Novalis, Enric d'Ofterdingen, vol. I, traducció de Joan Maragall (1907)

Enric d'Ofterdingen
trobar entre-mig de bellissimes figures humanes,
i epoques innombrables voleiaven davant
dels meus ulls en multiplicades transformacions.
Els meus llavis se movien amb una gran
llibertat i tot lo que deia sonava com una musica.
Desseguida tot tornà més fosc, més estret,
més com d'ordinari; i vaig veure a la teva mare
davant meu, mirant-me amablement i com si
sen donés vergonya: portava un infant resplendent
als braços i mel presentava. Tot plegat
sel vegé créixer, i com més creixia més resplendia,
fins que a l'ultim li sortiren ales d'una blan·
cor enll uernadora, alçà I vol damunt nostre, i,
prenent-nos a tots dos en els seus braços, sens
emportà volant tant amunt que la terra s veia
no més com un plat d'or finissimament cisellat.
Després no més me recordo que sem tornaven a
presentar aquella flor, la montanya i el vell;
però m vaig despertar tot seguit, sentint-me
enamorat en gran manera. Vaig pendre comiat
del meu hoste tant hospitalari, que m pregà
que I visités sovint; així li vaig prometre, i ho
hauria cumplert si no me n'hagués anat de
Roma tant aviat, marxant corrent cap a Ausgburg.