Novalis, Enric d'Ofterdingen, vol. I, traducció de Joan Maragall (1907)

Enric d'Ofterdingen 81
sobreposar-se a ¡'aspror de lo més superficial de
la terra, tant imperceptible desde l'altura, per
molt ferestega i a voltes inaccessible que sia
pera ls que transiten per ella. La Zulima anava al
costat d'ell, donant la mà a la nena. L'Enric
portava 1 Ilaut. Procurava reanimar en la seva
companya ¡'esperança de reveure la patria, men­
tres en lo més pregon del seu cor se sentia forta­
ment cridat a esclevenir el seu salvador, sense
saber, perxò, de quina manera. En les seves
senzilles paraules semblava haver-hi una niena
de força, perquè la Zunma n percebia un des­
usat consol i el remerciava amb efusió de les
seves promeses.
Els cavallers estaven encara asseguts davant
de les copes, i la mare de l'Enric seguia en fran­
ca conversa arn la senyora. El jove no tingué
pas ganes de tornar a la bulliciosa sala. Se trobava
cansat i se n'anà aviat arn sa mare a la
cambra que sels havia destinat pera dormir.
Abans d'anar-sen al llit contà an ella tot lo que
li havia passat, i després s'adormí entretingut en
molts somnis.
Els marxants també s'havien retirat a bon'ho­
ra, i de bon matí ja tornaven a estar tots dispos­
tos. Qgan marxaren, els cavallers estaven al bo
del dormir; però la senyora del castell donà als
viatgers amable comiat. La Zulima havia dor­
mit poc: una intima alegria l'havia mantinguda
desvetllada; també acudí a l'hora de la marxa i
serví als viatgers humil i diligenta; i al moment
de marxar presentà tota plorosa I Ilaut a l'Enric,
pregant-li que se l'endugués en memoria de
Zulima.
- Es el Ilaut que m donà I meu germà a
l'anar-sen de casa,-deiai-es l'unica cosa meva
6