Novalis, Enric d'Ofterdingen, vol. I, traducció de Joan Maragall (1907)

Enric d'Ofterdingen III
derar aquesta successiva pacificació que dèieu
de la natura. Veritablement sembla que s'hagi
anat formant un acord, una pacifica comunitat,
una mutua vivificació i assistencia, i que sempre
poguem preveure temps millors. Es possible
que encara aquí o allà fermenti l'antic llevat i
se n'esdevinga alguna forta extremitut; però
l'impuls omnipotent envers una constituciólliure
i armonica es ben visible, i dintre d'aquest
esperit tot cataclisme es cosa passatgera pera
anar-se acostant an aquell gran fi. Pot-ser la
natura no es ja feconda com en altres temps;
pot-ser ara ja no S formen els metalls ni les
pedres nobles, ni roques ni montanyes, i les
plantes i els animals no arriben an aquell fabulós
creixement de forces i estructura; però com
més s'ha anat aixugant aquella força creadora,
més han anat creixent les forces educatives,
ennoblidores, comunicadores: l'esperit de la
natura s'ha tornat més sensible i enternit ; la
seva fantasia, més plena de sentit i variada; la
seva mà, més lleugera i enginyosa. La natura va
acostant-se a l'home; i, lo que abans era pedra
ferestegament feconda, avui es una planta que
creix pacifi..:a, una artista muda i quasi humana.
Ni cal tampoc ara un augment d'aquells antics
tresors, que l'abundancia que n'hi ha es prou
pera qui-sab-Io temps. Am lo poc que jo he vist
ja he trobat, així no més a cop d'ull, que n
podiem deixar encara una gran provisió pera ls
que vinguen darrera nostre. j Quines fiq ueses
no serven les cordilleres del Nord, quines bones
senyals no n'he trobat arreu en la meva patria,
a l'Hongria, al peu de les montanyes Carpates,
i en les valls rocoses del Tirol, a ¡'Austria i a la
Baviera 1 Si jo me n'hagués pogut emportar tot