Novalis, Enric d'Ofterdingen, vol. I, traducció de Joan Maragall (1907)

CAPITOL l
E L pare i la mare se n'havien anat al llit i dormien;
se sentia 1 batre acompassat del re­
Ilotge; el vent brunzia per les finestres trontollant-les,
i la cambra s'iluminava de tant en tant
amb els raigs de la lluna, que sortia i s'amagava.
El jovenet jeia inquiet en el seu llit i pensava
en el foraster i en les coses que contava; i deia
en sí mateix: «No són pas els tresors que m
donen aquesta ansia tant extranya, perquè ben
lluny estic de tota cobdicia: el meu afanyes
poder veure la fior blava; això es lo que se m'ha
clavat pera sempre més al seny, i no puc pensar
en res més. I mai se m'havia acudit cosa semblant:
es com si ho hagués somniat abans, o com
si en un altre món m'hagués endormiscat amb
aquest pensament. Perquè, en el món en que jo
vivia, els darrers pensaments eren les flors, i
mai havia sentit ni parlar d'una tant extranya
passió per una flor. I d'on venia aquest foraster?
Ningú de nosaltres havia vist mai un home així;
i ;0 no sé per què les seves paraules m'han cor·