Novalis, Enric d'Ofterdingen, vol. I, traducció de Joan Maragall (1907)

100 Nopalis
dels temps primitius, però a la gent del país no
els feien gaire goig, perquè ls semblaven senyals
de que per allí hi havien besties feres, per més
que I vell els assegurés que allò eren reliquies
d'un temps immemorial, i, pera acabar de con­
vence-Is, els preguntà quina destroça podien ells
recordar dels ramats llurs o quina desaparició
de cap persona coneguda d'aquells llocs, i si ls
semblava que aquells òssos tant grans poguessin
esser de persona ni de cap bestia de les que ells
coneixien.
El vell volgué anar més endins, però a la colla
semblà millor tornar endarrera pera esperar-lo
a fòra. L'Enric, els marxants i el xicot restaren
amb el vell, proveint-se de 11 ums i cordes, Aixís
arribaren aviat a una segona caverna; i el vell
tingué bon compte de senyalar la sortida del
corriol per onthavien vingut amb uns quants
òssos posats de certa manera. En aquella caverna,
que era molt semblant a la primer.a, també
.n'hi havia molts d'òssos. L'Enric estava tot me­
ravellat i corprès: li semblava travessar la por­
xada de l'intern palau de la terra. De sobte se
sentí molt allunyat del pla de la terra, de la
vista del cel, i com si aquelles sales obscures i
grans pertanyessin a un misteriós imperi soter­
rani. «Com?-deia en sí mateix.-¿Seria possi­
ble que sota les nostres petjades hi visqués a sa
manera un altre món de vida monstruosa? ¿ que
criatures inimaginables portessin en l'espessor
de la terra una mena d'existencia a la que I foc
interior del centre inconegut donés formes ge·
gantines i una gran força d'esperit? ¿ Podrien
un dia aquests paorosos forasters, trets del seu
lloc pel refredament interior, aparèixer entre
nosaltres, al mateix temps que sens fessin visi·