Novalis, Enric d'Ofterdingen, vol. I, traducció de Joan Maragall (1907)

Maragall
guia en tot lo que fins ara he dit, i de qui
copio lo següent:
«La nostra concepció cientifica del món
- diu en Wille - està encara molt lluny de
aquestes idees, i per això m sembla tant més
necessari accentuar el valor universal de lo
romantic i no considerar les singulars idees
d'un Novalis com capricis i jocs de paraules
enginyosos, sinó com germens de veritats que
poden portar amb el temps uns fruits magnifics.
Una concepció del món que no vulga esser
acusada de mala fè o d'estretor de mires no
pot tancar·se en un racionalisme exclusiu,
sinó que ha de tenir lloc per un sentiment de
la vida que, am les seves armonies i els seus
aspectes religiosos i artistics, ne dignifiqui I
gran misteri. I aquest fou l'intent del romanticisme.
Lo que pressentí en el misteri no
fou res malastruc. Am massa optimisme que I
sentia I Més aviat el prengué per una desconeguda
benhaurança, de la qual un ja pot alegrar-se
abans de saber-la, com l'infant s'alegra
del present que espera per la nit de Nadal.
Així, arribà a un idealisme sentimental, de
principis poc clars, i que a l'anar-se ell mateix
precisant va apartant-se am repulsió de l'idealisme
conceptuós d'un Schiller. El fi d'ell es
aquell flotar d'ací i d'allà del sentiment que
en l'altre es sols un medi, un conductor. Sols
aquell que n sab l'anhel, que ha tastat les seves
dolces extremituts pot saber la voluptuositat
dels pressentiments que llustregen; aquell