descarregar.pdf - El tacte que té

el
tacte
que té
Prou que hi penso. Prou, que hi penso. [La mínima del Carles]

s u m a r i
3Quatre
mots
4Entrevista
Verònica Trena entrevista Erik
el Roig.
7Altres
literatures
Una de les veus més divertides de la
poesia italiana actual, Stefano
Benni, es presenta ara en traducció
de Lídia Gilabert i Cesc
Martínez.
10 Dins la secció de creació i drenatge
literari, Jordi Falguera aporta en
aquest número una petita mostra del
seu ofici i el seu temperament.
Han fet aquesta
revista:
Bego Ricart, Carles Gilabert,
Cesc Martínez, Hugo Arellano,
Jordi Falguera, Jordi Sabaté,
Judit Mulet, Lídia Gilabert,
Mariona Masgrau, Mireia
Gubianas, Pau Ricart, Verònica
Trena i Víctor Verdú.
Disseny gràfic: Cesc Martínez.
Portada
Fotografia sense títol d’Hugo
Arellano.
12 Pòster central
Fotos sense títol d’Hugo Arellano.
13 Fe de rates: hi ha línies rectes i
línies rectes, hi ha punts i punts, hi
ha amagatalls i amaga talls. Per Bego
Ricart.
14 Ganyotes
Quan el Museu d’Art Contemporani
s’assembla al Museu de Cera. La
queixa de Víctor Verdú.
15 Recomanacions
... i a més, amb un nou apartat,
Sàmpler, en què El tacte que té
es fa seves crítiques i opinions de qui
sigui.

Quatre mots
De sobte ens tornem a trobar aquella vella, acostumada normalitat
de les senyoretes que fan classe als nens, insuportables monotonies
d'oficina i transports públics plens de carn que s'aguanta dreta
com pot agafada a les barres. És el moment perquè els imperis
editorials llancin esquers als cervells que, encara de vacances,
tenen ganes d'evadir-se fent cursos d'anglès, aprenent lliçons de
la història d'aquí i d'allà, col·leccionant ninetes de porcellana o
minisoperes. Tot plegat, una manera entre altres de fer que els
impulsos més íntims s'entretinguin amb mirallets i quincalla
(impulsos com el de dir-n’hi quatre de fresques a aquell
presumptuós que milita en el seu càrrec d'estar per sobre dels
altres, o bé el d'engegar a rodar vós, galleda i tamboret de fusta,
que deia aquell). I mentrestant, al Liceu, la dreta més rància
d'aquest país (el Pujol, el Piqué), i de molts altres països, s'omple
la boca donant lliçons de pau als pobres d'esperit dins la trobada
de la Comunitat de Sant Egidi.
Potser sí que el món s'ha tornat boig, però més aviat sembla que
hi ha una teranyina gegantina on tothom queda atrapat (a la seva
manera). En tot cas, en aquest número d'El tacte que té proposem
els esforços de diversa gent per remoure aquest impuls íntim, per
saber que la terra és allò que trepitgem i que la resta és fum.
3

entrevista
Erik el Roig
respon preguntes de Verònica Trena
Tota la literatura contemporània té
com a tema primordial allò que
Carles Riba en diu la conquesta de
la carn per part de l'esperit. Però
trobem Erik el Roig de matinada,
en un bar de poble on sona Bob
Dylan. Entès en la matèria de la
vida (això és: el fang, el límit, el
mal, l'absurd, la indigència de
l'home en aquest món), Erik el Roig
va desplegant el seu discurs
desmitificador. Només assumint
humilment la salvatgia que nia dins
nostre podrem reconvertir-la en
poder lúcid de llibertat i
simplificació. Ens guia la necessitat,
l'impuls irracional. La vida és
moviment, acció, i el bé i el mal,
idees. És l'experiència subjectiva i
no pas els codis imposats qui funda
els criteris morals. Les
conseqüències dels nostres actes
constitueixen el risc, la sal,
l'aventura: cal assajar.
El desig.
El desig, ara en aquest moment i la música que sona, no
m’agradaria canviar el títol de la cançó.
Quin títol és?
“Desig”, no?, “Desire” [Bob Dylan]. És una pregunta molt
bona per agafar les coordenades. Una entrevista és com
un atac: costa de quedar bé dient el que es pensa.
Quines són les coordenades?
Depenen de les preguntes i l’entrevistador.
El sentit de la vida.
Purament és existir i res més.
El bé i el mal.
Si el bé és Déu i el mal és la vida, crec en l’infern.
Per què el mal és la vida?
Perquè és l’única excusa per existir.
Què en penses dels americans?
Que és un mestissatge incorrecte. És el país més nou on
s’ha privat més la llibertat.
I com és que fan aquesta música?
Perquè és l’única forma d’expressar la ràbia. Quan se cree
algo vol dir que la necessitat del que tenim no és suficient.
Identifiques desig i ràbia?
Desig és existir solament. És un adjectiu de l’existir.
Però què ens fa existir?
La mala llet del pare i les ganes de cardar de la mare.
Disfrutes de la vida?
Ho hauria de contestar en un idioma diferent que encara
no m’han ensenyat o encara no he après.
4

La vida no és per disfrutar-la?
entrevista
A la vida lo més difícil és entendre-la com te la vol fer entendre la gent que de veritat
t’estima. Però sempre la caguem perquè som molt egoistes. M’agrada ser hortero.
Per què? Què vol dir “hortero”?
És el zenit de la intel·ligència imposada per TV3. És com un remei. Serà una moda del
futur.
Però ja n’hi ha hagut, de modes horteres...
Mai. Quan parlo de moda parlo de pautes de comportament de ser i estar, no d’ideologies.
Fins ara havia anat tot lligat. Ara s’ha acabat tot. S’han acabat les ideologies i el pensar.
L’ésser humà haurà de conviure sense ideologia i això serà el gran hortero.
Impossible. La ideologia sempre hi serà.
Hi haurà una forma de pensar que no serà ideologia. Idees ja no n’hi ha, hi ha necessitats,
i les necessitats sense idees ens aboquen a la gran horterada.
Pessimista.
Si tinc una raó d’existir, la paraula pessimista no ha entrat mai a la meua forma de
sobreviure.
No creus en la bondat de l’home.
No, perquè l’home pot matar per ser bo. La gran contradicció del bé i del mal. Fins que
la humanitat pugui de struir tote s les se ue s icones no serà mai lliure.
Quines icones?
És impossible, en 2000 anys d’història, fer un resum de totes les que hem creat per no
res. Alfred Einstein, quan va crear la gran fòrmula, ens va recordar que la Tercera Guerra
Mundial haurà de ser amb destrals de sílex. Perquè el gran creador del bé i del mal s’ha
adonat que la seua intel·ligència no ha servit per a res. L’energia i la radioactivitat és el
canvi de bé a mal. L’ambició d’existir és fer, però mai saps la conseqüència. Per això és
necessari ser miserable sempre, ser un gran egoista.
Identifiques miserable i egoista.
Perquè l’única conseqüència és la por de no existir.
La por.
La millor companya que hi ha. Sense por no hi ha risc.
La droga.
Droga sí. No entendria cap societat que tingués una latitud sense un valor afegit, un
recurs simple que pugui exagerar els nostres sentiments.
El Madrid.
M’han acostumat a odiar-lo, i ja estic bé.
5

Catalunya.
No en té cap, de problema; l’únic és que hi ha massa farts. És l’exageració de la luxúria.
És un país on sol se crie gent capaç de tindre fills perquè estimin una terra que no els
estimarà mai a ells. Ja és hora que amb tanta horterada d’existir, que hi hagi gent que
pensi en la terra i en Catalunya.
Per tu què és, Catalunya?
Una necessitat de crear funcionaris perquè treballin per la millor finca de Catalunya,
que és la Generalitat.
Quina és la teua pàtria?
La meua pàtria és els anys que em queden de vida.
Nacionalista?
Ho vaig ser, i molt, però sempre la cago.
Què voldries que fos, Catalunya?
Un after de matinada, que t’ho passessos molt bé i durés poc temps i al despertar-te, igual
que si no hagués passat res.
PP.
Me recorde quan era petit, el civil de la porra grossa.
Sentit de l’anarquisme avui en dia.
Sempre he pensat que l’anarquisme ha set un pensament que ha set el bàlsam de totes
les ideologies, perquè li és possible de regenerar-se amb ell mateix, perquè té com a
referència l’individu.
Però “política” ve de “polis”, que és la col·lectivitat.
Abans de la polis hi ha d’haver l’individu. Com va dir Proudhon, quan l’individu serà
lliure la societat serà lliure.
Et consideres lliure? Consideres lliure la gent? Si no, què caldria?
La llibertat és companya de la necessitat. Quan la llibertat té adjectius té unes necessitats
incorrectes. Això vol dir que les necessitats són correctes quan se les cree el propi individu,
no quan les cree algú que vol la llibertat amb adjectiu.
Sexe.
Quan parlem de sexe només puc pensar en Freud, que die que els estímuls del pensament
humà es basen en el desig sexual. Ara recordo la Sala Oval quan la Levinski li feia la
fel·lació al Clinton.
Amor.
Va en funció de la possibilitat de la teua salut per adquirir el màxim d’orgasmes.
Dones.
Necessàries per tenir un orgasme col·lectiu.
Lo poble.
Lo poble, com deia La Trinca, al poble que el donin pel cul.
6

S t e f a n o B e n n i
B a l l a t e ( 1 9 9 1 )
T r a d u c c i ó d e
L í d i a G i l a b e r t
i C e s c M a r t í n e z
La giraffa
La giraffa ha il cuore
Lontano dai pensieri
Si è innamorata ieri
E ancora non lo sa
L’amante distratto
-Gina, forse nel nostro amor
cambiò qualcosa?
“Forse... non sono Gina,
mi chiamo Rosa”
Stefano Benni (Bologna, Itàlia
1947).
Poesies extretes del llibre recull
Ballate (Balleu) (Feltrinelli 1991).
Periodista i escriptor de novel·la,
poesia i teatre, Benni no ha estat
publicat en català. En italià els seus darrers títols
són: Blues in sedici (1998), Teatro (1999), Spiriti
(2000), Dottor Niù (2001), Saltatempo (2001).
Més informació a la pàgina web: www.fabula.it/benni
A la presentació de Ballate, l'autor suggereix que els
seus textos són per “ser llegits sota la llum de les espelmes,
en públic, musicats, acompanyats pel violí o amb la
guitarra elèctrica, per divertir-se, per enfadar-se, per fer
enfadar els trombons”.
Per això, perquè creiem que el lector ha de descobrir
Benni amb tota la seva musicalitat, reproduïm aquí els
textos en llengua original. La traducció ha de servir només
per aclarir els mots italians que se’ns escapen.
La girafa
La girafa té el cor
Ben lluny dels pensaments
Ahir es va enamorar
I encara no ho sap
L’amant distret
-Gina, potser en el nostre amor
ha canviat alguna cosa?
“Potser... no sóc la Gina,
em dic Rosa”
altres literatures
7

Le piccole cose
Le piccole cose che amo di te
quel tuo sorriso
un po’ lontano
il gesto lento della mano
con cui mi carezzi i capelli
e dici: vorrei
averli anch’io così belli
e io dico: caro
sei un po’matto
e a letto
svegliarsi
col tuo respiro vicino
e sul comodino
il giornale della sera
la tua caffettiera
che canta, in cucina
l’odore di pipa
che fumi la mattina
il tuo profumo
un po’ blasé
il tuo buffo gilet
le piccole cose
che amo di te
Les petites coses
Les petites coses que estimo de tu
aquell teu somriure
un poc llunyà
el gest lent de la mà
amb què m’acarones els cabells
i dius: jo també
els voldria tenir tan bells
i jo dic: estimat
ets una mica boig
i al llit
despertar-se
amb el teu respir a la vora
i sobre la còmoda
el diari de la tarda
la teva cafetera
que canta, a la cuina
l’olor de pipa
que fumes de matí
el teu perfum
un poc somort
la teva armilla original
les petites coses
que estimo de tu
altres literatures
Quel tuo sorriso
strano
il gesto continuo della mano
con cui mi tocchi i capelli
e ripeti: vorrei
averli anch’io così belli
e io dico: caro
me l’hai già detto
e a letto
stare sveglia
sentendo il tuo respiro
un po’ affannato
e sul comodino
il bicarbonato
la tua caffettiera
che sibila in cucina
l’odore di pipa
anche la mattina
il tuo profumo
un po’ demodé
le piccole cose
che amo di te
Aquell teu somriure
estrany
el gest continu de la mà
amb què em toques els cabells
i repeteixes: jo també
els voldria tenir tan bells
i jo dic: estimat
ja m’ho has dit
i al llit
restar desperta
sentint el teu respir
un poc fatigós
i sobre la còmoda
el bicarbonat
la teva cafetera
que xiula a la cuina
l’olor de pipa
també de matí
el teu perfum
un poc passat
les petites coses
que estimo de tu
Quel tuo sorriso
beota
la mania idiota
di tirarmi i capelli
e dici: vorrei
averli anchío così belli
e ti dico: cretino,
comprati un parrucchino!
e a letto
stare sveglia
a sentirti russare
e sul comodino
un tuo calzino
e la tua caffettiera
che è esplosa
finalmente, in cucina!
la pipa che impesta
fin dalla mattina
il tuo profumo di scimpanzé
quell’orrendo gilet
le piccole cose
che amo di te
Aquell teu somriure
estúpid
la mania idiota
d’estirar-me els cabells
i dius: jo també
els voldria tenir tan bells
i et dic: cretí,
compra’t un perruquí!
i al llit
restar desperta
sentint com ronques
i sobre la còmoda
un mitjó teu
i la teva cafetera
que ha explotat,
per fi, a la cuina!
la pipa que empesta
des del matí
el teu perfum de ximpanzè
aquella armilla horrorosa
les petites coses
que estimo de tu
8

Io ti amo
Io ti amo
e se non ti basta
ruberò le stelle al cielo
per farne ghirlanda
e il cielo vuoto
non si lamenterà di ciò che ha perso
che la tua bellezza sola
riempirà l’universo
Io ti amo
e se non ti basta
vuoterò il mare
e tutte le perle verrò a portare
davanti a te
e il mare non piangerà
di questo sgarbo
che onde a mille, e sirene
non hanno l’incanto
di un tuo sguardo
Io ti amo
e se non ti basta
solleverò i vulcani
e il loro fuoco metterò
nelle tue mani, e sarà ghiaccio
per il bruciare delle mie passioni
Io ti amo
e se non ti basta
anche le nuvole catturerò
e te le porterò domate
e su te piover dovranno
quando d’estate
per il caldo non dormi
E se non ti basta
perché il tempo si fermi
fermerò i pianeti in volo
e se non ti basta
vaffanculo
Jo t’estimo
altres literatures
Jo t’estimo
i si no en tens prou
robaré els estels al cel
per fer-ne garlanda
i el cel buit
no es lamentarà d’això que ha perdut
perquè la teva bellesa sola
omplirà l’univers
Jo t’estimo
i si no en tens prou
buidaré el mar
i totes les perles vindré a dur
al teu davant
i el mar no plorarà
per aquest afront
perquè milers d’onades i sirenes
no tenen l’encant
d’un teu esguard
Jo t’estimo
i si no en tens prou
desvetllaré els volcans
i el seu foc posaré
a les teves mans, i serà glaç
davant l’ardor de les meves passions
Jo t’estimo
i si no en tens prou
fins i tot els núvols capturaré
i te’ls duré ensinistrats
i sobre teu hauran de ploure
quan a l’estiu
per la calor no dorms
I si no en tens prou
perquè el temps s’aturi
aturaré els planetes en ple vol
i si no en tens prou
a prendre pel cul
9

Jordi Falguera
Els poemes de Jordi Falguera estan escrits per cridar l’atenció del
lector sobre aquelles realitats que sovint no volem veure. Com
l’alcohol, s’infiltren a la sang per embriagar-nos. El seu món poètic
es construeix tant amb el joc eròtic de les paraules i la musicalitat
dels versos com amb el desvergonyiment del seu estil agut. Ara
teniu una oportunitat única de degustar aquest licor de poesia.
Brindis
ebri de vi i enyorament
ase passejo trencant les parets
si les nits lluïssin més...
però és voraç l'insomni
les cendres el meu amo
jo! que venia del cel
conduint un carro resplendent
batent un bon parell d'ales
jec mar de foc endins
fa estona que trepitjo
cabassos de fang negre
horaris d'oficina
acabaré brindant per l'accident
escriu
Ulls més que ulls
Si et queixalo pensa
que els ullals són els ulls
i sols t'estic mirant
com si fossis un cel
ple de núvols. Series
caps de drac fets amb nata
o pastissets de maduixa.
Si et clavo les dents
recorda que els ullals
són els ulls i no et faig
mal perquè ets un paisatge.
No oblidis que ets un cel
de melosa boirada
i que si sagnes és pluja.
10

Jordi Falguera
Passió
Cosia, a punta d'alba,
els botons arrencats
de la nit.
L’herència
Llavis i most, fruitada
envers la podridura,
així bevem dels vespres,
l'ull fitant l'arrugada
galàxia d'estels
que enfonya dits de mel
a la gola del llop,
l'acre esperma dels vells
a la boca dels joves,
el sadoll balbuceig
del cos incipient
que no gosa empassar-se
un cel de llet en pols,
terra del vi promès.
Tu que ets jove, dona'm el cos.
Paul Reid
Al cel
Intentar alçar el vol
és de covards.
Tan sols arrosseguen
els peus per terra
els ardits, que gosen.
escriu
11

Mèxic. Fotografia sense títol.
Torri, Itàlia. Fotografia sense títol.

Et poses aigua a la boca i penses que te la poses a la gola perquè hi arriba
molt ràpid i s’hi queda estona perquè ja no hi és però encara la notes. I
t’imagines aquesta fragmentació de les coses com el ventall de sortides
professionals que ofereix aquest món nostre. Nostre, i penses que som uns
quants units per aquest nostre i et ve tendresa per tant ésser junt al mateix
sac. T’atures i et toques el front i et negues el gest i agafes ràpid el bolígraf
i tornes a escriure amb ganes de no parar mai, i sents que darrere de la paret
que tens encara no a mig metre hi ha gent que grinyola i tornes a pensar en
la comunitat humana i les seves coses. Mires una bombeta que tens a uns
quinze centímetres al nord-est del cap i et sorprens de la seva constitució
insectívola i allunyada de les teves intuïcions més generals. Ausiàs March i
la seva ràbia comencen a ser per l’habitació i per les trompetes i no penses
res perquè ja ho fa ell i s’acaba.
Ara ve Anglaterra, ve verda i humida i secreta i inabastable i ve la zona
d’Angel i penses en l’est de les ciutats i del món i de les persones i del cap i
t’agafa plaer de veure tants ests i et semblen millors que els oests i que els
nords i que els suds i no saps per què. El sol s’hi desperta i els treballadors hi
dormen i els fills d’immigrants hi escolten música i es repleguen pels llits
individuals i hi pensen coses que no tenen gaire en compte. I veus els indis i
portuguesos i polacs i russos i bascos i espanyols i italians massa presumits i
tothom treballa massa o treballa massa per no treballar tant. Ve fàstic de
l’habitació i el ritme d’una cançó que mai havia resultat desagradable i plou
a la cançó i aquella gent que la feia devien portar gotes a dins, segurament
portaven coses diferents però que al final es van convertir en gotes i electricitat
i penses que vols anar a un altre lloc. Ve nàusea i penses que ja ho fem els
humans això d’aguantar certes estones de nàusea. Devem saber fermament
que n’hi ha una quantitat inevitable i penses que les religions són l’hòstia i
que tenen un nom lleig que ja els va bé, perquè no s’hi van fixar gaire amb
els límits del llenguatge, o sí?
Fe de rates
per Bego Ricart
13

Una festa particular
Menja ananàs, endrapa faisà.
Per a tu, burgès, no hi haurà demà.
Vladímir Maiakowski
Fa molta gràcia veure’ls la mirada. Van totes amb roba de gala, tots encorbatats. Els nois es queixen
que els prohibeixin patinar. Se’ls nota la incomoditat, als iupis. Bosses de mà brodades daurades.
Altres ja no dissimulen: somriuen. Les nenes índies porten vestits amplosos: blau amb punts blancs,
quadres ocres i negres, verd fort. De la porta del Macba en ve com una vigilància. La dona, amb la
mà dreta, s’aguanta per davant el vestit moradenc mentre camina.
—Hay una fiesta aquí, y nos han invitado —lien porros, buiden litrones.
Vestits de ratlles, totes dretes. L’índia de la piruleta somriu. Una espècie de segurata però sense
uniforme militar també somriu, pren aires d’amfitrió. Els nois i les noies es transmeten missatges.
Un individu, greu, busca un camí escaient. Tots parlen castellà. Barons provectes: pantalons blau
marí els aprimen les cametes. On, l’art contemporani? ¿Qui és que el fa: el portamonedes de xarol
groc o el turbant rosa que travessa la plaça com una nau? Hi ha qui carrega garrafes d’oli. Ara arriba
el Vilajoana, tu, de color merda d’oca, i la cara vermella. Un cotxe dels nacionals va pel mig de la
plaça.
ganyotes
l a q u e i x a
d e V í c t o r V e r d ú
—Yo también voy a entrar.
És una pena, la música sonava bé. Braçalets quadrilàters sobre pell cancerosa. Passa un subjecte
rodanxó, curiós: gec esquifit, pantalons massa curts, els cabells llargs i blancs curosament llepats.
Una mica alleujats, pensem: “aquest deu ser l’artista”. S’encara a un dels porters, creuen quatre
paraules i de seguida se’n torna per on ha vingut.
—No l’han deixat entrar?
—No, es veu que és una festa particular —respon, arronsant les espatlles.
Corbata rosa. A plaça hi roda tot: pilotes, bicis i patins, música de bongós. Un cop davant la
porta, els segurates o lacais diuen adéu als seus senyors i s’uneixen a la rotllana: copets a l’espatlla
ferrissa i tal... Ara es passegen de tres en tres amunt i avall. Alguns aixequen molt el cap; altres el
giren, com neguitosos...
14

e c o m a n a c i o n s
Bonanova, rivista literaria
Sense tenir prou dades per fer-ne una crítica rigorosa,
volem si més no, donar notícia d’una rivista literaria que
per casualitat (ho confessem) ens ha caigut a les mans.
Les seves pàgines s’organitzen en cinc seccions. En la
primera, la de Creazione, es prioritzen, sembla, les obres
en cors —una de les moltes llengües dites minoritàries
que malda per aquesta Europa unificadora—; una de
Critica; una secció de ressenyes de llibres i discs —Sò
nati, es diu—; Sussuri, l’apartat de notícies illenques
culturals; i l’Scunfini, una secció que aplega tot d’autors
en altres llengües (alguns traduïts a la llengua que sigui,
d’altres en sec) en la qual, en aquest últim número, ves
per on, s’inclouen poemes en català de Francesc Vallverdú
(una tria, com a mínim, curiosa); la portada i diverses
pàgines interiors acullen un artista plàstic, en aquest
número 7 es tractava d’unes aquarel·les de terra i quitrà
de Jean-Paul Pancrazi.
La revista, de disseny acurat, està bàsicament escrita
en cors i sembla tenir un enfocament molt mediterrani.
Esperem que un altre dia ens caigui a les mans un
diccionari cors-català; llavors ens arriscarem a fer una
crítica més compromesa del contingut.
La gent amb curiositat extrema i facilitat epistolar podeu
pidolar un número a la següent adreça:
Bonanova
Rivista literaria di l’Associu di Sustegnu di u CCU, Università
di Corsica
S.P. 52 – 20 250 Corti
Corsica
En la nostra quota mínima d’audiència per a llengües
minoritàries —voluntària, en aquest cas— us afegim a
continuació un poema en cors de Pasquale Ottavi,
publicat a Bonanova:
Mariona Masgrau
Timpurali
Piove
À celu dismessu
E so lacrime
Durghjulalle
In stu dilloriu
Po in fatta fine
Andassine
À limbu
Chì era ora
La ciutat dels cineastes
Cal anar a veure la nova exposició del
Centre de Cultura Contemporània. Si
bé la instal·lació és excessivament
sofisticada i gairebé aconsegueix engolir
l’obra que s’hi exposa, el material
escollit és sens dubte de primer ordre.
La ciutat dels cineastes, tant
l’exposició com el catàleg, es proposa
una reflexió sobre el tractament de
l’espai en el cinema modern sense haver
de recórrer a escenaris ja prou coneguts
com la ciutat plujosa de Blade Runner
o la Metròpolis-formiguer de Fritz
Lang. Des dels paisatges naturals més
verges fins a la verticalitat novaiorquina
o l’horitzontalitat de Los Angeles,
passant per les ciutats saturades del
cinema cantonès, els guetos, les
autopistes i altres territoris de l’abjecte
o els espais de desordre mental. Aquests
són alguns dels diversos conceptes que
s’analitzen en el muntatge, sense caure
en cap moment en un amuntegament
fetitxista de peces de culte per a cinèfils.
La reflexió es completa en el catàleg,
que aplega articles d’arquitectes i
cineastes i aporta maneres molt diverses
de veure el nou cinema sota un disseny
també innovador i arriscat.
És potser un muntatge per a
iniciats, ja que molts dels directors que
es tracten no són gens mediàtics i
moltes de les seves pel·lícules ni tan
sols s’han estrenat al nostre país. O és
potser una manera amena de conèixer
tots aquells cineastes que proposen
noves mirades, que fan cinema nou i
que per això mateix no tenen accés als
Lauren i a tots els multicines que, a la
seva manera, també són molt selectius.
La ciutat dels cineastes
Del 24 de juliol al 25 de novembre del
2001
Centre de Cultura Contemporània de
Barcelona
c. Montalegre, núm. 5, Raval
tel. 93 306 41 00
Tomàs Riera
15

e c o m a n a c i o n s
The Strokes. Is this it
Per recuperar l'alegria de l'estiu ara que s'escapa.
Mala baba. Energia per fer bots i cridar, cridar
i fer bots, i rebotar d'una paret a l'altra de
l'habitació que se'ns fa petita.
Aquest disc pot recordar d'altres èpoques. Evoca
la música de grups com la Velvet i també recorda
maneres de fer que poc tenen a veure amb
l'actualitat, amb la fabricació en sèrie de grups
S à m p l e r
com a pebrots de hivernacle; plantats ahir i collits
avui, amb colors llampants i formes per a la foto,
però sense gust, sense substància. The Strokes
semblen (ja veurem què passa) diferents.
Aquests cinc de Nova York han fet un disc
energètic; te'n dóna quan en necessites i n'alliberes
quan portes sobrepès.
Pau Ricart
Yo La Tengo + Tortoise + The Sea and Cake
Apolo, Barcelona, 1 d’abril
[...] Abans del concert els qui tenien entrada
ja sabien (o, si més no, desitjaven) que no
anaven a veure un concert triple, sinó els Yo La
Tengo i dos teloners presumptuosos.
[...] Van sortir els Yo La Tengo i a la tercera cançó ja no ens
recordàvem ni de qui havia tocat abans, ni que era diumenge ni res.
Durant dos hores intenses i emocionants, el trio de Hoboken va demostrar
perquè el seu reguitzell d’obres majors dels noranta no és fruit de l’atzar. Ira Kaplan,
Georgia Hubley i James McNew són la modèstia personificada, és veritat, però també
són un grup de rock total: treballadors tocats per la inspiració, artistes amb la granota de
pencar posada. I gràcies a aquesta fusió entre talent i entrega, entre geni i perseverància, neix un
directe francament engrescador.
[...] Passen d’una cançó de bressol mussitada a una tempesta elèctrica, d’una instrumental a l’estil
Henry Mancini a una peça d’ambient-rock de quinze minuts, d’una filigrana pop a un llampec noise,
d’una cançó amb accent country a una marcianada amb sàmpler i teclat. I sempre sembla que
sàpiguen què fan i per què ho fan. Els casa tot. Ordenant les cançons amb mestria i intercanviantse
els instruments amb traça, Yo La Tengo reïxen en extasiar un públic que clama, clama i clama
bisos (espai reservat per a les versions: Lou Reed, Devo, Big Star i The Dead C) i somia que la nit
mai no s’acabi.
Sense escarafalls, sense ganyotes de cara a la galeria, sense efectismes de grupet de rock “autèntic”
(perquè no considerarem pas la coreografia d’antiestrelles de “You can have it all” o el gest d’atendre
les peticions de l’auditori com a trucs barats, no?), Yo La Tengo sempre aconsegueixen que el públic
surti dels seus concerts amb els ulls brillosos, un somriure d’orella a orella i flotant un parell de
centímetres per damunt de terra. I de grups així en queden molt pocs (Fugazi? Superchunk?). [...]
Són molt, molt grans. Gegants.
Joan Pons, Rockdelux, núm. 185 (maig del 2001). 16

La truita al sostre
Recital de poesia
i narrativa breu
Dimecres, 10 d’octubre
a les 19:30 h.
Cafè dels Amics de les
Arts
C/ del Teatre, 2
T E R R A S S A
podeu contactar amb nosaltres a:
latruitalsostre@correu.vilaweb.com

m a r i s o l c o s t a b r a v a @h o t m a i l . c o m
f e u - l a c ó r r e r
( m o l t c o n t e n t s d ’ h a v e r
e s t a t a m b v o s a l t r e s )