Novalis, Enric d'Ofterdingen, vol. I, traducció de Joan Maragall (1907)

Enric fOjterdingen
les figures innombrables i belles, els colors, la
llum i les ombres, i amb una mà exercitada, un
bon ull i el saber preparar i barrejar els colors,
s'imita molt bé I natural. I així s comprèn tant
bé l'acció d'aquestes arts i lo agradable de les
obres que produeixen. 1'..1 cant dél rossinyol, el
brunzir del vent i les belles 11 ums, colors i formes
ens plauen perquè ocupen agradablement
els nostres sentits; i com que aquests són organisats
per la mateixa naturalesa d'on brollen
aquelles, es clar que l'imitació artistica ha de
plaure-ns. La natura mateixa vol heure I goig
de la seva propria essencia artistica, i per això
s'ha tornat humana; perquè en els homes ella
frueix la magnificencia propria i fa ressortir lo
bonic i agradable de les coses per sí sol, de tal
manera que ella pot trobar-ne I goig variat en tot
temps i en tot lloc. Però en la poesia no hi ha
res exterior a que agafar-se, ni en ella s fa res arn
les mans ni arn cap instrument; ni ls ulls ni les
orelles ne percebeixen res, perquè ¡'acció propria
d'aquesta art misteriosa no consisteix pas
merament en el sò de les paraules: es tota interior;
i així com les altres arts omplen els nostres
sentits exteriors arn sensacions agradables, el
poeta omple l'interior santuari de la nostra
ànima de pensaments nous meravellosament
plaents. Ell sab desvetllar com vol aquelles secretes
forces en nosaltres, i per medi de les paraules
ens fa percebre un bellissim món desconegut.
Els temps passats i a venir, figures humanes
séns nombre, meravelloses encontrades i
fets extraordinaris s'aixequen en nosaltres com
eixint de profondes cavernes i ens arrenquen de
lo present i conegut. Un sent mots que li són
extranys, i, no obstant, sab lo que volen dir. La