Novalis, Enric d'Ofterdingen, vol. I, traducció de Joan Maragall (1907)

Nopalis
veu del poeta té una força magica, i fins les paraules
més comunes ressonen en la b·oca d'ell i
arrebaten a l'oient fascinat.
-Am lo que ara m'heu dit,-reprengué l'Enric,
-la meva curiositat s'ha tornat ardenta
im paciencia. Parle.u-me de tots els cantadors
que hagueu sentit, vOs ho prego: no m cansaria
mai de sentir parlar de semblants homes. Ara
tot de cop me sembla com si en les profonditats
de la meva infantesa ja n'hagués sentit parlar, i
no m puc recordar absolutament de res més.
Però lo que m dieu ho trobo tant clar, tallt conegut,
i les vostres paraules me donen un plaer
tant gran!
- Prou ens recordem am gust - seguiren els
marxants - de més d'una bona hora passada a
ltalia, a França i a Suabia en companyia de can·
tadors, i ens alegrem molt de que us prengueu
tant interès en lo que us anem dient. A més de
que, quan se va montanyes a travers com anem
ara, la conversa es el doble agradosa i el temps
passa que un ni se n'adona. Ben segur que us
plaurien molt algunes boniques histories de
poetes que nosaltres hemsentit en els nostres
viatges. Ara, en .quant als cants propriament,
poc podem dir-vos-en, perquè I mateix plaer i la
ubriaguesa que donen de moment priven molt
de que· a un li restin en la memoria; i també I
seguit d'amohinos del negoci ens en han esborrat
molt el record.
En els temps antics tota la naturalesa ha d'haver
sigut més plena de vida i de sentit que no
pas avui en dia. Forces que ara les besties am
prou feines semblen notar i que sols els homes
se pot dir que senten i frueixen, movien llavores
els cossos inanimats; i així era possible que ho-