Novalis, Enric d'Ofterdingen, vol. I, traducció de Joan Maragall (1907)

56 Novalis
en el noi. El vell s'havia adonat desseguida de la
profonda i nova impressió que la desconeguda
havia causat en el seu fill, i el coneixia prou
pera saber que tota forta impressió havia de
durar en ell tant com la vida; i la primera de
aquella mena, als seus anys i tal com era I seu
cor, s'havia de tornar afecció invencible. Ja feia
temps que I vell ho veia venir això. l ara aquella
amable aparició feia que involuntariament ell
mateix vegés arn bons ulls arribat el cas; que I
seu esperit, confiat, allunyés tot temor per les
conseqüencies que pogués portar.
La princesa mai s'havia trobat en un estat
semblant com ara se sentia tot cavalcant lenta­
ment cap a casa seva. Cap pensament que vol­
gués fer podia sostenir-se davant del clar i obs­
cur d'aquella sensació meravellosament movible
d'un món nou pera ella. Un vel magic s'extenia a
grans plecs entorn de sa conciencia, fins llavors
tant clara, i li semblava que si aquell vel s'aixe­
qués, ella s'havia de trobar en un món sobrena­
tural. Els records de la poesia que fins llavores
havien omplert tota la seva ànima, se transfor­
maven com en un cant llunyà que enllaçava I
seu passat amb el seu extrany i dolç ensomni
d'ara. Quan arribà de retorn al palau, se sentí
com espantada d'aquella magnificencia i brillan­
tor de vida que hi regnava, i encara més se sentí
de la benvinguda que li donà son pare, i per pri­
mera vegada en sa vida I rostre d'ell li inspirà
un respecte tant temorós. El no dir un mot de la
seva aventura li semblà cosa absolutament neces­
saria. Però tot-hom estava prou acostumat a la
seva serietat somniadora i a veure son esguard
com esgarriat en intims pensaments i fantasies,
pera que ningú notés en ella res d'extraordinari.