Novalis, Enric d'Ofterdingen, vol. I, traducció de Joan Maragall (1907)

Enric d'Ojterdingen 9 1
dòna i els fills i esplaiar-se content en el bell do
d'una intima conversal El seu treball el separa
una gran part de la seva vida de la llum del
dia i del tracte amb els homes, i per això es que
no s'acostuma an aquesta indiferencia que l'ús
causa fins envers les coses més sobrenaturals i
profondes, i serva aquell sentit fresc de la criatura
a la que tot apareix arn son sentit propri
i arn la meravellositat i el color viu del seu ori·
gen. La natura no vol esser exclusivament per
cap home sol. QEan un se n'apropria, se li torna
una mala COSa verinosa que no I deixa estar en
repòs; i d'aquell mal plaer que un hom troba en
endur-sen-ho tot al reclòs de la seva possessió,
ne vénen moltes tribulacions i en són desvetllats
tots els instints ferestecs. Per això ella va sepul·
tant la raó d'aquell domini personal fins engolir­
Ia en l'abim, pera poder tornar a poc a poc a
córrer de mà en mà amb aquella inclinació que
té a esser de tot·hom. En cambi, arn quina tran·
quilitat treballa I pobre minaire, que de poc
s'acontenta, en el fons de la seva solitut, allunyat
del traut que s'agita a la llum del dia i animat
sols pel seu afany de trobar i el seu amor a la
pau. En aquella solitut ell pensa arn gran afecte
en la seva familia i en els seus companys i sent
sempre viva la germanor i solidaritat humanes.
El seu ofici li fa apendre una paciencia que mai se
cansa, i no I deixa distreure en pensaments vans;
perquè se les ha d'heure amb una força misteriosa,
dura, inflexible, que sols se pot vèncer
amb un treball toçut i una vigilancia constant.
Però, quina bella flor se li obre també en aquelles
fondaries esgarrifoses I La confiança certa
en el seu Pare celestial, que la seva mà provi·
dencial li es cada dia ben visible en senyals que