Novalis, Enric d'Ofterdingen, vol. I, traducció de Joan Maragall (1907)

58 Nlwalis
Fortment gravada du en sa sang encesa
eixa pedra una xifra insapiguda,
semblant a un cor que tant fortment impresa
l'imatge duu de la desconeguda.
Aquella es radiant com una estrella;
torrent de 11 um inonda a aquest ben fort;
el brill resta enterrat en el si d'ella.
Resta enterrat l'url cor en l'altre cor?
A punta de dia se n'anà I minyó cap al camí
fins a la porta del jardí de Ja princesa. Aquesta,
al treure-s el collaret el vespre abans, hi trobà a
faltar aquella pedra, que era un record de la
seva mare, i a més tenia un poder de talisman·
que I posseir-la assegurava la llibertat de la persona,
que mai podia caure en poder d'una altra
contra sa voluntat. Aquesta perdua, més que
espantar-la, la sorprengué. Se recordava bé que
en el seu passeig a cavall duia I carboncle al
damunt: aixís es que pensà que l'hauria perdut
o a casa d'aquell vell, o bé a son retorn pel bosc;
i, com que encara tenia ben present el camí,
determinà anar-sen ben dejorn a cercar la joia;
i aquesta determinació l'alegrà en tal manera,
que li arribà a semblar que si no li sabia gaire
greu la perdua era pel motiu que li donava de
tornar a fer dessegujda aquell camí.
A l'esser de dia se n'anà pel jardí cap al bosc,
j, com que caminava més depressa de lo acostumat,
trobava tot natural que I cor li bategués
arn força, colpejant-li I pit. El sol tot just començava
a daurar els cims dels vells arbres, que s
movien amb una suau remor, com si uns amb
els altres volguessin desvetllar-se de les visions
nocturnes pera saludar tots plegats el sol ixent,
quan la princesa sentí quelcom llunyà que li féu
alçar els ulls enllà del camí, i vegé 1 minyó que