Novalis, Enric d'Ofterdingen, vol. I, traducció de Joan Maragall (1907)

59
Enric d'Ojterdingen -----
corria cap an ella, havent-la ovirada també en
aquell moment. Al veure-la davant, ell restà
una estona com clavat a terra, i la mirava fit a
fit, com si volgués assegurar-s.e de que era ella
en veritat i no una visió ilusoria. Després se
saludaren amb -alegria retinguda, com si ja s
coneguessin i s'aimessin de molt temps. Abans
de que la princesa tingués tem ps d'explicar-li la
causa d'aquell passeig matinal, ell, am les
galtes enrogides i el cor bategant fort, li allargà
la pedra embolicada en l'escrit. La princesa semblava
que conegués tot lo que hi havia allà
dintre, perquè ho prengué tota callada, tremolant-li
la mà, i per la bona troba, com si no sabés
lo que s feia, penjà al coll del donzell una cadena
d'or que ella duia en el seu. Ell se li agenollà als
peus tot confós, i quan ella li preguntà pel seu
pare, va restar una estona sense poder tornar
paraula. Ella, a mitja veu i amb els ulls baixos,
li digué que aviat aniria a veure-ls, molt contenta
d'aprofitar la promesa que li havia fet el pare
d'ell d'ensenyar-li coses boniques. Tornà a donar
grans mercès amb efusió extremada i se n'anà
lentament sense girar el rostre. El jove no pogué
dir ni una sola paraula. Li féu un gran acatament,
i anà seguint am la vista fins que ella s
perdé en l'espessor del bosc.
Pocs dies passaren que ella ls féu una segona
visita, i, darrera d'aquesta, d'altres. El jove a poc
a poc s'acostumà a acompanyar-la en aquestes
passejades. Anava a trobar-la a l'hora que ella
venia pel seu jardí, i després la tornava a acompanyar.
Ella servava un silenci impenetrable de
q ui era, per més que s mostrava tant confiada al
seu company, que aquest arribà a conèixer tot
pensament d'aquella ànima celestial. Però l'ele-