Novalis, Enric d'Ofterdingen, vol. I, traducció de Joan Maragall (1907)

Enric d'Ofterdingen lIS
d'aquella completa semblança. Més tornà a perdre
la confiança en els seus sentits, quan en una
altra imatge s'hi vegé an ell mateix en la, cova al
costat del vell i del solitari, i després anà trobant
aquella dòna de l'Orient, els seus pares, el
senyor i la senyora de la Turingia, el seu amic
el capellà del palau, i molta altra gent coneguda;
però anaven vestits d'una altra manera, com si
fossin d'un altre temps. I encara vegé moltes
altres figures que li semblà conèixer sense poder
anomenar-les. La seva imatge la trobà en diferents
llocs del llibre, icap al final la vegé més
gran i ennoblida. Tenia una citara als braços
i la senyora de Turi ugia li posava una corona.
Se vegé en la cort imperiaG en un vaixell, abraçat
amb una donzella esvelta i molt bonica, en una
batalla amb homes d'aspecte ferestec, i en amigable
conversa arn moros i sarrains. S'hi veia
sovint amb ell un home de venerable aspecte, i
ell se sentia tot respectuós davant d'aquella alta
figura i estava content de veure-s'hi amb els
braços enllaçats. Les ultimes imatges eren confoses
i incomprensibles; però li causaren sorpresa
i profon encís algunes figures d'aquell somni
que havia tingut. En el llibre semblava mancarhi
I fina!. L'Enric se trobava molt contrariat i
tot el seu desig era poder llegir el llibre i tenir-lo
complet. Tornà a mirar moltes voltes les
imatges i se desesperà al sentir que ls altres ja
tornaven. Estava extranyament avergonyit: no
gosava dir els seus descobriments. Tancà I llibre,
i no més preguntà al solitari quin titol tenia i
en quina llengua estava escrit, i l'altre li digué
que estava escrit en provençal, i afegí:
- Ha passat moll temps de quan vaig llegir­
Ia: no m puc recordar bé de lo que diu; però per