Memòria projecte executiu - Ibiza

1.4. DESCRIPCIÓ DE LA SOLUCIÓ ADOPTADA
1.4.1. Descripció general del projecte
Durant els últims anys, a tot Espanya, s'ha realitzat un importantíssim esforç de renovació i requalificació de
l'espai públic. L'enorme progrés econòmic i social dels últims trenta anys, i en especial d'aquest final del segle
XX i primera dècada del XXI, ha permès posar l'espai públic i les inversions necessàries per a crear-lo,
recuperar-lo o millorar-lo dins les prioritats de ciutadans i administracions. S'han realitzat intervencions
estructuradores de la ciutat: peatonalitzacions, generació d'espais verds, connectors, fronts fluvials i marítims,
etc. A aquesta esplèndida ambició estructural, s'ha sobreposat en molts casos una decidida aposta per la
qualitat dels materials. No ha estat estrany veure evolucionar espais des dels paviments de sorra o graves fins
enrajolats de granit o altres pedres sense passos intermedis. D'una inversió ínfima i només per a llocs
representatius a mitjans del segle XX hem passat a una ràtio d'inversió importantíssim en els inicis del XXI. En
els nostres centres urbans ha aflorat el granit gallec fins i tot a la vora del mediterrani.
El viatge a Europa central, amb una tradició antiga en el tractament de l'espai públic i amb un nivell
socioeconòmic encara clarament major a l'espanyol, resulta sorprenent. Els Camps Elisis de París tenen els
seus caminadors pavimentats amb asfalt i sorra, malgrat el clima plujós. L'entrada al Grand Palais es produeix
des d'una vorera d'asfalt a través d'una placeta exquisita de formigó rentat. Els talons de vertigen de la
Setmana de la Moda de París, hi transiten amb aparent comoditat. Això sí, l’encintat entre la vorera i la
calçada és una generosa vorada de pedra amb la pàtina del temps i el desgast que l’ennobleix. Les voreres i
calçades es renoven, s'obren rases, es reasfalten, però la vorada és la peça que ordena i es manté durant
dècades.
No obstant això, en totes les ciutats i pobles d'Espanya hem sentit la necessitat de pavimentar amb el que
anomenem "materials nobles", llegiu pedra natural. Ens hem acostumat a renovar els nostres espais públics
enviant a l’abocador gairebé tot el que existeix, des dels materials del sòl al mobiliari urbà o els fanals, per
posar-ho tot nou i tan luxós com sigui possible. I sovint marcant una diferència substancial entre el centre i els
voltants, sense adonar-se que la ciutat és una, la percebem en continuïtat i els seus habitants són dipositaris
d'iguals drets.
La noblesa dels materials resideix no tant en el preu o en la percepció de luxe que provoquen sinó en la seva
honestedat i la seva capacitat, a través d'aquesta honestedat, d'acceptar el pas del temps, el desgast, les
imperfeccions i, finalment, resultar adequat a l'ús de l'espai. I a aquest renovat concepte de "noblesa" hem
d'afegir els criteris bàsics de sostenibilitat ecològica que ens sensibilitza contra el transport de tones de pedra
d'un continent a un altre o contra la impermeabilització dels sòls. La sorra neta, ben garbellada i mantinguda
no només és noble sinó que sempre és a prop, és permeable, facilita la vida de la vegetació i minimitza la
quantitat d'aigua de pluja a gestionar amb el sanejament.
La situació de crisi en diverses facetes en què ens trobem ens obliga a replantejar els criteris d'intervenció en
l'espai públic. No s'ha d'aturar l'ambició de millora i recuperació, ans al contrari, però els criteris per a
executar-la s’han de revisar radicalment. Estem immersos en la major crisi econòmica en moltes dècades i al
mateix temps en una progressiva crisi ecològica a la qual estem reaccionant sense la decisió imprescindible.