Novalis, Enric d'Ofterdingen, vol. I, traducció de Joan Maragall (1907)

68 Novalis
Fins aquí havia arribat del seu cant, i una
mena de pasme s'havia apoderat de tots els presents;
mentrestrant havia aparegut un vell al
costat d'una figura de dòna de noble aire coberta
d'uri vel i que portava a braç un infant molt
hermós que mirava .somrient arreu i allargava
ses manetes vers l'esplendent diadema que I rei
duia en son front. Tots tres s'havien posat darrera
I trovador; i el pasme augmentà quan, sobtosament,
l'aliga més estimada del rei, que sempre
tenia al costat, se llançà d'entre ls arbres portant
una diadema que devia haver pres de la cambra
reial, i la posà damunt dels rulls daurats del
jove trovador. Aquest s'extremí, al moment; l'aliga
s'entornà al costat del rei sense la diadema,
L'extrariger va treure-se-la del front, donant-la a
l'infant, que la volia, i després, posant un genoll
a terra davant del rei, seguí I seu cant, arn veu
commoguda, d'aquesta manera:
Alça·s alegre i arn gran pressa
el trovador del somni suau;
el parc ombri u ardit travessa
fins a la porta del palau.
Veu la muralla llisa i muda,
més el seu cant s'hi ha enfilat,
i en veu baixar, d'amor vençuda,
a la princesa arn majestat.
Ressonen dins les armadures,
més ells, d'amor fartment units,
van a fruir·ne les dolçures
en la foscor ben escondits.
Escondits resten temorosos
l'ira del rei al pressenti,
mig afligits, mig venturosos
veuen alcà·s cada mati.
De la novella mare I somnit
canta I poeta dolçament,