Novalis, Enric d'Ofterdingen, vol. I, traducció de Joan Maragall (1907)

Proleg
creu que sols en la feblesa del nostre organisme
i en la nostra conciencia fisica consisteix
el que no ns veiem en un món de fades; que
les rondalles són somnis d'aquell món que es
nostra patria, que s troba per tot arreu i en
lloc; que les més altes potencies nostres que
un dia compliran tots els nostres volers, són
ara -les Muses que ns animen arn dolços re·
cords en el penós camí. Sí: la força que ns
comença a descloure I misteri de les coses
i ens fa 1 món, sinó clarament inteligible,
familiar al menys, jarmonic, es, segons en
Novalis, la poesia. I per això, pera ell, la veritable
poesia es la romantica: «Quant més personal,
més local, més temporal, més particular
es una poesia, - diu, - més prop està del
seu centre, Una poesia ha d'esser inagotable
com un home. El sentit poetic té molt de
comú amb el sentit mistic: es el sentit de la
manifestació de lo particular, personal, desconegut,
misteriós: el sentit de lo casual nec.essari.
En Novalis se desem braça de tota filosofia
exclusivament racional amb aquests mots:
«Mai arribarem a compendrens del tot, però
podem arribar a molt més que a com pendre-ns».
I diu que an aquest més que compendre
li fa molta n0sa I compendre.
Heus-aqui ara lo que diu sobre tot això, i
les conseqüencies que n treu, en Bruno Wille,
el prologuista de l'edició Meissner de les obres
completes den Novalis, que m'ha servit de