Novalis, Enric d'Ofterdingen, vol. I, traducció de Joan Maragall (1907)

Novalis
en vers tu amb un gros afan y.
Ai! Temps ha que f{¡ra morta,
si nofos per 'quest infant!
L'Enric sentí 1 plorar d'una criatura, i una
veu que l'aconsolava. Baixà a travel'S del bosquet
i trobà una noia de cara patida consumida,asseguda
sota un roure molt vell. Un infant se li
penjava al coll plorant; ella també plorava, i al
costat, damunt de l'herba, hi havia un lIaut, El
jove s'hi acostà arn cara compassiva, i ella, així
que I vegé, s'esfereí una mica. Després li digué
amablement;
- Deveu haver sentit el meu cant. Me sembla
que us conec. Deixeu-me rumiar. M'he tornat
flaca de memoria, però la vostra vista m desvetlla
certs records dels meus bons temps. Oh!
Diria que us assembleu a un dels meus germans
que abans de la nostra desgracia se n'havia anat
de casa cap a la Persia a veure un poeta molt
famós. Encara deu esser viu, i deu cantar tristament
la malaventura dels seus germans. Ai I Si
jo m pogués recordar d'algun d'aquells cants
tant famosos que ns deixà! Era un cor noble i
amorós, i el seu més gran tresor era lllaut que
tenia.
La criatura era una nena d'uns deu o dotze
anys, que mirava atentament el jove tot arrimant-se
fortament al pit de la malhaurada Zulima.
A l'Enric se li trencava I cor; la consolà arn
bones paraules, i li demanà que li contés més
minuciosament la seva historia; i això an ella no
semblà desplaure-li. Ell se ti assegué al davant
i escoltà la seva relació, trencada sovint per
abundantes lIagrimes. Féu sobre tot moltes alabances
de la seva terra i la gent. Ne pintà la no-