Novalis, Enric d'Ofterdingen, vol. I, traducció de Joan Maragall (1907)

Novalis
Semblava que ls esperits del cant no hagues.
sin pogut donar al seu protector una millor
mostra del llur agraiment que aquella filla dota­
da am tot allò que una imaginació dolcissima
puga reunir en la delicada essencia d'una noia.
Al contemplar-la en una d'aquelles belles festes,
voltada de l'estol de ses companyes vestides am
tuniques de blancor enlluernanta, escoltant fon­
dament encantada l'inspirada tençó dels poetes,
i coronant ruborosa am perfumada corona ls
rulls del vencedor, l'haurien presa per l'ànima
vivenla d'aquella art excelsa, que, evocada per
les magiques paraules, venia a fruir-ne I melo­
diós encantament.
Més una sort misteriosa nedava pels aires
d'aquell paradís terrenal. Tot·hom en ell pen­
sava en les esposalles d'aquella princesa en flor,
perquè d'elles depenia la durada d'aquell temps
benhaurat i el destí de tot el reialme. El rei se
feia més vell cada dia, i ell mateix tenia aquest
pes al cor; però pera aquelles esposalles res
enca'minat s'ovirava que pogués complir els de­
sitjos de tots. La veneració que la casa reial
infonia, gairebé com a cosa sagrada, feia que
cap dels subdits gosés ni pensar tant sols en
fer-se seva la princesa. La miraven com a un ser
sobrenatural, i tots els princeps d'altres regnes
que s'havien presentat a la cort am pretensió
semblanta, apareixien tant no-res al costat d'ella,
que ni per un sol d'entre tants se veia venir el
cas de que ni I rei ni la princesa hi posessin
mai els ulls.
Aq uest mateix sentiment de distancia havia
fet que a poc a poc tots els pretendents desis­
tissin de la pretenció; i la fama escampada del
gran orgull d'aquella familia reial semblava que