Novalis, Enric d'Ofterdingen, vol. I, traducció de Joan Maragall (1907)

02 Novalis
vegeren com una claror més forta quant més
s'hi acostaven. Desseguida s trobaren sota una
volta més gran encara que les dues altres, i al
cap-d'avall de tot vegeren una figura humana
asseguda a la llum d'una llantia i com si llegís
un llibre molt gros que tenia al davant damunt
d'una pedra plana.
Girà I cap envers ells, s'alçà i els anà a l'encontre.
Era un home que l'edat feia de mal endevinar.
No semblava vell ni jove. No se li veien
altres senyals del temps que ls cabells platejats
que li queien allisats i partits al mig del front.
En els seus ulls hi havia una inefable serenitat,
com si desde 1 cim clar d'una montanya mirés
enllà una primavera infinida. Duia unes sandalies
lligades als peus i no se li veia altre vestit
que un gran mantell que li envoltava 1 cos i que
feia més alta encara la seva noble figura. No aparentà
extranyar-se poc ni gens de l'inesperada
visita, i saludà a tots com si ja ls conegués, com
si fossin hostes esperats en la seva estada.
- Es molt bonic - els digué - que vingueu
a visitar-me. De tant temps ha que m'estic aquÍ,
vosaltres sou els primers amics que hi veig. l,
doncs, sembla que la nostra gran casa merave·
llosa comença a esser més ben mirada.
El vell respongué:
- No ns pensavem pas trobar· hi un hoste
tant amable. Ens havien parlat de besties feres i
de fantasmes, i el nostre desengany no pot pas
esser més agradós. Perdoneu la nostra curiositat
si hem vingut a destorbar-vos de les vostres
devocions i meditacions profondes.
- Quina contemplació podria esser-me més
atraienta - digué 1 desconegut - que la de rostres
humans animats i expressius? Encara que