Novalis, Enric d'Ofterdingen, vol. I, traducció de Joan Maragall (1907)

Enric d'{ijterdingen 47
mes destres ne fessin coses i en traguessin visions
que a nosaltres ens-e semblen fabuloses o
increibles. En els temps més llunyans i en les
terres de l'actual imperi grec, segons ens han
contat viatjants que ho han sentit a dir encara
entrel baix poble d'aquell país, hi'havia hagut
poetes que amb el sò meravellós d'extranys instruments
havien desvetllat l'oculta vida dels
boscos i els esperits amagats en els troncs dels
arbres, i d'encontrades desolades i desertes n'havien
fet alçar les plantes mortes i brollar els
jardins florits; n'havien domesticat els animals
ferestecs i tornats socials els homes selvatges,
ensenyant-los les arts i els afectes pacifics, convertint
en tranquiles corrents els torrents impetuosos,
i fins arrencant les pedres a llur immobilitat
i fent-les moure en dança cadenciosa. Ells
degueren esser també sacerdots i encantadors,
lIegisladors i metges, perquè fins els essers de les
més altes regions foren atrets per llurs arts encisadores
i els instruiren en els misteris de
l'avenir, i els declararen les proporcions i disposicions
naturals de totes les coses i també les
virtuts internes i forces curatives de les xifres,
de les plantes i de totes les criatures. De llavores
deuen venir, segons aquesta llegenda, els variats
tons i les simpaties, i l'ordenació de la natura,
que abans era tota ella selvatge, desordenada i
enemiga. I lo extrany es que, arn tot i aquests
bells vestigis que ns resten com record del temps
d'aq uells homes benefactors, s'hagi perdut així
l'art llur com aquella delicada sensibilitat de la
natura. En aquell temps succeí, entre altres coses,
que una vegada un d'aquells poetes, o millor
diriem musics, - perquè podria molt ben essèr
que la musica i la poesia fossin una mateixa