Novalis, Enric d'Ofterdingen, vol. I, traducció de Joan Maragall (1907)

Enric d'Ojterdingen 103
m'hagueu trobat en lo pregon d'aquesta soletat,
no us penseu que siga un enemic dels homes.
No es pas que hagi fugit del món: no més m'he
cercat un lloc quiet pera poder donar·me als
meus pensaments.
- I ¿ no us en heu penedit mai, no us pesa de
tant en tant, i no hi ha hores en que desitgeu
fortament sentir una veu humana?
- Ara ja'no. Hi hagué un temps de ma jovenesa
que m va entrar una forta taleia de fer·me
solitari. Ma fantasia jovenivola s'omplí d'om­
brosos pressentiments i vaig pensar trobar en
la soletat la plena satisfacció del meu cor. La
font de la meva vida interior me semblava in­
agotable. Però aviat vaig adonar- me de que
calen moltes experiencies, de que un cor jove
no pot estar sol, i que l'home sols per les multi­
plicades relacions amb els seus semblants es
com comença a adquirir una certa independen­
cia en sí mateix.
-Jo fins crec-replicà I vell- que hi ha voca­
cions naturals pera cada manera de viure, i que
pot-ser l'experiencia d'una edat avançada porta
de sí I retreure·s de la companyia dels homes.
Sembla que l'objecte d'aquesta siga 1 moure·s
tant pera sostenir·se com pera anar guanyant
sempre; i així s fa avançar poderosament tota
gran esperança, tota obra colectiva. I els vells i
les criatures no hi tenen res que veure amb
aquestes coses: les criatures en són excloses per
la llur ignorancia i incapacitat; i els vells, com
.que ja tenen conseguits tots els fins i totes les
esperances i no hi ha res que ls lligui amb el
moviment social, tornen a sí mateixos i ja hi
tenen prou feina en preparar-se dignament pera
una altra comunitat més alta. I encara poden