Novalis, Enric d'Ofterdingen, vol. I, traducció de Joan Maragall (1907)

Enric d'Ojterdingen 55
cesa va adonar-se de les coses extraordinaries
que ornaven l'estada, del bon ordre i polidesa
de tot, i d'un cert aire de santuari que I lloc
tenia; i li augmentà l'efecte lo senzillament vestit
que anava aquell vell tant venerable i la discretacompostura
del jove. El vell prengué desseguida
a la princesa per una dama de la cort,
que prou se coneixia en la seva rica vestidura i
en l'aire de noblesa que tenia.
Mentre I fill havia sortit, ella l'interrogà d'alguna
de les coses que més havia notat en la
casa, entre elles alguns quadros vells que hi
havia al costat d'ant ella seia; i el vell, de molt
bona gana, els hi féu conèixer amb explicació
molt atraienta.
El jove tornà aviat amb un gerro ple de llet
munyida de fresc i li presentà amb un gest
franc i ensems ple de respecte. Després d'enraonar
una estona amb ells molt agradosament, els
donà grans mercès amablement per l'amigable
hospitalitat, i tota ruborosa demanà llicencia
al vell pera tornar a veure-ls i poder fruir de
la llur instructiva conversa sobre tantes coses
admirables; i, pujant a cavall, s'entornà sense
haver dit qui era, ja que comprengué que ni I
pare ni I fill la coneixien. Perquè encara que la
capital era tant a la vora, el pare i el fill, enfondats
en els seus estudis, havien evitat sempre I
traut de la gent, i al noi mai li havia vingut a
plaer assistir a les festes de la cort: no se separava
del seu pare sinó una hora al dia pera anar
pel bosc cercant insectes i plantes i investigant
els misteris de l'esperit silenciós de la natura en
l'expansió exterior de sa bellesa.
L'encontre'tant senzill d'aquell dia havia fet
son pes tant en el vell, com en la princesa, com