Novalis, Enric d'Ofterdingen, vol. I, traducció de Joan Maragall (1907)

Enric d'Ofterdingen /0/
bles pels aires els hostes celestials, forces vivents
i expressives dels astres? Aquests ÒSSOI ¿són
senyals de la marxa llur cap amunt, o de la seva
fugidll cap al fons?»
De sobte I vell els cridà, mostrant·los un rastre
humà fresc encara en la terra; però no n
pogueren trobar d'altre; i el vell fou de parer de
seguir aquell rastre sense por. Ja estaven a punt
d'això, quan de cop, com si fos sota ls peus llurs
i a molta fondaria, sentiren un cant. No n van
quedar poc de parats!; però anaren escoltant:
Plau-me estar en eixa estada
riallera en la foscor:
cada dia m'hi es portada
l'ampla copa de l'amor.
La beguda delitosa
m'ubriaga i no m fa mal.
Viu mon ànima commosa
al llindar celestial.
N o més sento coses bones;
sembla-m ja que soc al cel;
que la reina de les dónes
m'ha donat son cor fidel.
Aquest fosc terrer selvatge
anys de plors ¡'han llumeúat,
estampant.hi aquesta imatge
que li dóna eternitat.
Aquells dies tant nombrosos
aram semblen un moment:
men 'niré amb els ulls plorosos
girats ab agraiment.
Tots els que escoltaven restaren tant agradats
com sorpresos, i va entrar-los un gran desig
de descobrir el cantador. Després de cercar un
bon xic, trobaren en una reconada del mur un
corriol en davallada per on semblaven anar les
petjades que havien vist. Anant·lo seguint, aviat