Novalis, Enric d'Ofterdingen, vol. I, traducció de Joan Maragall (1907)

88 Novalis
vaig anar pujant de grau fins a minaire propri,
que es el que treballa en la roca, així com al
principi m'havien colocat en l'extracció.
El vell minaire reposà un poc en la seva relació
i begué, mentres els que tant atentament
l'escoltaven brindaven tots joiosos a la seva
salut. A l'Enric la rélació del vell li plavia en
gran manera, i tenia moltes ganes de que la
seguís. Els altres parlaven dels perills i rareses
que ocorrien als minaires i contaven una pila
de fets extraordinaris que feien mig·riure al vell
mentres am tota bona voluntat s'esforçava en
confirmar·les.
AI cap d'una estona l'Enric digué:
-.Ben segur que deveu haver vist i sabut
grans coses desde aquell temps, i no us en deguereu
penedir mai d'haver-vos escullit aquella
mena de vida, oi? Que no ns fareu la mercè de
contar-nos com us anà desde llavores, i com heu
vingut a parar aquí ara? Sembla com si haguessiu
d'haver vist més món; i em penso que ara
sou alguna cosa més que un de tants minaires.
- Lo que es a mi m plau molt - respongué 1
vell- retreure ls temps passats, perquè això m
dóna ocasió d'alabar la bondat i misericordia
divina, He tingut la sort de passar una vida
serena i alegra, i no hi ha hagut cap dia que no
me n'hagi anat al llit amb el cor agrait. He sigut
afortunat en totes les meves empreses i el Pare
nostre que està en el cel m'ha guardat de mal i
m'ha deixat arribar a vell amb honra Després
de Déu tot haig d'agrair-ho al meu amo, que ja
fa molts anys que anà a unir-se arn sos passats
difunts; i no puc pensar-hi que no m'enterneixi.
Era un home d'aquell temps, de quan se vivia
en el sant temor de Déu, Perquè, arn tot i que