Novalis, Enric d'Ofterdingen, vol. I, traducció de Joan Maragall (1907)

Enric d'Ofterdingen 89
tenia molt cap, feia humilment la seva obligac'ió
i era docil com una criatura. Ell féu que la mina
prengués gran increment i valgué moltissim al
Duc de Bohemia. Tota l'encontrada n fou poblada,
el benestar s'escampà arreu, i tot el país
se n'enriquí. Els minaires el veneraven igual
que a un pare, i, Illentres Eula duri, el seu nom
serà pronunciat amb afecte i agraiment Ell era
fill de Lusacia i se deia Werner. Quan jo vaig
coneixe·l, la seva filla unica encara era una criatura.
Arn la meva bona conducta, fidelitat i gran
estimació que li portava, li vaig anar guanyant
la voluntat de dia en dia, fins que a l'ultim me
féu son fill i em donà son nom. Sa filla era una
galant noia i molt aixerida. Tenia una bella fesomia
clara i pura com el seu cor. Veient com se
m'havia afectat ja de petita, quan jugava arn mi,
i que després jo no apartava ls meus ulls dels
seus, que eren blaus i francs corn el cel, i brillants
com si fossin de cristall, son pare tot
sovint me deia que si jo arribava a esser un bon
minaire i li demanava Ja noia no me la negaria;
i s'hi va atenir an aquesta paraula. El mateix
dia que vaig arribar a esser minaire propri, ell
ens posà les mans damunt del cap, beneint·nos
com a promesos,i poques setmanes després
vaig dur·la a ma cambra com a muller meva.
Aquell dia, i encara com a aprenent en el primer
quart de jornal, justament a l'hora de sortir el
sol, vaig descobrir una beta molt rica. El duc
me regalà una cadena d'or que n penjava una
moneda molt grossa amb el seu retrat, i em prometé
1 lloc que tenia I meu sogre. Que n'estava
jo de joiós el dia de les bodes de poder penjar
aquella cadena al coll de la nuvial Els ulls de
tot-hom se n'hi anaven. El vell encara pogué