Novalis, Enric d'Ofterdingen, vol. I, traducció de Joan Maragall (1907)

Enric d'Ojterdingen 61
i s'esgarrià en la profonditat del bosc. A l'adonar-sen,
l'angoixa li cresqué. La princesa pensava
en l'espant del rei i de )a cort. No s pot dir
l'engunia que li traspassava I cor: sols la veu de
l'estimat prometent,li prompte consol li retornà
la confiança al cor, asserenant-li aquell desfici.
El temporal seguia desfet: vanes foren totes les
provatures pera retrobar el camí, i tingueren
per gran sort l'ovirar am la resplendor d'un
llampec una cova oberta en el penya-segat d'una
altura, on pensaren estar a redós dels perills del
temporal i recobrar en repós les forces que ja
sels acabaven. I la sort afavorí la llur esperança.
La cova era aixuta i coberta de molça ben nèta.
El jove encengué depressa un foc de branquillons
i molça pera assecar la mullena, i amdós
aimants se trobaren així extranyament isolats del
món, salvats del perill i en confortant repòs.
Endins de la cova penjava un reboli d'atmetller
carregat de fruit i a la vora mateixa trobaren
un regalim d'aigua fresca pera satisfer la set. El
minyó duia lllaut, que ls procurà placevol i asserenador
passatemps a l'escalf del foc que espurnejava.
Ull alt poder semblava rompre rapidament
tot altre llaç, deixant els dos aimants
abandonar-se lliurement a la romantica situació
a que l'atzar els havia dut. L'ignocencia dels
cors llurs, la magica harmonia de llurs esperits
i l'irresistible poder de la joventut i de la dolça
I?assió que ls lligava, els féu oblidar ben aviat
el món i tota dependencia d'ell, i, breçolats pel
cant nuvial que ls cantava la tempesta a la solemniallluminariadels
llamps, fruiren una delitosa
ubriaguesa com mai altra parella mortal
l'hagi fruida més benaventurada.
El naixement del dia blau i lluminós fou