Novalis, Enric d'Ofterdingen, vol. I, traducció de Joan Maragall (1907)

60 Novalis
vació del seu estat semblava infondre-li un sagrat
temor. El jove també donava an ella tota la seva
ànima, Pare i fill la prenien per una noble dama
de la cort, Ella tractava I vell am tendresa de
filla, i les caricies que feia an el vell semblaven
gentils missatgeresd.e la seva ·afecció pel jove.
Aviat fou com de la casa, d'aquella extranya
casa. Al pare i al fill, que s'asseia a sos peus, els
cantava, al sò d'un lIaut, am veu celestial, cançons
molt belles, iniciant al jovenet en aquell
art amable; i, en cambi, els llavis inspirats del
donzell li revelaven els grans misteris de la
natura, Li explicava per quines meravelloses
simpaties el món fou creat i ordenades les estrelles"
en melodiques legions; i tota la primitiva
historia del món aparegué en l'esperit d'ella a
travers d'aquelles relacions sagrades; i ella, altres
cops, restava com encisada quan el seu deixeble,
en el ple de l'inspiració, prenent-li dels dits el
llaut, esclatava en. cants meravellosos amb un
art increïble,
Un jorn, acompanyant-la en son camí de retorn,
sentí I minyó un extrany impuls d'hardidesa,
i l'amor poderós més de lo usat vencé
també la reserva virginal de la donzella; i així
fou que amdós, sense saber com, caigueren en
braços l'un de l'altre, i el primer bés ardent
d'amor els fongué en un sol esser pera sempre
més, Tot plegat el cel s'enfosquí i una pluja
de tempestat començà a batre impetuosa per
dam unt les copes dels arbres, Uns nuvols negres
corrien paorosament extenent l'obscuritat per
tot arreu, El jove s'afanyà en portar la noia a
redós d'aquell terrible temporal i dels arbres
que rompia; però l'obscuritat creixent i la mateixa
engunia per l'aïmada li feren perdre I camí