Novalis, Enric d'Ofterdingen, vol. I, traducció de Joan Maragall (1907)

Enric d'Ofterdingen 99
al seu esser I Ara veia d'una ullada tota la relació
entre ell i el món immens que I voltava; sentia
com aquest li havia donat l'existencia, i lo que
havia d'esser per ell; i comprenia tots aquells
extranys somnis i exaltacions que com pressentiments
l'havien ja commogut tant sovint al
contemplar-lo. La rondalla que li havien contat
els marxants d'aquell jove tant donat a l'estudi
de la natura i que després esdevingué gendre del
rei li tornà a la memoria, i a mils els records de
. la seva propria vida acudiren tots sols magicament
a enllaçar-s'hi.
Mentrestant que l'Enric se donava an aquests
pensaments, la colla s'havia anat acostant a la
cova. L'entrada era baixa, i el vell, prenent una
teia,. s'hi enfilà I primer per unes pedres. Sentí
una lleugera corrent d'aire que n'eixia: llavores
se girà dient a tots que podien seguir-lo sense
por. Els més temorosos anaven darrera arn les
armes preparades. L'Enric i els marxants seguiren
després del vell, i el fill d'aquell pagès els
anava alegrament al costat. El camí al principi
era bon xic estret, formant una mena de corriol
que desembocava en una caverna molt ampla i
alta, que ni I resplendor de les atxes podia acabar
d'i1uminar-Ia; més en el fons s'hi veien algunes
obertures que semblaven perdre·s en l'espessor
del mur. El terrer era flonjo i gairebé pla; els
murs i el sostre tampoc eren gaire rustics ni
irregulars; però en lo que més se fixà tot·hom
fou en la munior d'òssos i dents que cobrien el
trespol. Uns estaven molt ben conservats, altres
mig consumits, i els que s veien com incrustats
en el mur semblaven petrificats. La major part
eren d'una grandaria i fortalesa extraordinaries.
Al vell li plavia molt trobar aquelles relíquies