Novalis, Enric d'Ofterdingen, vol. I, traducció de Joan Maragall (1907)

IlO Novalis
ren sostenir-se per sl soles i fer-se Ull carnI propri
cap al cel. Encara n'hi ha que s'alcen ardidament
com si volguessin devenir astres, i per
això renuncfen a la bella vesta de verdor de les
valls. D'això no n'han tret altre profit que l'haver
ajudat les tempestats a fer-se; i pera les
terres baixes són contprofetes que tant aviat les
protegeixen com les submergeixen sota la furia
dels aiguats.
- Desde que habito aquesta cova - reprengué
I solitari - he après a considerar millor els
temps passats. No s pot pas dir lo atraienta que.
es aquesta meditació: aixís imagino bé l'amor
que I minaire deu dur al seu ofici. Quan veig
aquesta gran munió d'òssos tant antics i extranys
per aquí apilats i penso amb els temps
selvatgesen que ls animals monstruosos s'apretaven
en espessos ramats, empaitats pot-ser per
la por en aquestes cavernes, on trobaven la mort;
quan remunto cap als temps en que les cavernes
mateixes se formaven i les aigues cobrien el pla
de les terres, me sento a mi mateix com a un somni
de l'esdevenir, com a un fill de la pau eterna.
Que pacffica i quieta, que suau i clara es la Natura
actual, comparada amb aquella existencia
furienta i enorme I Els temporals més espanto.
sos, els terratremols més terribles dels nostres
temps, són no més que un feble tornaveu d'aquells
horripilants dolors de part. Ben segur que
les plantes i les besties i els homes mateixos
d'aquells temps, si algun n'hi havia en les rares
illes del gran Occeà, tindrien una altra estructura
més forta i informe, sinó hauriem de dir
que són mentida totes les antigues faules que
parlen de races de gegants.
- Sí que dóna alegria - féu el vell - consi-