucionari socialista francès
Auguste Blanqui,. Maülol va afirmar
que el millor homenatge era un nu femení.
I així sorgí L'acció encadenada.!
28 29

30
Entre mig de les escultures d'en Maillol
vàrem trobar l'última model de l'artista
que semblava que aquest cop no estigués
disposada a nposan per a la camera de la
nostra fotògrafa.

EL GOVERN CIVIL HI AUTORITZA
MINES A L'AIRE LLIURE
Perffla d
ANDREU CASTELLET
L'explotació a l'aire lliure d'un jaciment de carbó a la cara Sud
del Pedraforca posa en perill la muntanya i el propi poble de
Saldes. El Govern Civil de Barcelona, d'altra banda, revoca el seu
propi acord de tancar la mina.
£1 Pedraforca és tota una institució
per als molts catalans que estimen la
muntanya. Sense ser el pic més alt del
Principat, pocs dubten que el seu cim
-de prop de 2.500 metros d'alçada—
esdevé el més difícil dels Països Catalans.
I, en uns moments en què sectors
molt nombrosos de la societat es
plantegen la necessitat que hom no
degradi el medi ambient, una explotació
minera a l'aire lliure amenaça
amb modificar substancialment el sòl
de la zona sud de la montanya.
Perilla el sòl
L'extracció de carbó mineral al Pedraforca
es porta a terme aproximadament
des de l'any 1932, fins ara
mitj ançant galeries subterrànies que
no havien provocat cap situació conflictiva.
Éls problemes van començar
fa un any i mig quan l'empresa «Carbones
del Pedraforca, S. A.» -que,
com el seu nom indica, no és el primer
cop que extrau mineral de la
muntanya- va decidir portar a terme
la seva tasca sense cap tipus, de mirament:
a l'aire Uiuré. Aquestes «excavacions»,
en remoure la terra, faciliten
l'erosió del terreny, fins al punt
que, amb les pluges i els torrents que
provoquen poden representar que la
terra i la vegetació vagin desapareixent
fins que només hi resti la roca viva,
amb totes les conseqüències degradatòries
que això implica. Finalment,
però, ICONA, propietària dels
terrenys juntament amb l'Ajuntament
cfons
Va foragitar les tostal·la-
Fa uns dos mesos, la situació ha
w>rnat a repetir-se. «Carbones del Pe-
Els habitants de Saldes se senten impotents
davant de les pressions de certes
persones influents de Barcelona.
draforca», sense disposar de tots els
requisits legals, però amb el permís
dels propietaris -particulars-, encetà
les obres a la zona Sud del Pedraforca.
Al dia següent, Josep Prat Pons
(alcalde de Saldes) i Josep Prat Guitart
(tinent d'alcalde), van presentars'hi
per tal de fer veure als responsables
d'aquell atemptat ecològic el caràcter
il·legal de l'extracció de mineral
d'aquella manera. '
«Ells ens van contestar que no pensaven
parar-ho perquè tenien un
permís de la Secció de Mines de la
Delegació d'Indústrie de Barcelona. A
més, ens van dir que "si ens foten una
multa, ja la pagarem"», explica Josep
Prat Guitart.
L'Ajuntament de Saldes, doncs, no
va tenir més remei que recórrer a entitats
superiors, com el Govern Civil
de Barcelona, TICONA o la Generalitat.
Davant la negativa de «Carbones
del Pedraforca» a recónsiderar la seva
actitud/ una comunicació del Govern
Civil va donar ordre d'aturar les
obres. , . •
Uns lligams que fan pensar
«Bos dies després», el Govern Civil
els va tornar a donar permís,* afegint
que nosaltres els havíem enganyat»,
manifestà a L'HORA el tinent d'alcalde
de la Vila. En què havia estat «enganyat»
el Govern Civil? Això si que
no se sap pas. Ni las pressions de l'Ajuntament
de Saldes i els pobles veïns,
ni tampoc les gestions del diputat provincial
Jordi Calzina' han assolit fer
tornar enrera una decisió governativa
que, segons els veïns de Saldes, no ha
estat argumentada. «Creiem que tenim
dret a obtenir-ne uns beneficjte,
de tot això, i no a l'inrevés», ens manifestà
un veí.
Els habitants de Saldes, un poblat
de menys de tres-cents habitants, tenen
la sensació de trobar-se impotents
davant les pressions de certes persones
influents a Barcelona, disposades
a aprofitar tots llurs «contactes» per
tal d'ofegar la veu d'un poble marginat
quant a comunicacions i quant a
distàncies de la gran ciutat. En aquest
sentit, hi ha qui esmenta el nom de
l'anterior alcalde de Berga i també
ex-diputat provincial, senyor Nogueras,
conegut entre altres coses per la
seva adhesió «inquebrantable» al règim
anterior, que resulta ser gerent
de l'empresa «Carbones del Pedraforca*.
«Quan aquest home era diputat
provincial, i nosaltres vam demanar
una carretera asfaltada, ell ens va
respondre que "només faltaria que jo,
essent diputat, hagués d'anar als pobles";
a l'hora d'anar a fotre calés ja
hi va, ja, als pobles», ens explicava
una veïna del poble.
El boicot de què és objecte aquest
problema de la gent de Saldes s'ha fet
extensiu també a la premsa. Dos corresponsals
de dos diaris molt importants
de Barcelona van anar al poble
per a assabentar-se de la situació.
D'això ja en fa un bon grapat de setmanes,
i no se n'ha publicat res. La situació
de tensió ha arribat a l'extrem
que, en demanar informació sobre la
situació L'HORA, Josep Prat Guitart,
tinent d'alcalde de Saldes, comentà:
«Nosaltres no tenim cap inconvenient
JBB. donar informació, al contrari. Però
si no ho pensen publicar, no ens facin
perdre el temps». •
31

ESPANYA I LA CEE
II
zoo
JOAQUIM MONELLS
A la segona quinzena de setembre s'inauguraven oficialment a
Brussel·les lat negociacions a nivell minitterial per a la integració
d'Espanya ala GEE. Négodadoni que previsiblement s'enllestiran
a la primavera-estiu del 1981 i que, després de la ratiflcadó dels
Parlaments europeus, poden suposar la incorporada definitiva i
l'inici del període transitori el 1983.
Aquest calendari que, si res no ho
priva, ens situa a l'antesala d'Europa,
suggereix indefectiblement la llunyania
d'aquell any 62 en què Castiella
sol·licitava a Couve de Murville l'obertura
de negociacions amb la CEE.
Època en què el franquisme aspirava
inútilment a la convalidació europea,
mentre que les forces de progrés interpretaven
la negativa comunitària
com una pressió externa per a la democratització
del Règim. Més enllà
dels Pirineus, però, la CEE ni volia acceptar
una sol·licitud franquista manifestament
incompatible amb els mísotmesa
a la inevitable història dura
nims de decència, ni podia pressionar
obertament per a la transformació
d'un Règim beneït pels Estats Units.
Despropòsits d'una Europa sotmesa
a la inevitable història, dura
la història pura de les il·lusions.
Tes de l'òptica del franquisme, el
refús europeu suposava deixar inacabat
aquell projecte d'estabilitzadóliberalització-planifícació-desenvolupament,
iniciat el 1959 amb l'esforç
del Pla d'Estabilització, del qual la integració
a la CEE n'havia de constituir
-amb una lògica impecable- la
darrera peça. Des de la perspectiva
actual, aquella interpretació de la incorporació
a Europa, plantejada com
a estratègia econòmico-política pel
tecno-franquisme en el context d'un
procés d'expansió econòmica, ja no té
cap sentit. A ambdós cantons dels Pirineus,
la composició de lloc ha variat
sensiblement.
La integració de l'economia espanyola
a la CEE es planteja ara en un
moment de clara regressió-decepció
del projecte europeu. En un moment
de crisi econòmica internacional de
llarga durada. En un moment de reflexos
neo-proteccionistes i neo-nacionalistes,
àdhuc en partits d'esquerra.
En un moment en què Europa bàscula
vers posicions polítiques més conservadores.
En un moment en què les democràcies
europees donen ja per bona
la «democràcia-Suérez» i retroben la
tranquil·litat de consciència. I en un
moment en què l'ombra llarga de l'O-
TAN pretén passar per endavant la
factura de la integració econòmica a
Europa.
Aquest canvi de panorama -globalment
negatiu- afavoreix, però, un
procés que ja de manera immediata
pot qualificar-se com a autènticament
positiu: la desmitificació d'Europa. I
és que totes les coses importants, com
la integració a la CEE o com la Marilyn
Monroe, només poden ésser preses
seriosament un cop han estat des*
mitificades.
Més enllà de tòpics mai no explicats
de manera rigorosa i dels silencis so*
El president Sudrez, el ministre de relacions amb la CES i el comissari de Vorganisme europeu Vescompte Etienne D'Avignon:
Europa seu a la taula.
32

vint intencionats, per oportunismes
polítics o per simples ignoràncies, un
debat seriós sobre integració hauria
de plantejar i tractar -com a
mínim- tres dimensions diferents del
tema: l'econòmic-tècnica, la geoeconòmica
i la mateixa concepció de
l'Europa del futur.
Entre la multiplicitat de factors
econòmico-tècnics afectats pel procés
d'integració a la CEE, probablement
l'agricultura, la indústria i la mà d'obra
constitueixen el triangle de preocupacions
bàsiques. Tal com es perfila
l'esquema de negociació, el perill central
rau en què a canvi de concessions
substancials en el terreny industrial
només s'obtinguin contrapartides
agrícoles ben minses i pràcticament
cap avantatge quant a mobilitat intraeuropea
de mà d'obra.
En aquest aspecte, i donats els interessos
comunitaris, si l'estratègia-execució
de la negociació del període,
transitori i de les clàusules de salvaguarda
i d'excepcionalitat no és concebuda
i conduïda com a cosa fina, i
completada simultàniament amb una
política industrial imagitiva i decidida
-actualment inexistent—, el previsible
matx entre alguns sectors industrial
espanyols de baixa productivitatcompeütivitat
i els seus homònims europeus
pot convertir-se en l'enfrontament
entre un pes-pluma i un pes-pesat
en el mateix ring. Els resultats ja
s'endevinen. I, lògicament, cada desgavell
sectorial, en absència de polítiques
adients de reconversió productiva
i de trasvassament de mà d'obra
excedentària, es traduiria automàticament
en una escalada dels nivells
d'atur.
Quant a les contrapartides agrícoles,
convé no oblidar que la Política
Agrícola Comú (PAC) respon a un estenia
nord-atlàntic, centrat en els
cultius cerealístícs i la ramaderia,
bense una revisió de la PAC, en el senat
d atorgar una major atenció i ajua
* als esquemes d'explotació meditej*anis,
els eventuals guanys agrícoles
esdevenen problemàtics; en el context
ae la seva actitud envers l'ampliadó
« e la CEE, el PSF ha insistit ròcent-
» en la necessitat d'un replantejament
d'aquest tipus. L'experiència
«JJ aviat negativa de l'agricultura
«aüana a partir de la formació del
í a Í ? omú mvita a a^ar la valodel
balanç agrícola post-integra-
pel que fa als avantat-
ges de mobilitat de mà d'óbra, i concretament
a l'esperança d'una certa
absorció europea de l'atur espanyol,
sembla força utòpic creure que, en
l'actual situació de crisi econòmica, la
CEE podrà i voldrà acceptar els sacrificis
de carregar sobre les seves fràgils
espatlles .un trosset del nostre
atur. &..;'•
Els dubtes, dificultats i perrills
econòmicQ-tècnics de la integració a
la CEE, que absorbiran bona part dels
esforços d'anàlisi i de discussió, no
haurien d'impedir, però, el debat de
les altres dues vessants esmentades —
opció geoeconòmica i concepció
d'Europa-, que ja foren plantejades
en el Ple del Congrés de Diputats a finals
de juny.
Lluch (PSC) insistia que el tema de
la integració constitueix un afer d'Estat.
Afer d'Estat perquè no es tracta
només de vendre més peres a Anglaterra
o de comprar el conyac francès
més barat, sinó perquè el procés d'integració
suposa una opció geoeconòmica
que cal tractar com a tal, amb
tot allò que comporta de participació
de totes les forces polítiques representatives
en la seva definició de totes les
forces polítiques representatives en la
SERVEIS FINANCERS
seva definició, limitació, negociació i
gestió. ' Marín (PSOE) assenyalava,
d'altra banda, que l'Europa dels dotze
-Grècia i Portugal inclosos- afavorirà
un cert desplaçament del centre de
gravetat de la CEE vers el Mediterrani.
Opció europea entesa, per tant, no
com a simple inclusió passiva en un
bloc geoeoonòmic sinó com a participació
activa en una realitat dinàmica
en què la nostra mateixa presència i
política d'actuació hi pot jugar un rol
significatiu de remodelació i reorientació.
Barrera (ERC) reivindicava una Europa
de les Nacions i no una Europa
dels Estats. I Carrillo (PCE) reivindicava
la construcció d'una Europa dels
treballadors, enfront d'una Europa de
les multinacionals. No errar les primeres
passes de les negociacions tècniques
esdevé fonamental. Exigir un
tractament polític i parlamentari del
tema d'acord amb la seva importància
objectiva esdevé una qüestió de
seny i de justícia. Plantejar la construcció
d'una Europa de les Nacions i
dels Treballadors és el rol natural
que, en el projecte comunitari, les forces
de progrés s'han d'esforçar en
protagonitzar. •
. És una societat de serveis dedicada a l'assessorament
econòmic-financer i d'inversions en general. . •
Un equip de professionals és a la vostra disposició per
informar-vos, en cada moment, de les millors i més convenients
rnversions que amb rendabilitat Hquidesa i seguretat
ofereix el mercat de capitals a l'inversor, tant individual com
institucional.
Partim de la vostra situació personal per seleccionar entre:
Certificats de dipòsit - Obligacions
, Bons de caixa — Accions - Etc.
aquell o aquells valors que s'adeqüin més a les vostres necessitats
i preferències.
SERVEIS CENTRALS: Còrsega. 301, ent 1.» Barcelona (8)
Tèlex 50537 FNCG - E. - Tels. 2180400 - 218 0655

PREMIS i REGALS
PER ALS NOSTRES
A mesura que aneu fent subscriptors anireu rebent el BONS que pertoquin. En el cas que no els vulgueu
acumular podreu anar retirant els obsequis.que us corresponguin pel valor dels BONS que posseïu..
BONS
UN(1)
TRES (3)
CINC.(5) •
DEU (10)
QUINZE (15)
VINT-I-CINC (25)
PREMIS
Un disc o cassette del mercat actual a triar.
Jogurtera BRAUN o Molinet de cafè BRAUN.
Citromàtic BRAUN o Ganivet elèctric BRAUN. , -
Joc encenedor i Cendrers BRAUN o Geladora BRAUN.. , ; ,
Màquina fotografiar o rellotge polsera o lot discos EDIGSÀo lot llibres LAIA.
Un viatge Ruta Romànica de Catalunya per a dues persones. -
• Recordem als nostres subscriptors que en el moment d'avalar les Bubscripcions posin ben clar el seu nom,
cognom i número de subscriptor. : \
PÉR UNA SUBSCRIPCIÓ D'CÍN ANY CORRESPON UN BÒ
PER DUES SUBSCRIPCIONS DE MIG ANY CORRESPONDRÀ UN BÓ

Manilla d'oros
De famalisiiies i
informalismes en poesia
JOSEP PIERA
Formalisme? Informalisme? Parides.
Una poètica generacional que definexca, o
8itúe estàticament, aquells que hem escrit,
i/o publicat, poemes al llarg d'aquesta dècada
dels 70, no n'hi ha. No n'hi ha haguda
mai. Tampoc no l'hem necessitada, fins
ara una definició semblant. Fins i tot jo diria
que l'hem rebutjada, conscientment o
inconscient, per tal de donar cabuda a
una amplia diversitat de tendències o iniciatives
poètiques, i potser també per por
a caure en estrets dogmatismes mandarinistes,
o portaveus oficials, o coses per
l'estil. Potser ens ha fet ois la tòpica etiqueta
d'un «isme» qualsevol, o és ben possible
que consideràvem desfassat aquest
sentit gremial que certes càtedres tenen
en parlar de literatura. Potser de tot una miqueta.
.
Nosaltres, ben poc escolàstics, insegurs
i incrèduls davant el futur enigmàtic de la
poesia, amants del caos harmònic de la
paraula escrita, joves d'edat i antics de
cultura, fills decadents d'un occident i un
jar agònics, no hem sentit la necessitat
de donar-nos cap nom literari. Coneixer
dors com som que, en poesia, no valen escoles
ni receptes, sinó l'expressió concreta
del poema en l'instant creatiu de la lectura,
no tenim un «isme» que ens avale davant
aquells que així creuen entendre's,
potser hem estat massa atrafegats en altres
coses per ocupar la ment en aquest
Punt. Formalisme? Informalisme? Xorrades.
_ Tanm *teix, i a pesar nostre, un mot,
aquest de «Formalisme», en dóna una es-
HUfflda existència generacional a nivell
Public. Ben poca cosa, siga dit de passada;
«en poca cosa que a mi, personalment, ni
^ la d
El mot «Foraalisme», amb pretensions
"ttiectir una estètica, no diu res a cap
poetes així qualificats. Entre altres
coses, pel fet d'haver estat promogut per
una critica escolasticista, aliena al món de
la poesia actual, que miserabilitza fins
l'esgotament Tacte i el resultat poètics. A
més a més, comporta unes connotacions
pejoratives que no deixen de semblar la
revenja d'un sector lletraferit conegut per
la seua militància dintre el «realisme social»
contra aquells que enderrocaren l'edifici
de fang de la seua poètica.
,- Plantejar açò, a hores d'ara, té realment
una importància? A mi, en tant que
poeta, no m'interessen gaire les definicions
programàtiques; si més no, la definició
de «formalistes» ens l'han encolomada
a tots plegats, a tots aquells que fem i publiquem
poemes. I no em sent, a gust dintre
aquesta etiqueta. No la faig meua, tot i
el meu respecte i estima als «formalistes»
russos, amb els quals, però, no deixe de
tenir, semblants afinitats que amb els
«imaginistes» anglesos o els «simbolistes»
francesos, posem per cas. Si insistic,
doncs, en aquesta qüestió de noms, és per
creure-la un dels motius més importants
que ens han impedit la consolidació pública
d'aquest moviment generacional que
nosaltres representem. Representem?
Existeix, de debò, aquest moviment poètic
generacional? v ;
Evidentment, hi ha moltes fites que ens
conformen com a tal generació, però no
han estat, encara, explicitades als lectors
o la crítica. Suficientment explicitades,
vull dir. Trents generacional n'hi ha, ben
segur. Col·leccions editorials («El Mall»,
«Ausiàs March», «Tres i quatre», «Guaret»,
etc.) Revistes literàries («Tarot de Quinze»,
«Reduccions», «Eczexna»), i actes públics, i
llibres col·lectius, i Encontres, i allò què
em sembla més significatiu: amistat, o coneixença
personal, entre els poetes d'arreu
dels Països Catalans, cosa la qual ha
trencat l'aïllament regional, quan no provincià,
de la nostra cultura. No hem tin-
gut, però cap debat polèmic -ni teòric ni
vivencial- del fet poètic d'ara, ni crítics
ni critica que en parlassen des de dintre,
des de les premisses teòriques, culturals,
vivencials, a partir de les quals ha sorgit
la poesia ara i ací. Encara, al menys. Potser
haja arribat el moment d'obrir un debat
i fer una auto-crítica? Treballs s'anuncien
(el de Jaume Pont i Joaquim Marco
per una banda, el de Vicenç Altaió i Sala-
Valldaura per una altra) que així ho presagien.
Treballs, i articles, i un cert airet
de polèmica. Les discutides exposicions
durant el m Encontre d'Escriptors a Barcelona,
un article a «Destino» del Joan
Fuster, un altre de Francesc Parcerisas a
«Serra d'Or», en podrien ser un bon inici,
I ben necessari. *
Si no oferim unes pautes escaients per
tal d'apropar-se a la poesia d'ara, aquesta
no serà, no ja entesa o frulda, sinó a
penes si llegida. I ens manquen lectors,
Hem d'exigir, i crear, nous espais públics
que li tornen a la poesia la seua incidència
vital, cultural i corrosiva, el desig o necessitat
de guanyar un temps íntim mitjançant
el poema, i no conformar-nos a ser la
cara jove d'un fòssil prestigiós a dintre una
vitrina. Sense rebaixar plantejaments rigorosos
a nivell estètic; interioritzant i expressant
les distintes maneres de situar-se
en l'avui coUectiu-subjectiu, de concebre
la vida i el poema; i aconseguint una difusió
que acabe creant un ambient i un mercat
I ho haurem de fer nosaltres. Ho hem
de crear nosaltres, donat que som dels
pocs als quals sembla interessar-los, profundament,
aquesta manera intensa de
viure el temps que anomenem poesia.
«Formalistes», doncs? No. Ni «contenutistes»,
com diu Joan Fuster tot fent referència
a ell mateix. En tot cas, i a pesar de
no sentir-me còmode dins cap «isme», jo
diria «Informali8te8», conscient de l'ambigüitat
un tant frívola, del mot Així, al
menys, mantenim el joc i la ironia, el respecte
profund al llenguatge, els diversos
conceptes poètics, el costum de la crítica,
una certa vessant heterodoxa, el plaer, de
profanar tots els temples, allò que hi ha
sota la closca de sons de l'escriptura, la
màgia que crida des del vers, el ritme ancestral
de la^paraula, el goig de despullarse
en la semàntica, l'erotisme sublim de la
lectura, les imatges magnífiques d'aquests
espills de núvols.,.
«Informalistes»?
35

La vinguda del «Guernika» a l'Estat
espanyol no es produirà fins el 1981,
en ocasió del centenari del naixement
de Picasso. tot, però, està ben lligat
Te tota manera, nosaltres hem realitzat
una petita enquesta entorn del
tema, ni que sigui com a simple testimoni
del que es pensa des de Barcelona
i que, com es veurà, és lluny
d'acostar-se -tot i que seria molt més
justificable- a l'ego-culturalisme centralista
de Madrid. Perquè el cert és
que les persones consultades mostren
una clara unanimitat en dir que Madrid
és la ciutat menys indicada per a
rebre el «Guernika» però dubten entre
Barcelona i Guernica.
El penediment
no és un pretext
per
"~ a suplantacions
Fer exemple, Joan Anton Benach,
delegat de Cultura de l'ajuntament,
ens diu: «Sembla superflu dubtar que
Barcelona és la ciutat més picassiana
da tot l'Estat i que aquesta condició l'hem
estada proclamant a tot temps,
quan à Madrid Picasso encapçalava
la llista da dimonis universals, enemics
da la pàtria. Jo crec que al penediment
no és un pretext per a suplan-
. tacions que, com a mínim,.representarien
una injustícia històrica. Em penso
que el reformisme madrileny tindria
més credibilitat ii es fes solidari
de la vocació picassiana de Barcelona
i col·laborés a què el «Guernika» s'nstal.lós
al Gap i Casal. Les llàgrimes de
cocodril que es varen vessar des del
centra par la figura de Picasso quan al
pintor i el general Franco ja eren a
l'altre món, Barcelona podrà eixugaries
oferint una magna exposició anto-,
lògica del gran artista, a Madrid. En
tot cas, em sembla important que hi
hagi al debat, molt més quan as fa circular
la notícia segons la qual la vídua
de Picasso ha declarat que la voluntat
del seu marit era que el «Guernika»
anés al Prado; el cert és que Picasso
fa expressar amb fets concrets
36
UN DESTÍ POLÈMIC
«Guemika», a
AGUSTÍ PONS
wmmamm
Tot sembla a punt per a
consumar el «rapte» del
«Guernika», en feliç expressió
de Daniel Giralt-Miracle. Tot
sembla a punt perquè el Museu
del Prado de Madrid rebi el
quadre primer, a tall
. d'exhibició provisional i,
després, tot ho fa preveure, a
tall d'exhibició definitiva
la voluntat que la seva obra fos present
a Barcelona».
També el crític d'art Daniel Giralt:
Miracle ós partidari que l'obra resti a
Barcelona. «Inqüestionablement -ens
diu- al destí definitiu del "Guernika"
ha de ser Barcelona, per bé que això
suposaria una reestructuració del Museu
Picasso car reclamaria un acondicionament
molt especial. Les raons no
són simplement egoistes sinó que es
basen en fets històrics constatables.
Barcelona mantingué constants lligams
amb Ficasso, al llarg de tot el
període franquista, par mantenir viva
la catalanitat confessada del mateix
Picasso. Durant els anys quaranta i
cinquanta, gairebé els unies contactes
entra els ciutadans de l'Estat espanyol
i Picasso es van produir a través dé
catalans -Palau Fabra, Gili, els Gaspar,
etc.-. Ultra aquestes raons, confirmades
pel mateix Picasso amb la
donació de Les Menines i tot el llegat
Sabartés, hi ha les originaries: el
"Guermika" va ser encarregat a Picasso
amb la finalitat de ser exposat
al Pavelló de la República espanyola,
que va figurar en la Fira internacional
de Paris. Aquest pavelló el va realitzar
un català -Josep Lluís Sert- i
juntament amb al seu col·laborador
Antoni,Bonet va determinar les mides,
va precissar la ubicació i va
especificar-ne el tema. Eren gent del
GATPAC, lluitadors per la democràcia
i l'avant-guarda. En aquest pavelló recordem
que hi havia el "Pagès català"
de Joan Miró -obra avui
desapareguda- i la Font da Mercuri,
de Calder, obra que avui es troba a la
Fundació Miró de Barcelona. L'única
ciutat del món que ha servat aquell
esperit de lluita contra el feixisme i ha
seguit aquell ideari d'art compromès
que va respirar sempre l'art pricasslà
ha estat, en la meva opinió, Barcelona.
Per tant, crec que el "Guernika"
ha de tornar a Barcelona i ser instal·lat
de manera monogràfica en un palau
especial del carrer Montcada, la
Barcelona dels temps de Picasso, en
un bloc annex a l'actual Museu Ficasso.
El quadra hauria de ser exposat
juntament amb els esbossos i documents
de lloc d'exposició i època, amb.
tot l'historial bibliogràfic que això ha
produït, fins a generar un memorial
en recordança de les víctimes de
Guernika.»
1 El doble valor
• del «Gernika*
1 Aquest darrer punt que assenyala
Giralt-Miracle, o sigui la possibilitat
que a partir del «Guernika» es constitueixi
un memorial sobre les víctimes
del bombardeig a Guernica, està en la
base de l'argumentació d'un altre crític,
Alexandre Cirici-Pellicer, per a
justificar que el «Guernika» vagi a parar...
a Guernica. «Aquest quadre -
ens diu Cirici-Pellicer- té un doble
valor: l'històric b tívio i l'artístic; segons
la prioritat que donem a l'un o a
l'altre, el "Guernika" ha d'anar a
Barcelona o a Guernica. Com que par
a mi, els valors històrics estan per sobre
dels culturals, em decanto a favor
de la segona opció. Sembla justa la
ubicació d'aquesta obra a Guernika, si
més no, com a indemnització contra
el martiri que va sofrir. Ja en la primera
sessió del Senat, jo vaig fer una
intervenció demanant que aquesta
obra de Picasso anés definitivament a
Guernica.»
L'opinió -2~J
de Picasso
Palau-Fabre, poeta i biògraf de Picasso,
també comparteix l'opinió de
Cirici. En un article publicat amb mo-

Un quadre i molts destins
tiu del quarantè aniversari del bombardeig
de Guernica -vegeu, «Avui»
dia 6 de maig del 1977- dóna un testimoni
de gran valor sobre el controvertit
pensament de Picasso entorn
del tema i la seva pròpia opinió* Aixi
explica Palau Fabre la interpel·lació
que féu al mateix Picasso: «I, on ha
d'anar

Cultura en joc JOSEP M.» CARANDELL
: " "Apunt de tancar-se la dècada delsj
setanta em pregunto insistentment
què han estat aquests anys per a nosaltres.
Recordo un conte de Scott
Fitzgerald, «La dècada perduda», el
protagonista del qual descobreix un
bon dia que després d'haver viscut
intensament la dècada dels vint, la
dels trenta li ha passat com entre
ombres. Aquesta experiència íntima
hs també la meva i em sembla
observar-la en molta gent. Però cal
analitzar-la a poc a poc per tal que
el aeu suhjectivisme no ens inpedei-
\i tenir en compte tots els seus trets
reals. <
La dècada dels setanta (I)
Els feliços seixanta .
Existeix un evident paral·lelisme
entre la dècada dels vint i la dels
seixanta. Èpoques boges, dé novetats,
de guany d'un espai vital més
ampli, d'imaginació. En to menor,
comparada amb la vida a la resta
del món occidental, aquí la dècada
comença també amb un cert optimisme
i es va cloure amb una espectacular
manifestació de joventut i
promeses. Els anys cinquanta foren
de postguerra: el poble aclaparat i a
la defensiva, ocupat en la supervivència,
amb. alguns rebels de tota
mena que es revoltaven contra les
condicions materials i espirituals de
l'Espanya oficial d'aleshores. En els
seixanta, però, la gent es posà en
marxa, com si tothom tingués quelcom
a dir; ja no eren individualitats
heroiques les que parlaven, sinó tots,
cadascú al seu nivell. La protesta es
generalitzà, i no sols com a resposta
a la dictadura, sinó amb una riquesa
de novetats que ultrapassava de bon
tros l'esquifit marc en què aquella
havia plantejat el joc.
El món es va fer més ample. Els
valors de la dreta i de l'esquerra varen
entrar en crisi, tant els polítics
com els culturals, els familiars com
els col·lectius i els interpersonals.
L'escenari de la ment i de la sensibilitat,
apte per a realitats ben limitades,
esclatà, i entràrem en una època
semblant a la del Barroc. El món
es convertí en teatre, adequat per a
totes les proves i innovacions; teatre
en el sentit que es podia canviar, i
canviar en totes direccions. El món
havia deixat de ser sòlid per a
convertir-se en un medi aeri, sobre
el qual ja no es podia caminar: calia
volar per a no caure. Les incitacions
eren tantes que, si be hom es podia
perdre cada dia, l'interès de l'acció
era tan gran que ens mantenia en
constant vol, i teníem la sensació de
viure intensament. Dècada de modes
aquella, que Rubert de Ventós va definir
com a paradoxal; la moda era
l'estil, i no al revés com fins aleshores.
Barcelona pogué ser qualificada
per Mario Vargas Llosa com la ciutat
més snob d'Europa, amb Milà; és
a dir com la més disposada a
apropiar-se qualsevol canvi, sense
parar-se en motius o conseqüències.
Contracultura ;
sobre cultura
La gent s'havia enriquit o, si voleu,
havia descobert en l'enriquiment
el millor camí de realització.
Rics de fet o en el desig, la gent ens
comportàvem com a nous rics,
mostrant amb ingènua satisfacció
els nostres guanys. Aquesta riquesa
no es va obtenir gratuïtament: la
gent treballava fort, a ple ritme, es
sacrificava; .els homes i dones ens
fèiem treballadors abans que qualsevol
altra cosa. :•••
La riquesa, però, no va ser aprofitada
per a establir una infraestructura
ferma, sinó que tots aquells esforços
acabaren en bona part en jocs
d'artifici, en salves al vent. L'empresariat
es dedicà a les inversions de
l'especulació més que a la indústria;
com va passar a l'èpica modernista,
en què invertir a l'Eixampla (ara a
la costa) resultava més profitós que
fer-ho a les empreses, també • les
obres culturals eren més cridaneres
que ben arrelades, més de cara a la
galàxia que ben fetes. Obres d'ebris i
no obres d'entusiastes serens.
La cultura va ser, principalment/
contracultura. Però, com ho podia
ser, si de cultura quasi no n'hi havia?
Amb sentiment àcrata, atacàrem
l'Estat. Però, hi havia Estat?,
podia anomenar-se així a un sistema
de disciplina de caserna, quan l'Estat,
per a ser-ho, necessita cestarò-ho
en la ment de tothom?
La ressaca
Quan ens vàrem despertar d'aquella
borratxera, cridats per la desagradable
veu del recés econòmic i
per la veu íntima i culpable, ens trobàrem
amb ben poca cosa a les
mans. Els decorats, les disfresses i
els drames de les representacions
teatrals eren allí; però havíem perdut
l'entusiasme per a posar-los de
nou dempeus. El món continuava essent
un teatre, però massa gran: en
teníem prou amb un racó. Així, la
guerra del Vietnam i el dictador espanyol
acabaren quan la nostra capacitat
d'expansió s'havia' acabat
també. Ho haguérem de celebrar
més amb la raó que amb expansions
vitals. El seny s'imposava: als nous
governants i als nous ciutadans,
Calia doncs adoptar una nova forma
de vida, enfocar el món i el futur
d'una altra manera. Podíem sentirnos
com el personatge de Scott però
intentaríem d'evitar el sentit negatiu
de la seva desil·lusió. Molts no ho
aconseguiren: el passotisme ha fet
estralls entre la joventut i els que no
són tan joves. El principi de realitat
s'imposava sobre el del plaer; el
d'involució sobre el d'evolució; el
centripetisme sobre el centrífuguisme.
Si en el primer quinquenni de la
present dècada s'havia pogut viure
encara sobre les aspiracions de la
dècada del seixanta, en el segon
quinqueni s'observava ja què el teatre
del barroc s'encongia i s'enduria;
deixava de ser teatre. La realitat
tornava a ensenyar les seves urpes:
una realitat feta alhora pel recés
econòmic, per la voluntat del capitalisme
de no tornar a perdré la iniciativa
com a finals del seixanta, p&V
nostre mateix cansament, perla
nostra mateixa impotència. . .

Teatre
Iconoclàstia per a UBsses
ANTONI BARTOMEUS
És ben clar que a «Joglars» els
preocupa la mitologia. La dita sagrada
i l'altra, aquella feta de respectes
més o menys buits, de tradicions més
o menys acceptades i d'adoracions
més o menys vulgars. I els preocupa
extraordinàriament perquè no l'admeten.
Si hi ha una paraula que han dit i
repetit darrerament milers de vegades,
aquesta paraula és «iconoclasta*.
«L'Odissea és un espectacle lleuger,
desenfadat, iconoclasta respecte al
classicisme grec» (Albert Boadella).
«Es tracta d'extremar l'esperit fonamental
de l'obra, on els caràcters màgics
(...) s'hi posen de relleu mitjançant
un humor sovint iconoclèstíc
(Domènec Reixach). «Si som tractats
d'iconoclastes no serà més que un nou
estímul per a tots nosaltres» (Albert
Boadella). Evidentment, els preocupa
la mitologia. La dita sagrada i l'altra.
Amb aquesta iconoclasta «Odissea»,
doncs, s'ha presentat el grup «Xalana»,
segona companyia de «Joglars».
Els camins de la tossuderia són insondables.
Aquesta segona companyia és
formada per gent nova dins el grup, i
la idea és que «Xalana» inspiri els seus
treballs en aquells temes que ells consideren
pilars fonamentals de la cultura
mediterrània, mentre «Joglars»,
per la seva banda, seguiran creant espectacles
sense antecedents, segons
diuen. Pensen que aquesta doble vessant
els permetrà de fer dos espectacles
cada any. T
L'origen de «L'Odissea-Xalana» és
JJ 11 programa en cinc capítols que van
«* per a la televisió. D'allò, ja fa molt
fl e temps i d'aquella idea en queden
pocs trets en la versió actual: aquí tot
es més espectacular i la imaginació va
Pel broc gros. Quan la companyia estava
a punt i ja s'havia començat a
assajar, va venir la detenció d'Albert
aoadella (la segona) i fins que s'ha
Produït la seva sortida de la presó (la
segona) no s'ha pogut endegar realment
1 espectacle, tot i que de la di-
*«cció se'n va fer càrrec, immediatament
Domènec Reixach, que és qui
8i 8ja el muntatge.
tí~? tota manera s'ha de partir de
oglar8 » Perquè no sobti aquesta
«Odissea». I s'ha de veure l'evolució
galopant que té el punt d'inflexió en
aquella «Serralionga» i que s'aferma
en la discutida «M-7 Catalònia», obra
que, per cert, encara es belluga fora
del país. S'ha de veure aquesta evolució
i s'ha d'entendre Boadella quan
diu que ha arribat l'hora de la veritat
per al nostre teatre. Tot plegat porta,
gairebé que fatalment, a aquesta
«Odissea». Perquè s'hi mou una voluntat
de sacsejar l'escena, convençut
com està ell que llegir entre Unies ja
no serveix, i que la justificació política
és molt poqueta cosa. Hi ha, doncs, un
camí marcat (o, al menys, indicat) que.
sorgeix d'una mentalitat profundament
crítica, conscient de la seva rebel·lia
i que es veu capaç de destruir
el que calgui quan li convingui. Els
ressentiments, que hi són i funcionen
com a additiu, per a més inri. Fins i
tot el pobre Ulisses li serveix per a
descarregar-se contra el que considera
r«èlite» del nostre teatre. Aquesta
«élite» el molesta i no hi ha cap motiu,
deu creure, per deixar de banda l'ocasió.
En aquesta «Odissea» hi ha deu minuts
de subtilesa i gairebé dues hores
de tot el contrari. I si a l'Olimp no hi ha
déu que s'ha aclarí, perquè no han de
valer tota mena d'anacronismes i de
recursos quan el que es pretén és
guanyar al públic? Es tracta de tirar
pel dret i, un cop posats, ja no val la
pena d'afluixar. L'obra és, doncs, descordada,
enginyosa i sense contemplacions.
Hi val tot. I, naturalment, hi
valen totes aquelles sortides d'impacte
segur i fàcil que són les que el públic
(el camp de melons, com ells en
diuen) riu amb més ganes.
Iconoclàstia per a Ulisses, doncs,
encara que a molts ens agradaria salvar
Itaca. I, després d'UÜsses, iconoclàstia
per a qualsevol símptoma d'heroïcitat.
Tal vegada sigui una bona
manera de desfer-nos de les opressions,
encara que només sigui mentalment.
Sens dubte perquè, com diu
molt bé Domènech Reixach, els déus
no són tan divins. Ells també són miserables.
• •
Sigourney Weaver a tAlien»
Cinema
L'espectacle
de la por
ANTONI KIRCHNER
Ja ha arribat a les pantalles de la
ciutat una de les obres més impor- v
tants, si per important s'entén el lloc
que s'ocupa en el «ranking» de pel·lícules
amb més recaptació de la histèria
del cinema. ~
El seu títol: «Alien», que vol dir estranger,
estrany. L'«AÍien» del film és
com un ectoplàsma que va
desenrotllant-se al llarg del film, adquirint
vàries formes. Primerament és
com una gran mà, amb dits, que al
ensenyar-nos la part interior més
aviat sembla* com una llagosta ben
oberta pel mig, perd amb una textura
de carn de pollastre. Aquesta mà,
amb aquests dits, s'aferren a la cara
d'un dels personatges i, curiosament,
en lloc d'asfixiar-lo sembla que li insufli
oxigen. ;
Més tard veurem que no és gratuïta
aquesta insuflació, que el que passa és
que l'ectoplasma ha utilitzat el cos
d'aquest personatge per a engendrarse
en una altra forma que, permeteu
la descripció, sembla la d'un gat, sense
pèl ni pell, amb els ulls sanguinolents,
les dents de ferro llefïscós i amb
molta pressa per fugir de la curiositat
de l'ésser humà.
Aquesta estranya història de bèstia
o animal o ésser desconegut, que ataca
l'home, que possiblement s'alimenti
de l'estructura fisiològica de l'home, i
els autors del guió de la pel·lícula!
39

haurien pogut situar-la en qualsevol
situació dramàtica. Per exemple, en
un vaixell que anés de port en port i
es trobés en un paratge isolat en el
moment de descobrir la presència de
r«Alien». Però no, ha estat situada a
l'espai, dins d'una nau que es passeja
per les galàxies, en un futur que ja no
es pot dir si resultarà molt llunyà o
no. Els crítics americans han qualificat
aquest film com un «Space Gothic».
tSpace» perquò és una història que
participa dels convencionalismes acceptats
i propis de les obres de
ciència-ficdó, i «Gothic» pel que pot
tenir o pot recordar de terror medieval.
Mentre s'estava lluitant en la primera
guerra mundial, el cinema alemany
va produir un dels primers clàssics
del cinema de terror. Es tractava
d'un androide anomenat «Golem», i
que va posar la pell de gallina als espectador
de l'època. En plena eufòria,
quan encara resultava poc menys que
inimaginable la crisi del 29, exactament
quatre anys abans, el cinema
americà donava forma al monstre del
doctor Frankenstein. Des d'aleshores,
en èpoques diverses el cinema ha trobat
en el terror una manera de donar
40
a l'espectador l'equilibri emocional
que precisava. .••••»••• '
En un moment en què la ciènciaficdó
ha hagut de ficar-se dins del
camp del «còmic» juvenil, perquè els
passeigs per les galàxies ja no interessen
ningú -com s'ha demostrat a l'arribar
el 10è. aniversari de la primera
pegada d'un ésser humà a la Lluna-
«Alien» troba la fórmula de proporcionar
el terror per allò desconegut, el
fàstic i el suspense per la situació de
«huis clos» on succeeixen tots els mals
d'una tripulació que ocupa una nau de
càrrega en un viatge rutinari per l'es-
pai. ..\: • • :v ' .• •:.'•:. . •.' .••
La nau porta el nom de «Nostromo»,
com una de les més importants
novelles de Joseph Conrad. Es tracta
d'un homenatge al mestre de l'aventura
estranya i exòtica?
Dins d'«Alien» no hi han profundes
reflexions, hom no pot trobar-hi la riquesa
intel·lectual d'un Kubrick, hi ha
tan sols un pas endavant respecte a la
manera d'espantar la gent. I això ha
estat aconseguit mitjançant 70 milions
de pessetes invertides en els trucatges,
en la banda de so —molt
treballada- i en la creació del monstre.
Si voleu-patir, «Alien» és el vostre
espectacle. • ;
Música
Lluís Llach
al Liceu
JORDI GARCIA-SOLER
Nou dies després de la triomfal reapareció
pública de Raimon a la Festa
de «Treball», i en un parell d'actuacions,
organitzades per l'Ajuntament
de Barcelona i l'obra cultural de la
Caixa amb motiu de les festes de la
Mercè, Lluís Llach va fer la seva reaparició
després de gairebé un any sense
actuar a la Ciutat Comtal. Tanmateix
aquesta reaparició tingué un caràcter
particularment noticiable, puix
que es produí al Gran Teatre del Liceu,
en el qual mai no havia tingut
lloc una manifestació relacionada
amb la cançó popular actual.
Una ovació quasi interminable saludà
l'aparició de Lluís Llach i els
seus músics a l'escenari, pocs minuts
després de dos quarts d'onze de la nit
del diumenge 23 de setembre. S'iniciava
el primer d'un parell de recitals
amb els quals la cançó popular catalana
actual rebia un reconeixement
Encreuats núm. 30 JORDI FORTUNY
HORITZONTALS. - 1: Poseu-n'hi cent, ja n'hi ha
prou. - 2: No l'atipareu pas. - 3: Tipus d'amor correspost
pel maternal, Us ajudarà a veureu tot més gran,
qui sap si millor. - 4: Membres del regne vegetal. Teatre
sense paraules. - 5: Les dues primeres. Deu. Així
comencen totes les coses. - 8: Al Tibidabo hi ha la més
alta de Barcelona. Ho aconsegueixen els judokes
després del cinturó negre, al revés. - 7: Si no voleu
pols no hi aneu. Espai de temps que alguna cosa existeix.
- 8; Cinquanta. Ni ara ni després. Reunió de Revolucionaris
Urbanistes. - 9: El Priorat n'es una zona.
Consonant*. - 10: Tic propi de la gent que es mou. Vocal.
- 11: La mateixa. Altra vegada.
VERTICALS. - 1: Dues del filantrop. Cinc. - 2: Relatiu
a la colecció de segells. - 3: Cantar les lloances
d'un bar. Mig Japonès. - 4: Forta la matèria prima per
a fabricar aigua de Colònia. Tros de metall pla i molt
prim. - S: Clau curt de cabota plana. As, en anglès. -
6: Plata, pasta, pela. No és intel·ligent per culpa del mal
desenvolupament del seu cervell. — 7: Punt cardinal.
Paraula que encara es diu després de l'últim adéu.
Cinquanta-u. - 8: Principi elàstic. Consonant. Anglès
versat en hostòria d'Espanya contemporània, al revés.
- 9: Ho fan cada nit les vaques i les cabres. - 10: Tabac
per a pipa. - li: Calculà la longitud.
A
3
4
5
6
?,•

públic i institucional important, i Lluís
Llach tenia l'encert de recordar els
qui vint anys enrera, i especialment
a través del grup peoner dels
Setze Jutges, començaren a bastir
aquell gran moviment que ha estat i
és la Nova Cançó, la importància cultural
i social del qual cada dia se'ns
apareix com a menys qüestionable. I
cal destacar aquest fet sobretot en
uns moments com aquests, quan a
desgrat de la contundència i la tossuderia
dels fets encara hi ha qui s'entesta
a negar l'evidència.
Amb l'acompanyament del seu habitual
conjunt instrumental -Laura
Almerich a la guitarra clàssica, Manuel
Camp als teclats, Albert Moraleda
al contrabaix, Manuel Rabinat a la
flauta, Gabriel Rosales à la guitarra
acústica, i amb Àngel Sola com a tècnic
de so-, Lluís Llach va saber
oferir-nos una actuació senzillament
magistral, un «tour de chant» realment
esplèndid i en el decurs del qual,
per espai pràcticament d'un parell d'hores,
va presentar-nos una mostra
ben àmplia i representativa de la seva
abundosa producció artística: «Vinyes
verdes vora el mar» i «Cançó de rem i
de vela» (n.° XII)», ambdues sobre
poemes de Josep M.* de Segarra, «A la
taverna del mar» i un fragment d'«Itaca»,
en base a textos de Kavafis, «Cançó
d'amor a la llibertat», «I si canto
trist...», «Campanades a morts», «Vida»,
«Laura», «Venim del Nord, venim
del Sud», «Darrera les muntanyes»,
«La mula sàvia», «Cançó d'amor» i
«Somniem» completaren l'interessant
programa d'interpretacions, que els
aplaudiments entusiastes i insistents
del públic que omplia de gom a gom
l'ampli recinte del Liceu féu que tingués
continuació encara amb «A for-
RNUES
IMPREMTA OFFSET
DISSENY GRÀFIC-COMPOSICIÓ IBM
Mallorca 206
Telèfon 253 85 62 Barcelona-11
Uuis Llach al Liceu, un tsomni fet realitat».
ça de nits» i un parell de repeticions,
«Vida» i un breu fragment d'«Itaca»,
amb les quals finí definitivament el
recital.
Ultra l'interès afegit de l'esdeveniment
protagonitzat per Lluís Llach -
le seva reaparició pública després de
quasi un any sense actuar a Barcelona
coincidí amb la primera actuació
d'un autor i intèrpret de cançó popular
actual al Gran Teatre del Liceu, i
encara en un acte que comptà amb
importants suports institucionals—,
la millor qualitat
al teu servei
BBHflH
onra
cal destacar especialment l'alt nivell
qualitatiu palesat pel cantant de Verges
al llarg de tot el recital. Des del
crit revoltat al cant líric, des del to iritimista
a l'accent angoixat, des de la
sàtira punyent al cant vitalista, des de
la ironia subtil al cant amorós, i pràcticament
sempre amb el; gran denominador
comú de tota la seva obra que
és la seva recerca indefallent i interminable
de la utopia, Lluís Llach demostrà
novament la seva gran personalitat
artística. •
41

Religió
Wojtjia en el palau
de vidre de Manhattan
JOSEP BIGORDÀ
Quan aquests papers saltin al carrer,
el cap de l'Església catòlica, el
papa Joan Pau II, estarà a punt de
protagonitzar una intervenció davant
l'Assemblea general de les Nacions Unides.
La presencia del Papa a l'O NU
forma part del tercer dels llargs desplaçaments
—després de Mèxic i
Polònia— efectuats pel primer ciutadà
del Vaticà.
El Papa a l'ONU no és cap novetat.
Hi ha el precedent de Pau VI que, ara
fa 14 anys, el dia 4 d'octubre de 1965
exactament, pronuncià un discurs da-
vant el plè de les Naciones Unides,
després d'acceptar la invitació del seu
Secretari General, U Thant.
La circumstància del precedent
montinià dins el palau de vidre de
Manhattan esdevé d'un interès apassionant,
per les possibilitats comparatives
que ofereix a la intervenció de
Joan Pau n en el mateix escenari. Els
observadors senten una gran curiositat
per conèixer el contingut del discurs
i per veure si el signe «restauracionista»,
que va marcant molts dels
passos, per no dir els més significa-
t/n Papa a Nova York
tius, del pontificat wojtylià, arriba
també a afectar la concepció de fons
que ha assolit l'Església, pel que fa a
les seves relacions amb la societat secular,
des de Joan XXIII ençà.
Tothom sap que és a partir de Joan
Tot fent camí ISIDRE AMBRÚS
Al bell mig de la comarca del Priorat, talment com si
fos el centre neuràlgic de totes les terres que l'envolten
s'aixeca el monestir de Scala Dei.
Es dóna el cas curiós que la comarca del Priorat té el
seu origen en el fet que antigament tots aquells territoris
depenien del prior de l'esmentat monestir; aquest
exercia el seu domini sobre les terres que anaven des de
les estribacions de la serra del Montsant fins a les muntanyes
de la Teixeta i l'Alforja.
Sembla ser que l'origen de la Cartoixa data de finals
del segle XH, durant el regnat de l'Alfons I d'Aragó.
Uns monjos cartoixans d'origen provençal, es veu
que anaven seguint el curs del riu Siurana a la recerca
d'un lloc on poder-se instal·lar i dedicar-se a conrear i a
orar. Però vet aqui que tot cercant es varen trobar un
pastor què els confessà haver vist vàries vegades, al
capvespre i en un indret determinat, l'aparició d'una
escala amb una estranya i esfereïdora llum, pels esglaons
de la qual hi pujaven i baixaven uns àngels. Els
monjos, interpretaren tot seguit aquest fet com un missatge
de Deu; dit i fet s'encaminaren vers el lloc predestinat
i allà fixaren llur residència.
Amb el pas dels anys, a poc a poc, la Cartoixa de
Scala rei va anar creixent i fent-se més i més poderosa,
mercès també a la Corona d'Aragó que els curullà de
privilegis i donacions, fins què a partir de l'any 1835,
amb la no menys famosa llei de desamortització d'en
Mendkabal es produí la desfeta de tot aquell petit imperi
que s'havien creat els monjos, els quals es van veu-
42
Scala-Dei
ré obligats a abandonar-lo essent llavors venudes totes
les seves propietats.
Pe bell antuvi el monestir estava format per un gran
pati, de construcció molt senzilla que comunicava amb
l'església; edifici romànic fet de pedra rogenca molt comuna
a les muntanyes que l'envolten. És una edificació
molt simple que consta d'una sola nau. Contenia un
magnífic retaule a l'altar major darrera del qual hi havia
el sagrari, al qual s'hi entrava per mitjà d'una grandiosa
porta de marbre de color negre. En el seu interior
s'hi podien trobar pintures dels monjos fra Pascual i fra
Juncosa.
Avui dia, però, de tot això només es conserva un monumental
frontispici del segle XVII i una bonica imatge
de la Verge. Això i una bona pila de runes és tot el que
resta del que en altres temps fóra el poderós monestir
de Scala Pei.
Com anar-hi?
Es surt de Barcelona per l'autopista A-17 direcció a
Tarragona, fins arribar a la sortida corresponent a
Reus, una vegada allà es continua per la carretera nacional
N-420 i uns set quilòmetres després, si fa o no fa>
es troba una cruïlla de carreteres, s'ha de seguir per la
carretera comarcal CC-242, que duu al pantà de Siurana,
fins assolir la població de Poboleda. Llavors només
cal continuar endavant uns sis quilòmetres i ja hi som
arribats. Bon cap de setmanal

XXIII que l'Església oficial abandona
l'esmentat ideal com a anacrònic. I
tothom sap igualment que l'actitud
del papa Joan trobà una absoluta i
plena ratificació en el Concili Vaticà
II i en el pontificat de Pau VI, en aixecar
acta del pluralisme de les societats
contemporànies i de la neutralitat
de l'Estat.
És en aquest context on cal veure el
significat que va tenir la intervenció
del papa Montini davant els representants
de les Nacions Unides, ara fa 14
anys. Ben diferentment de Pius XII,
que no va dir mai ni un sol mot sobre
la «Declaració universal dels drets de
l'home» i que sempre que va parlar
de l'ONU ho va fer amb més reserves
que reconeixements, Pau VI confià
plenament en aquest organisme, «indispensable,
segons ell, per a poder
bastir avui una societat» "per a l'home",
més justa i més solidària», i remarcà
reiteradament la seva adhesió
a la «Declaració universal» de 1948,
no tan sols «com un pas vers la instauració
d'una organització jurídicopolítica
de la comunitat mundial», sinó
també com «l'àmbit adequat per a
un encontre entre l'Església i el món».
No és pas previsible que el llenguatge
del papa Wojtyla s'allunyi aparantment
massa del pensament montinia.
Ara bé, el què sí que pot passar
és que l'accent o el punt rellevant de
la seva intervenció estigui o es vegi
posat en un altre lloc: per exemple, en
l'atenció predominant a la llibertat religiosa
o -als drets de l'Església per damunt
dels altres drets i llibertats, o en
la inflació del rol mitjancer del Papa
en determinats conflictes bèl·lics (pensi's
en Irlanda, Argentina, Xile); o en
la re-sacralització de les societats modernes,
etc. Si fos així, ningú no s'hauria
d'estranyar que l'anàlisi estructural
sobre el conjunt del discurs
fes aparèixer els trets d'una Església
que torna a imaginar de manera diferent
les seves relacions amb el món, i
ye, en definitiva, malda per revelotttzar
l'ideal de la societat ètica d'encuny
catòlic.
Però, m'estic movent en un terreny
«e pures suposicions. Aviat podrem
sortir de dubtes. Concretament, aviat
veurem si l'Església mira l'ONU sense
reserves per aprestar-hi el seu servei
específic, o: si pretón convertir-se en
««. succedani d'aquest organisme, o si
«sx:oi.ioca com una espècie de «parteix*
^ 8pirltual de l'organització de
ie s Nacions Unides. •
Art
La crítica
mundial
a Barcelona
MARIA-JOSEP COROMINAS
Aquesta setmana tindrà Hoc a Barcelona
l'Assemblea Anual de l'Associació
internacional de Crítics d'Art
(AICA), a la seu de la Fundació Miró.
És un esdeveniment per la gran importància
d'aquesta entitat estesa al
món sencer i que reuneix tantes personalitats
brillants de tot arreu.
L'AICA va ésser fundada el 1949
coma conseqüència del 2on. Congrés
Internacional de Crítics d'Art organitzat
per la UNESCO, de la qual, des del
1951, és un òrgan consultiu.
Entre els seus presidents hi ha hagut
James Johnson Sweeney, que fou
director del Museu Guggenheim a Nova
York, i l'italià i actual alcalde de
Roma, Giulio Cario Argan; el francès
director del Museu d'Art Modern a
Paris, Jacques Lassaigne; el suís, director
del de Lausana, Renè Berger, i
la polonesa de Varsòvia, Wladislava
Jaworska, i entre els presidents d'honor,
l'alemany Will Grohmann, l'anglès
Herbert Read i l'italià Iionello
Venturi, eminentíssims teòrics de
l'art. . • c- .'. .
Actualment hi ha seccions de vint-iquatre
estats europeus, set asiàtics,
tres africans, tres d'Amèrica del
Nord, vuit d'Amèrica del Sud, un d'Oceania
i a més hi ha una secció lliure
per als que no senten identificats amb
cap secció estatal.
El president de l'AICA, en aquest
moment, és el català Alexandre Cirici
i aquest és el motiu pel qual l'Assemblea
es celebrarà a Catalunya.
El costum és de celebrar gairebé
cada any un Congrés unit aTAssemblea
que té lloc cada vegada a un país
diferent. N'hi ha hagut a Dinamarca,
Suècia i Noruega, a Israel, al Canadà,
a França, a Alemanya, a Suïssa... i a
molts d'altres llocs, i estan en projecte
els d'Irlanda i de Mèxic per l'any que
val-l'altra.:::
Quan, algun any, no hi ha Congrés
perquè no hi ha país que inviti, es fa
només l'Assemblea. Aquest any havia
convidat el Brasil però després ha tingut
dificultats i ha hagut de cancel·lar
la reunió. Per això hi ha només Assemblea.
La reunió-de Barcelona ha tingut la
virtut de desvetllar l'interès de moltes
delegacions àdhuc algunes que no són
habituals dels Congressos, perquè no
hi ha solament l'estímul de reunir-se
per a intercanviar idees, resultats,
projectes, sinó a més, el de conèixer
de prop algunes coses de Barcelona
que tenen una gran virtut d'atracció.
Una d'elles és la pròpia Fundació
Miró, que tothom desitja conèixer, per
les obres de Miró que estatja, per l'edifici,
ja famós, de Josep Lluís Sert i
per adonar-se de prop del funcionament
d'una organització que s'ha demostrat
tan fecunda en activitats, algunes
d'elles tan extraordinàries com
l'exposició del perfum, sota l'experta
direcció de Francesc Vicens.
Un altre estímul és conèixer de
prop l'obra d'Antoni Gaudí, a la qual
serà destinat un dia de visita detinguda,
no sols als edificis de Barcelona
sinó també a la cripta de la Colònia
Güell de Santa Coloma de Cervelló.
Un tercer estímul és la visita al Mü-)
seu Picasso que té tant d'interès per a '
la critica internacional perquè de fet
és desconegut el període d'infantesa i
'adolescència del gran artista, que a '
Barcelona és possible de seguir amb ^
tant detall, a través d'una tan fabulo- .;
sa quantitat de peces.
Hiha, encara, la visita ales exposicions
antològiques que algunes galeries
de Barcelona preparen per a oferir
un panorama de la creativitat catalana
actual. .
Hi ha també, l'oportunitat d'assistir
al naixement d'una nova galeria, la
43

491, que precisament obrirà les portes
per primera vegada a fi d'acollir la
gran critica internacional.
Cal afegir-hi la possibilitat de con-1
tacte amb els crítics del país, que l'As- j
sociació Catalana, presidida per Josep;
Corredor Matheos, aplegarà el voltant
de les reunions de Montjuïc, i amb els
altres crítics de l'Estat, que es desplaçaran
a Barcelona.
En aquest aspecte, cal remarcar
que la presidència de les sessions serà
col·legiada, amb el president de la
secció catalana, Corredor Matheos, i
el president de l'associació espanyola,
l'important teòric i historiador de Ma-:
drid, Antonio Bonet Correa. * ;
Sembla que l'Ajuntament de Barcelona,
a través del regidor de Cultura
Rafael Pradas i el de Relacions Ciutadanes,
Reverter, ha promès d'ajudar
aquesta reunió tan important. La Conselleria
de Cultura de la Generalitat,]
per iniciativa del conseller Pere Pi-'
Sunyer, ja ho ha fet.r ( \
• Catalunya, que és un petit país però
, que és una potència artística, pateix:
de la seva marginalitat geogràfica,
que fa que els nostres artistes sovint
hagin de cercar les plataformes de
llançament a París o Nova York. ]
Per això és tan important, que una;
vegada, els crítics més importants del
món vinguin a casa nostra a posar-se
en contacte directe amb la nostra realitat
artística. • : J i
44
CULTURAL
Una cultura
en marxa
per atot
/un poble
- Carrer Ample, 35 Barcelona 2
Esports
«morira Madrid»
de Padetisme
ENRIC BAftERES
El tema més polèmic que s'ha suscitat
durant aquest estiu que ja acaba
a l'esport espanyol, és sens dubte l'atletisme.
Petició de dimissions, intercanvi
d'insults, tancament d'atletes,
boicot als Jocs del Mediterrani, profussió
i confusió de notes reivindicatives
i de denúncia, han estat els fets
més sobresortints i que han tenyit
d'escàndol un esport amateur que és
la base de totes les altres activitats esportives.
Tot arrenca, encara que la qüestió
és de més profunditat, deia incompatibilitat
entre el director tècnic de la
Federació Espanyola, Rafael Pajarón,
i una sèrie d'entrenadors que encapçala
Pascua Piqueras. De fet el detonant
va saltar quan la Federació s'oposà
a que Fascua Piqueras viatgés a
un «neeting» que es celebrà a Oslo
acompanyant el seu atleta predilecte,
Antonio Paez, campió d'Europa dels
800 metres en pista coberta. A partir
d'aquí es desfermen els fets amb la
negativa de paez a formar part de l'equip
espanyol, la carta conjunta d'atletes
internacionals i entrenadors demanant
la dimissió de Rafael Pajarón,
la reacció federativa retitant beques i
expulsant de la Residència Blume alguns
dels dissidents, la tancada d'aquests
i altres atletes solidaris amb
ells al gimnàs de l'esmentada residència,
la negativa de diversos seleccionats
a anar als Mediterranis de Split i
l'anuncia de mà dura per part de la
Federació, fins el punt que podria excloure's
de l'equip que vagi als Jocs
Olímpics de Moscou a tots els dissidents.
Mentrestant, perquè la crisi té un
origen i uns protagonistes bàsicament
madrilenys, a la resta de l'Estat el
conflicte no ha assolit excessiu ressò.
Singularment pel que fa a Catalunya,
la nació que té un major nombre de
llicències d'atletes -7.883 per 4.974
a Andalusia, 4.180 ei Madrid, 3.838 a
Euskadi-, els dissidents no han trobat
suport. Per què? Perquè els atletes
catalans han considerat que allò que
defensen- a Madrid són privilegis que
Rafael Pajarón els ha retallat. En primer
lloc, s'ha «descentralitzat» la pre-
paració dels millors atletes espanyols,
que abans eren enviats amb una beca
a mans dels entrenadors madrilenys.
Ara, cada atleta por seguir la seva
preparació sense abandonar el seu
habitat i ja no és imprencindible anar
a Madrid perquè la Federació presti el
seu suport als millors.
Sorprèn d'altra banda que el conflicte
hagi sorgit en un any que el balanç
de l'atletisme espanyol és força
acceptable. A l'èxit de Jordi Llopart,
que assolí la primera medalla d'or europea
en tota la història de l'atletisme
espanyol, cal afegir una gesta semblant
-si bé en pista coberta— d'Antonio
Paez. Els vells recordà espanyols
han caigut amb gran profussió, gairebé
tots a trobades internacionals,
Hornillos (400 m), Moractio (110 v),
Casabona (400 c), Morillas (altura),
Oriol (perxa), Corgos (longitud, campió
d'Europa júnior) i Cid (triple), a
més a més de les atletes Vives, Recio,
Iriarte, i Martínez, han aconseguit noves
marques la qual cosa demostra
que l'any, esportivament, no ha estat
tan dolent.
L'altre problema, que els atletes i
entrenadors haurien de ser els primers
en assumir, és que l'atletisme
espanyol no ceda en l'abundància
econòmica. La Federació Espanyola
tenia per a aquest ant preolímpic un
pressupost de 188 milions de pessetes
enfront dels 646 del futbol i una mica
per sobre de la natació (142), el bàsquet
(142) l'handbol (114), la vela
(105) i l'esquí (105). Cal tenir en
compte que, en l'atletisme, tots els
torneigs de caràcter nacional, tots els
desplaçaments internacionals, totes
les despeses de manteniment d'atletes
internacionals i d'entrenadors surt del
pressupost federatiu.
Les contradiccions d'ün esport
amateur però que exigeix dels atletes
de primera Unia una dedicació que en
la pràctica hauria de tenir caràcter
professional, són les que han dut a
aquesta greu crisi en la qual ningú 'to
vol renunciar a uns privilegis que han
de sufragar-se amb molt pocs diners.

EL MEU AVI
1.° Concurs infantil L'HORA
Va néixer al segle XIX
amb molt amor va treballar
tan sols menjava sopes amb un ou
sabia el que era amb la suor guanyar-se el pa.
Quan encara tenia nou anys
al seu pare acompanyava
tan sols feia un feixet d'herba
mentre el seu pare llaurava.
Al matí a les vaques portava
i al bosc a pasturar quan
les vaques pasturaven
ell se n'anava a nedar.
Peralta a l'any 1918
a la mil| va anar
la instrucció va fer
els dos mesos que bi va estar.
Per als anys 20
després d'uns anys de festejar
amb Maria L'Arrler
el meu avi es va casar.
Després d'uns anys de casats
van tenir la primera filleta
i la portaren a batejar
amb el nom de Marieta.
Passats uns anys de casats
van tenir el primer fillet
uns anys més tard van tenir
el segon fillet
el segon es deia Franclsco
al primer II ficaren Mateuet.
Passats uns mesos la tristesa
els va arribar al cor
era la desgràcia més gran
els va péixer un fillet mort.
Passat un temps arribà la guerra
de Seròs varen marxar
perquè río els toquessin les bombes _
a un mas varen anar.
Quan hagué, acabat la guerra
a Seròs varen tornar ,
a l'arribar allí
!a casa enfonsada van trobar.
P«nt d'hprtolans van anar
sempre endavant
amb l'ajuda dels seus fills
^e varen molt treballar,
sempre amb el front suant
Però amb la ddrla de diners guanyar.
Ara estem als anys 70
'el meu avi viure pot
tenint B2 anys . i
encara es diu: MATEU DE L'ANGEL DE L'HORT
Mateu Puigvert Ronia
12 anys. Seròs (Segrià)
VOLDRIA...
Voldria veure els estels
amagats dins d'un calaix,
la lluna dintre d'un cove.
Sentir tocar un contrabaix.
Voldria somniar amb la neu;
amb l'arena del desert;
amb les ones de l'Atlàntic
i amb el Canigó tot verd.
Voldria tenir un cavall
i galopar sobre els prats.
No vull pas que els animals
quedin en gàbies tancats.
Voldria sentir dins meu
l'alegria del teu cor.
Poder-te besar a la boca r
i seguir-te fins la mort.
M. a Estar Castells i Caballé
13 anys (Barcelona)
Recordeu que per a participar
només cal tenir menys de 14 anys i
que els originals no hauran de superar
els dos folis escrits a màquina o
a mà amb lletra maolt clara i en català.
No oblideu incloure l'edat que
teniu.
Envieu els vostres treballs a la següent
adreça: Aribau, 80, àtic 1*.
Barcelona-36. Poseu al sobre "Concurs
infantil L'HORA".
45

Bunyols de vent
46
HT
HAN
RESTAURANTS
DISCRETS
PER
ALS/
POLÍTICS
Pobres polítics I Mai no poden
conspirar de gust. £1 problema de
molts d'ells és trobar un restaurant
tranquil però sobretot un
restaurant on no coincideixin
amb d'altres polítics d'altres partits
o bé periodistes indiscrets.
La gent del Bloc de Treballadors
que volien parlar en la intimitat
amb en Mario Onandia
d'EIA que havia vingut a Barcelona
es trencaven el cap buscant
restaurant. Per fi van decidir
anar cap a la falda del Tibididabo
en una masia típica, però ni així.
Al cap d'una estona el diputat socialista
Ernerst Lluch arribava
molt ben acompanyat a sopar i es
posava a la taula del costat. En
Lluch, però, sempre tant discret
quan va veure que els companys
de taula .parlaven precisament
del tema de la Hisenda de l'Estatut
en el qual ell hi va tenir una
colaboració destacada, es va aixecar
i molt somrient els va dir
que no volia entorpir les seves
converses i va buscar una altra
taula en un menjador annex.
EL PAPA,
UN
PRODUCTE
MES
A VENDRE
La comecialització de la figura del papa Wojtyla ha arribat.% extrems increïbles.
Els jovens italians porten orgullosos la cara del Papa a les samarretes
i ballen a les «boítes» al ritme papal de moda «Wojtyla, Wojtyla». L'Europeo
el treu a portada amb un muntatge fotogràfic «L'atleta de Déu» li diuen,
riuen que ja hi ha una casa de gdneres de punt que pensa treure «xandals»
tipo Wojtyla per tal de promodonar la moda «american jogging». I qud més?
PLA
NO
AMAGA
L A •• • •••'••- •• ' - '- '••• : "
SEVA "
MISOGÍNIA
Qui hagi llegit Pla ja sap que
en tota la prosa de l'escriptor, les
dones no en són mai protagonistes.
La dona per Pla ha estat sem-.
pre considerada des d'un punt de
vista masclista. I, com a bon pagès
li agrada parlar clar i català.
Les seves declaracions al setmanari
Cambio-16 són ben clares
respecte a la seva misogínia. Llegiu:
«Las dones de aquí no tienen
ningún interès (no sabem si es refereix
en general a les de tota la
península o només a les catalanes).
En las francesas, fi. 'LM.
francesa» son màs putas. Hasta
aquellas que no lo ton. Entienoe
el doble sentído del lenguaje ^eh?
Discreta i subtil forma d'insultar
a les dones!

LLUCH,
FAN
DEI,
«BUTANITO»
MONTSERRAT NEBOT
La pregunta —què fan els polítics
catalans a Madrid a més d'anar
a les Corts i reunir-se en llargues
sessions de comissions-benbé-no-se-sap-de-què?
El secret,
que moltes vegades des dels diaris
i revistes de Catalunya s'ha
tractat d'esbrinar, elucubrant
aventures romàntiques per tal de
donar al·licient al reportatge,
com a mínim d'un d'ells el vaig
descobrir fa poc. El diputat socialista
Ernest Lluch (dues vegades
citar-lo avui podrà semblar campanya
eletoral) passa les vetllades
fora de la llar familiar escoltant
puntualment el programa
«Hora 25», però sobretot el José
M. a García (alies Butanito) i la seva
xerrada de mitja nit. Tanta és
l'afïció d'Ernest Lluch a escoltarlo,
que mentre dura la xerrada no
vol que ningú -ni el telèfon- li
faci perdre el fil de l'explicació
del comentarista esportiu.
Fauna & Flora JOSEP MAHTl GÓMEZ
Felip Calvet, l'home
de la cartera
La cartera de Felip Carvet és com un basar insospitat. La cartera, negra,
de cuiro, amb ansa alhora flexible i robusta, és consubstancial amb la imatge
física de Felip Calvet. Ja ho diu la seva dona, Teresa Rovira: «La primera
cosa que em va cridar l'atenció quan al vaig veure per primera vegada és la
bona olor que feia la seva cartera». -
No era per la qualitat del cuiro, certament, sinó per la qualitat i quantitat
del menjar que duia* dins, en temps en què el menjar no era per als refugiats
republicans a França ni abundant ni de qualitat. En aquells anys, els. anys
primers de l'exili amarg, la invasió alemanya de França al caure, la certera
negra de Felip Calvet ja era el màgic basar que ha continuat essent sempre:
del seu interior sortien viandes variades, documents de la Generalitat, consignes
per a la resistència, taps de xampany -des de fa molts anys Felip
Calvet es dedica a llur comercialització- i direccions discretes que oferien
refugis segurs.
Felip Calvet reuneix, a més, una altra qualitat no gens comú entre el gènere
humà: és l'únic gendre que conec identificat totalment amb la vida i
l'obra del seu sogre. El seu sogre era Antoni Rovira i Virgili, del qual la setmana
passada es commemorà a Tarragona, la seva ciutat natal, el centenari
del naixement. Sense que la majoria dels diaris se n'enterés, per cert, la qual
cosa mou a una consideració: en època de la dictadura, els periodistes aprofitaven
la més petita ocasió per a treure a la llum noms prestigiosos del nostre
passat immediat -en el cas de Rovira i Virgili fou el segrest d'un dels
seus llibres- i ara que arriba la democràcia i es pot fer balanç serè d'una
obra i una vida -a més a més d'escriptor, Rovira i Virgili fou president del
Parlament a Catalunya, ni més ni menys— es fa el silenci; anem bé en el
camí de recuperar la nostra història.
A mi m'hauria agradat veure la negra cartera de Felip Calvet la vigília de
l'homenatge al seu sogre. No estic segur del tot però m'hi jugaria alguna cosa
que en el viatge des de Barcelona a Tarragona haurà transportat al llarg
de varies setmanes alguna carta de Josep Iria, l'oblidat antecessor de Tarradellas
a la presidència de la Generalitat; un quilo de llom i els últims papers
inèdits de Rovira i Virgili; mig quilo de pernil serrà, un parell de bones ampolles
de xampany, una pila de taps de suro, convocatòries d'Esquerra Republicana,
diaris -tots- i apunts per a la propera carta que ha d'escriure-li
a Tarradellas; tres quilos de peix per fer un bon romesco, un bon tros de formatge
de Roquefort, ordres del dia per a una qualsevol de les reunions a les
quals ha estat convocat i l'hora per la visita a l'oftalmòleg per culpa d'aquest
condemnat ull que no li funciona del tot bé...
Visitant poc menys que prehistòric -quan amb prou feines hi anava
ningú- del solitari Tarradellas perdut a les rodalies del Loira, Felip Calvet,
amb la seva cartera per a mi llegendària, se m'apareix com un símbol d'uns
anys estranys: víctima d'una guerra civil perduda; lluitador per una supervivència
física, política i cultural; etern somniador d'un país impossible, els
seus ulls blaus obren cada nit la negra cartera -menjar, nous documents
per a vells somnis, antics papers per a la frustrada història- repudiant una
dreta que no li va, mirant perplex una esquerra que no l'entén i a la qual ell
tampoc no acaba d'entendre.
Estima molt Catalunya però ha estat una llàstima: ho hauria passat molt
millor si hagués nascut a Anglaterra.
47

Lleure lliure
i DILLUNS ü
i
| A Barcelona comença el
] Festival Internacional de
j Música, que anirà oferint ac-
\ tes durant tot el mes d'octu-
| bre. Ce I'l al 31, doncs, tres
l exposicions: «El Pare Antoni
\ Soler i la seva època» a la Biíblioteca
de Catalunya (Car-
\ me, 47). «L'òpera a Barceloi
na» al Palau Güell (Conde del
I Asalto, 3) i «El modernisme a
\ Barcelona, Brussel·les i Munic»
a la Fundació Miró.
; Igualment hi haurà un cicle
; de cinema musical a l'Instiï
tut Francès (Moià, 8). L'en-
Jtrada és lliure. El primer
! concert del festival ens és
I ofert al Palau de la Música, a
'les 21 h. L'Orquestra Ciutat
de Barcelona i el Cor de la
i RTVE interpreten la Missa en
mi bemoll D. 9 50 de Schu-
iert.. •:,.••:. •.••..;
La Galeria Foga-2 clou
avui la seva exposició de l'òbra
gràfica de Grau Sala, Ferreny,
Clavo i aquarel·les de
Ceferino Olivé. L'adreça és
Parroc TJbach, 29. També a
la Galeria Rovira (Rbla. Catalunya,
62) acaba avui una
exposició d'aquarel·les i dibuixos
de Gómez Puntas.
Comença la nova programació
catalana de la qual
destaquem, per provar, la
novel·la, que ens ofereix una
obra de Benguerel. A Grandes
relatos, interromput l'excel·lent
«Foldark», comença
«La barraca», segons l'obra
de BA. I Ibàftez. Ja veurem.
DIMARTS ;,
Avui hi ha festa major a
Lleida i a Hostafrancs. La
Galeria d'Art Caràtula (Travessera
de Gràcia, 96) clou
l'exposició de litografies d'Amat,
Grau Santos, Serra Llimona,
etcètera, ;
Al Palau de la Música,
concert de piano d'Ingrid
Haebler. Interpreta obres de
Bach, Haydn i Mozart.
També en el terreny musical
destaquem que el Liceu
torna a obrir les portes per
acollir-hi la gran dansarina
Alicia Alonso, amb la seva
Companyia. Nacional de Ballet
de Cuba.
«Cantem», al circuit català
de televisió, estarà dedicat a
Marina Rosell i el dirigirà en
Lluís M. Güell. També torna
«Signes». .;...,
DIMECRES
Hi ha fira a Cubells (La
Noguera) y Lléssui (Pallars
Sobirà). I festa major a Alcover
(Alt Camp), Arcavell (Alt
Urgellí, Donzell d'Urgell i La
Pobla de Lillet, comarca del
Bergadà.
Dintre del Festival Internacional
de Música, avui al
Saló del Tinell, el Trio Violes
da Gamba format per Jordi
Savall, Christophe Coin i Sergi
Casademunt interpreta
obres de Tye, Byrd, Coperario,
Gibbons Lupo, Purcell i
Bach.
A la Galeria de El Corte
Inglés, a la Diagonal, es clou
avui una exposició d'olis,
paisatges, marines i carrers,
de l'artista Bonet. Al circuit
català de la tele comença
l'esperat programa d'en Joan
Capri, un dels actors més populars
de Catalunya. Tornen
«De bat a bat» i «Els museus».
DIJOUS
El gran esdebeniment del
dia també ve marcat per la
música, encara que d'un signe
ben diferent a la que hem
tractat fins ara. Ens referim
à l'única actuació de Lou
Reed al Palau d'Esports. Important
per a tots els rockers,
i esperem que en aquesta
inauguració de temporada no
faci aparició la violència sota
cap forma. ,.
A part d'això hi ha fira a
Seròs (Segrià) i festa major a
Arbolí, comarca del Priorat.
; La programació catalana
ve marcada pel retorn de
«Les nostres coses» i ^'«Escenari»,
presentat ara per la
Mònica Randall. Del circuit
estatal destaquem a la Segona
un excel·lent programa
cultural com és «Encuentros
con las letras», on avui serà
entrevistat Camilo José Cela.
DIVENDRES
Acaba avui l'Escola d'Estiu
de Sabadell, que han organitzat
el Col·legi de Doctors
i Llicenciats i la Cooperativa
«La Sabadellenca». Hi
ha fira a Sant Julià de Lòria.
El concert d'avui és al Palau
de la Música, i Maurice
André a la trompeta i Edwige
Bilgram a l'orgue hi interpretaran
obres de Loeület, Martini,
.Leffloth i Albinoni.
A la tele, «Mirador» ens
parla d'Alfaro, i al circuit estatal
comença una nova sèrie
que té molts punts guanyats
d'entrada. Parlem d'«El nido
de Robin», que repesca el
personatge de «Un nombre en
casa». Es pràcticament segur
que triomfarà. A Cine club,
UHF, un film més aviat modest,
«La màquina del cerebro».
DISSABTE
Dos pobles pirinencs tenen
fira: La Massana, a Andorra,
i Salardú, a la Vall d'Aran. I
la corresponent festa major
és a Calonge,
Tornen a la tele les lliçons
de català i «Terra d'escudella»
esdevé ara «Quitxalla».
Al circuit estatal, «Huida
hacia el sol», a la tarda/és
SUBSCRIVIU-VOS A L'HORA
BUTLLETÍ DE SUBSCRIPCIÓ
NOM I COGNOMS . . : . .'. ....'...
CARRER ..... . v ; . ... . . ....; .... . . -.
POBLACIÓ '.... . . ... . . .-.. . ... . DTE .
PROVINCIÀ TELÈFON
Desitjo subscriure'm:
PHT un any •
Per sis mesos
L'import de la qual faré efectives
mitjançant
Taló bancari adjunt
Domiciliació bancària
D«ta ..'...'
Efectiu .
Signatura . . . .
Gir postal
•.:••' ;, Vull rebre més informació
Subscripció anual. Estat espanyol 3:000 ptes. Europa
-4.000 Ptes.
Amèrica i resta del món 4.600 Ptes
Subscripció semestral' el 50%
BUTLLETÍ DE DOMICILIACIÓ BANCÀRIA
Sunyors, ela agrairé que amb càrrec oi meu compte/llibreta
atenguin el rebut que anualment/semestralment els presentarà
L'HORA; SA. pel pagament de la mevasubscripclóa la revist»
L f HORA.
BANC/CAIXA .".; •
AGENCIA- .;...• . . . . . : . . . . . . . ,-*
N.'* COMPTE/LIBRETA •! . . . . . . . . .
TITULAR ;..'.• . . . . : . . > . - •
DATA . . . . . • •
SIGNATURA .
Un -«;op omplert enviar-ho a: ..... ..... • •
•'• L'HORA ' ; . ' . ;.•.,.;...• .... . ^ :.•.•.;• •• i/»
• Rf««l,-tr:r;i6• i- administració v r0
80. àtic l.er Telèfon 254 34 03 - 264 34 0/
iii 36

una acceptable pel·lícula d'aventures.
A la nit, «La mujer
de paja», «thriller» no gens
desdenyable. I a la segona
cadena, «Raíces» serà dedicat
als Xiquets de Valls, entre altres
coses. Lamentem no poder
recomanar-vos «La Clave»
perquè no ens han donat
dades. Tot i així, estigueu-hi
atents.
DIUMENGE
Les fires d'avui són a Mollerussa
(Segrià) i Vilallonga
del Camp, comarca del Tarragonès.
I les festes majors
a Arbolí, La Vansa (Alt Urgell)
i Riudecols (Baix Camp).
Recordeu que avui és l'última
actuació d'Alícia Alonso
al Liceu, i que la cubana,
junt amb la seva companyia,
formen un espectacle de dansa
inoblidable. .
A la tele, ja que no hi ha
futbol, ens posen «Estrenos
TV» que a vegades té un cert
interès. Estudio I ens ofereix
una obra de, Casona, «Las
tres perfectas casadas».
A l'IJHF la programació és
l'habitual i destaquem la
pel·lícula de Filmoteca TV,
«La paella pel mànec» visita avui un bon afeccionat a
la cuina, que s'hi dedica gairebé cada dia* És en Francesc
Artigau, pintor, que ens explica dos/interessants,
plats per a aquesta setmana, "
-Per quin comencem?
-Podem fer suquet de congre ofegat. És un bon primer
plat, que convé fer en quantitat no gaire excessiva.
-Com es fa?
-En una cassola de ferro hi poseu un congre, que faci
uns quatrecents grams, tallat a rodanxes. Hi poseu
també oli, força ceba tallada en forma de llunes i deixeu
que es faci una mica. Llavors hi afegiu un tomàquet
sencer, una fulla de llorer i una nyora. Quan tot això ja
fe una mica com de gelatina, hi tireu un vas de vi
blanc, unes quantes patates tallades com per fer truita,
pèsols i una mica de brou de peix que cal haver fet a
part, de forma que cobreixi tot el contingut de la cassola.
-Quanta estona ha de coure?
-Entre quinze i vint minuts, Aquest plat és un simple
ofegat, que es pot fer amb qualsevol altre peix d'aquest
-Quin altre plat ens podeu recomanar?
-Un arròs amb perdius. Us donaré les proporcions
P er a quinze persones.
-Endavant, doncs.
-En primer Hoc, teniu sis perdius, les plomeu, en separeu
els fetges i pedrers, i les torneu a tancar, cosinties.
Llavors es rosteixen i, fet això, s'hi separen les cuixes
i es desos8én. Amb els ossos es fa un brou all qual
poaeu afegir també una mica de pollastre, però que sigui
magre. ., . '
A continuació, prepareu el sofregit, a base d'alls tene8
' un manat ben bé, i un quilo dos-cents de tomàquet
«El espantapajaros», amb una
de les primeres interpretacions
estel·lars d'Al Pacino.
Es tracta d'una visió trista i
desencisada dels cagabunds
que recorren la «gran Amèrica».
AMES AMES
: Podeu animar-vos i anar
al cine, que hi ha lloc per a
triar. Al Florida i el Montecarlo
fan «Alien», terror espacial
que aconsegueix excel·lents
esveraments del públic.
No ens estarem de recomanar
«Tersu Uzala» de Kurosa-
La paella pel mànec
Suquet de congre ofegat
i Arròs amb perdius
r
CONXITA SOCIAS
wa, •reestrenada a l'Alexis.
Es una meravella. Al Capsa
1E1 órbol de los zuecos»,
d'Ermanno Olmi, visió de la
Itàlia rural.
Fer riure una estona hi ha
«Amor al primer mordisco»,
versió divertida i irreverent
del comte Dràcula. La fan a
l'Aquitania, Bonanova, Paladium
i Pelayo.
Recordeu «El salario del
miedo»? «Carga maldita» és
una nova 1 versió realitzada
per William Friedkin. La fan
al Bosc, i és molt recomanable
malgrat haver estat mutilada
per la productora.'
de conserva. Quan està tot ben sofregit, s'hi posa 1/4 de
Kg. de mongeta tendra, es passa a la paella junt amb
els trossos de perdiu, s'hi tira l'arròs i, a part, s'ha preparat
una picada dels fetges i pedrera amb força julivert.
Aquesta picada es tira per damunt mentre l'arròs
es va torrant, amb tot barrejat.
-Quina quantitat d'arròs hem de fer servir?
-Un quilo i mig. Quan l'arròs comença a bullir -
abans cal tirar-hi el brou que havíem preparat- llavors
es posen puntetes de coliflor com si fossin arbres i les
cuixes de perdiu també, de forma que només surtin els
ossets, i dues fullers de llorer. I ja està.
-I d'on surten aquestes receptes?
-Totes dues les he pensades jo.
Rodejats de quadres per tot arreu, continuem encara
una estona comentant aspectes d'aquests deliciosos
'plats que, sens dubte, us agradaran. Bon profit I
49

50
CntCTOT CATALÀ
PRIMERA CADENA
Dilluns, I -;•?
13.30 Crònica esportiva
14.00 Crònica
16.15 Entre nosaltres
16.45 Novel·la: «La mort baixa
l'escala», de Xavier Benguerel.
Real. Antoni Chic. Cap. I.
Dimarts, 2
13.30 Signes
14.00 Crònica
. 16.15 Cantem: Marina Rossell
16.45 Novel·la: «La mort baixa
l'escala». Cap. n.
Dimecres, 3 .......
13.30 De bat abat
14.00 Crdaica
16.15 Dr. Caparrós, medicina
general. Real. Esteve Duran. Int.
Joan Capri, M. a Matilde Almen-
3ros, Sanne Sansa, etc.
16.45 Els museus: «Museu Provincial
Tèxtil de Terrassa»
17.15 Novel·la: «La mort baixa
l'escala». Cap. HI
Dijous, 4 í
13.30 Les nostres coses
14.00 Crònica
16.15 Escenari
16.45 NoveUa: «La mort baixa
l'escala». Cap. IV
Divendres, 5
13.30 Mirador: «Alfaro, traductor
dels metalls»
14.00 Vostè pregunta
16.45 Novel·la: «La mort baixa
l'escala». Cap. V
Dissabte, 8
10.15 Lliçons de català
10.30 Quitxalla
SEGONA CADENA
Dilluns, 1
23.30 Crònica 2 . .
Dimarts, 2
23.30 Crònica 2 ;
Dimecres, 3
23.30 Crònica 2
Düons, 4
23.30 Crònica 2 . +
Divendres, 6
23.30 Crònica 2
CIRCUIT ESTATAL
PRIMERA CADENA
Dilluns, 1
14.34 Gente hoy
La setmana a Televisió
15.00 Telediario
15.35 Cultural informativo
15.53 Asi es Hollywood: «Los
grandes del espectóculo»
18.34 Un globo, dos globos, tres
globos: La mansión de los Plaff
19.31 Un mundo para ellos
20.10 Gran estadio
21.00 Telediario
21.34 300 millones
22.37 Grandes relatos: «La barraca»,
de Vicente Blasco Ibàfiez.
Dir.: León KUmovski. Int.: Victoria
Abril, Juan Carlos Naya, Alvaro
de Luna, Luis Suàrez, etc.
23.40 Ultimas noticias ...
Dimarts, 2
14.34 Gente hoy
15.00 Telediario
15.34 Cultural informativo
15.53 Revista de toros
18.34 Un globo, dos globos, tres
globos: «Gustavo» —El mundo de
la música
19.31 Palo y astilla: «Falso delator»
20.29 Mi amigo el caballo: «El
Terby de Epsom»
21.00 Telediario
21.34 Primera pàgina
22.37 La barraca. Cap. n
23.40 Ultimas noticias
Dimecres) 3
14.37 Gente boy
15.00 Telediario
15.34 Cultural informativo
15.53 Vivir cada dia
18.31 Un globo, dos globos, tres
globos: CuentOB de los mil y un
días «La fiel y bella Aruya».
18.59 Cine espaflol: «La vida sigue
igual». Dir. Eugenio Martin.
Int.; Julio Iglesias, Jean Harrington,
Charo López
21.00 Telediario
21.34 Orquesta sinfónica de RT-
VE:.«E1 aprendiz de brujo», de
Dukas, i «Bolero», dp Ravel
22.37 La barraca. Cap. ni
23.40 Ultimas noticias ,
Dfyous, 4
14.37 Gente hoy
15.00 Telediario
15.34 Cultural informativo
15.53 Cafè de redacción
18.31 Un globo, dos globos, tres
globos: «El bidroavión de Bailey:
El hombre nutria»
19.21 Los payasos
20.24 Candones de una vida:
T^UfiTi de Celis
21.00 Telediario
21.34 El senor Villanueva y su
gente: «Una pequefla aventura»
22.08 Sombras de ayer
Del 1 al 7 d'octubre
22.37 La barraca. Cap. IV
23.40 Ultimas noticias
Divendres, 5
14.34 Gente hoy
15.00 Telediario
15.34 Cultural informativo
15.53 Los espectaculos
18.31 Un globo, dos globos, tres
globos. Tarzàn: «Tarzàn y los caballeros
de Nimmr»
19.16 Con ocho basta: «Largò
viaje hada el amanecer»
20.10 Màs vale prevenir: «Control
del embarazo»
21.00 Telediario v ..
21.34 El hombre y la Tierra: «El
buitre negro» (I)
22.03 El nido de Robin
22.32 La barraca. Cap. V
23.35 Ultimas noticias
Dissabte, 6
12.01 Loteria Nacional: Sorteig
de Tardor i Festival Unicef
13.30 Tiempo libre
14.00 El canto de un duro
14.30 Noticias del sabado
15.00 Don Qidjote. Epis. I
15.30 Primera sesión: «Huida
hada el sol». Dir. Roy Boulting.
Int. Richard Widmark, Trevor
Howard, Jané Greer, Peter van
Eyck
17.15 Aplauso *
19.00 La pantera rosa
19.30 Astúcia peligrosa. Dir. Richard
T. Hefíron. Int. Tony Musante,
Simón Oakland, Susan
Strasberg .
20.30 Informe semanal
21.30 Notidas del sabado
22.00 Sabado cine: «La mujer
de paja». Dir. Basil Dearden. Int.
Gina Lollobrigida, Ralph Richardson,
Sean Connery
Diumenge, 7 .
10.01 Hablamos
10.30 El dia del Senor
11.15 Gente joven
12.15 Sobre el terreno
13.30 Siete días
'14.30 Noticias del domingo
15.00 La casa de la pradera:
«De vuelta a casa» (II) i
16.20 Fantéstico
19.00 625 líneas
20.01 Estrenos TV: «A todo riesgo».
Dir. Sam O'Steen. Int. Víctor
Buono, Joseph Sirola, Don
Stroud, Janna Cameron
21.30 Notidas del domingo
22.05 Estudio 1: «Las tres perfectas
casadas», d'Alejandro Casona.
Real. Vicente Amadeo. Int.
Carmen de la Maza, Juan Sala,
Núria Carresi, Ricardo Tundidor
SEGONA CADENA _
Dilluns, 1
19.47 Redacdón de noche
20.35 Revista de Cine
22.06 Més allò
22.33 Opinión pública
Dimarts, 2
19.47 Redacdón de noche
20.35 Polideportivo
21.02 Recital: I Solisti Aquülani.
Obres de Vivaldi
21.29 Nakia: «El fancho»
22.28 Tribuna econòmica
Dimecres, 3
19.47 Redacción de noche
20.35 Polideportivo
21.03 Pop-grama
21.46 Imàgenes
22.31 Tribuna de la historia
Dtyous, 4
19.47 Redacdón de noche
20.35 Polideportivo
21.03 Encuentros con las letras
22.04 Horizontes .
22.32 Tribuna de la cultura
Divendres, 6
19.47 Redacción de noche
20.35 Polideportivo
21.03 Cine-club: «La màquina
del cerebro». Dir. Ken Hugues.
Int. Patrick Barr, Elizabeth
Alien, Maxwell Reed
22.30 Tribuna ínternadonal
Dissabte, 8
15.32 Novela: «Crimen y castigo».
Caps. 9, 10, 11 i 12
17.00 Barbapapa
17.30 Raices: «Torredembarra»
18.00 Retransmisión esportiva
19.00 La claye
Diumenge, 7
15.32 Lucas Tanner: «iY por
qué no un final feliz?»
16.28 Historia de los trenes: «El
Orient Express»
17.29 Los casos de Rockford:
«Claíre»
18.24 La revuelta de las chicas
18.49 Panorama musical: «Otono
musical en Espafla»
19.14 Concierto: «Simfonia en
re major», de Cherubini, i «El»
pins de Roma», de Respighi
20.14 Fümoteca TV: «El espantapajaros»,
Dir. Jerry Schatzberg.
Int. Gené Hackman, Al Padno,
Eileen Brennan
22.00 La danza
22.30 A fondo: Guülermo Whltelaw,
director del Museu de Belles
Arts de Buenos Aires

w
Una Institució Catalana
al Servei Públic.
/ •
Hospital de la Santa Creu
i Sant Pau.
Recordi els nous telèfons de l'hospital
3473133 i 3481144
Urgències 2355555

i i
son a l'instant
Més de 6üO Oficines al seu servei.