Descartes - Filosofia per a joves

tema 4
Descartes
1. EL PROBLEMA DEL CONEIXEMENT
S’entén com a època moderna el període de temps que transcorre des del Renaixement fins al final del
segle XVIII. Durant aquests segles es troben dos corrents filosòfics cabdals: el racionalisme continental i
l’empirisme britànic. Cal observar, però, que els corrents de pensament no sorgeixen per generació espontània,
sinó que en la majoria dels casos tenen uns clars precedents en els pensadors anteriors i en les solucions per ells
aportades als problemes constants que planteja la filosofia. En aquest cas en concret, no podem oblidar que ens
trobem en una època de plena efervescència científica i en un moment històric en què, per primera vegada des
de fa vint segles, sembla que els pensadors comencen a dir, de debò, el que pensen, el que creuen. I si en aquest
moment les explicacions científiques estan començant a substituir en molts aspectes les velles explicacions re-
ligioses, no ens ha de sorprendre que en el tema del coneixement hi
hagi el convenciment que l’home, amb l’ús únic exclusiu de la seva raó,
pot trobar tard o d’hora totes les respostes als molts interrogants
que hi ha plantejats en aquest tema del coneixement.
Com ja sabem, dues són les vies per les quals ens arriba la informació
del món exterior: els sentits i la raó. En aquest aspecte tots
els filòsofs estan més o menys d’acord. Ara bé, on discrepen, i molt
profundament, és en valorar el grau d’importància que cal atorgar a
una i altra via d’informació. N’hi ha, per tant, qui creu que són més importants els sentits, altres que la nostra
raó i, com sempre, els qui creuen que ambdues tenen la mateixa importància. A més d’això també discrepen a
propòsit de si tenim o no coneixements innats: els racionalistes creuen que les idees es troben ja innates en la
ment humana des del principi i el subjecte només s’ha de limitar a extreure-les, analitzant la seva pròpia ment;
en canvi, per als empiristes la ment humana és, quan neix, una mena de paper en blanc, i les idees que posseeix
provenen únicament de l’experiència i es formen a la nostra ment gràcies a les dades que ens arriben a través
dels nostres sentits.
La pregunta, per tant, continua essent la mateixa que ja es feia en temps de Parmènides i Heràclit: on rau
l’essència d’una cosa? quin és el seu ésser? Quan jo dic “conec la pissarra de la classe” ¿què és el que realment
jo conec: el tros de fusta verda o el concepte, la idea de pissarra? En altres paraules, què és més important: el
que jo percebo amb els sentits o allò que la meva ment copsa, aprehèn?
36

Com ja sabem, les possibles respostes que al llarg de la història s’han donat al tema de la font del
coneixement han estat molt variades, i en alguns casos també molt complexes, però a grans trets les podríem
agrupar en tres grans grups, bastant coneguts, que serien els següents:
- Empirisme: El terme “empirisme” prové del grec empeiria, que vol dir “experiència”, o més exactament
“coneixement obtingut a partir de l’experiència”. Els filòsofs empiristes són els qui sostenen que els sentits
són la principal via d’informació i de coneixement; “si no hi ha experiència, no hi ha coneixement”, diuen
tots, i a més afirmen rotundament que no tenim cap mena de coneixement innat. Aquí cal fer menció, com a
empiristes més destacats d’aquest període, de Roger Bacon, Thomas Hobbes, John Locke, George Berkeley
i David Hume, que és l’autor empirista que estudiarem en detall al tema 4.
Dit amb altres paraules, per poder dir que coneixem una cosa tenim prou amb
captar-la amb els nostres sentits: com més cops la copsem, més nítid serà el record
que en tindrem. Per exemple, si nosaltres tenim al cap el concepte de «taula», és
perquè al llarg de la nostra vida hem vist moltes taules, i per això ens hem pogut
fer una imatge genèrica que les resumeix: d’aquí que quan pensem en la «taula» no
ens vénen al cap totes les taules que hem vist a la nostra vida, sinó només la imatge
genèrica, obtinguda per la iuxtaposició de totes elles.
A continuació podem llegir un text molt il·lustratiu d’un dels pares intel·lectuals de l’empirisme britànic,
John Locke (1632 - 1704)
Suposem, doncs, que la ment sigui, com se sol dir, un paper en blanc, net de tota instrucció, sense
cap idea. ¿Com arriba, doncs, a posseir-la? ¿D’on treu la ment aquesta prodigiosa quantitat d’idees
que la imaginació limitada i activa de l’home ha gravat en ella, amb una varietat gairebé infinita? (...)
A aquestes preguntes jo responc amb una única paraula: de l’experiència; vet aquí el fonament de
tot el nostre saber, i del qual, en darrera instància, se’n deriva.
- Racionalisme: la nostra raó és considerada la font fonamental de tot coneixement; tot el que pertany
a l’experiència dels sentits queda en un segon pla. S’atribueix un gran poder a la racionalitat humana, i es
considera que aquesta pot arribar a resoldre qualsevol qüestió, per complexa que sigui.
No hi ha dubte que nosaltres obtenim molta informació a través dels sentits, però això no és significatiu,
ja que també ho fan la resta d’animals, i no per això són intel·ligents. Allò important és el que fem després
amb aquesta informació. La segona fase, la de l’enteniment, és la important, la que proporciona l’autèntic
coneixement.
D’altra banda, l’home posseeix coneixements innats, ja sigui per haver viscut una vida anterior (Plató),
ja sigui per haver estat «posats» a la nostra ànima per Déu (Descartes). Si
no fos així, no podríem explicar fets com les creences en el més enllà, els
preceptes morals, la capacitat de parlar, etc. Aquest coneixement innat es
va fent palès amb l’experiència sensitiva diària.
Els filòsofs racionalistes més representatius d’aquesta època són: René
Descartes (el filòsof que nosaltres estudiarem tot seguit), Spinoza, Pascal i
Leibniz.
John Locke
37
Gottfried W. Leibniz

- Criticisme: aquesta controvèrsia intel·lectual va tenir una esplèndida cloenda en la figura d’Immanuel
Kant, un filòsof alemany del segle XVIII que va fer una anàlisi crítica d’ambdós corrents, per acabar tro-
bant una interessant solució més o menys intermèdia, anomenada criticisme. Segons aquest punt de vista,
molt semblant en alguns trets al que ja havia plantejat Aristòtil, tota la informació passa per dues fases
igualment importants, la dels sentits i la de la raó. No tenim coneixements innats, però sí uns mecanismes
previs, les categories, que ens ajuden a elaborar el material en brut que ens arriba a través dels sentits.
Fixem-nos en aquest conegut text del propi Kant:
No hi ha dubte que el nostre coneixement comença amb l’experiència. En efecte, ¿com podria exercitar-
se la nostra capacitat de conèixer si no fos pels objectes que, excitant els nostres sentits, d’una banda
produeixen per si sols representacions, i, de l’altra, fan que la nostra facultat mental compari, uneixi o
separi aquestes representacions, i que així treballi la matèria informe de les impressions sensibles per
obtenir un coneixement dels objectes que anomenem experiència?
Cronològicament, doncs, cap coneixement precedeix a l’experiència, i tots hi comencen. Però, si és
veritat que tots els nostres coneixements comencen amb l’experiència, no tots provenen de l’expe-
riència.
Immanuel Kant
Arriba finalment a la conclusió que l’experiència és formada per la
confluència de dades sensibles i de conceptes a priori. Per tant, l’expe-
riència és quelcom més que simples sensacions passives de caire receptiu:
ans al contrari, la nostra ment té un caràcter actiu, amb iniciativa pròpia.
Aquesta és una idea fonamental, crucial, per entendre tota la filosofia
posterior: la ment no és només receptiva, sinó que és activa, en el sentit
que aporta dades al procés de coneixement. És el que hom anomena ge-
nèricament “el gir copernicà” de la filosofia de Kant.
En paraules del propi Kant, “la sensibilitat sense l’enteniment és cega;
l’enteniment sense sensibilitat és buit”. La interdependència entre ambdues
és la clau de volta de tota la filosofia de Kant. Aquest nou punt de
vista va suposar una gran revolució en el món de la filosofia.
38

2. CONTEXT HISTÒRIC
En el segle XVII, les «seguretats» antigues, com el geocentrisme o
l’aristotelisme, s’exposaven encara a les universitats, però aquestes ja
no constituïen l’avantguarda del coneixement, sinó un museu dels vells i
qüestionats sabers. Els intel·lectuals inquiets vivien una experiència de
confusió, de malestar i fins i tot de fracàs, ja que tot allò que durant
molts segles s’havia tingut per segur i definitiu, es començava ara a posar
en dubte, fins i tot amb arguments i «proves» clares i que s’atrevien a
contradir ni més ni menys que l’autoritat de la Bíblia, de l’Església i de
tota la tradició occidental.
Vegem ara quines foren les causes que provocaren aquesta situació de malestar cultural durant la primera
meitat del segle XVII:
- La Revolució Científica. Aquesta revolució havia colpit en tres àmbits diferents
l’orgull intel·lectual humà. En l’àmbit de l’astronomia, Copèrnic i Galileu negaven
que la Terra fos el centre de l’Univers, i Kepler refusava l’antiga saviesa segons
la qual tots els moviments celestos eren circulars: la Terra és un planeta més,
que gira al voltant del Sol, immòbil al centre de l’Univers. En l’àmbit de la física,
es discutia tot el que defensaven el sentit comú i la física mil·lenària d’Aristòtil,
i comencen a sorgir fórmules i principis que regulen el moviment dels cossos
i dels planetes. En l’àmbit de la metodologia, es consideraven ineficaços per a
assolir coneixements vertaders els mètodes medievals, que no es basaven en
l’observació directa dels fenòmens de la natura sinó en l’autoritat del mestre o de l’Església. Els esperits
més lliures volien aprendre d’aquests errors prenent mesures estrictes dels fenòmens, fent experiments,
prenent nota dels resultats i defugint així el dogmatisme i les creences injustificades.
- Destrucció de la unitat religiosa. La crisi tenia arrels més enllà del món de la ciència. La pèrdua de valors
religiosos durant el Renaixement i la poca atenció donada a les exigències de renovació espiritual (es de-
manava una Església més pobre i propera al poble, entre moltes altres coses) conduïren a la gran divisió de
l’Europa cristiana occidental en tres Esglésies (i, per tant, en tres veritats religioses): catòlica, protes-
tant i anglicana. Mútues acusacions i apassionats conflictes definiren les relacions entre les Esglésies; un
d’aquests conflictes fou la guerra dels Trenta Anys (1618-1648) entre catòlics i protestants. Per tant, és
lògica la confusió dels propis creients, de la gent de carrer, en veure que fins i tot la pròpia Església, que
era la dipositària de les veritats més clares i irrefutables, es dividia i provocava conflictes impossibles de
resoldre entre els seus propis «fills».
Aquesta crisi mostrava que la saviesa humana era molt difícil d’assolir i que la possibilitat d’error era
inherent a l’activitat humana. Sortosament, la Revolució Científica constituïa una llum, un èxit. Tenia molts oposi-
tors i havia rebut diverses condemnes a ltàlia, però alguns brillants pensadors, com el propi Descartes, intuïren
la seva força i quedaren fascinats per la seva capacitat demostrativa.
Així, doncs, a França, Holanda i Anglaterra, diversos intel·lectuals amb interessos científics van iniciar
una Nova Filosofia que tenia en compte el mètode i els descobriments de la Nova Ciència.
39
Galileo Galilei

3. VIDA DE DESCARTES
Escola de La Flèche
René Descartes va néixer l’any 1596 a la ciutat francesa de La Haye, petita ciu-
tat de la regió de Tours (ciutat que, per cert, avui es diu La Haye-Descartes).
Provenia d’una família benestant d’advocats, la qual cosa li va permetre gaudir
d’una acurada educació. Als 10 anys va ingressar en la prestigiosa escola de
La Flèche, a prop de Tours, una escola regentada pels jesuïtes i que era con-
siderada una de les millors de l’època. Allà, per raó de la seva delicada salut,
gaudí d’un règim de vida molt tolerant; per exemple, es llevava tard, costum
que mantingué tota la seva vida (sembla que fou al llit on produí les seves obres més importants). Hi va estudiar
des de 1606 fins a 1614. De tota manera, sembla que en va sortir bastant decebut.
El 1617, a Holanda, s’allista com a voluntari amb les tropes de Maurici de Nassau, príncep d’Orange, i
més endavant, el 1619, ho fa amb les tropes de Maximilià de Baviera. Amb aquest va prendre part en la Guerra
dels Trenta Anys. Però degut al fet que la seva salut no estava per a gaire campanyes, decideix de renunciar a
la vida militar i torna a França; amb la venda de les propietats que tenia es fa una petita renda, i s’instal·la als
Països Baixos, aleshores paradigma de la llibertat i la tolerància filosòfica i religiosa.
El 1637, ja complerts els 40 anys, es decidí a publicar tres assaigs científics precedits pel famós Discours
de la Méthode. Però l’expressió més acurada de la filosofia cartesiana es troba en les Meditacions Metafísiques,
publicada el 1641. El llibre, fins i tot a la tolerant Holanda, sofrí atacs molt violents tant de la banda catòlica
com de la protestant: segons els professors de la universitat d’Utrecht, les seves idees, tan apartades de
l’escolàstica, eren perilloses i conduïen a l’ateisme. Si no haguessin intercedit l’ambaixador francès i el príncep
d’Orange, Descartes hauria estat perseguit.
Descartes mai no es va casar, però tingué una filla que morí a l’edat de cinc anys; aquesta mort —deia—
havia estat la pena més gran de la seva vida. Potser preferia jugar amb la nena que llegir llibres; de fet, sabem
que, un cop acabats els estudis, llegia molt escassament.
L’any 1649 Descartes va acceptar la invitació de la reina Cristina de Suècia, per anar a la seva cort a
donar-li classes de filosofia. Però a conseqüència de les moltes obligacions de la sobirana, l’hora de la classe de
filosofia era a les cinc del matí. El filòsof, home de delicada salut, no pogué suportar el fred habitual de Suècia,
les matinades dels mesos d’hivern; a començaments
de febrer de 1650 emmalaltí de pulmonia i el dia 11
del mateix mes va morir. Tenia 54 anys.
Descartes fent classes a la reina Cristina de Suècia
40
Les seves obres principals, com ja hem mencionat,
foren:
- Discours de la méthode (Discurs del Mètode, 1637)
- Meditationes de prima philosophia (Meditacions
metafísiques, 1641).

4. EL MÈTODE CARTESIÀ
Com ja hem vist a la seva biografia, Descartes va publicar el Discurs del Mètode l’any 1637. És una
exposició global sobre un mètode que ens haurà de permetre saber quin ús hem de fer de la nostra RATIO i
cercar el criteri de veritat. Es tracta, doncs, de respondre la tradició escèptica que negava la possibilitat que
hi hagi una metodologia.
a) Però què és l’escepticisme?
Ja feia uns quants anys que s’havia posat molt de moda, especialment a França, l’escepticisme. Filòsofs com Michel
Montaigne (1533 - 1592) havien redescobert els filòsofs escèptics d’època grega i romana, gràcies sobretot a la
traducció al francès de les obres del metge i filòsof Sext Empíric (S.III dC). Recordem que
l’escepticisme afirma la impossibilitat d’adquirir cap mena de coneixement sòlid i veritable:
podem conèixer el que una cosa és per a mi, però mai el que aquella cosa és “en si”, la seva
autèntica essència, el seu ésser. És més, si la veritat és impossible de conèixer, també és
molt probable que ni tan sols existeixi; per tant, no té sentit seguir el difícil camí del coneixement.
Michel de Montaigne
Davant d’això, Descartes es va fer la pregunta evident: ¿com puc jo tenir la seguretat que
una cosa és absolutament vertadera? ¿com puc avançar amb seguretat en el camí del coneixement? Hi ha d’haver
la manera de demostrar-ho, però com? Reconeixia els molts errors que al llarg dels segles havien estat presentats
i defensats com a veritats inqüestionables. Ara bé, com que la raó humana és una eina valuosa i eficaç (tal com demostraven
els avenços científics de l’època), aleshores, ¿quin havia estat el motiu dels errors filosòfics anteriors?
Si la raó humana és la mateixa sempre i en tots els casos, per què pot fer progressar la ciència i no la filosofia?
b) Cal un mètode clar i rigorós, com el de les matemàtiques.
La resposta se li presenta amb molta claredat: la ciència té un mètode clar i rigorós, ja des de temps
d’Euclides, la filosofia no: a la filosofia li manca un mètode adequat. Per tal d’omplir aquesta mancança, Descartes
proposa un mètode eficaç i que ell ja ha comprovat, el mètode emprat pels matemàtics, en concret en l’àmbit de
la geometria. Així, Descartes introdueix un mètode matemàtic en la filosofia, per tal de dotar a la raó humana
d’un criteri de veritat clar i definitiu.
¿I què té d’especial el mètode matemàtic? El mètode matemàtic és rigorós, clar i permet donar afirmacions
definitives. No hi ha cap afirmació, cap fórmula, que surti del no-res: tot està perfectament demostrat i no admet el
més mínim dubte: ni l’escèptic més radical pot dubtar que, per exemple, els angles d’un triangle sumen sempre 180º. A
més a la geometria sempre es comença per les afirmacions més elementals i senzilles —els axiomes, els postulats— i de
mica en mica es van creant i desenvolupant afirmacions i fórmules més complexes. Igual com si fos un edifici, a la part
més inferior hi ha allò més bàsic (els fonaments), i sobre aquests fonaments es basteix la resta de l’edifici: no hi ha cap
paret que no es recolzi a terra, o cap sostre sense uns pilars que el sostinguin. De la mateixa manera, les matemàtiques
comencen sempre pel més bàsic i van pujant fins a les afirmacions més complexes,
les quals sempre es basen en altres d’anteriors més senzilles.
Descartes està convençut que, tal com els geòmetres realitzen les
més senzilles operacions o les més complexes demostracions sense cap error,
igualment es pot comportar l’home en qualsevol àrea del coneixement,
sempre que empri el mateix mètode. Aquesta confiança de Descartes en
el bon resultat del mètode es basa no tan sols en la perfecció d’aquest,
sinó també en la seva absoluta convicció que la raó humana pot abastar les
qüestions més complexes i donar-hi respostes clares i definitives.
41

c) Quatre regles bàsiques i elementals.
En el Discurs del Mètode, Descartes estableix les quatre regles fonamentals del seu mètode: la de
l’evidència, la de l’anàlisi, la de la síntesi i la de l’enumeració. Vegem a continuació el fragment en què Descartes
exposa les famoses quatre regles:
Però, com un home que camina sol i a les fosques, vaig resoldre d’anar tan lentament i de procedir
amb tanta circumspecció en totes les coses que, per bé que no avancés gaire, almenys em guardés de
caure. (...) I com que la multitud de les lleis proporciona sovint excuses als vicis, de tal manera que
un Estat està millor regit quan en té ben poques però hi són estrictíssimament observades; així, en
comptes d’aquest gran nombre de preceptes, vaig pensar que en tindria prou amb els quatre següents,
sempre que prengués la ferma i constant resolució de no deixar d’observar-los ni una sola vegada.
Era el primer no acceptar mai cap cosa com a vertadera que no la conegués evidentment com a tal,
és a dir, evitar amb molt de compte la precipitació i la prevenció, i no admetre en els meus judicis
res més que allò que es presentés al meu esperit tan clarament i distinta que no tingués cap ocasió
de posar-ho en dubte.
El segon, dividir cadascuna de les dificultats que examinés en tantes parts com fos possible i calgués
per a llur millor resolució.
El tercer, conduir ordenadament els meus pensaments, tot començant pels objectes més simples i
fàcils de conèixer, a fi d’anar pujant de mica en mica, com per graus, fins al coneixement dels més
complexos, suposant fins i tot un ordre entre els qui no es precedeixen naturalment.
I el darrer, fer per tot arreu enumeracions tan completes i revisions tan generals que estigués ben
segur de no oblidar-me’n res.
d) Expliquem-les una per una.
La primera regla, la de l’evidència, vol dir que hi ha coses que les sé, simplement perquè són evidents,
senzilles, que es perceben gairebé per intuïció. Intuir és la comprensió directa i immediata d’una veritat. Així
per exemple, jo sé que l’afirmació “per un punt de l’espai passen infinites rectes” és certa, perquè és evident:
no en necessito cap demostració per adonar-me de la seva certesa. En canvi, l’afirmació “l’home va arribar a la
Lluna l’any 1969” no és del mateix tipus, ja que no es percep per intuïció directa, sinó que jo sé que és certa
perquè ho he llegit, m’ho han dit i ho he memoritzat; simplement, em refio del que m’han dit o he llegit.
La segona regla, la de l’anàlisi, és allò del “divide y vencerás”; és a dir, que si una afirmació és massa complexa,
el millor és anar a poc a poc, part per part, detall per detall, ja que de ben segur és més senzill entendre
diverses petites afirmacions senzilles que una sola de molt complexa.
La tercera regla, la de la síntesi, fa referència a allò que dèiem abans sobre les matemàtiques: cal anar
per ordre, començar pel més senzill i anar pujant de nivell de mica en mica. En l’enunciat de la regla apareix dues
vegades el mot “ordre”, ja que en Descartes l’ordre va lligat a la deducció: a partir de veritats intuïdes, inicia
un procés ordenat de deducció, que l’haurà de portar a les veritats més complexes.
La quarta regla, la de l’enumeració, imposa fer recomptes, és a dir, comprovar l’anàlisi, i fer revisions,
és a dir, comprovar la síntesi. Aquest procés significa recórrer totes les veritats individuals i abastar-les en
una sola mirada, per tal de tenir la seguretat que res no hi ha quedat deslligat ni oblidat.
42

5. EL DUBTE METÒDIC i LA PRIMERA VERITAT
Com ja hem dit, Descartes està convençut que, si ens posem mans a l’obra, podem
aconseguir reorganitzar tots els nostres coneixements seguint el model de les matemà-
tiques, i assolir així coneixements sòlids i indubtables. La manera d’aconseguir-ho ja la
coneixem: aplicar de manera sistemàtica els quatre preceptes del mètode. En concret
el tercer precepte parla d’ordenar els nostres coneixements, com fan les matemàtiques,
començant pels més senzills i indubtables. Ara bé, de tots els coneixements que nosaltres
tenim al cap, ¿quins en són els més senzills, els més bàsics i clars? Seran lògicament aquells
que es percebin clars, indubtables, tan senzills que sigui la nostra pròpia intuïció la
que ens digui que allò és veritat. Ara bé, d’entre tots els nostres coneixements, ¿en
podem trobar algun que compleixi aquest requisit indispensable? Vegem-ho.
a) Cal posar-ho tot en dubte.
En aquest punt és on Descartes parla del dubte, d’una manera sistemàtica. Diu que tot s’hi ha de sotmetre,
fins i tot les coses que semblen més certes, per veure si finalment hi queda alguna cosa indubtable i segura:
- La incertesa de les dades sensorials: tots hem tingut alguna vegada l’experiència d’haver vist o sentit malament
una veu o una imatge. És per això que, potser, els sentits no són massa fiables, i no puc acceptar com
a indubtable i vertader res que hagi percebut pels sentits. El coneixement més senzill, doncs, el “primer de
la llista”, no serà pas un que hagi arribat a través dels sentits, ja que cap d’ells no és evident: caldrà seguir
cercant.
- Els errors de raonament: sovint donem com a vàlids raonaments que són aparentment correctes, però que
en el fons no ho són pas. Traiem conclusions que ens semblen correctes, a partir de premisses poc clares
o simplement mal plantejades o incompletes. També fins i tot errem a l’hora de fer operacions matemàtiques,
tot i que estem convençuts que ho hem fet bé. Aleshores, si algun cop ens hem equivocat en raonar,
és vàlid dubtar de tots els raonaments que fins ara s’han tingut com a demostratius, ja que potser la meva
capacitat de raonar no ha funcionat bé.
- La dificultat per a distingir el somni de la vigília: els meus pensaments podrien tenir la mateixa categoria
que els meus somnis, és a dir, els meus pensaments podrien ser únicament il·lusions. És quan em desperto
que reconec el somni com a somni, no mentre somnio. Per tant, ¿com puc estar segur que ara estic realment
aquí, a la classe, i que no estic a casa dormint i somiant que estic aquí? Per aquest motiu, segons Descartes,
hi ha la possibilitat que tots els pensaments de l’estat de vigília, dels quals estem absolutament segurs,
siguin en realitat somnis que no reconeixem com a tals.
Així, com que els sentits ens enganyen de vegades, vaig voler suposar que no hi ha res que sigui tal
com ens ho fan imaginar; i puix que hi ha homes que s’equivoquen en raonar, fins i tot de les matèries
més simples de la geometria, i hi fan paralogismes, vaig pensar que jo estava tan exposat a equivocar-me
com qualsevol altre, i vaig rebutjar com a falses totes les raons que havia tingut abans per
demostratives. I en fi, considerant que tots els pensaments que tenim estant desperts, ens poden
venir també quan dormim, sense que n’hi hagi aleshores cap de veritable, vaig resoldre de fingir que
totes les coses que fins a aquell moment havien entrat en el meu esperit, no eren més veritables que
les il·lusions dels meus somnis.
43

) La primera veritat: “penso doncs existeixo”.
Per tant, res no s’escapa al dubte metòdic de Descartes. Però el seu dubte no és pas com el dubte dels
escèptics, sinó que és un dubte provisional, un pas que es dóna amb l’esperança de trobar després una veritat
indubtable. I efectivament, aviat arriba a la conclusió que hi ha quelcom de què no dubta: que penso. El dubte,
al cap i a la fi, no és sinó un procés de pensament; és a dir, si dubto és perquè penso, i si penso vol dir que
existeixo. Fins i tot en el moment en què estic insegur, que dubto de tot, que no hi ha res que em sembli veri-
table, fins i tot en aquests moments m’adono que hi ha una cosa que no puc dubtar: que estic pensant. I quan
penso, la primera cosa que confirmo i dono per certa i indubtable és que existeixo.
Però immediatament vaig advertir que, mentre volia pensar així que tot era fals, calia necessàriament que jo,
que ho pensava, fos alguna cosa; i observant que aquesta veritat: «jo penso, doncs jo sóc» era tan ferma
i segura, que les suposicions més extravagants dels escèptics no eren capaces de fer-la trontollar,
vaig pensar que la podia admetre sense escrúpol com el primer principi de la filosofia que cercava.
Ja tenim, doncs, la primera veritat que estàvem cercant: cogito ergo sum. De totes les coses que jo
sé, aquesta és sens dubte la més clara, la més indubtable, la més segura: no necessito fer cap raonament per
arribar a la conclusió que penso, no cal meditar a fons per adonar-me de la seguretat del meu pensament, sinó
que es percep amb la pura intuïció: és evident que penso. Aquesta és, doncs, la primera veritat.
c) Per tant, l’home és una res cogitans.
D’aquí a demostrar l’existència de l’ànima només hi ha un petit pas. Si jo penso, vol dir que en mi hi ha
quelcom que es dedica a pensar. Aquest “quelcom”, a més a més, no pot ser de tipus físic, ja que el cos és pura
matèria, i la matèria com a tal no pot pensar. És a dir, en mi hi ha quelcom d’immaterial,
que en direm ànima, i que s’encarrega de pensar. Per tant, queda així demostrada
l’existència de l’ànima.
El dubte metòdic i universal ens ha dut a una realitat inqüestionable: l’existència d’un
jo pensant, és a dir, d’una substància que pensa, el que ell anomena una res cogitans,
una ànima. Descartes conclou que puc dubtar de l’existència del meu cos i del món
que m’envolta, perquè en tinc una informació que he rebut a través dels sentits i
aquests no són fiables, com ja hem dit: però no puc dubtar de l’existència dels meus
pensaments, de les meves idees, de la meva subjectivitat.
Després vaig examinar atentament el que jo era, i veient que podia fingir que no tenia cap cos i que
no hi havia cap món ni cap lloc on em trobés, però que no podia fingir, per això, que jo no fos, sinó
que, al contrari, del fet mateix que jo pensava a dubtar de la veritat de les altres coses, se’n seguia,
d’una manera molt certa i evident, que jo era; mentre que si hagués deixat de pensar, encara que
tota la resta del que havia imaginat hagués estat veritat, no tenia cap raó de creure que jo fos: vaig
conèixer, amb això, que jo era una substància tota l’essència o la naturalesa de la qual no és més que
pensar.
44

6. L’EXISTÈNCIA DE DÉU
a) L’argument de la perfecció.
Un cop descoberta quina és la primera veritat, Descartes es posa mans a l’obra per intentar esbrinar
quina ha de ser la “segona de la llista”, és a dir, el proper pas en el procés de coneixement metòdic que ell està
aplicant.
La manera com Descartes dedueix l’existència de Déu és d’allò més curiosa. Parteix d’un dels postulats
del seu mètode: les coses que es conceben clares i distintes són vertaderes. I com que tenim al cap, entre
d’altres, la idea de perfecció, és evident que a una idea objectiva ha de correspondre una realitat objectiva.
És a dir, si tenim consciència de la nostra naturalesa imperfecta (i és evident que la tenim), és perquè sabem
en què consisteix una naturalesa perfecta i ens hi comparem. Així, la idea de perfecció que tenim al cap ha de
correspondre necessàriament a una realitat. A més, segons Descartes, aquesta idea de perfecció no pot provenir
de nosaltres, que som éssers imperfectes; aleshores no tenim altre remei que creure que ha estat una realitat
divina que l’ha fet sorgir dins de les nostres ments. Déu, doncs, ha d’existir per força.
Perquè era manifestament impossible que la idea d’un ésser més perfecte que el meu procedís del
no-res; i de la mateixa manera que no ens entra al cap que allò que és més perfecte sigui una conseqüència
i una dependència d’allò que és menys perfecte, o que del no-res procedeixi quelcom, també
ha de ser impossible que pugui procedir de mi mateix; de manera que només restava que hagués estat
posada en mi per una naturalesa veritablement més perfecta que jo, i a més que tingués en ella totes
les perfeccions de les quals jo pogués tenir alguna idea, és a dir, per explicar-me en un mot, per
Déu.
Descartes recupera aquí un vell argument sobre l’existència de Déu, que és conegut amb el nom d’argument
ontològic, i ja s’havia fet servir durant l’Edat Mitjana. Diu que si ens imaginem un ésser perfecte, això vol
dir que ho té absolutament tot, que res no li manca. Aleshores, no li pot mancar tampoc l’existència, ja que si
aquest tret li manqués, ja no seria perfecte. Per tant, aquest ésser perfecte —li donarem el nom de Déu— segur
que existeix.
Com que tinc per costum, en tota la resta de coses, distingir entre l’existència i l’essència, veig
fàcilment que l’existència de Déu pot separar-se de la seva essència, i per tant puc concebre Déu
com no existint actualment. Però, tanmateix, si hi penso més atentament, trobo que l’existència i
l’essència de Déu són tan separables com l’essència d’un triangle i el fet que els angles sumin 180º,
o la idea de muntanya i de vall; per tant és igual de difícil de concebre un Déu mancat d’existència
com concebre una muntanya sense vall. (...) Però del fet de no poder concebre una muntanya sense
vall, no se segueix que hi hagi al món cap muntanya o cap vall, només que la muntanya i la vall, tant si
existeixen com si no, no poden separar-se l’un de l’altre; mentre que, del fet de no poder concebre
Déu sense l’existència, se segueix que l’existència és inseparable d’ell, i per tant que veritablement
existeix.
Així, del conjunt d’idees que posseeix el Jo pensant, en sobresurt una idea ben privilegiada, una idea
que permet d’anar més enllà de la pròpia subjectivitat. Una idea que em permet d’afirmar, clara i distintament,
que fora de mi mateix, fora de la meva ment, existeix una realitat, una realitat extramental. I aquesta idea tan
privilegiada que descobreixo dins meu, i que alhora em permet d’anar més lluny de mi mateix, és la idea innata
de Déu.
45

) Si Déu és perfecte, quina és, doncs, la causa dels meus errors?
Per tot això reconec que ni la capacitat de voler, que he rebut de Déu, és per ella mateixa la causa
dels meus errors, car és molt àmplia i perfecta en la seva espècie; ni tampoc n’és la causa la capacitat
d’entendre o de concebre, car en no concebre res sinó mitjançant aquesta capacitat que Déu m’ha
donat per concebre, sens dubte tot allò que concebo ho concebo com cal, i no és possible que en això
m’equivoqui.
Ara bé, si Déu no pot ser font dels meus errors, i és evident que jo m’equivoco sovint, fins i tot quan
raono de les coses aparentment més fàcils, per què m’equivoco? Descartes hi troba tres possibles causes:
- La voluntat és més àmplia que l’enteniment. És a dir, la meva voluntat no té gairebé límits (posats a voler, jo
voldria saber si hi ha vida extraterrestre, per exemple, o si Déu existeix, o què hi ha després de la mort);
però és evident que el meu enteniment arriba a on arriba i, per molt que vulgui, no puc arribar a saber realment,
amb absoluta certesa, res del que acabo d’esmentar. I com que sovint la nostra voluntat es deixa
emportar per la imaginació, cau en l’error.
¿D’on neixen, doncs, els meus errors? Del sol fet que la voluntat, com que és més àmplia i més extensa
que l’enteniment, no la puc contenir en els mateixos límits, sinó que l’eixamplo fins a les coses que no
entenc.
- Una altra causa dels nostres errors és la nostra evident imperfecció. Què hi farem? No podem evitar-ho,
som criatures imperfectes i, per això, de vegades ens equivoquem:
De manera que si tenim sovint idees que contenen falsedat, és perquè hi ha en elles quelcom de confús
i obscur, i en això participen del no-res; és a dir, que només són en nosaltres així confoses, perquè
no som totalment perfectes.
- Però sens dubte la hipòtesi més curiosa, de totes les donades per Descartes, per tal d’explicar la font dels
nostres errors, és la del “geni maligne”, una mena de dimoniet que m’empaita i fa tot el possible perquè
m’equivoqui. Realment, un no sap què pensar davant d’aquest curiós argument, tot i que molts comentaristes
de Descartes creuen que això del geni maligne és com una mena de broma per part del filòsof.
Així, doncs, suposaré que, no pas Déu, que és molt bo i que és la font suprema de veritat, sinó que
un cert geni maligne, no menys astut i enganyós que poderós, ha utilitzat tot el seu enginy a fi d’enganyar-me
(... ). Per això, aniré amb molt de compte de no creure cap falsedat, i prepararé tan bé el
meu esperit contra totes les arts d’aquest gran enganyador que, per poderós i astut que sigui, mai
no podrà imposar-me res.
En definitiva, de moment tenim dues coses segures: existeix quelcom en mi, una ànima, que pensa; i
existeix Déu, que és garantia de veritat, però no pas la causa dels meus errors. De moment, doncs, encara no
sabem res més ni del món material que ens envolta, ni del nostre propi cos. Segurament existeixen, però cal
demostrar-ho, justificar-ho d’alguna manera.
46

7. COM ES JUSTIFICA L’EXISTÈNCIA DEL MÓN
a) El món material ha d’existir per força.
Ja tenim dues de les substàncies que apareixen en la doctrina cartesiana. El Jo pensant, substància finita,
i Déu, substància infinita. Però és evident que, tot i els entrebancs que Descartes troba per arribar a la veritat,
la nostra experiència sensible (allò que veiem, sentim, olorem, etc) seria decebedora si no correspongués a una
realitat. És a dir, seria molt decebedor descobrir que darrere els conceptes que jo tinc de taula, cavall, pedra,
llapis, no hi ha cap objecte real que s’hi correspongui.
Perquè la raó no ens diu pas que el que veiem o imaginem així sigui veritable, però sí que ens diu que
totes les nostres idees o nocions han de tenir algun fonament de veritat; perquè no fora possible que
Déu, que és tot perfecte i veritable, les hagués posades sense això en nosaltres.
Per tant, és forçós que existeixi un món material que es correspongui amb el coneixement que en te-
nim. I no només que existeixi, sinó que a més sigui exactament igual com nosaltres el concebem. La bondat de
Déu em garanteix que la tendència natural humana a creure en l’existència de les coses materials del món no
és enganyadora. Déu, doncs, és la substància perfecta que em permet de fer ús dels sentits si aquests estan
subordinats a la raó.
Perquè, primerament, allò mateix que abans he pres com una regla, és a dir, que les coses que concebem
molt clarament i molt distintament són totes vertaderes, només és segur perquè Déu és o existeix,
perquè és un ésser perfecte i perquè tot el que hi ha en nosaltres prové d’ell. D’on se segueix que,
essent les nostres idees o nocions coses reals i que provenen de Déu en tot allò en què són clares i
distintes, no poden en això ser sinó vertaderes.
b) El món material és res extensa.
Així, a més de la substància pensant (és a dir, el meu Jo), existeix un altre tipus de substància finita i
creada: la dels cossos, tots ells amb un atribut fonamental, que és l’extensió. Posats a trobar una qualitat que
tinguin tots els cossos habuts i per haver, no podem quedar-nos, per exemple, amb
el color, perquè hi ha cossos que no en tenen, o amb la olor, perquè no tothom la
percep de la mateixa manera. En canvi, l’extensió és una característica universal
(no hi ha cap cos que no en tingui) i indiscutible (tothom la percep igual). Per això,
allò que Descartes creu que és comú a tots els objectes, i per això en fa la seva
propietat essencial, és l’extensió. Les seves propietats purament geomètriques
són les que Descartes considera essencials.
Sabem que la naturalesa de la matèria o del cos en general no consisteix a ser dura o pesant o de
colors o que toca els nostres sentits de qualsevol manera, sinó ser una substància extensa, extensa
en longitud, amplada i profunditat.
47

c) Relació entre cos i ànima: la glàndula pineal.
Ara bé, si el jo pensant i la matèria són dues realitats o substàncies independents, ¿com s’explica, per
exemple, que el meu Jo pensant decideixi anar a fer un tomb i el meu cos tot seguit realitzi la decisió? ¿De
quina manera una idea (que és un fet mental) influeix en una acció (fet físic)? ¿Com es comuniquen entre elles,
aquestes substàncies tan diferents? Descartes va resoldre aquestes qüestions plantejades pel seu sistema fi-
losòfic donant-hi l’explicació següent: hi ha un punt en el nostre cos, la glàndula pineal, que
està situada al bell mig del nostre cervell, i que és on “s’allotja l’ànima”; des d’allà connecta
amb el cos i en modifica els moviments. Segons Descartes, doncs, l’home és el resultat de la
unió accidental entre dues substàncies, el jo pensant (el subjecte del cogito —l’ànima—) i
el cos (extensió, matèria). Cos i ànima són dues substàncies diferents i irreductibles. L’únic
punt de contacte entre elles és la glàndula pineal.
Així doncs, concebem aquí que l’ànima té la seva seu principal en la petita glàndula que hi ha
enmig del cervell, des d’on irradia a tota la resta del cos mitjançant els esperits, els nervis i fins i tot la sang.
d) La concepció mecanicista del món
A l’època de Descartes, i com a conseqüència de la fascinació per les descobertes tècniques i científiques
de l’època, s’havia començat a “posar de moda” una nova manera de concebre el món, una nova concepció que
pretenia interpretar tot l’Univers com si fos una mena
de gran màquina, un immens rellotge, muntat pel Gran
Rellotger que seria Déu. En aquesta immensa màquina
hi ha milers de peces, col·locades pel rellotger cadascuna
en una posició determinada, i que compleixen a la
perfecció la funció per a la qual han estat dissenyades,
construïdes i muntades. Aquesta teoria rebé el nom de
MECANICISME.
El mecanicisme estableix allò real com un cos únic
regit per lleis mecàniques. Se suposa que Déu governa
l’Univers mitjançant les lleis de la natura, però una vegada creat el món, Déu no intervé per res en la màquina
que ha creat. A partir d’aquests principis bàsics, Descartes dedueix unes quantes lleis de física, algunes encara
vàlides, com les lleis de la conservació del moviment. I no només Descartes: científics com Kepler o Galileu acaben
de descobrir algunes lleis sobre el moviment dels planetes, que expliquen que aquest moviment no és atzarós,
sinó que respon a unes lleis de la natura que estan “escrites” en clau matemàtica.
Ara bé, aquesta concepció mecanicista, que pot ser molt vàlida i suggerent quan l’apliquem a l’Univers que ens
envolta, planteja un problema ben clar quan l’apliquem a l’home: si l’Univers respon, pel que sembla, a unes lleis matemàtiques
i funciona tot ell com una mena de gran màquina perfectament sincronitzada, ¿què passa amb la llibertat
humana? Si l’home no és més que una part d’aquest món, i aquest funciona segons unes lleis invariables, ¿no serà que
l’home no és lliure sinó que, com si fos una peça més, està plenament determinat per les lleis de la Natura?
La solució al dilema li vindrà a Descartes pel fet de considerar que la res cogitans i la res extensa pertanyen
a ordres diferents: el pensament no té res a veure amb la realitat material, i la vida d’aquestes realitats
materials sí que és semblant a un rellotge. En donar papers diferents a les tres substàncies —Jo pensant, Déu i
res extensa— Descartes salva la visió científica moderna. El món funciona de manera matemàtica i determinista,
però això no afecta l’esperit, que es regeix per altres lleis.
48

8. CONCLUSIÓ SOBRE LA FILOSOFIA DE DESCARTES
Davant de l’intent radical que Descartes es proposa per tal de fonamentar la filosofia, els resultats
són més aviat decebedors. Mentre es manté en el món del pur pensament, el sistema cartesià s’aguanta
gràcies al Jo pensant, a través de la idea clara i distinta. S’hi dedueixen després l’existència de Déu, l’exis-
tència de l’ànima i l’existència de les coses. El problema apareix quan es vol fer la connexió entre el món
del pensament i el de la realitat. Hom té la impressió de trobar-se davant d’un carreró sense sortida.
La figura històrica de Descartes, en canvi, és crucial. Inaugura una nova forma d’enfocar la reflexió,
centrant la problemàtica en el subjecte. Aquesta nova actitud marcarà tota la filosofia posterior. Descartes
fou el valent innovador que, partint de les noves conquestes científiques, restablí la confiança en les
capacitats humanes de coneixement i que, d’altra banda, construí un sistema filosòfic amb fonamentació
metafísica que exercí una gran influència històrica.
El restabliment de la confiança en les capacitats intel·lectuals, especialment en la raó, serà una
convicció que travessarà tota la modernitat i que arribarà fins als nostres dies. Així, per exemple, en els
nostres dies la racionalitat és una exigència en pluralitat d’àmbits, com ara les ciències naturals o socials,
o en els plantejaments econòmics i polítics. També ha arribat fins avui la necessitat d’un mètode, perquè
la nostra raó avanci en les seves recerques o activitats. La conveniència d’un mètode, d’una programació
prèvia, forma part viva del llegat intel·lectual de Descartes.
Encara que l’obra de Descartes va ser posada a l’Índex per l’Església, es pot dir que durant la
segona meitat del segle XVII es va imposar. Als Països Baixos la filosofia cartesiana va ser ensenyada
oficialment a partir de 1657, set anys després de la mort del filòsof. Els veritables hereus del mètode
cartesià, però, van ser els seus seguidors: Spinoza, Pascal, Malebranche i Leibniz. Descartes ha deixat
molts temes oberts, com ara el dualisme irreconciliable cos-ànima i la relació entre les diferents substàncies.
49