Novalis, Enric d'Ofterdingen, vol. I, traducció de Joan Maragall (1907)

Enric d'Ojlerdin{fen 57
Més ella no s trobava pas en aquell placevol estat
d'esperit acostumat: tots aquells que la voltaven
li semblaven gent extranya, i sentí una tal mena
d'angoixa fins al vespre, que l'alegre cant d'un
poeta enaltint arn gran arrencada d'inspiració
l'esperança i les nieravelles de la fe en el compliment
dels nostres desitjos, li donà gros consol,
breçolant-la en delitosos ensomnis.
El jove, per la seva part, desseguida que ella
partí, se n'anà a córrer pel bosc, Primer anà
seguint a la princesa d'amagat fins a la porta del
jardí d'ella, i després que ella hi entrà se n'entornà
pel camí que ella havia fet. Tot plegat
vegé lluir una' cosa a terra davant dels seus passos,
s'abaixà a cullir-Ia i se trobà que era una
pedra d'un color vermell fosc que de l'un costat
lluía molt i a l'altre tenia gravada una xifra
ininteligible. Reconegué que era un carboncle
de gran preu, que li semblà haver vist al mig del
collaret que duia la desconeguda. Llavores se
posà a córrer lo mateix que si tingués ales als
peus cap a casa seva, com si ella hi hagués d'esser
encara, i mostrà la pedra a son pare. Amdós con·
vingueren en que l'endemà dematí I noi tornaria
cap al camí aquell i esperaria a veure si algú
anava a cercar la pedra, i que la donaria a qui fos;
i si no compareixia ningú la servarien fins que la
forastera tornés a visitar-los, i llavores li donarien
an ella mateixa. El jovenet estigué gairebé
tota la nit mirant aquell carboncle, i cap a la
matinada li entrà un desig irresistible d'escriure
algunes paraules i aj untar-les a la joia envol·
cant-la arn l'escrit. I, sense ni donar-se ben bé
raó del sentit de les paraules que posava, escrigué: