Novalis, Enric d'Ofterdingen, vol. I, traducció de Joan Maragall (1907)

9°
. Novalis
veure néts molt aixerits, i la posta de la seva vida
fou més bella de lo que mai s'hagués pogut pensar.
Pogué acabar alegrament sa jornada, i, deixant
la fosquedat de la mina, anar a córrer món
i respiraren pau tot esperant el dia de la gran
paga.-Senyor,-afegíl'home girant-se a l'Enric
i aixugant-se alguna llagrima,-l'ofici de minaire
es una benedicció de Déu, perquè no hi ha pas
cap més art en la qual un se senti tant benhaurat
i tant noble com en aquesta, ni que dongui una
fe més viva en la saviesa i providencia divines,
ni que mantingui I cor més pur i més infantivol.
El bon minaire, pobre neix i pobre sen
va d'aquest món. Ell ne té prou sabent on se
troba força metall i traient-lo a la llum del dia;
però I brill enlluernador no pot res sobre I seu
cor pur. Lliure de la perillosa follia, se delita
més en l'admirable disposició del mineral i les
singularitats de la seva formació i de la seva
estada que no pas en l'ap1ssionada possessió
d'ell. Així que l'ha convertit en mercaderia, ja
no li troba cap encís, i més s'estima cercar-lo arn
penes i perills en la duresa de la terra, que no
pas haver-lo de seguir pel món al travers de les
traces i manyes que enganyosament el transformen'
i li donen tanta fama. Aquelles penalitats
mateixes li mantenen el cap dret i el cor nèt:
frueix de la seva pobra soldada amb agraiment
pregon, i cada dia puja del pou obscur de la seva
obligació amb el goig de viure rejovenit. Sols ell
coneix ben bé ls encisos de la llum i d'un bon
repòs, i lo benefactor de respirar l'aire lliure i
d'escampar la vista entorn; sols ell pot menjar i
beure amb el gust nodridor i la devoció del qui
pren l'hostia santa; i am quin dalit i amor sen
va a trobar els seus companys i a abraçar la