Novalis, Enric d'Ofterdingen, vol. I, traducció de Joan Maragall (1907)

Novalis
orgull i rigor. Irat del seu propl'i plany, volia
saber sofrir i callar com un rei. Li semblava just
de patir més que ls altres homes, i que a la reialesa
li pertocava també Ull dolor més gran. Però
quan a punta de dia entrà en la cambra de la
filla i mirà ls seus vestits i totes les petites coses
estar com si ella acabés de sortir-ne, oblidant
tota reflexió i proposit, s'abandonà com un home
foll, cridant a pietat fins als més hl)mils servidors.
I tota la ciutat, tot el reialme, ploraven i
de cor se planyien amb ell.
I fOI) de notar que s'escampà com I)na profecia
que la princesa era viva i que aviat retornaria
amb un espòs. Ningú sabia d'ont havia sortit
això, però tot-hom s'agafà an aquesta alegra
creencia, i el prompte retorn era esperat a cada
moment. Així passaren moltes llunes, fins que
tornà la primavera. «-¿ Que va que ara tornarà
també la princesa ?», deien molts arn molt d'esperit.
El rei mateix esdevingué més serè i esperançat,
perql)è aql)ella fè li semblava I)na promesa
d'algun poder benefactor. Les acostumades
festes recomençaren, i a la plena reflorida
de l'antiga magnificencia sols semblava mancarhi
I retorn de la princesa.
Un .vespre, que justament feia l'any que ella
havia desaparegut, tota la cort s'havia aplegat
al jardí. L'aire era tebi i serè; sols un oreig suau
murmurava en els cims dels vells arbres com
anunci d'una alegria que s'acostava. Un gran
brollad9r se llençava potent enlaire, reflectant
en innombrables llumenetes fins dalt en la foscor
de les copes sonores dels arbres els flams
que entorn ardien, i acompanyava, al caure, arn
son melodiós xapoteig, els cants que dessota ls
arbres ressonaven, El rei s'estava assegut en una