Novalis, Enric d'Ofterdingen, vol. I, traducció de Joan Maragall (1907)

Novalis
no poden enganyar-lo. Q!!antissimes vegades
m'he assegut jo davant del mur al fons de la
mina, mirant am gran devoció, a la llum de la
meva llanterna, la senzilla imatge del Sant CristI
I llavores ha sigut que he comprès ben bé I sant
sentit d'aquella imatge misteriosa i he descobert
el filó més noble delmeu cor, d'on puc extreure
eterna riquesa. Certament, - seguí I vell
després de fer una pausa,-devia esser un home
inspirat per Déu aquell que primerament ensenyà
als altres el noble art del minaire i que en el
sí profon de la terra hi posà aquest emblema de
la vida humana. També en ella ara s troba un
filó ample i de bon arrencar, però de poca valua;
ara s troba que la penya s'espesseeix, deixant
sols una estreta escletxa, i justament allí es on
comença I filó més ric; aquell rebaixa I seu treball,
fins que un altre desviat ve a unir-se amb
ell amigablement, fent-lo pujar incom parablement
de val ua. De cop una ensolciada ho fa tot
a miques; però l'home pacient no s'espanta, sinó
que segueix tranquil la seva via, i veu el seu zel
ben pagat arn la bona conciencia de l'augment
de força i honradesa que n'ha tret. Tot sovint
una vena enganyosa l'atrau, apartant-lo del bon
camí; p.erò ben aviat ne reconeix la falsia i se
llença de travers fins haver retrobat el bon filó.
Tot, tot en la vida es lo mateix que passa an el
minaire en els atzars del seu treball, i també ho
es aquella seguretat de que I bon zel i la constancia
són els medis unics, però infalibles, de
domirrar-Ia i de treure-n els tresors que tant
fortament guarda.
- Ben segur que deveu saber una pila de cançons
ben aixerides,-digué l'Enric.-Me sembla
que en el vostre treball, fins sense adonar-vos-